dimecres, 3 d’abril de 2013

«Estimada vida» d’Alice Munro

Club Editor continua traduint al català llibres d’Alice Munro (1931-), «the best short-story writer in the world today and one of the most brilliant writers in any genre», en paraules de Charles E. May, un dels màxims especialistes en el conte modern. Ara acaba d’incorporar al seu catàleg Estimada vida, l’últim llibre de Munro, aparegut el 2012, que s’afegeix a Massa felicitat i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni publicats anteriorment per Club Editor

Encara que l’obra narrativa d’Alice Munro està formada bàsicament per reculls de contes, de short stories, s’ha destacat sovint que en els seus relats la línia que separa la short story de la novel·la es difumina a causa de la combinació de diversos fils argumentals, de molts personatges i de lapses temporals llargs. Aquests procediments apareixen bastant atenuats en els relats recollits en Estimada vida, encara que Munro continua mantenint-ne d’altres propis de la novel·la com la situació de l’acció dels seus relats en un marc espacial i temporal ben concret: els pobles de la ruralia d’Ontario, amb alguna incursió a la gran ciutat, a Toronto, des de la Segona Guerra Mundial fins a començaments de la dècada dels seixanta. Juntament amb un mateix marc espacial i temporal, Munro utilitza una sèrie de motius temàtics que reapareixen en els diferents relats d’Estimada vida, de manera que es poden llegir com els capítols d’una novel·la. En definitiva, Munro segueix la línia «realista» del conte modern: la de Maupassant i Txèkhov, per entendre’ns. L’art narratiu de Munro està basat en la capacitat d’observació de la realitat, en el refús de la imaginació fantàstica i del simbolisme líric. 

S’ha convertit en un tòpic relacionar Munro amb Txékhov. L’escriptora nord-americana Cynthia Ozick, l’autora d’El xal, va escriure que Munro «is our Chekhov, and is going to outlast most of her contemporaries». Elogis a banda, l’obra de Munro no presenta la varietat de temes i de personatges dels contes de Txékhov, però potser va una mica més enllà en la reconstrucció d’una atmosfera, de tot allò que ocorre per davall dels fets de l’argument. La densitat dels seus relats, que no pot deixar de notar cap lector, no ve donada per les incidències de la trama, ni per la combinació de molts personatges i motius, sinó per la voluntat de reflectir tot allò que no es diu en les nostres vides. No allò que va sense dir, que es pressuposa, sinó el que es calla o s’oculta, la qual cosa és sovint l’element més decisiu i el que fa que la vida de qualsevol persona siga sempre un misteri. Aquesta insistència a posar en relleu el que no es diu explica l’estil el·líptic i elusiu, característic de Munro. 

Orgull i Corrie, dos dels relats d’Estimada vida, estan centrats en la influència que té un defecte físic a l’hora d’establir una relació. Munro ve a dir que cadascú construeix i, encara més, manté la seua identitat personal a partir d’una sèrie de defectes, o de dèficits, físics o psicològics, reals o imaginaris. Les reaccions o la manera de viure el que no es diu, com mostren aquests dos relats, poden ser radicalment diferents. En Corrie, amb un final sòrdidament ambigu. El mateix motiu temàtic reapareix en Tren, on un jove que retorna de l’exèrcit emprèn una trajectòria erràtica per no haver d’enfrontar-se amb la seua nòvia, a qui no explicarà mai per què la defuig. 

Molt sovint, allò que no es diu té a veure amb el paper que juga la memòria en les nostres vides personals: records persistents de fets que no es comprenen ni s’accepten quan es viuen ni tampoc després, que s’arrosseguen com una qüestió pendent. «Jo encara em trobo allà immòbil», diu un dels personatges d’Estimada vida. La memòria ―la seua selectivitat i poca fiabilitat, la seua falsedat fins i tot― és un dels temes més profunds de l’obra de Munro. Un altre personatge observa que no hi ha mentides més fortes que les que ens diem nosaltres mateixos. 

El relat que obri el recull, Arribar al Japó, presenta molts dels trets més característics del món narratiu de Munro: una protagonista que vol ser escriptora, que està casada amb un home de temperament pràctic dedicat als negocis; que té sentiments ambivalents sobre la contracultura del seixanta ―s’hi mostra contrària per la seua formació i alhora s’hi sent atreta per les nocions romàntiques estimulades per la literatura; que, de vegades, deixa de banda les seues obligacions maternals i domèstiques per satisfer les seues fantasies romàntiques, però se’n sent culpable. 

Molts dels contes de Munro se centren en una dona que intenta fer-se una vida pròpia, en una època en què, com remarca el narrador, «el feminisme no era ni tan sols una paraula que es fes servir», més encara a la ruralia d’Ontario. Perquè us en feu una idea, quan Alice Munro va començar a publicar, en un diari local va aparèixer el següent titular: «Housewife Finds Time to Write Short Stories». En Refugi apareix com a personatge principal una «esposa ideal», gairebé una caricatura, el model de dona casada que promocionaven les revistes per a dones quan Munro era jove. Al final d’aquest relat, no passa res, però sembla que aquest personatge comença a estar cansada d’aquest paper. Nota que tot li és igual. No hi ha una rebel·lió o una protesta explícita, sinó una reacció una mica somnàmbula, però real. De nou, l’art narratiu de Munro es posa al servei de l’observació de la realitat, especialment de tot allò que ocorre sense dir-se, com un sismògraf que detecta les vibracions més lleus de la superfície. 

Els quatre últims relats d’Estimada vida estan inclosos en una secció que porta per títol Final, encapçalada per aquestes paraules de Munro: «Les quatre peces finals d'aquest llibre no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules ―i les més íntimes― que he de dir sobre la meva vida». Aquestes quatre peces giren entorn de la formació d’una consciència de la vida adulta a partir de motius com la mort, el sexe, l’estranyesa del món o la relació amb els pares. En Nit, una noia molt jove confessa al seu pare que no pot dormir perquè no deixa de venir-li al cap la idea d’escanyar la seua germana menuda, que estima molt. La resposta del seu pare la tranquil·litza del tot: «La gent té pensaments que preferiria no tenir. Són coses de la vida». La reflexió que tanca el recull es podria dir que resumeix el conflicte interior, apagat i sord, entre la racionalització amb què intentem viure les nostres vides i la nostra vida real: «Diem d’algunes coses que no poden perdonar-se o que mai ens les perdonarem. Però ens les perdonem: ens les perdonem sempre». 

Fa temps, vaig exposar en una entrada (Un conte d’Alice Munro i un problema de traducció) algunes crítiques a la traducció catalana de Massa felicitat. És de justícia dir ara que la traducció al català d’Estimada vida de Dolors Udina és excel·lent. No faig aquesta afirmació a la lleugera. He cotejat diversos fragments de la traducció catalana amb l’original anglès i en tots els casos he pogut comprovar que Dolors Udina ha fet un esforç totalment reeixit per reproduir en un català molt clar, no gens encarcarat, l’estil directe i alhora el·líptic i sinuós de Munro, una autora que no dubte a qualificar d’imprescindible.


2 comentaris:

  1. Quin descobriment, Enric! La llegiré només puga. Salutacions!

    ResponElimina
  2. Hola, he trobat interessant el que dius sobre la traducció. De vegades quan compre un llibre traduit abans mire de llegir si algú diu alguna cosa al respecte. Si sapigués anglés com per llegir no compraria traduccions com no faig en francés, més que quan no em queda més remei. Aquest llibre de Munro el compraré amb el beneplàcit que està ben traduit. Moltes gràcies per la ressenya.Salutacions

    ResponElimina