A classe, hem llegit i comentat tres capítols del Quixot. En primer lloc, el capítol xviii de la primera part, en què té lloc l’episodi dels molins de vent. Aquest episodi respon plenament al que sembla que va ser la intenció inicial de Cervantes: escriure un llibre de caràcter còmic a partir d’una paròdia dels llibres de cavalleries. Hi ha un aspecte d’aquesta paròdia, la dels noms dels cavallers que esmenta don Quixot, que apareix també al Tirant. Els Alifanfarón i els Alfeñiquén del Algarbe de Cervantes recorden el Kirieleison de Muntalbà i el senyor de les Vilesermes de Martorell.
Després vam llegir el capítol x de la segona part, Donde se cuenta la industria que Sancho tuvo para encantar a la señora Dulcinea, y de otros sucesos tan ridículos como verdaderos, que constitueix una mena de contrapunt de l’episodi dels molins de vent i és ben representatiu de la major complexitat que adquireix la novel·la de Cervantes en la segona part.
En aquest capítol Sancho rep l’encàrrec del seu amo de buscar Dulcinea en el mateix Toboso. L’escuder sap perfectament que Dulcinea no existeix, però per a escapar de l’embolic mostra a Don Quixot tres camperoles i li diu que són Dulcinea amb dues de les seues donzelles. Aquesta vegada, però, don Quixot veu la realitat molt clarament:«Yo no veo, Sancho, sino a tres labradoras sobre tres borricos.» La situació és exactament la contrària de les que se’ns han oferit en la primera part, fins a tal punt que aquesta resposta de don Quixot sembla calcada sobre aquella altra de Sancho en l’episodi dels molins de vent: «No oigo otra cosa sino muchos balidos de ovejas y carneros». Els papers s’han intercanviat i ho seguiran estant molt de temps en aquesta segona part. I aquí apareix una nova i genial solució de Cervantes: don Quixot ara dubta dels seus sentits, ara, precisament, que no l’enganyen; ara creu que Sancho diu la veritat, ara, precisament, que l’està enganyant. Ara és quan don Quixot creu que delira, que està boig i que la vista el traeix, però atribueix aquest canvi al poder malèfic d’un encantador que l’odia. La solució de l’encantador que deforma la realitat, ja que la realitat no es transforma en el cap del cavaller, es converteix en la fórmula de la segona part del Quijote, totalment oposada a la de la primera.
En aquesta segona part de la novel·la don Quixot deixa de ser, a poc a poc, la caricatura dels cavallers dels llibres de cavalleria de la primera part. Però ara que s’humanitza en la mesura que recobra la lucidesa, continua sent una víctima de la literatura. La majoria de personatges amb qui es troben don Quixot i Sancho en la segona part han llegit la primera part i molts d’ells volen que don Quixot continue representant el paper anterior. Don Quixot es converteix en un objecte de diversió; les bromes que li gasten són cruels i pesades. Cada vegada més trist i desolat, es troba atrapat en el personatge literari en què s’ha convertit per als altres. El joc entre literatura i vida, que ja es plantejava en la primera part, pren ara una perspectiva més profunda.
Per acabar, vam llegir el capítol xxii de la primera part, De la libertad que dio don Quijote a muchos desdichados galeotes. De tota la novel·la, aquest capítol és el que més obre la porta a un enfrontament amb la realitat del seu temps, concretament amb l’ordre jurídic vigent: “me parece duro caso hacer esclavos a los que Dios y naturaleza hizo libres. […]Allá se lo haya cada uno con su pecado; Dios hay en el cielo, que no descuida de castigar al malo ni de premiar al bueno, y no es bien que los hombres honrados sean verdugos de los otros hombres, no yéndolos nada en ello.”
Però com va remarcar Erich Auerbach en La Dulcinea encantada, capítol xiv de Mimesis, quan don Quixot allibera els galeots no pensa ni de lluny a atacar l’ordre jurídic establert. Quan no actua mogut per la seua idea fixa, aquest home se sotmet de bon grat a l’ordre corrent i només quan desvaria reclama un lloc superior i privilegiat en la societat per al cavaller errant. I, a l’igual que en l’episodi dels molins de vent, també ací don Quixot acaba per terra acaçat a pedrades.
Aquest capítol de Mimesis és un dels millors textos crítics que mai s’han escrit sobre el Quixot. Igualment interessant és l’anterior, El príncipe cansado, dedicat a Shakespeare. Al final d’aquest capítol Auerbach fa un comentari comparant Shakespeare i Cervantes que val la pena llegir.
Finalment, una nota sobre la bibliografia entorn del Quixot i de Cervantes. Des del punt de vista lingüístic, el Quixot és un llibre difícil per al lector actual. És molt recomanable, per això, l’edició que n’ha fet Francisco Rico; conté notes molt abundants que aclareixen la major part dels dubtes i curiositats del lector. Aquesta edició, a més, va acompanyada de diversos estudis crítics, entre els quals destaque Cervantes: pensamiento, personalidad, cultura d’Anthony Close, Los libros de caballerías de Sylvia Roubaud, Cervantes: teoría literaria d’Edward C. Riley i, sobretot, Las interpretaciones del Quijote d’Anthony Close.
Tant aquesta edició com els estudis que l’acompanyen es poden llegir íntegrament en el web del Centro Virtual Cervantes.
Pel que fa a les històries de la literatura espanyola, la que més m’agrada és la d’Ángel del Río. L’edició original va ser publicada als Estats Units. Crec que Ediciones B l’ha reeditada no fa molt. Mon pare m’ha recomanat també l’Aproximación al Quijote de Martí de Riquer, que no he pogut llegir encara.
Per la meua banda, recomanaria un llibre molt breu de Manuel Azaña: Cervantes y la invención del Quijote. I també La ruta del Quijote d’Azorín. Tinc molt bon record d’aquest llibre i m’agradaria tornar a llegir-lo. També tinc ganes de tornar a llegir les Novelas ejemplares. Crec que algunes són superiors al Quijote.
PD. A la setmana que ve començarem el comentari de Madame Bovary. Prèviament, dimarts farem un solemne control de lectura d’aquesta novel·la per assegurar que tothom intervindrà en classe amb coneixement de causa. Ja us diré com queda Raquel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada