dilluns, 19 de setembre de 2016

El cronotop de Bakhtín: la fusió del temps i l’espai en la novel·la

Un dels principals conceptes que Mikhaïl Bakhtín (1895-1975) va desenvolupar en els seus estudis sobre la novel·la és el de cronotop, al costat de dialogisme o de polifonia. Cronotop, que vol dir literalment «temps-espai», expressa la indissolubilitat de l’espai i del temps en el teixit narratiu. En el cronotop, el temps es condensa, esdevé visible i compacte, mentre que l’espai s’intensifica i queda engolit pel moviment del temps, de la Història. El cronotop, per tant, es pot definir com la unió dels elements de l’espai i del temps en un text literari, de manera que el temps es revela en l’espai, i l’espai s’entén i es mesura per mitjà del temps. Bakhtín considera els cronotops, són els centres organitzadors dels esdeveniments fonamentals d’una novel·la. Fan visible el temps en l’espai, com una mena de quarta dimensió d’aquest, i permeten la narració dels esdeveniments: són el vehicle de la informació narrativa.

Podem veure un exemple d’aquesta intersecció de les sèries espaciotemporals en Madame Bovary. L’acció d’aquesta novel·la té lloc en una «petita ciutat de província». Aquestes poblacions, amb els seus costums antiquats, serveixen sovint d’escenari a les peripècies de les novel·les del segle XIX, abans de Flaubert i després. Ofereixen moltes variants, entre les quals, en els escriptors regionalistes, hi ha la variant idíl·lica. La variant flaubertiana, tal com es mostra en Madame Bovary, es caracteritza perquè la ciutat de província és el lloc del temps cíclic de la vida quotidiana. Mai no hi passa res. Únicament hi té lloc la repetició del que és quotidià. El temps hi apareix privat del seu curs històric progressiu i avança en cicles estrets: el cicle del dia, de la setmana, del mes, de tota una vida. Cada dia es repeteixen els mateixos actes habituals, els mateixos temes de conversa, les mateixes paraules… Els seus índexs són simples, rudimentaris, materials. Estan sòlidament units a les particularitats locals, als carrers somnolents i empolsegats, al casino, als billars, etc. El temps hi apareix despullat d’esdeveniments i sembla gairebé aturat. No hi ha «retrobaments» ni «separacions». És un temps espès, viscós, que s’arrossega per l’espai. Per això no pot ser el tema principal de la novel·la. Sovint, serveix de fons que contrasta amb les sèries temporals enèrgiques i plenes d’incidents: el cronotop de la crisi, del punt d’inflexió d’una vida.

En les novel·les de Balzac es poden identificar diversos exemples de cronotop. Balzac tenia la capacitat excepcional de «veure» el temps en l’espai. Representava les cases, els carrers, les ciutats o el paisatge rural com una encarnació de la Història. Moltes de les escenes de les seues novel·les tenen lloc en un saló. En aquest espai es conjuga el que és històric i social amb el que és privat, íntim fins i tot. La intriga personal s’associa amb la intriga política i financera, el secret d’estat amb el secret d’alcova, la fusió de la sèrie històrica amb la sèrie dels costums i de la biografia. En el saló, concentrats, condensats, evidents i visibles, s’hi troben les marques d’un temps històric, d’un temps biogràfic o d’un temps quotidià, i al mateix temps tot això està confós, fos en els índexs de l’època. Naturalment, Balzac, no recorre únicament al saló com a lloc d’intersecció de les sèries espacials i temporals, de condensació de les traces del pas del temps en l’espai. És un lloc entre altres.

Paral·lelament a les sèries individuals, doncs, hi ha la sèrie del temps històric, on flueix la vida de les nacions, dels estats, de la humanitat. Les concepcions generals, ideològiques i literàries, o les formes concretes de percepció d’aquest temps i dels seus esdeveniments, no es confonen pas amb les sèries individuals i es mesuren a partir d’unes altres escales de valor, la qual cosa va plantejar un problema a la novel·la històrica en els seus inicis. Durant molt de temps, la guerra va ser el tema central, gairebé únic, dels relats purament històrics.

El tema pròpiament històric (conquestes, crims polítics, revolucions dinàstiques, caiguda d’imperis, fundació de nous estats, processos, execucions, etc.) es combina sense confondre’s amb els temes de la vida privada dels personatges històrics, que sol tenir l’amor, com a tema central. La novel·la històrica dels temps moderns ha tingut com a objectiu principal la superació d’aquest dualisme: es va intentar descobrir l’aspecte històric de la vida privada, de mostrar la Història «de manera familiar», com deia Puixkin. 

En el temps èpic, en canvi, les sèries de les vides individuals hi figuren com a relleus sobre el fons universal de la vida comunitària. Els individus són els representants de l’entitat social i els esdeveniments de la seua existència coincideixen amb els del conjunt de la societat: la seua significació és la mateixa tant sobre el pla personal com sobre el pla social. L’aspecte exterior i interior de l’home es confon. No hi ha ni petits afers privats, ni vida quotidiana: totes les coses —el menjar, la beguda, les eines— són tan importants com els grans esdeveniments. Tot és semblant, tot és significatiu. No hi ha paisatge ni fons inanimats. Tot actua, tot participa en la vida del conjunt. En la novel·la, l’entitat èpica de l’home s’esvaeix i es constata una antinòmia entre l’home aparent i l’home interior, la qual cosa fa que la subjectivitat humana esdevinga objecte d’experiència i de representació. Apareix també l’antinòmia específica de l’home vist per ell mateix i vist per un altre. 

El temps èpic, en la seua totalitat, és un passat absolut, el temps dels avantpassats i dels herois, separat per una frontera infranquejable del temps real, contemporani (dels creadors, dels intèrprets i dels auditoris dels cants èpics). Com a temps absolut, el temps del relat èpic és un temps acabat, fixat per sempre. Per això, tant se val on comença la narració del relat èpic. El temps de la novel·la, en canvi, és el temps de l’actualitat inestable, inacabada. La novel·la especula sobre la categoria de la ignorància.

Bakhtín assenyala que l’aparició de la novel·la està lligada a l’existència d’unes tensions socials. Pressuposa un grup social fortament diferenciat, en relació de tensió i de reciprocitat activa amb altres grups. Una societat tancada sobre ella mateixa, una classe amb el seu nuci intern, únic i sòlid, s’ha de desintegrar i renunciar al seu equilibri interior per esdevenir un terreny socialment productiu per al desenvolupament de la novel·la, la qual esdevé un reflex integral i multiforme de la seua època. Aquest reflex inclou la pluralitat de llengües i de llenguatges —d’estils. Desapareix l’autoritat indiscutible d’un llenguatge únic. 

Així, els embrions de la prosa novel·lesca apareixen en un món plurilingüe i polifònic, en l’època hel·lenística, en la Roma imperial i durant la desintegració de la centralització ideològica de l’Església medieval. De la mateixa manera, en els temps moderns, el sorgiment de la novel·la està relacionat amb la descomposició dels sistemes verbals ideològics estables i al reforç del plurilingüisme, tant dins dels límits del dialecte literari com fora d’ell.

Un dels temes principals de la novel·la, a diferència de l’èpica, és la inadequació d’un personatge amb el seu destí, amb la seua situació. La novel·la mostra que l’home no es pot encarnar totalment en la substància social i històrica del seu temps. No hi ha cap forma que puga encarnar la totalitat de les seues possibilitats, com s’esdevé en l’heroi èpic o tràgic. Queda sempre un excedent d’humanitat no dut a terme. Tots els hàbits existents són massa estrets per a l’home. La realitat que presenta la novel·la no és més que una de les realitats possibles. 

De tota manera, una novel·la pot estar desproveïda de tota problemàtica, com ara la novel·la fulletó, la qual no conté cap problemàtica filosòfica, sociopolítica o psicològica. La novel·la fulletó no pot establir un contacte amb l’esdeveniment inacabat de la nostra existència contemporània. En lloc d’això ens ofereix un succedani, és cert, però un succedani d’una vida fascinant i brillant. El lector pot participar en les aventures dels personatges i identificar-s’hi, de manera que aquestes novel·les poden substituir gairebé la seua existència. Res d’això és possible en el relat èpic i en altres gèneres distanciats. D’aquí el perill de fenòmens com la lectura desmesurada de novel·les, els somieigs novel·lescos, que substitueixen la vida personal, el bovarysme, l’aparició de personatges «reals» de novel·la, desencantats, demoníacs… 

Un altre aspecte que destaca Bakhtín com a característic de la novel·la és la seua relació particular amb els gèneres extraliteraris, centrats en la vida quotidiana i en la ideologia. Durant la seua evolució, la novel·la va fer servir les cartes, els diaris íntims, les confessions i les formes i mètodes de la retòrica judicial. Edificant-se en una zona de contacte amb l’esdeveniment contemporani inacabat, la novel·la transgredia sovint els límits de l’art literari específic, i es transformava en sermó moralitzador, en tractat filosòfic, en diatriba política o degenerava en confessió íntima primària, plena de sensibleria. Tots aquests fenòmens són molt característics de la novel·la en tant que gènere en formació. Perquè les fronteres entre el que és art i el que no ho és, entre la literatura i la no literatura, no han estat fixats pels déus d’una vegada per sempre. Tota especificitat és històrica. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada