Oh amples valls, oh alçàries,
oh bosc verd i magnífic;
dels meus goigs i dolors,
tu, recollit sojorn!
A fora, enganyat sempre,
rebull el món actiu;
torna a estendre l’arcada
entorn meu, verd tendal!
Quan el dia despunta,
la terra lluu i fumeja,
refilen els ocells
per fer dringar el teu cor:
pot desfer-se, esborrar-se
l’ombriu dolor del món,
tu has de ressuscitar
en jove esplendidesa!
I és escrit en el bosc
un mot plàcid i greu
d’obres i amors com cal
i del tresor de l’home.
Fidelment he llegit
els mots, senzills i certs,
i omple tot el meu ésser
una claror inefable.
No trigaré a deixar-te,
estrany, vers terra estranya,
per bigarrats carrers,
l’espectacle he de veure
de la vida, i al mig,
sol, m’alçarà el poder
de la gravetat teva:
no envellirà el meu cor.
Joseph von Eichendorff (1788-1857)
(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada