Introduint el Quixot

Després de Shakespeare, hem passat al Quixot. En la primera classe que li vam dedicar, vaig preguntar qui l’havia llegit en la versió original i íntegra. Ningú. La majoria, i no tots, havia llegit adaptacions i seleccions de la novel·la. Igual que passa amb el Tirant. Les adaptacions de clàssics són molt útils com a primera aproximació, però em sembla que sovint es queden en això: en una primera i última vegada, i des de lluny.

No és qüestió tampoc d’estirar-se els cabells per mostrar una santa indignació acadèmica. L’experiència de llegir el Quixot val la pena de veres i no se l’hauria de perdre ningú, però el fet és que hi ha molts llibres i els alumnes tenen molt de temps de lectura per davant. Siguem optimistes. A més, s’ha de reconèixer que la lectura obligatòria dels clàssics pot tenir, i té sovint, efectes contraproduents. Hi ha gent que, després del seu pas pel sistema escolar, ha quedat vacunada per a tota la vida contra determinades obres literàries.

Aquesta enquesta inicial ens va servir per a plantejar un fet que convé destacar: el Quixot és un llibre molt conegut, però molt poc llegit. Si més no, a Espanya. És una característica del Quixot que Nabokov va remarcar en el seu Curso sobre el Quijote amb aquestes paraules taxatives: “el Quixot és un d’aquells llibres que potser siguen més importants per la seua difusió excèntrica que pel seu valor intrínsec”. Tot s’ha de dir: Nabokov no era un entusiasta precisament de la novel·la de Cervantes, que considerava “un dels llibres més amargs i bàrbars de tots els temps”. Nabokov remarcava que al llarg d’aquest llibre hi ha una crueltat sostinguda contra els bojos, els animals i els dissidents. I que aquesta crueltat ha fet riure generacions de lectors. Pel que fa a la valoració estrictament literària, Nabokov afirma: “S’ha dit del Quixot que és la millor novel·la de tots els temps. Naturalment, això és una tonteria. El fet és que ni tans sols és una de les millors novel·les del món, però el seu protagonista, la personalitat del qual és una invenció genial de Cervantes, plana de tal manera sobre l’horitzó de la literatura, colós flac sobre un rossí escarransit, que el llibre viu i viurà gràcies a l’autèntica vitalitat que Cervantes ha insuflat en el personatge central d’una història molt esfilagarsada i barroera, que només es manté dempeus perquè la meravellosa intuïció artística del seu creador fa entrar en acció don Quixot en els moments oportuns del relat”.

No puc entrar ara a discutir la valoració crítica que fa Nabokov del Quixot. Però el seu Curso sobre el Quijote és una de les lectures d’aquesta novel·la més atentes, més intel·ligents i més lliures de prejudicis que conec. Una cosa que s’ha d’agrair sempre a Nabokov com a crític literari és que no li cau mai la bava reverencial davant dels clàssics. A Espanya, aquestes baves solen ser especialment fastigoses i estan en relació directament proporcional al desconeixement que es té de l’obra de Cervantes.

La “difusió excèntrica” del Quixot és el que fa que siga imprescindible parlar d’aquest llibre en un curs de literatura universal. A classe, vam repassar breument algunes de les obres principals que s’hi han inspirat, com ara el Pickwick de Dickens o L’idiota de Dostoievski, o la parella Sherlock Holmes – Watson de Conan Doyle. I, sobretot, una novel·la que els alumnes estan llegint ara i que prompte comentarem en classe: Madame Bovary. Flaubert calca, inicialment, el seu personatge femení sobre el protagonista de la novel·la de Cervantes: com don Quixot, Madame Bovary és una víctima de la literatura. Vol viure en la vida real les aventures i el tipus de vida que ha llegit en els fulletons romàntics. La relació entre els llibres i el món, la interferència mútua de la vida i la literatura és un dels temes fonamentals d’aquestes dues novel·les, sobretot del Quixot. Quin lloc ocupen els llibres en la realitat humana? Quina importància tenen respecte a la vida? ¿Els llibres són veritables absolutament, o de manera relativa, i, si ho són, com podem provar-ne la veritat? Lector exemplar, don Quixot la posarà a prova aquesta veritat i descobrirà l’ambigüitat de les relacions entre la literatura i la vida.

Mentre comentava a classe aquesta influència del Quixot sobre la novel·la de Flaubert, se’m va escapar de dir que al final Madame Bovary se suïcida. Per poc els alumnes em maten. Em van assegurar, tots indignats, que els acabava de pifiar la lectura de la novel·la, perquè ara que en sabien el final ja no tenia interès. Vaig intentar dir-los que he llegit Madame Bovary més d’una vegada i que l’interès no m’ha decaigut per això. Debades. Raquel va creuar els braços i va anunciar solemnement que no pensava continuar amb la lectura de Madame Bovary. Per a què?

Després d’aquest accident i d’uns quants minuts d’enrenou, vaig comentar una mica el títol del tema sobre Cervantes que apareix en la programació de literatura universal: “Cervantes i els orígens de la novel·la moderna”. És un tòpic de la història de la literatura afirmar que Cervantes crea amb el Quixot la novel·la moderna o que n’és el precedent més clar. S’al·lega que Cervantes estableix amb el Quixot el model formal de la novel·la moderna: resumeix tots els gèneres narratius anteriors mitjançant la inserció d’històries posades en boca de diferents personatges, el narrador de la novel·la es multiplica i adquireix diferents punts de vista, es mescla la realitat i la ficció, introdueix noves tècniques, com ara les diferents perspectives sobre un fet o la narració simultània d’accions que coincideixen en el temps, inclou la literatura dins de la literatura. I, sobretot, el Quixot inaugura la novel·la moderna pel seu realisme, per les referències a la realitat quotidiana del seu temps.

El concepte del realisme literari és molt ambigu i equívoc. Però si l’entenem en el sentit d’imitació o reproducció de l’experiència individual situada en el seu medi espacial i temporal, el realisme del Quixot resulta molt limitat. Nabokov, com sempre, és tan contundent com sarcàstic: “el quadre que Cervantes pinta del país ve a ser tan representatiu i típic de l’Espanya del segle xvii com Santa Claus és representatiu i típic del Pol Nord al segle xx.” I afegeix que “l’autor defuig les descripcions que podrien ser verificades. És absolutament impossible seguir aquestes anades i vingudes per quatre o sis províncies del centre d’Espanya, en el curs de les quals, fins a arribar a Barcelona al nord-est, no s’hi passa per una sola ciutat coneguda ni es travessa cap riu”.

Pel que fa a la modernitat del Quixot com a model formal, Nabokov remata el llibre de Cervantes amb aquesta estocada: “El Quixot es troba dins d’un tipus de novel·la molt primerenc i molt primitiu. És clar que en les aventures del nostre visionari cavaller hi veiem molt més que les tribulacions de dos personatges grotescos, un de prim i un de gras; però així i tot el llibre s’ajusta essencialment a una forma primitiva, la del relat picaresc d’episodis variats, col·locats uns darrere dels altres, amb prou feines lligats, tal com ho acceptava i disfrutava el lector senzill.”

Afirmar, per tant, que Cervantes crea amb el Quixot la novel·la moderna és confús, discutible i, en últim terme, fals. Tampoc no es tracta de plantejar una mena de qüestió d’honor de qui va ser el primer o el més guapo. Però el fet és que la novel·la moderna sorgeix com a tal a Anglaterra al segle xviii, amb autors com Defoe, Richardson i Fielding i, una mica després, amb Lawrence Sterne i Jane Austen. I es consolida al segle xix, a França sobretot, quan en aquest país es donen les mateixes condicions que s’havien donat abans a Anglaterra. Stendhal i Balzac només apareixen després que la Revolució Francesa va situar la burgesia en una posició de poder social i literari, poder que les classes mitjanes angleses havien aconseguit en la revolució del 1689. D’altra banda, Stendhal i Balzac es van beneficiar d’una sèrie d’avantatges històrics: no sols perquè els canvis socials que van tractar en les seues novel·les van trobar a França una expressió més dramàtica que no a Anglaterra, sinó perquè en l’aspecte literari es van beneficiar també d’un clima crític molt més favorable al desenvolupament del realisme novel·lístic. Defoe, Richardson i Fielding, en canvi, es van haver d’obrir camí enmig del neoclassicisme dominant.

E basta. En les pròximes classes deixarem de banda les referències al context literari, la situació del Quixot en la història de la literatura i tota la parafernàlia crítica i ens dedicarem a llegir uns quants capítols d’aquest llibre i a comentar-los una mica. Sense seguir cap mètode ni cap esquema de comentari. No tenim manies, nosaltres.

PD. Les il·lustracions que acompanyen aquesta entrada són totes de Salvador Dalí.