dissabte, 11 de juny de 2016

Un llum de qualitat de vulva

Divendres. Com que ja no tinc classe amb els grups de segon de batxillerat, acabe de seguida a l’institut i me’n vaig a l’Octubre, a gestionar alguns detalls del II Curs de literatura universal. Una vegada allí, m’estic una estona a la llibreria. M’emporte dues novetats de les Edicions de la Ela Geminada que tenen molt bona pinta: Repeticions, de Iannis Ritsos, i Poesia lírica grega, una antologia d’Arquíloc a Teognis, a cura de Joan Ferrer Gràcia. Potser les podré aprofitar per al curs.

De l’Octubre me’n vaig a correus, a arreplegar un llibre que havia comprat per Internet. Fa calor i molta humitat, que em desfibra. El trànsit atabala i augmenta la sensació de fatiga. Quan arribe a casa, em dutxe i de seguida em trobe millor. Al menjador, amb les finestres de guillotina una mica pujades i les persianes mig abaixades, corre l’aire i s’hi està bé. Em dic que hauria de posar-me a l’ordinador per llevar-me de damunt alguns assumptes que tinc pendents. Encara he d’enllestir, entre altres coses, dos solucionaris del manual de literatura universal. Però la virtut és aspra i antipàtica, de manera que m’estire al sofà amb les Notes sobre París i França. Ja me’n queden poques pàgines i vull acabar el llibre. 

Continue llegint a partir del capítol titulat Provença. Pla escriu que «en el curs de la meva vida, he vist algun paisatge. He vist concretament tres paisatges que m'han fet sentir, com ben poques altres coses, la joia de viure. Aquests tres paisatges es troben a Provença, a Florència, a l'Empordà». M’entra un sentiment de pena per mi mateix, perquè no he estat mai a la Provença, sempre amb la meua mania de tirar com més al nord millor. Hauré de posar-hi remei. Pla hi afegeix que «dels tres paisatges que acabo d'anomenar, si els hagués de posar en ordre —segons, és clar, un criteri merament personal—, triaria primer la Provença, després l'Empordà, i deixaria en darrer terme les meravelles ordenades, d'una prodigiosa geometria, dels jardins italians». 

Una mica més avant, Pla torna a insistir en una idea que apareix sovint en els seus llibres: «els paisatges estranys no m'apassionen; m'agraden els paisatges normals, productius, vulgars. Sempre he cregut que no hi pot haver bellesa en un paisatge sense utilitat». Per això no li diu res el paisatge de la Camarga, massa salvatge i verge: «és un país que em cau a sobre, excessivament natural. La Camarga presenta un paisatge tan natural que gairebé sempre sembla teatral».

El que més m’ha agradat d’aquesta última part del llibre ha estat el capítol dedicat a Marsella, centrat en l’ambient a l’entorn del port vell dels anys vint, quan era, diu Pla, un lloc infecte i sinistre, però d’un gran caràcter. En aquest capítol la precisió de la descripció cedeix sovint el lloc, crec, a la suggestió i a la imaginació verbal. Així, en un pas del text, Pla hi descriu el panorama que es contempla des d’una cambra d'hotel sobre la calanca del vieux-port. Constata que els vaixells de pesca, «alineats com una suma, no es mouen» i que «entre les taques de llum explosiva, de vegades apareix una petita claror fatigada, com una cuca de llum a darrers de setembre. Una delícia». De sobte, com qui no diu res, escriu que «d'un establiment de beguda esbatanat, en surt una llum de qualitat de vulva». La frase em deixa clavat, incapaç de continuar llegint. 

Sempre s’ha destacat que l’escriptura de Josep Pla dóna prioritat a la descripció de la realitat en termes dels sentits. A l’hora d’il·lustrar la sensualitat del seu estil es citen frases com ara aquella de «tenen una llum de carn de préssec» o aquella altra del cel que «tendeix a agafar un color de mantega fresca». Aquesta de la llum de qualitat vulva no l’he vista esmentada mai i no seré jo qui intente fer-ne un exercici de comentari estilístic. Millor deixar-ho córrer. Recordeu que aquest blog és visitat per alguns menors d’edat, infectats ja, els pobres!, pel virus de la literatura. Hem d’esforçar-nos a mantenir el decòrum.

La llum de qualitat de vulva m’obsessiona, però continue llegint. Vull acabar el llibre abans de dinar. De seguida em tope amb aquesta descripció, absolutament descordada, rabelesiana, de la pudor que dominava els voltants del port vell: «Quin aire, Déu meu, quin aire! Els vòmits, les dejeccions humanes, les fètides olors que sortien de portes i portalades, fètides olors de matalassos covats, d'aire corromput i gras, les exhalacions culinàries, la barreja de margarina i d'oli àcid, la bravada d'humanitat sentimental, els perfums químics i vulgars, el pixum de les criatures, els gossos i els gats, les escombraries pútrides, les aixelles suades, les cohabitacions obsessionades, l'alè de les buidors estomacals, el cafè de xicoira de color de negrito mastegat, les ungles negres dels nord-africans, l'olor de merda dels annamites, les menstruacions tèbies, les cols bullides de sentor estàtica, les gonorrees eternes, les sífilis estacionàries, el peix passat, les putrefaccions acostumades… En fi, els viatges formen la joventut i cal donar la cara».

Quan va escriure Pla aquestes ratlles? L’edició de l’Obra Completa, com sempre, no en diu res. Per algunes pistes que es poden extreure del mateix text, sembla que aquest capítol el va escriure a la dècada dels seixanta. Pla rememorava, per tant, la ciutat que havia conegut feia quaranta anys. Potser això explicaria, en part, aquesta visió al·lucinant i al·lucinada de la Marsella dels anys vint. Pla acaba el capítol amb aquestes paraules: «Si algun dia em perdo —no és pas que no en tingui ganes— i algú (cosa difícil) té ganes de trobar-me, no és pas fàcil que em trobi a Marsella, encara que podria ser que hi fes una estada…»



1 comentari: