Un conte d’Alice Munro i un problema de traducció

La setmana passada vaig acabar de llegir Massa felicitat, el primer recull de contes d’Alice Munro editat en català, que ha publicat Club Editor en una traducció de Dolors Udina. Feia temps que volia llegir alguna cosa d’aquesta escriptora. Charles E. May, un dels màxims especialistes en el conte modern, la considera «the best short-story writer in the world today», «and one of the most brilliant writers in any genre». 

Massa felicitat ha superat totes les meues expectatives. Els relats d’aquest recull, d’una rara densitat, combinen diversos fils argumentals, molts personatges i lapses temporals llargs, de manera que de vegades la línia entre la long i la short fiction es difumina. Munro, però, ha insistit sovint que no escriu com una novel·lista. El que més li interessa en els seus relats, diu, és aconseguir una tensió, com si estirés una corda que està lligada en algun lloc. Creu que en una novel·la tot tendeix a esdevenir flàccid. De què van els seus relats? D’alguna cosa més enigmàtica i inexplicable que la història generada pels personatges i pel que passa a continuació. Alice Munro pensa que la vida és essencialment misteriosa. El que es veu en la superfície, en la vida de cada dia, només té interès si pot esdevenir una experiència d’aquest misteri. 

Una característica que m’ha cridat l’atenció d’aquests contes són els seus finals abruptes. No hi ha un final inesperat ni obert. El lector té, més aviat, la sensació que el conte, de sobte, s’ha interromput, cosa que obliga a cercar la clau de la història en una altra banda: no en la història, en el que passa ni, menys encara, en una conclusió, sinó en una atmosfera. 

Però no és dels contes de Munro que volia parlar en aquesta entrada, sinó d’una cosa que m’ha passat durant la lectura. En acabar de llegir el tercer conte del recull, Wenlock Edge, em vaig quedar una mica desconcertat. El relat m’havia interessat enormement, però no acabava de treure’n l’aigua clara. No l’entenia, vaja. Com que no em conformava a quedar-me amb un pam de nas, vaig buscar algun comentari sobre aquest conte que m’orientés una mica. Què se’m podia haver escapat? Anava a escriure el títol i el nom de l’autora en el cercador de Google, però m’ho vaig pensar millor i vaig anar directament al bloc de Charles E. May, Reading the short story. Hi vaig trobar setze entrades sobre Alice Munro i n’hi havia una dedicada a Massa felicitat —Alice Munro’s TOO MUCH HAPPINESS—, amb un comentari sobre Wenlock Edge, suggestiu i intel·ligent. Però no em va acabar d’aclarir el desconcert que em provocava el final. Gairebé d’esma, vaig fer clic en l’enllaç al text íntegre, en anglès, de Wenlock Edge, que facilitava May en la seua entrada, i de seguida se’m va aclarir tot: l’última frase del conte, que fa referència a un dels incidents centrals de la història, no apareix reproduïda en la traducció catalana. I, encara pitjor, la penúltima frase, que és l’única en què el narrador es permet de fer un comentari que apunta al nucli moral del relat, està mal traduïda. La frase de l’original anglès, que marque en negreta, diu: «Just outside the shop was a mail chute. I slipped the envelope into it, there in the wide lower corridor of the Arts Building, with people passing me on their way to classes, on their way to have a smoke and maybe a game of bridge in the Common Room. Most of them on a course, as I was, of getting to know the ways of their own wickedness.» 

Dolors Udina la tradueix així: «Just a fora de la botiga hi havia una bústia de correus, i hi vaig ficar el sobre, allà en l’ample corredor baix de L’edifici de les Arts, amb gent que passava camí de les classes, camí d’anar a fumar un cigarret o potser de fer una partida de bridge a la Sala Comuna. Camí d’actes que encara no sabien que tenien a dins.» L’última frase no s’entén; s’allunya escandalosament i incessàriament de l’original. L’explícit i concret «their own wickedness», ‘la seua maldat’, es dilueix en «actes que encara no sabien que tenien a dins». Ja podia pegar-li voltes, ja, al final del conte. Anava a tancar la finestra del navegador, però de sobte se’m va encendre un altre llum d’alarma. Em van cridar l’atenció aquestes paraules que pronuncia un personatge: «It wasn’t the money. It was just that he was old and senile and she has a soft heart. And the fact that he looked after her when her parents were killed.» Dolors Udina tradueix: «No eren els diners. N’estic segur. Deu haver sentit que havia de tornar i complir la seva obligació, que era cuidar-lo. Perquè era l’únic parent que tenia i ell la va cuidar quan els seus pares van morir». En fi, és una mostra d’això que s’anomena traducció lliure. Dolors Udina acudeix en socors d’Alice Munro i li reescriu «It was just that he was old and senile and she has a soft heart» com a «Deu haver sentit que havia de tornar i complir la seva obligació, que era cuidar-lo». El «soft heart» s’iguala a «obligació». I, de pas, s’inventa que «era l’únic parent que tenia». Finalment, «her parents were killed» es disfressa pudorosament en «els seus pares van morir». Tots sabem que el resultat final de to die i de to kill és el mateix, però també que hi ha una petita diferència de matís entre morir i que et maten! 

N’he tingut prou i he tancat la finestra del navegador. Ara ja entenc Wenlock Edge, però m’envaeix un dubte. Estic segur que he llegit Alice Munro? Una cosa sí que tinc molt clara: vull llegir més coses d’aquesta escriptora, però els pròxims llibres de Munro me’ls compraré i me’ls llegiré directament en anglès. Amb Amazon.es ara ho tinc ben fácil. Comprar un llibre en anglès en aquesta llibreria em costa exactament el mateix que a Anglaterra i, a més, a partir de 19 euros no he de pagar despeses d’enviament. I el llibre el tinc de seguida a casa. 

Nota. No voldria ser injust, però. Traduir és molt difícil i traduir de l’anglès, contra el que pensa molta gent, més encara. Pel que fa a la frase del final que apareix suprimida, deu ser un error de maquetació editorial.

Hi ha un altre recull d’Alice Munro en català,  Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, traduït també per Dolors Udina i publicat per Club Editor.