dilluns, 3 d’octubre de 2016

Contra el futur: la inversió històrica


Continue resumint i comentant algunes de les observacions crítiques de Mikhaïl Bakhtín que es poden llegir en el seu llibre Teoria i estètica de la novel·la (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela). Bakhtín destaca una particularitat del sentiment del temps que ha exercit una influència decisiva sobre l’evolució de les formes literàries. Aquesta particularitat es revela en el que s’ha anomenat la inversió històrica. Essencialment, consisteix en el fet que el pensament mitològic i literari localitza en el passat categories com ara l’ideal, la igualtat, la perfecció, l’estat harmònic de l’home i la societat. Els mites del paradís, de l’edat d’or, de l’època heroïca, de l’antiga Veritat, les nocions més tardanes sobre l’estat de natura, sobre els drets naturals, etc., són expressions d’aquesta inversió històrica. Simplificant una mica, es pot dir que es representa com havent ja passat en el passat, com una realitat, el que és un objectiu o un imperatiu que només es pot esdevenir en el futur. 

Aquesta «inversió» singular dels temps, típica del pensament mitològic i literari de les diverses èpoques de l’evolució de la humanitat, es basa en la convicció que el caràcter fort i concloent de la realitat, de l’actualitat, pertanyen únicament al present i al passat: «és» i «va ser». Al futur pertany una realitat d’una altra espècie, més efímera en certa manera: «serà» no té aquesta materialitat ni aquesta solidesa que són propis d’«és» i de «va ser». Per mitjà de la inversió històrica el futur queda buidat i enrarit, perquè tot el que és positiu, ideal, necessari i desitjat està relacionat amb el passat, o parcialment amb el present, ja que és per aquesta via que tot esdevé més previsible, més concret i més versemblant. 

Per dotar de realitat tal o tal altre ideal, per tant, se l’imagina com havent existit ja, en alguna edat d’or, en l’«estat de natura». Se’l pot concebre també en el present, als confins de la terra, més enllà dels oceans. I si no és a la terra, sota terra o al cel. Es tendeix així a elevar l’actualitat (el present) al llarg d’una vertical que puja i baixa, que no a avançar-la al llarg d’una horitzontal del temps. Aquesta intemporalitat o eternitat es concep com a contemporània del moment present, de l’actualitat. Com que ja és, val més que el futur que encara no ha arribat, que no s’ha vist mai. La inversió històrica, en sentit estricte, prefereix el passat al futur com una cosa més ferma. Però les superestructures verticals del més enllà prefereixen a aquest passat el que és intemporal i etern, com si fos contemporani al moment actual. 

Cadascuna d’aquestes formes buida i rarifica el futur a la seua manera. El fa esdevenir exsangüe. En les estructures filosòfiques corresponents de la inversió històrica, la proclamació dels «inicis», fonts pures i no problemàtiques de tota existència, i la proclamació de valors eterns, de formes idealment intemporals, prenen sovint la forma d’una escatologia. Aleshores el futur es concep com la fi de tot el que existeix (sota les seues formes passades i presents). En aquesta relació, importa poc que la fi es contemple com una catàstrofe, com una destrucció pura, com el crepuscle dels déus o com l’adveniment del regne de Déu. El que hi compta és que la fi siga relativament pròxima. L’escatologia concep aquesta fi de manera que el segment de futur que la separa el present queda depreciat. Sense sentit ni interès, és la prolongació inútil d’una duració indeterminada. 

Les formes de la inversió històrica volen que esdevinga real el que es considera obligatori i verídic, dotar-lo de vida, fer-lo participar en el temps, oposar-lo com a existent realment i sent al mateix temps verídic, a l’actualitat present, existent també, però dolenta i no verídica. Però això, potser, no acaba de ser del tot exacte. El pretèrit mític serveix sovint per a donar vàlua i sentit al present, més que no pas per a devaluar-lo. D’altra banda, la inversió històrica, que es podria anomenar també utopia reaccionària, té els peus de fang: es pot denunciar fàcilment com a falsa, com una mitificació. A diferència de les utopies encarades cap a un futur, millor i esplendorós, la utopia reaccionària gairebé sempre és desmentida pel passat. Quan el passat s’intenta presentar com a modèlic enfront del present viciós i depravat, al final acaba descobrint-se que sempre han tingut bec les oques. El futur, en canvi, pot tenir el benefici del dubte. A favor, i també en contra, és clar. De tota manera, cal precisar que per a Bakhtín la inversió històrica se situa en un passat immemorial, que en realitat està fora del temps. És per això que no es pot desmentir.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada