dimecres, 18 de maig de 2016

Penúltima sessió del curs de literatura universal

Ahir vam acabar pràcticament de comentar El Gattopardo, una novel·la que només es pot considerar històrica en una lectura superficial. De fet, els indicadors cronològics que hi apareixen són externs a la narració i la història no es constitueix en material narratiu. Aquest últim aspecte ve reforçat per les nombroses anticipacions cronològiques del narrador, que, a més de falsificar el punt de vista dels personatges, contribueixen a immobilitzar el temps del relat. Josep Pla pensava que, en realitat, El Gattopardo no era una novel·la, sinó una evocació de la memòria personal.

Com va assenyalar Miquel Pairolí en El príncep i el felí, el tema fonamental d’El Gattopardo és el temps o, més exactament, el poder destructor del temps, tal com sintetitza la frase amb què s’inicia la novel·la: «Nunc et in hora mortis nostrae. Amen». El pas dels anys és la força que ho empeny tot avall. Tot s’enfonsa, en darrer terme, en el no-res. La novel·la de Lampedusa contempla la vida humana i la història sota aquesta perspectiva desenganyada i existencial. El seu protagonista, don Fabrizio, nom de ressonàncies stendhalianes, és un personatge curiosament modern: un ésser que ha perdut el seu camí i no sap quina direcció prendre. Les antigues certeses han desaparegut i no han estat substituïdes per res substancial. La seua lucidesa, i el pensament de la mort que el domina, li permeten de tenir una perspectiva molt distant del món i de les persones, però no li proporcionen cap alternativa vital.

Suspès en el buit existent entre un passat definitivament mort i un futur encara més prenyat d’alienació, don Fabrizio confessa a un cavaller italià del nord que «pertanyo a una generació dissortada, a cavall entre els vells temps i els nous, que no es troba còmoda ni amb els uns ni amb els altres», paraules en què ressonen aquells versos de Matthew Arnold:

Wandering between two worlds, one dead, 
The other powerless to be born, 
With nowhere yet to rest my head… 

Ara no tinc temps per resumir tot el que hem tractat en aquestes últimes classes. A més del comentari a fons de la novel·la de Lampedusa, n’hem comparat diverses escenes amb l’adaptació cinematogràfica que en va fer Visconti. També l’hem comparada amb La mort a Venècia i amb Dublinesos. Amb totes dues presenta punts de contacte importants, sobretot amb la primera. L’ambient de decadència i de mort de La mort a Venècia, el seu to esteticista, els retrobem igualment en El Gattopardo. Els orígens familiars de don Fabrizio semblen calcats de la majoria dels protagonistes de les novel·les de Mann. Així, els avantpassats paterns de von Aschenbach havien estat oficials, jutges, funcionaris administratius, però «la sang familiar esdevingué més abrivada i sensual a la penúltima generació, per mitjà de la mare de l’Aschenbach, filla d’un director d’orquestra bohemi». De la mateixa manera, el narrador d’El Gattopardo recorda que en don Fabrizio convivien la procedència germànica de la seua mare, intel·lectual i arrogant, i la siciliana del pare, sensual i lleugera. Tant Mann com Lampedusa fan servir un estil irònic i reflexiu, de caràcter assagístic, densament simbòlic, molt més líric en el cas de l’escriptor sicilià. El paral·lelisme d’El Gattopardo amb Dublinesos, encara que no és tan evident, és una conseqüència del context en què se situen aquestes obres: la insularitat d’unes àrees perifèriques. La paràlisi que Joyce assenyalava com la característica fonamental de la societat irlandesa, la retrobem igualment en la visió que va donar Lampedusa dels sicilians: «a Sicília tant se val fer bé o fer mal; el pecat que els sicilians no perdonem de cap de les maneres és, senzillament, “fer”». 

Dimarts que ve, última sessió del curs, compararem El Gattopardo amb Bearn, i aprofitaré per fer un balanç del curs amb els assistents i per presentar-los el pròxim curs, en cas que finalment es duga a terme. Segur que em podran suggerir moltes coses. Tinc molt clar que, com a mínim, cal introduir-hi un canvi: el curs s’ha d’acabar abans, a finals d’abril. Aquest últim mes estic notant que anem tots una mica agobiats: els universitaris comencen a tenir exàmens i han de lliurar treballs; els professors estem rematant el curs als nostres centres respectius, corregint com uns bojos i amb uns alumnes que no els aguanta ni sa mare. De tot això, i de més coses, en parlarem dimarts que ve. I després se n’anirem a sopar tots plegats per cloure el curs amb la solemnitat pròpia d’aquestes ocasions.

1 comentari:

  1. Lamentaré no poder ser, tampoc, en aquesta última sessió. M'hauré perdut totes dues sessions finals, per obligacions a l'escola, no per manca d'interés del curs, ben al contrari. Encara més, no m'hagués volgut perdre aquesta comparació 'El guepard i Bearn'. Però podeu comptar que m'apuntaré al següent curs, si en feu.
    Gràcies per la feina i per molts anys.

    ResponElimina