diumenge, 30 de gener de 2011

Introduint el Quixot


Després de Shakespeare, hem passat al Quixot. En la primera classe que li vam dedicar, vaig preguntar qui l’havia llegit en la versió original i íntegra. Ningú. La majoria, i no tots, havia llegit adaptacions i seleccions de la novel·la. Igual que passa amb el Tirant. Les adaptacions de clàssics són molt útils com a primera aproximació, però em sembla que sovint es queden en això: en una primera i última vegada, i des de lluny.

No és qüestió tampoc d’estirar-se els cabells per mostrar una santa indignació acadèmica. L’experiència de llegir el Quixot val la pena de veres i no se l’hauria de perdre ningú, però el fet és que hi ha molts llibres i els alumnes tenen molt de temps de lectura per davant. Siguem optimistes. A més, s’ha de reconèixer que la lectura obligatòria dels clàssics pot tenir, i té sovint, efectes contraproduents. Hi ha gent que, després del seu pas pel sistema escolar, ha quedat vacunada per a tota la vida contra determinades obres literàries.

Aquesta enquesta inicial ens va servir per a plantejar un fet que convé destacar: el Quixot és un llibre molt conegut, però molt poc llegit. Si més no, a Espanya. És una característica del Quixot que Nabokov va remarcar en el seu Curso sobre el Quijote amb aquestes paraules taxatives: “el Quixot és un d’aquells llibres que potser siguen més importants per la seua difusió excèntrica que pel seu valor intrínsec”. Tot s’ha de dir: Nabokov no era un entusiasta precisament de la novel·la de Cervantes, que considerava “un dels llibres més amargs i bàrbars de tots els temps”. Nabokov remarcava que al llarg d’aquest llibre hi ha una crueltat sostinguda contra els bojos, els animals i els dissidents. I que aquesta crueltat ha fet riure generacions de lectors. Pel que fa a la valoració estrictament literària, Nabokov afirma: “S’ha dit del Quixot que és la millor novel·la de tots els temps. Naturalment, això és una tonteria. El fet és que ni tans sols és una de les millors novel·les del món, però el seu protagonista, la personalitat del qual és una invenció genial de Cervantes, plana de tal manera sobre l’horitzó de la literatura, colós flac sobre un rossí escarransit, que el llibre viu i viurà gràcies a l’autèntica vitalitat que Cervantes ha insuflat en el personatge central d’una història molt esfilagarsada i barroera, que només es manté dempeus perquè la meravellosa intuïció artística del seu creador fa entrar en acció don Quixot en els moments oportuns del relat”.

No puc entrar ara a discutir la valoració crítica que fa Nabokov del Quixot. Però el seu Curso sobre el Quijote és una de les lectures d’aquesta novel·la més atentes, més intel·ligents i més lliures de prejudicis que conec. Una cosa que s’ha d’agrair sempre a Nabokov com a crític literari és que no li cau mai la bava reverencial davant dels clàssics. A Espanya, aquestes baves solen ser especialment fastigoses i estan en relació directament proporcional al desconeixement que es té de l’obra de Cervantes.

La “difusió excèntrica” del Quixot és el que fa que siga imprescindible parlar d’aquest llibre en un curs de literatura universal. A classe, vam repassar breument algunes de les obres principals que s’hi han inspirat, com ara el Pickwick de Dickens o L’idiota de Dostoievski, o la parella Sherlock Holmes – Watson de Conan Doyle. I, sobretot, una novel·la que els alumnes estan llegint ara i que prompte comentarem en classe: Madame Bovary. Flaubert calca, inicialment, el seu personatge femení sobre el protagonista de la novel·la de Cervantes: com don Quixot, Madame Bovary és una víctima de la literatura. Vol viure en la vida real les aventures i el tipus de vida que ha llegit en els fulletons romàntics. La relació entre els llibres i el món, la interferència mútua de la vida i la literatura és un dels temes fonamentals d’aquestes dues novel·les, sobretot del Quixot. Quin lloc ocupen els llibres en la realitat humana? Quina importància tenen respecte a la vida? ¿Els llibres són veritables absolutament, o de manera relativa, i, si ho són, com podem provar-ne la veritat? Lector exemplar, don Quixot la posarà a prova aquesta veritat i descobrirà l’ambigüitat de les relacions entre la literatura i la vida.

Mentre comentava a classe aquesta influència del Quixot sobre la novel·la de Flaubert, se’m va escapar de dir que al final Madame Bovary se suïcida. Per poc els alumnes em maten. Em van assegurar, tots indignats, que els acabava de pifiar la lectura de la novel·la, perquè ara que en sabien el final ja no tenia interès. Vaig intentar dir-los que he llegit Madame Bovary més d’una vegada i que l’interès no m’ha decaigut per això. Debades. Raquel va creuar els braços i va anunciar solemnement que no pensava continuar amb la lectura de Madame Bovary. Per a què?


Després d’aquest accident i d’uns quants minuts d’enrenou, vaig comentar una mica el títol del tema sobre Cervantes que apareix en la programació de literatura universal: “Cervantes i els orígens de la novel·la moderna”. És un tòpic de la història de la literatura afirmar que Cervantes crea amb el Quixot la novel·la moderna o que n’és el precedent més clar. S’al·lega que Cervantes estableix amb el Quixot el model formal de la novel·la moderna: resumeix tots els gèneres narratius anteriors mitjançant la inserció d’històries posades en boca de diferents personatges, el narrador de la novel·la es multiplica i adquireix diferents punts de vista, es mescla la realitat i la ficció, introdueix noves tècniques, com ara les diferents perspectives sobre un fet o la narració simultània d’accions que coincideixen en el temps, inclou la literatura dins de la literatura. I, sobretot, el Quixot inaugura la novel·la moderna pel seu realisme, per les referències a la realitat quotidiana del seu temps.

El concepte del realisme literari és molt ambigu i equívoc. Però si l’entenem en el sentit d’imitació o reproducció de l’experiència individual situada en el seu medi espacial i temporal, el realisme del Quixot resulta molt limitat. Nabokov, com sempre, és tan contundent com sarcàstic: “el quadre que Cervantes pinta del país ve a ser tan representatiu i típic de l’Espanya del segle xvii com Santa Claus és representatiu i típic del Pol Nord al segle xx.” I afegeix que “l’autor defuig les descripcions que podrien ser verificades. És absolutament impossible seguir aquestes anades i vingudes per quatre o sis províncies del centre d’Espanya, en el curs de les quals, fins a arribar a Barcelona al nord-est, no s’hi passa per una sola ciutat coneguda ni es travessa cap riu”.

Pel que fa a la modernitat del Quixot com a model formal, Nabokov remata el llibre de Cervantes amb aquesta estocada: “El Quixot es troba dins d’un tipus de novel·la molt primerenc i molt primitiu. És clar que en les aventures del nostre visionari cavaller hi veiem molt més que les tribulacions de dos personatges grotescos, un de prim i un de gras; però així i tot el llibre s’ajusta essencialment a una forma primitiva, la del relat picaresc d’episodis variats, col·locats uns darrere dels altres, amb prou feines lligats, tal com ho acceptava i disfrutava el lector senzill.”

Afirmar, per tant, que Cervantes crea amb el Quixot la novel·la moderna és confús, discutible i, en últim terme, fals. Tampoc no es tracta de plantejar una mena de qüestió d’honor de qui va ser el primer o el més guapo. Però el fet és que la novel·la moderna sorgeix com a tal a Anglaterra al segle xviii, amb autors com Defoe, Richardson i Fielding i, una mica després, amb Lawrence Sterne i Jane Austen. I es consolida al segle xix, a França sobretot, quan en aquest país es donen les mateixes condicions que s’havien donat abans a Anglaterra. Stendhal i Balzac només apareixen després que la Revolució Francesa va situar la burgesia en una posició de poder social i literari, poder que les classes mitjanes angleses havien aconseguit en la revolució del 1689. D’altra banda, Stendhal i Balzac es van beneficiar d’una sèrie d’avantatges històrics: no sols perquè els canvis socials que van tractar en les seues novel·les van trobar a França una expressió més dramàtica que no a Anglaterra, sinó perquè en l’aspecte literari es van beneficiar també d’un clima crític molt més favorable al desenvolupament del realisme novel·lístic. Defoe, Richardson i Fielding, en canvi, es van haver d’obrir camí enmig del neoclassicisme dominant.

E basta. En les pròximes classes deixarem de banda les referències al context literari, la situació del Quixot en la història de la literatura i tota la parafernàlia crítica i ens dedicarem a llegir uns quants capítols d’aquest llibre i a comentar-los una mica. Sense seguir cap mètode ni cap esquema de comentari. No tenim manies, nosaltres.

PD. Les il·lustracions que acompanyen aquesta entrada són totes de Salvador Dalí.

24 comentaris:

  1. Doncs bé, pareix que torne a ser la primera en comentar en el blog d'Enric Iborra, i és que això ja és costum, oi què sí Enric?
    Sincerament, com tú has dit abans, jo m'he lleguit Madame Bovary i sí que és un fet interessant que ella és suïcide com a cima de la desesperació que arrastra, i per aquest motiu crec que vas ficar la pota, però, no obstant això, crec que la novel·la té altres coses moltíssim més interessants, com la visió que a la fi ella té dels seus amants o el caràcter dels personatges masculins, reflexe versemblant de com són els hòmens. A més a més, cal destacar el fet de què, com bé has dit,el personatge de Madame Bovary de Falubert ha estat inspirat en el Quixot de Cervantes, però no és que Bovary agafe un cavall i un escuder i se'n vaja a córrer aventures fantàstiques, sinó que compartixen eixe encantament que la literatura té, com Enric diu en totes les seues classes, o com hem vist en L'infern de Dante en la història d'aquells dos amants condemnats a volar eternament, aquells entre els quals va sorgir una passió per la lectura conjunta que havíen realitzat.
    Centrant-me en el Quixot, tinc que dir que jo tampoc he llegit mai la novel·la real, i és completament cert allò que a Espanya, encara que és molt famosa, quasi ningú l'ha llegida completa. Enric Iborra, evidentment, sí que ha llegit la original. Així, existix una enorme contradicció entre l'opinió del crític literari (escriuria el nom, però és quasi impossible) que s'esmenta en el comentari i l'opinió d'Enric Iborra, al voltant de què el Quixot ha introduit la novel·la moderna, i la dels coordinadors de la Selectivitat, que no ho veuen aixina. I ara què? L'alumnat a qui ha de creure? Si Enric governara el món, les coses serien ben distintes.

    Maria Aparisi Galan.

    ResponElimina
  2. Mai m'havia plantejat que el Quixot, a pesar de la seua gran força literària i del seu enorme èxit, és tan poc llegit a Espanya. He estat preguntant a gent d'alrededor si l'havien llegit i el màxim que he aconseguit ha sigut un 'bueeeno, no sincerament tot sancer...' Però és clar que tot el món coneix la majoria d'aventures del nostre benvolgut Quixot.
    Jo de menuda em vaig llegir una adaptació al col.legi, i més tard vaig intentar llegir-me l'original, però hi havien trossos força pesats per a mi i em botava algunes línies i inclos pàgines.
    Però tot i això, m'agrada la visió que dóna de la literatura, de que és un món apart que t'absorbix.

    Anna Corella

    ResponElimina
  3. Jo tampoc m'he llegit la original, el meu contacte més pròxim amb el Quixot fou als últims cursos de primària, que en llegirem una adaptació menudeta i plena de dibuixets. No obstant vull recordar a tots els que ferem literatura amb Piedad, que treballarem aqueta obra prou intenssament.
    Pel que fa a Madame Bovary, Enric, deuriem escanyarte, pero no ho farem. He de dir que quan t'immerses en la lectura se t'oblidan que pasa al final i simplement, disfrutes de les meravelloses descripcions de Flaubert. Estic a pocs capítols d'acabar i m'ha sorpres molt gratament.
    Referint-me al Quixot, a mi, és un llibre que per llegir-lo sencer em pareix molt dur, sobretot pel llenguatge, però que per llegir-ne fragments està molt entretingut.

    Alba Motes

    ResponElimina
  4. La veritat és que, no sé perquè, però no m´agrada gens la teua facilitat per a despatxar als requeteclàssics (Shakaspeare o Cervantes). Supose que és un sensació comparable a quan a un xiquet li diuen que no existeixen els reis mags.
    Per altra banda, a mi, per experiència personal, no m´agraden gens les adaptacions literaries, y no hem va agradar llegir la adaptació del Quixot que fou obligatòria en primària, pense que només em van ajudar a formar-me un estereotip de l´obra, una visió tòpica típica que després dificultà que poguera concebre l´obra amb una perspectiva més carregada de significat, més enllà de la historieta infantilitzada d´un caballer i l´escuder. Els llibres són per a llegirlos sense intermediaris de cap tipus, directament, y enfrontarse a ells complets tal i com són. Si no els pots entendre a primària és millor que t´esperes i començes amb Harry Potter.

    Mar Casanova.

    ResponElimina
  5. Com ja era de esperar , i crec què les persones que anem a comentar en aquesta entrada direm el mateix ,jo no m'he llegit mai el Quixot (ho sent Enric). Com hem exposat a classe , Don Quijote és un clàssic entre els clàssics al igual que Hamlet , conegut per tothom però, no obstant això, es molt poc llegit. De fet n'hi han encara alguns bobos que et diuen :-Hombre , que si me he leído el Quijote? A veras : " En un lugar de la Mancha cuyo nombre no quiero acordarme ...". En fi gent estúpida trobem per tot arreu.
    Fermament em considere una inculta en les aventures d'aquest boig . Però , no obstant això, les classes de literatura universal em serveixen per conéixer tots els aspectes que havia ignorat per complet, no sols en el Quixot sinó en Èdip Rei , La Divina Comèdia.. . Talvolta el seu caràcter nacional , el seu infumable número de pàgines o la complexitat del seu llenguatge em van impedir aprofundir en el llibre ; en la vida m'haguera imaginat que aquesta obra tinguera una gran repercussió literària , en llibres com Madame Bovary o que la famosa parella anglesa refinada i elegant de Sherlock i Watson s'inspirés en uns hòmens tant rudimentaris com Quixot i Sancho Panza.
    De tot el que hem vist fins ara , el que més m'ha agradat ha sigut el capítol dels galeotes on es pot entreveure una crítica social bastant avançada per a la mentalitat de l'època ; crítica a la injusticía del sistema polític i social , als comdenats per la llei i la corrupció. Com ens ha explicat Enric ,aquesta crítica té una vinculació directa amb els esdeveniments de la vida de Cervantes , el qual va anar a la pressó diverses vegades. Però el que més me m'ha sorprés es l'ambigüitat d'aquesta ; realment, és una crítica forta contra l'opressió del sistema o simplement és un burla a un personatge boig que ha soltat a uns pressos sense pensar en les represàries que pot tindre aquest allibreament?


    Blanca Aparisi Galán.

    ResponElimina
  6. Tranquil Enric, saps ben bé que sòc inclòs massa sintètica, i no en el significat de que sòc artificial precissament. No he llegit tampoc el Quixot, i vaig a ser sincera: no crec que ho vaja a fer mai. No és que em done vagància o que no tinga sensibilitat ni interès per la literatura, o que els clàssic només per ser clàssic han de ser infravalorats per la juventut actual. És el fet que el Quixot el trobe massa desgastat, no creus? És cert tot allò de les adaptacions i la mania de simplificar-ho tot. Mar tè raò en allò de que si no ets capaç d'entendre el llibre quan ho vas intentar, no busques una eixia ràpida, espera't que tal volta en un futur serà millor, som en una generació amb ganes d'abarcar-ho tot però no hi ha que prendre-s'ho tan en serio. Bé, estic inclompint la meua paraula de ser sintètica, i no vuic quedar com a mentidera. Adèu!
    Raquel

    ResponElimina
  7. Jo no he llegit el llibre ni l'adaptació i per ara ja tinc prou en llegir Madame Bovary. Supose que ja ho faré en el futur, ara no crec que l'aprecie. No obstant, les parts que s'han exposat a classe m'han agradat.

    Carles Gómez Alemany

    ResponElimina
  8. Mar,
    pel que fa a la meua facilitat de despatxar els clàssics, tingues en compte que en un únic curs de literatura universal, des dels orígens a l'actualitat, poca cosa més es pot fer. Al Quixot li hauré dedicat quatre classes. Això, és molt o és poc? És poc, evidentment, però per a donar-lo amb profunditat hauria calgut que us haguéreu llegit el Quixot i prou feina teniu amb "Madame Bovary". Aquesta novel·la sí que la donarem amb més intensitat i, encara així, el temps que li dedicarem serà limitat també, perquè, si no, no arribarem a Kafka. De tota manera, no em preocupa tant el poc temps que dediquem a alguns autors com les omissions: no hem donat, per situar-nos al segle xvi, ni Rabelais ni Montaigne. M'hauré de botar Molière i Racine, i Voltaire! No continue perquè acabareu plorant de pensar en tot el que us aneu a perdre. De moment, és clar. No passa res. Ja sabeu que on no arriba el professor, poden i han d'arribar els alumnes. També podeu aprofitar el bloc, que des de principi de curs us vaig dir que una de les seues funcions era ser un complement de les classes. Ara no recorde qui (pero no va ser Raquel) va dir que potser el que passava era que les classes eren un complement del bloc. Sempre hi ha gent impertinent.

    ResponElimina
  9. Enric quina ironia que tens tan perversa, saps perfectament que vaig ser jo qui va dir això de broma.
    En quant a despatxar, m´he expressat malament, no em referisc a donar de passada i ràpidament, sino de mostrarnos una visió diferent, allunyada de la acrítica admiració fins "babejant", com tu dius, que comúnment es sol trasnmetre d´aquestes obres. No dic que em semble mal la teua forma d´explicar, al contrari, el que pasa es que em sorprén que se li puguen treure pegues al grans clàssics del quals jo només havia sentit dir meravelles.

    Mar

    ResponElimina
  10. Jo també soc una, entre tants, que tampoc m'he llegit el Quixot.
    En primaria em vaig llegir una adaptació que realment, com han dit altres, va fer que poguera ferme'n una idea del que realment era el llibre escrit per Cervantes.
    No descarte la possibilitat de llegirme'l, pero pense que ara no seria capaç d'acabarme'l.
    Per a mi que siga un dels llibres de la literatura espanyola als qual li han donat suficient importància, o la que mareix, fa que em puga interessar més per ell, pero com ja he dit, ho deixe per a un futur.
    He de dir que les parts que hem treballat a classe fixen més la idea que tenia, des d'aquella adaptció de primaria, d'aquest home, amb una gran capacitat de imaginar i mirar la realitat desde el punt que més li convé en cada moment.


    Alba Lloret

    ResponElimina
  11. Com de costum, soc uns dels ultims a comentar en el bloc d`Enric Iborra, oi que si, Enric?

    Sense comptar les adaptacions, jo tampoc he llegit el Quixot i tampoc el tinc entre les meves futures lectures.

    No obstant valore un llibre que, tot i ser un dels mes famosos del mon i del qual, qualsevol en pot comentar algun capitol, siga un que nomes molt pocs l´hajen llegit sencer.

    Els capitols vists a classe m´han agradat encara que algun dels discursos dels personatges es feia una mica pesat.

    Miquel Hernández Évole

    ResponElimina
  12. No Miquel, no eres l'últim! Jo tampoc m'he llegit el Quixot, crec que esperaré a la adaptació cinematogràfica que Carles em va dir que faria, segur que és més amena, i la veritat és que m'ho estime més, perquè llegir una altra adaptació com la que llegirem l'any passat del Tirant, (que semblava un conte de Bromera) no té gràcia, i com diu Mar C. millor enfrontar-se amb la versió original. Tal volta és el seu aspecte de clàssic gruixut "campechano tipical spanish" el que fa que la gent no s'ho llisca, però si Enric Iborra diu que està molt bé, el llegiré. Per que cal llegir-ho, la veritat és que no m'esperava qeu fóra tan "enginyós".
    Pero espere que no em desveleu res més com a Madame Bovary, que m'esta agradant molt. I hui he llegit a la pag.91 una parrafada del farmacèutic que és genial! Enric, hem de llegir-la a classe.


    Mar V.

    ResponElimina
  13. En Espanya tenim molt sobrevalorat El Quixot i a Cervantes,devia de ser una novel·la molt bona i graciosa però ací tractem a l´autor com un prohome de la pàtria (només cal veure l´anvers de les monedes de cèntims)i tendim a exagerar la seva genialitat (encara que bastant en tenia)pel mer fet de ser un compatriota.

    Destaque aquesta frase: ``A Espanya, aquestes baves solen ser especialment fastigoses i estan en relació directament proporcional al desconeixement que es té de l’obra de Cervantes.´´ No crec que llegisca mai el Quixot perquè ja estem en la era digital i hi ha altres mètodes més atractius, almenys per a mi, per a conéixer la història i també més concretament perquè encara que en les lectures que hem fet a classe el puc arribar a trobar còmic, no hem crida gens el món rural en el qual està ambientat. Malgrat aixó si em pregunten per ell no cometre l´error d´exagerar les seues virtuts si no conec de primera mà la història.

    Per cert en la segona línia del penúltim paràgraf tens un error de picatge.

    Jaume Perales

    ResponElimina
  14. (continuació del comentari anterior)

    També destacar que és estrany el girs que et pot donar la vida, si Avellaneda no haguera intentat lucar-se escrivint la segona partdel Quixot, Cervantes segurament tampoc ho hauria fet i sense el procés de Sanchificació de Don Quixot i Quixotizació de Sancho Panza que hi ha en la segona part, el llibre es veuria reduït a una comèdia graciosa sobre un boig de la Manxa i avui en dia no estariem estudiant aquesta novel·la com un dels clàssics de la literatura universal.

    Hauriem perdut una de les grans icones pàtries de la nostra història nacional.

    Jaumer Perales (2)

    ResponElimina
  15. Jo no m'he llegit el Quixot ni l'adaptació i no sé si me'l llegiré.
    La veritat és que tampoc sabia molt (fins ara) de les aventures d'aquest boig, ja que el poc que coneixia eren els més famosos i comentats esdeveniments.
    Pense que tens raó en el que dius de les adaptacions literàries ja que assoles et donen una idea de com va l'obra i moltes vegades quan t'has llegit una no termines llegint l'obra original.
    També es veritat, i no m'he adonat abans d'això fins que ho has dit, que és una de les obres més famoses i amb molta influència en la literatura castellana, que la majoria de la gent no s'ha llegit i si ho ha fet ha estat assoles una adaptació.
    Jo com ja he dit no sé si ho llegiré, però si que es veritat que les parts que hem vist a classe m'han agradat i han fet que tinga una idea més certa de com és aquesta obra, i això fa que si algun dia jo em decidira per llegir-la seria la original, no ho dubtes.
    Cristina P.R.

