dissabte, 25 de maig de 2013

Rafael Subirachs: compositor, cantant i pianista, mestre de la Nova Cançó

Són dos discos que m’estime molt i que no em cansen mai: Si com l’infant quan aprèn de parlar i Bac de Roda de Rafael Subirachs. El primer és un recull cançons sobre poemes de Jordi de Sant Jordi i d’Ausiàs March. En el segon, Subirachs hi interpreta una selecció de cançons populars catalanes, entre les quals hi ha una versió impressionant, gravada en directe durant el festival de les Sis Hores de la Cançó a Canet, el 1975, de Catalunya, comtat gran, el romanç històric de la guerra dels Segadors a partir del qual es va compondre l’actual himne de Catalunya. Aquests dos discos són dues joies de la Nova Cançó. 

Rafael Subirachs va ser membre dels Setze Jutges, però la seua carrera com a cantant no va tenir la projecció de la de Llach o de la de Maria del Mar Bonet. Les seues aparicions als escenaris van ser més esporàdiques i les seues gravacions no van tenir ni la difusió ni el ressò que mereixien. Hi ha un fet important que singularitza Rafael Subirachs dins dels Setze Jutges en particular i de la Nova Cançó en general: la seua formació musical, molt superior a la de qualsevol altre membre d’aquest moviment. Fill del músic i pedagog Rafael Subirachs i Ricard, Subirachs va estudiar en l’Escolania de Montserrat, quan la dirigia Irineu Segarra, que va convertir l’escolania del monestir en un dels millors cors del món. 

En els seus discos, no ha fet mai cap concessió als nefastos arranjaments que desgracien cançons que en la seua forma original tenien gràcia i dignitat. En la pàgina web de Rafael Subirachs es reprodueix un text seu (La nova melodia / El nou lied), molt dens, en què explica la seua concepció de la cançó, síntesi de la cançó tradicional i del lied romàntic, entre la música popular i la música culta o clàssica. 

A més dels poetes medievals, Subirachs ha musicat i interpretat molts poetes catalans contemporanis: Verdaguer, Martí i Pol, Salvat-Papasseit, Carner, Riba, Vinyoli, Ferrater… Encara que ho he intentat més d’una vegada, no he pogut fer-me amb cap còpia del disc Miralls, sobre poemes de Riba i Ferrater, i m’he hagut de conformar sentint els àudios que hi ha penjats en música de poetes de la pàgina web LletrA (clicant aquest enllaç podeu anar directament a aquests àudios). Per a la meua desgràcia, tampoc no he pogut aconseguir el CD d’El comte Arnau (segon cicle de cançons populars catalanes). Aquests dos discos deuen tenir un interès i una qualitat enormes. 

Com a pianista, Rafael Subirachs ha interpretat en concert, entre altres obres, sonates de Mozart i de Beethoven, i les Variacions Goldberg de Bach. Com a compositor, a més de les cançons sobre poemes de poetes catalans, ha compost peces per a piano i per a diversos grups instrumentals, música incidental per al teatre i per al cinema, i composicions dramaticomusicals, entre les quals l’òpera Nabí, en quatre actes i deu quadres sobre l’obra homònima de Josep Carner. Ara que en les últimes setmanes he comentat diversos poemes de Carner, la referència a aquesta òpera en la serp blanca esdevenia inexcusable. 

Aquesta obra, en la qual Subirachs ha treballat intensament durant els últims anys, té una durada d’unes cinc hores. Ja us podeu imaginar que portar-la a escena, sobretot en el moment actual, esdevé una empresa gairebé impossible. Rafael Subirachs ha decidit lliurar-la per entregues i aconseguir el finançament necessari a partir de la plataforma de micromecenatge verkami, demanant un ajut per sufragar el cost dels assajos i l’estrena del segon acte, compost dels Cant III. La tempesta, Cant IV. La balena i Cant V. La platja. Podeu col·laborar-hi clicant aquest enllaç. També podeu visitar la web Segon Acte Nabí, en què hi ha disponibles uns àudios d’alguns fragments d’aquesta obra. 

Torne a posar en l’equip de música Bac de Roda. Perquè no us queixeu ni caigueu en el pecat de l’enveja, ací en teniu dues mostres: el vídeo de l’actuació de Subirachs interpretant Catalunya, comtat gran en el festival de les Sis Hores de Cançó a Canet, del 1975, i l’àudio d’El testament d’Amèlia


Catalunya, comtat gran 





El testament d’Amèlia





Nota. No és la primera vegada que expresse en aquest bloc la meua admiració per Rafael Subirachs (vegeu Unes classes dedicades a la poesia popular). Podeu llegir una extensa entrevista amb Rafael Subirachs, publicada no fa molt en la revista aquatreveus (núm. 36, desembre 2012), que ofereix una aproximació molt completa a la seua personalitat i a la seua trajectòria.



3 comentaris:

  1. Estic totalment d'acord amb tu, Enric, a mi també m'ha semblat sempre un dels músics més interessants que ha donat La Nova Cançó, i alhora un dels més menystinguts, tal com acostuma a passar en aquest país, on a penes hi ha gent capaç d'apreciar certes coses.

    ResponElimina
  2. Un dels més menystinguts... ben cert.
    No pot ser d'altra manera. Si sabés menys música i li agradés festejar amb la vulgaritat hauria estat molt comercial.
    I això és tot el contrari d'un retret, però així és el món que tenim.

    ResponElimina
  3. RAFAEL SUBIRACHS, el millor disc en català "Així com l'infant...", després "Raixa" de Madó Bonet. Jo ho tinc claríssim. Que coi de "Dioptria", Paus Ribes i pamplines. No sé si ha estat menystingut o ell s'ha protegit de tanta genteta. En tot cas tinc clar que ha sigut exigent, insubornable i fidel a ell mateix i a la terra. L'aprecio i me l'estimo. Ell no em coneix, però és qui em mereix més respecte dels cantants catalans. Llàstima, molta llàstima que l'hem pogut gaudir massa poc en directe.

    ResponElimina