Lectura de Jardí francès. De Villon a Rimbaud, una antologia de vint-i-cinc poetes de la literatura francesa, molt ben triats i traduïts per Pere Rovira. Els més representats són Pierre Ronsard i Charles Baudelaire, amb vint poemes cada un. Pere Rovira, en la breu nota introductòria que ha redactat a aquest llibre, justifica la seua antologia perquè a hores d’ara, diu, i a diferència del que passava no fa tant de temps, pocs lectors cultes saben francès: «Ara se suposa que tothom sap l’anglès, o l’hauria de saber. Està bé, però jo crec que hi ha una diferència en el coneixement d’aquests dos idiomes: al costat del seu ús comercial o polític, el francès també representava una llengua de cultura; l’anglès es veu ara més com un idioma útil, per anar pel món, per guanyar-se la vida, etc. El coneixement de l’anglès no sembla que hagi significat, en general, l’entrada en el món de la literatura en aquesta llengua, com el coneixement del francès significava, en major o menor grau, un contacte amb la literatura francesa».
Per la cura de la tria i per la qualitat de les versions, Jardí francès es pot posar al costat d’antologies com Poesia anglesa i nord-americana, de Marià Manent i d’Una antologia de la lítica nord-americana, d’Agustí Bartra, excel·lents introduccions en català a la lírica de la llengua anglesa. La de Manent l’he llegida moltes vegades, fullejant-la a l’atzar, sobretot quan passava aquells llargs estius a Navaixes. Recorde que també m’agradava molt fullejar Un segle de poesia catalana, de Jaume Bofill i Ferro i Antoni Comas.
El volum de Manent està descatalogat, però es pot consultar en part en Google Books, clicant aquest enllaç, o adquirir-ne una còpia de segona mà via uniliber. Sí que està disponible Benvingudes la joia i la tristesa. Poemes del romanticisme anglès, que recull els poetes romàntics anglesos traduïts per Manent i reproduïts en el volum anterior. L’antologia de Bartra, ni es pot consultar en Google Books ni n’he trobat còpies de segona mà en uniliber.
Per a estudiants i professors de literatura universal, i per a qualsevol lector culte, aquestes antologies, a més de la seua utilitat, resulten de lectura molt agradable. Les antologies, com les enciclopèdies, demanen una lectura flexible, fragmentària, còmoda i relaxada, indolent fins i tot. Potser, és la millor forma de llegir. Un gran lector com el doctor Johnson no llegia mai els llibres complets: amb uns quants fragments de cada un ja en tenia prou. Sovint, m’ha passat que algun llibre que m’interessava molt l’he fullejat àvidament abans de començar a llegir-lo des del principi. La lectura completa del llibre poques vegades m’agradava més que la que havia fet a trossos, anant avant i enrere. La veritat és que ja no feia falta.
En l’antologia de Pere Rovira, només hi he trobat a faltar una nota introductòria breu sobre cada un dels poetes antologats. Tant se val. Com a mostra, i com a incitació, aquí teniu tres poemes de Jardí francès:
Foraster que per Roma…
Foraster que per Roma has buscat Roma
i res de Roma en Roma no has trobat;
els vells palaus, els arcs que has contemplat,
i aquests vells murs, d'això n'hem de dir Roma.
Ja veus l'orgull i la ruïna; el món
va dominar amb les lleis que ella tenia;
per sotmetre'l, es va sotmetre un dia;
va ser presa del temps, que tot ho fon.
Roma de Roma és l'únic monument,
i Roma ha vençut Roma solament.
Sols el Tíber, que fuig, la mar buscant,
de Roma quedarà. Món inconstant!
Allò que és fort, el temps ho destrueix,
i l'aigua fugitiva resisteix.
Joachim du Bellay (1522-1560)
Si et mostressis almenys ...
Si et mostressis almenys una mica clement
i em fessis un petó dolçament amorós,
el meu cor quan te'n vas no estaria ansiós,
esperant fondre un dia aquest gel que m'encén.
Si tingués un retrat del rostre que no em vol,
o un floc dels teus cabells, ja ho sé, demano massa!,
seria un infeliç content dels mals que passa
i no em canviaria ni pels déus ni pel sol.
Però no tinc res teu que em faci companyia,
que sigui grat als ulls, i no a la melangia,
que em pugui tocar el cor amb algun record tendre.
Tu m'has dit que l'amor troba pau i repòs
només amb l'esperit, i jo no ho sé comprendre:
l'esperit no sent res si no l'ajuda el cos.
Pierre Ronsard (1524-1585)
Brisa marina
La carn és trista, ai!, i he llegit tots els llibres.
Fugir, fugir! Els ocells van ebris de ser lliures
en les desconegudes escumes i en el cel!
No res, ni els vells jardins que els ulls enlluerneu,
no retindrà aquest cor que de la mar s'amara,
oh nits!, ni la deserta claredat de la llàntia
damunt del paper buit que protegeix el blanc,
i ni la dona jove que alleta el seu infant.
Me n'aniré! Vaixell bressant l'arboradura,
lleva àncores cap a una exòtica natura!
Un Tedi, desolat per l'esperança atroç,
creu encara en l'adéu suprem dels mocadors!
I potser són els màstils, atraient les tempestes,
d'aquells que un vent inclina i en naufragis es perden,
sense màstils, ni i llots, sense fèrti ls recers ...
Però tu, cor meu, sents el cant dels mariners!
Stéphane Mallarmé (1842-1898)
Tres poemes meravellos. Moltes gràcies.
ResponElimina