filla de Zeus que trenes enganys, t’ho suplico:
no m’aclaparis amb disgusts ni turments
l’ànima, senyora,
ans vine aquí, si en altre temps i altra vegada,
sentint la meva veu de lluny,
em vas escoltar i, deixant la casa daurada
del pare, vas venir,
després de junyir el carruatge; et transportaven
bells teuladers, ràpids, entorn de la negra terra
movent fort les ales, des del cel,
enmig de l’èter.
Prest arribaren i tu, benaurada,
amb un somriure en el teu rostre diví,
em demanaves què em succeïa de nou, per què
de nou et cridava
i què volia més que res, que em succeís,
en l’ànima plena de follia: «A qui he de convèncer,
a qui he de conduir al teu amor? Qui, Safo,
et fa una injustícia?
Perquè si fuig, aviat donarà encalç;
si no acceptava regals, en canvi, en farà
i si no estima, aviat estimarà,
fins i tot si ella no ho vol.»
Vine a mi també ara, deslliura’m d’aquesta penosa
dèria, i tot quant desitja que s’acompleixi
la meva ànima, fes-ho realitat; sigues tu mateixa
la meva companya de lluita.
Safo (VII-VI aC)
(Safo. Cants. La Magrana. Traducció de Maria Rosa Llabrés)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada