«Clàssics moderns» de Laura Borràs

Acaba d’aparèixer Clàssics moderns de Laura Borràs, continuació de Per què els clàssics, avui, que ja vaig ressenyar en el seu moment (vegeu Un itinerari de literatura universal de Laura Borràs). Editats tots dos per Ara Llibres, tenen l’origen en un cicle de conferències que es van dur a terme amb un gran èxit de públic als CaixaForums de Barcelona i d’altres ciutats. Clàssics moderns, en paraules de l’autora, és «un llibre sobre un recorregut molt particular», que vol ser «una invitació a la gran festa de la lectura i la literatura». 

El recorregut o l’itinerari proposat en aquest cas inclou Èdip rei de Sòfocles, La metamorfosi de Kafka, La cartoixa de Parma de Stendhal i l’anàlisi comparada d’una antologia poètica relacionada amb el motiu bíblic de la dona de Lot a partir de poemes d’Anna Akhmàtova, Maria-Mercè Marçal, Wisława Szymborska i Mario Benedetti. Aquests quatre assaigs estan precedits per un altre d’inicial que porta el títol de Clàssics moderns: a favor de la lectura! 

En aquest assaig introductori, Laura Borràs remarca que els «clàssics són difícils si no es disposa d’eines per entrar-hi amb la possibilitat de desxifrar-los i, doncs, de gaudir-ne. Però són accessibles. I cal treballar per fer-los més i més accessibles». Per això, defensa que la missió de professors i crítics és «fer de mediadors entre els estudiants, el públic i els textos». En el seu cas, però, aquesta funció de mediació va més enllà, perquè en últim terme el que vol és «comunicar la meva passió per la literatura i a donar comptes de la seva força». 

Els assaigs dedicats a Èdip rei i La metamorfosi són una mostra d’aquesta voluntat de facilitar les referències essencials per llegir aquests textos, i un model de claredat i de síntesi. Els altres dos assaigs responen a la concepció de la literatura com «un bonic joc de matrioixques en què uns llibres donen lloc a uns altres llibres perquè no s’acabi mai la cadena de l’escriptura i la lectura». Es tracta de conèixer i divulgar el nostre passat literari «a partir d’una irradiació textual que vinculi els textos seleccionats a altres textos amb la intenció de fer-los cobejables i atractius per al públic actual». L’anàlisi d’una sèrie de poemes sobre els versicles del Gènesi que fan referència a la dona de Lot és una mostra d’aquest diàleg entre llibres que representa la lectura de qualsevol obra literària. En l’assaig sobre La cartoixa de Parma de Stendhal, centrat en el personatge de la duquessa Sanseverina, el joc intertextual s’estableix a partir del diàleg no amb uns altres llibres, sinó amb la pintura de Correggio. La duquessa Sanseverina és possiblement el personatge amb més vivacitat de la literatura universal. En un passatge que ara no puc localitzar, el narrador diu d’aquest personatge, en expressió meravellosa, que «la bellesa era el seu menor encant». 

En l’assaig inicial que dóna títol al llibre, Laura Borràs detecta i denuncia que «llegim amb poca profunditat i insistència» i que hi ha una «por a la lectura en general i una por a la lectura dels clàssics en particular». És el que anomena la síndrome de la dona de Lot: una mena de por a girar els ulls vers els nostres clàssics per no quedar convertits en estàtues de sal. Contra aquesta síndrome, Laura Borràs reivindica, ja des del títol del seu llibre, la modernitat dels clàssics. El títol de Clàssics moderns és, de fet, una variant de l’anterior Per què llegir els clàssics, avui. Tant l’avui com el moderns apunten a la mateixa idea. 

Laura Borràs està convençuda que, com va escriure Fuster, «el clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent “modern”, “actual”». L’observació de Fuster és exacta, però resulta una mica tautològica i crec que deixa de banda el més important: per què els clàssics continuen sent moderns i actuals? Per què ens interessa llegir obres literàries que es van escriure fa 200 o de 2000 anys? Què és el fa que un clàssic siga un clàssic? La pregunta es pot plantejar de moltes maneres: per què La muntanya màgica és una gran novel·la i Jo confesso no? 

Laura Borràs proposa algunes definicions aproximatives, com ara que «un clàssic es defineix a si mateix per la seva condició de supervivent» o que és «un text complex, excepcional, una obra d’una qualitat estètica indiscutible i indiscutida per damunt d’estàndards estètics». Però què és el que fa que una obra tinga una qualitat estètica indiscutible? Què és el que fa perdurar? Laura Borràs afina més la punteria quan assenyala que un clàssic demana i permet la relectura. Com que és conscient del que podríem anomenar aquestes trampes circulars, prefereix referir-se als efectes ―als efectes beneficiosos!― que pot exercir la lectura en general i la dels clàssics en particular. Un argument bastant insistit en aquest assaig és que «llegir ens permet viure més, amb més intensitat», que «llegim per viure amb més intensitat, com Emma Bovary». L’inconvenient d’aquest argument és que només és convincent per als qui ja estan convençuts, per als qui els agrada llegir, per als qui estan infectats pel virus de la lectura. Hi ha molta gent, en canvi, que identifica llegir amb una activitat vital disminuïda i que, quan pensen a viure intensament, els ve al cap un partit de futbol o altres activitats que el sentit del decòrum m’impedeix esmentar. El mateix Montaigne deia que llegir és un plaer lànguid. S’ha de reconèixer, però, que Laura Borràs mostra una habilitat envejable per inocular el virus de la lectura. Per cert, Emma Bovary era una mala lectora. 

Però tornem al concepte de clàssic. Josep Pla tocava potser el fons de la qüestió quan, parlant del classicisme d’Eugeni d’Ors, afirmava en El quadern gris que «voler ésser clàssic no vol pas dir, necessàriament, ésser-ho» i que «en certs moments, ésser un clàssic ha consistit a no voler-ho ésser». Un clàssic ho és perquè segueix sent actual, és clar, però això no ens hauria de fer oblidar que hi ha també una part d’inactualitat, de resistència o d’enfrontament contra el moment en què va ser escrit i contra el moment present, i que és això precisament el que fa clàssics determinats llibres. Diferències en vendes a banda, crec que una de les diferències fonamentals entre un clàssic i un best-seller és que aquest és més convencional, més previsible i, per això, més fàcilment assimilable o consumible. 

En els assaigs dedicats a Èdip rei i a La metamorfosi Laura Borràs insisteix en aquells aspectes que poden oferir més resistència al lector, o que poden passar més fàcilment desapercebuts. Així, en el cas de la tragèdia de Sòfocles destaca que l’estructura d’aquesta obra està construïda a partir d’un triangle d’oracles i que són els diferents oracles els que provoquen l’acció. La ironia dramàtica es desprèn del fet que, fugint dels oracles, Èdip ajuda a acomplir-los. Laura Borràs considera aquesta obra una tragèdia del coneixement, perquè el que s’hi planteja en definitiva «és l’aventura del coneixement de la pròpia veritat. La recerca de la veritat més enllà de les conseqüències catastròfiques que aquesta pugui comportar». Comenta també alguns dels aspectes que poden deixar més perplex el lector actual, com ara la qüestió de la innocència o culpabilitat d’Èdip. 

L’assaig sobre La metamorfosi de Kafka constitueix una síntesi molt completa tant de les característiques formals d’aquesta obra com de les interpretacions que se n’han fet. Pel que fa a la tècnica narrativa, remarca que «oscil·la, paradoxalment, entre l’efecte visualitzador que ens permet fixar l’atenció en zones específiques del nou cos de Gregor i, alhora, una indeterminació terminològica que genera l’ambigüitat més absoluta respecte del conjunt». D’aquí la impossibilitat per al lector de representar-se visualment la mena de bitxo en què s’ha transformat Gregor Samsa, cosa que contribueix al seu torn a la inevitabilitat amb què aquesta història s’imposa des de la primera línia. De fet, el mateix Kafka va insistir molt que l’edició d’aquest relat no podia anar acompanyada de cap il·lustració de l’insecte, perquè això pertorbaria o contradiria l’efecte narratiu que volia aconseguir. Pel que fa a les principals interpretacions que s’han fet d’aquest relat de Kafka, Laura Borràs ressegueix des de les interpretacions sociològiques i freudianes fins a les que el consideren una premonició de la Xoà, encara que es decanta per considerar-lo fonamentalment la història d’un exili, d’un exili intern: «Exiliat de tots i de tot, només vivia per escriure. […] La història que es relata en aquest conte és la història d’algú que es transforma en un escriptor, o així podríem llegir la hipòtesi de Kafka com a Gregor». 

Tant Èdip rei com La metamorfosi formen part de les lectures que es treballen en l’assignatura de literatura universal de segon de batxillerat. Recomane vivament als alumnes i als professors d’aquesta assignatura els assaigs de Laura Borràs sobre aquestes dues obres. Els seran d’una gran utilitat.