    ResponElimina
  16. Bé jo la veritar es que no m'he llegit el Quixot ni me llegit cap adaptació,i ni tans sols sé si algún día ho far, però he sentit molt parlar d'ell i dels seus capítols mes famosos, com tots.
    trobe molt interessants els passatges exposats a classe ja que pot ser no son tan coneguts com per exemple el tipic capitol dels molins que tot el món coneix, el que més m'agradat ha sigut el capitol dels galeotes ja que Cervantes per a escriure-ho utilitza com referencia esdeveniments de la seua vida i això o trobe molt interessant.
    De moment no puc apreciar molt bé les similituds amb Madame Bovary ja que encara no l'he acabat, supose que quan el termine ho podré fer!

    Ana G.

    ResponElimina
  17. Personalment, crec que ens hem/han fet una imatge del Quixot com un "totxo" de llibre, com aquell llibre del qual sempre ens estan parlant, que és ilegible per les seues paraules i expresions enrevesades... Tenim una imatge d'una novel·la llarga i avorrida, tot al contrari que al seu temps, que era una història còmica. L'any passat, en castellà, ens llegirem una versió on estaven els capítols més rellevants i famosos (ferem un examen del Quixot) i bo, per a mi no va ser cap diversió però tampoc una tortura...El que trobe més interessant és, sense dubte, que a la segona part els altres personatges coneguen al Quixot perquè han llegit la primera part! Ah, i també em fa gràcia que Cervantes, intentant "fugir" de la versió falsa d'Avellaneda, el qual va fer sofrir al pobre protagonista a diferents humiliacions (més encara), intente que no es parega absolutament en res, conduint-lo per camins totalment oposats

    Laia

    ResponElimina
  18. Jo com entre tants dels meus companys i companyes tampoc he llegit aquest llibre, sols he llegit una adaptació pero en primaria.
    els capitols que hem llegit en classe alguns m'han resultat un poc dificils ja que Cervantes utilitza moltes ironies de les quals de vegades no entenc.Reconec que aquest llibre és un dels miyors en la literatura pero no crec que el llisca, no me agrada el tema que utilitza. INMA ORTIZ

    ResponElimina
  19. Ja fa quatre o cinc anys que hem vaig llegar una adaptació del Quixot, que tot i ser adaptació, no baixava de les 450 pàgines. He de reconèixer que no hem va resultar gens fàcil, i en moltes parts, ni hem vaig assabentar del que parlava. La vaig començar, ja tenint una imatge feta dels personatges, deguda tant a una sèrie de televisió de dibuixos animats del Quixot que solia seguir, com al que mon pare ens conta de tant en tant a ma mare i a mi a partir de les seues conferències o algun que altre llibre o exposició sobre aquest personatge tan peculiar.
    Discutint amb mon pare la importància del Quixot , i respectant el punt de vista de cadascú, pense que aquesta novel•la sí es podria considerar con la primera moderna ja que parteix de l’enfrontament idealisme-realisme, la qual cosa és la base de les millors novel•les modernes. L’idealisme sorgeix amb el cavaller que pretén ser un heroi clàssic però apareix ridiculitzat, i el realisme se’ns presenta amb la crítica social de l’època i l’espill de la vida de la Castella d’aquell moment, que ens la mostra a través de la figura d’un boig que fa aquesta crítica que ningú s’atrevia a fer.
    Cap obra fins al moment en que aquesta es va escriure havia aconseguit atraure un públic lector popular tan gran com fins aleshores, perquè presenta figures de totes les classes socials,des de el capellà o el llaurador fins la prostituta, i parlen de coses vulgars amb llenguatge i personatges comuns. Presenta també reflexions i idees elevades que abans no havien segut ensenyades a les classes baixes, que si no sabien escriure, es podia escoltar l’obra llegida per algú.
    Són pocs els que s’atreveixen a llegir l’obra sencera, el mateix passa amb la Divina Comèdia, la Bíblia o Homer però això no vol dir que no siguen textos clàssics, universals, i que s’haja de tindre un mínim coneixement d’ells, ja que presenten idees, que centenars d’anys després, segueixen sent vàlides.

