dimecres, 14 de setembre de 2016

Un text de Josep Pla sobre les llengües dels països petits


Continue llegint, totalment enganxat, El nord de Josep Pla, volum cinquè de la seua Obra Completa, que aplega Cartes de lluny, Cartes de més lluny i Viatge a Rússia el 1925. En un capítol del primer d’aquests llibres, publicat per primera vegada el 1928, dedicat a Dinamarca, Pla constata que els únics països poliglots que existeixen són els petits i critica «l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home». Es tracta d’un text que no ha perdut gens d’actualitat i que val la pena recordar. Aquí el teniu: 

«Noteu ara els avantatges que aquest país porta sobre Anglaterra: l'abundància és repartida, es fa impossible de trobar un pobre per més que el cerqueu; tot aquell seguit d'institucions que són la flor del continent, a Dinamarca fan el ple. Els serveis públics són perfectes, les escoles són l'última paraula, un analfabet és una cosa estranya, la higiene i el confort són reals. Admirable país! Només veient de prop aquests països minúsculs del nord d'Europa es pot arribar a comprendre el grau de cultura i benestar a què han arribat. Cal remarcar sempre, perquè és d'una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d'un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou. Els ciutadans dels països petits tenen l'avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se'n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d'una altra llengua escandinava —el suec o el noruec—, l'anglès i l'alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s'acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l'italià, però no té res d'estrany que sigui el rus. Digueu- me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l'absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta l1engua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d'un home. Quina absurditat! L'experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n'agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l'anglès i l'alemany. I és natural. L'única base segura de comprensió i d'expressió, l'única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d'expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimatias esparverador. Però, cal encara insistir? ¿ És que sabeu algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament la llengua castellana?»

1 comentari:

  1. M'ha recordat a aquesta imatge sobre el gaèlic: https://goo.gl/mFM3Aj

    ResponElimina