Contra la lingüística

Fa poc, s’ha publicat Teoria lul·liana de la comunicació, de Josep-Lluís Navarro Lluch, un llibre que és la primera mostra de molts anys de treball, de debat, de lectures i de reflexions sobre el llenguatge. Cal advertir que, a pesar del títol, no es tracta d’un estudi sobre Llull, un més a afegir a la ja copiosa bibliografia sobre el beat mallorquí, sinó d’un intent, enormement ambiciós, de construir una alternativa a l’estudi del llenguatge i de les llengües. Llull és només un dels referents principals, entre molts altres, en què es basa Josep-Lluís Navarro per donar forma a un projecte molt ampli, anomenat L'Edifici de les Llengües, del qual el present llibre és el primer volum. Teoria lul·liana de la comunicació està dedicat a introduir, argumentar i posar els fonaments d’una teoria i d’un pràctica que tenen l’origen en els seminaris organitzats a València durant la dècada dels 90 entorn de Lluís V. Aracil, continuats després del 2000 en altres localitats fins a l’extinció final, per motius que no és ara el moment ni el lloc d’exposar.

L’autor declara en les pàgines inicials que l’objectiu de L'Edifici de les Llengües és «revolucionar els estudis lingüístics i plantejar un nou paradigma per a les ciències del llenguatge, construir una teoria englobadora que supere els errors del passat i encaixe els encerts i decobertes de les diverses disciplines lingüístiques en una nova síntesi». Està convençut que la construcció d’aquest nou paradigma ha de partir de la saviesa de la gramàtica antiga, integrant-hi les descobertes actuals més significatives, de manera que permeta fer justícia a la complexitat del llenguatge i de la comunicació. Com Verdi, Josep-Lluís Navarro també podria exclamar: torniamo all’antico e sarà un progresso!

Abans d’edificar, cal aplanar el terreny. Una bona part del volum està destinat a atacar sense miraments la lingüística moderna. Navarro la considera una pseudociència que exagera l'aspecte estàtic o idealitzat del llenguatge, enfocant-lo com si fos una estructura abstracta i rígida, autònoma, desvinculada de les persones, del context i de les finalitats per a les quals s'usa, i no com una activitat humana. En la pràctica, diu, «ha esdevingut l'exemple més clar d’obscurantisme», oscil·lant entre la buidor més banal i la foscor més incomprensible. En lloc de lingüística utilitza el terme «llenguatgisme» per referir-se als errors i falses concepcions que predominen en l'estudi actual del llenguatge i de les llengües. El llenguatgisme és definit, sintèticament, com «la manera fragmentada i reduccionista d'enfocar el llenguatge que encara predomina en la nostra època». 

Un dels aspectes de la lingüística moderna denunciat per aquest llibre és la visió mecanicista de la comunicació, que considera les persones com a coses o dispositius i elimina els trets essencials de l'ús real del llenguatge, per quedar-se en allò més maquinal i superficial. En les concepcions «llenguatgistes», la comunicació és una cosa que es genera en un punt, es duu per un conducte o tub (o ones) i s'entrega a l'altra punta. És a dir, no hi ha ningú que elabore, ningú que interprete, ningú que compartisca, tot consisteix a «transmetre» informació. Navarro remarca que aquest model pot servir per a les màquines, però falla quan s'usa per a comprendre la comunicació humana. Aquesta concepció s’ha popularitzat per mitjà del famós esquema de la comunicació (emissor - missatge - receptor) reproduït fins a la nàusea en qualsevol llibre de text de llengua, des de primer d’ESO fins a segon de batxillerat. En la universitat, el tornen a repetir, per si de cas. Pel que fa al concepte de «sistema lingüístic», un altre dels conceptes claus de la lingüística moderna, l’autor adverteix que en tot cas es tractaria d'un sistema complex, obert, en dependència i connexió amb d'altres i en canvi perpetu, ple d’imbricacions i d'ambigüitat. 

Es podrà objectar que aquesta revisió de la lingüística té molt de caricatura, adobada amb un estil torrencial i de vegades injuriós. Però les crítiques que planteja Navarro estan raonades i fonamentades, i potser es queda curt i tot. El fet és que, en el millor dels casos, moltes de les idees de la lingüística, si no errònies, són banals i poc operatives. Han tingut el mèrit dubtós, a més, de contribuir a convertir l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua en el nostre sistema educatiu en una activitat mecànica, sense sentit. Hi podeu incloure, com a mostra, el model de comentari de text basat en la lingüística textual, l’estudi dels textos a partir d’una sèrie de tipologies lingüístiques, etc. La llista de despropòsits seria ben llarga. Això sí, s’ha de reconèixer que aquest enfocament comporta un avantatge important: com que és mecànic, no planteja problemes i dispensa de pensar. És fàcil. Ergo és!

Josep-Lluís Navarro s’ha basat per contruir una alternativa al model llenguatgista en un llibre poc conegut de Ramon Llull, Lo sisè seny. El sisè sentit lul·lià fa referència a la paraula o, més exactament, al pensament, expressat a través de la paraula. En els cinc sentits ja coneguts les impressions sensorials es mouen des del món exterior a l'interior, mentre que a través del sisè les imatges mentals esdevenen sensuals. A partir d’aquestes idees de Llull, Navarro ha construït un altre model de la comunicació, basant-se en el principi que entre dues persones que es comuniquen hi ha d’haver un acoblament estructural i dinàmic, en xarxa, no un simple trasllat, transmissió o tràfic d'informació. En aquest model hi ha combinat la concepció de la comunicació de Llull amb les aportacions del científic i intel·lectual hongarès d’origen jueu Michael Polanyi. L'últim capítol està dedicat a la «molècula de la comunicació», la primera gran metàfora articuladora del nou paradigma, amb la qual sintetitza la teoria lul·liana de la comunicació que dóna títol al llibre.

De tota manera, Teoria lul·liana de la comunicació va molt més enllà de l’intent de contruir un nou paradigma per superar la lingüística moderna, i aspira a crear un sentit més ampli, com una mena de saber global o sistema que englobaria tots els altres. El seu propòsit no és únicament aprofundir en el coneixement i comprensió de les llengües, sinó aprendre més sobre nosaltres mateixos, el nostre món emocional i les nostres relacions amb els altres i amb la vida en general. D’altra banda, com que per a l’autor el llenguatgisme està connectat amb altres degradacions modernes, com l'individualisme, el gregarisme, el nacionalisme, el cientisme i la pèrdua del sentit i dels valors, el nou paradigma hauria de comportar la superació d’aquestes misèries i l’accés a una visió del món (persones, paraules i coses) com un tot global continu, dinàmic i no fragmentat. 

Una enorme confiança, gairebé il·limitada, en les virtualitats del llenguatge recorre de cap a cap les pàgines d’aquest llibre. Així i tot, aquesta confiança no sempre està fonamentada, o es queda en un pla purament especulatiu, o en una aspiració mística, ingènua i excessiva alhora. Així, defensant el seu model de la molècula de la comunicació, l’autor proclama que la fusió dels quatre elements de la molècula (dient, destinatari, paraules i coses o temes) representaria la unió o fusió definitiva amb el món i amb els altres, la superació de les dualitats i la caiguda de les barreres de l'ego: amor incondicional, misticisme, contemplació, compassió universal, vacuïtat, Gran Ment, Clara Llum…