    Nina

    ResponElimina
  20. El comentari en l’aula de El Quixot m’ha semblat molt amè. Jo m’havia llegit una adaptació en primària però, malgrat no haver llegit en esta ocasió més que fragments representatius, he après més i he descobert sentits en l’obra que en l’adaptació no vaig extraure. Per exemple, em semblà molt interessant la crítica socioeconòmica que se reflecteix en alguns passatges.
    T'informe, Enric, que l'adaptació que várem llegir del Quixot algunes persones als 11 anys és equivalent a la que tu ens manares llegir l'any passat als 17, de Tirant lo Blanc.
    Per a mi les adaptacions són com un anunci que tracta de captar l’essència. Pense que són adequades des del moment en què es comença a anar a l’escola perquè et posen en contacte amb gran obres de la literatura universal que no seriem capaços de llegir a eixes edats. El Mio Cid estudiat per mitjà d’un llibre de Castellano lengua i literatura és un rotllo i això és impossible que incentive ningú a voler llegir l’original ni quan tinguera la capacitat d’arribar a compendre’l.
    Conclusió: vote per un Madame Bovary adaptat
    (no t’enfades Enric, que saps que no parle seriosament)
    Isabel Merí Abad

    ResponElimina
  21. La veritat, de les converses que hem tingut últimament en classe i en el bloc sobre aquesta qüestió de les adaptacions, m'ha quedat molt clara una cosa: que cal fugir de les adaptacions com de la pesta. Res de concessions!Pel que fa al que m'acabes de dir sobre l'adaptació del "Tirant", Isabel, tens tota la raó. Al curs que ve la suprimiré. Ja n'hi ha prou. Em costarà una mica convéncer els meus companys del departament, però ho aconseguiré. I als alumnes els passaré uns capítols seleccionats del "Tirant", en la versió original; els llegirem en classe i segur que així tots traiem més trellat.
    Que ningú se m'enfade, però de vegades els professors tractem els alumnes com a idiotes o com a cagonets, i clar, passa el que passa.

    ResponElimina
  22. Espere no ser l'última, jeje. Com era d'esperar jo tampoc m'he llegit la novel·la original sencera, de totes maneres sí que ho he intentat arribant fins i tot quasi a la meitat (com ja vaig comentar a classe),però em semblava tan dificil de llegir pel llenguatge emprat que vaig decidir abandonar-lo per por de quedar-me amb una idea roïna i equivocada d'aquest clàssic de la literatura universal. El que sí he fet, com la gran majoria dels meus companys és llegir-me la versió adaptada.
    Entenc que si el Quixot ha estat reconeguda com una de les millors obres de la història es perque s'ho mereix i que si ni els meus companys ni jo som capaços d'apreciar-la és simplement perque s'ha quedat antiquada, ja que quan Cervantes la va escriure anava dirigida a la societat d'aquella època.
    De totes maneres les coses son com son per unes raons, i el no ser capaços hui en dia de d'apreciar aquestes obres clàssiques ha provocat l'aparició d'assignatures com literatura universal i professors com Enric Iborra, gràcies als quals podem coneixer i entendre auestes obres, ja que d'altra manera la societat aniria oblidant-les i desapareixerien al llarg del temps.
    Per totes aquestes raons esmentades totes les classes en les quals hem parlat del Quixot m'han semblat molt interesants i productives, ja que després de cada una d'elles he aprés a valorar un poc més l'obra, així com les altres obres clàssiques que hem estudiat al llarg del curs, com l'obra de Madame Bovarí, la qual presenta algunes similituds amb el Quixot, ja que així com el Quixot embogeix al llegir llibres, els quals l'aparten de la realitat de la societat, Madame Bovarí queda condicionada en el que es refereix a l'amor per els llibres que llegeix en el convent, per la qual cosa es converteix en una persona infeliç durant tota la seua vida al no poder trobar eixe amor tan dessitjat que apareixia en les novel·les i finalment es suïcida.

    Laura Segura

    ResponElimina
  23. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina