diumenge, 18 de desembre de 2016

A casa dels Oblonski tot anava de capgirell

Dimarts passat vam començar a comentar Anna Karènina. Vaig reprendre l’esquema que havia dibuixat en la pissarra en la sessió anterior per mostrar gràficament que la clau de l’estructura de la novel·la s’ha de considerar en termes de temporalitat. El que Tolstoi es proposa és la sincronització de set vides particulars: les parelles Dolly-Stiva, Kitty-Levin i el trio Anna-Karenin-Vronski. Com vaig asssenyalar en l’entrada del dia onze, hi ha nombrosos punts de contacte entre aquests set personatges: Stiva i Anna són germans. Dolly i Kitty també són germanes. Kitty té un afer inicial amb Vronski, Stiva sempre va amunt i avall i els coneix a tots. Karenin podria semblar que queda una mica despenjat, però atenció: encara que ell i Vronski són molt diferents, no s’oposen totalment. Tots dos valoren l’autocontrol sobre la intuïció i l’instint. Tots dos es diuen Alexiei. 

Anna s’assembla més a Levin que al seu marit o al seu amant. Tots dos cerquen la veritat en les seues relacions personals. Com Anna, Levin no suporta la contradicció entre les seues accions i les seues creences.. Tots dos s'assemblen per la intensitat de les seues vides i també pel reconeixement de la proximitat de la mort. Levin no serveix per demostrar, per contrast, que Anna està equivocada, sinó per oferir una descripció més completa de la vida. La novel·la es basa en contraposicions, però aquestes són incompletes. La llum i l’ombra estan distribuïdes igualment.

Tant com les relacions entre els personatges són importants les relacions entre els llocs, sobretot la triple contraposició que s’estableix entre Sant Petersburg, Moscou i el camp. La contraposició ciutat / camp és un motiu bàsic de la novel·la del segle XIX, però en Anna Karènina, com en altres obres de la literatura russa, hi ha una altra contraposició fonamental: la que es dóna entre Sant Petersburg i Moscou.

Moscou és la ciutat autènticament russa, patriarcal, mentre que Sant Petersburg s’identifica amb la vida administrativa i oficial, i amb l’occidentalització. Fundada a principis del segle XVIII per Pere el Gran, en les terres conquerides als suecs, en un terreny insaslubre i pantanós, Sant Petersburg és una ciutat impossible, construïda a la força contra la natura i contra la tradició russa. Pere el Gran va treure tot l’aparell estatal de Moscou, símbol i representant de la Moscòvia tradicional, i el va instal·lar a la nova ciutat, símbol de l’europeïtzació i capital, des d’aleshores, de l’imperi rus. Tots els nobles van ser obligats a edificar-hi un palau i a rasurar-se les barbes atàviques. Pere el Gran va dur a terme el seu projecte d’europeïtzació per la força, reprimint amb crueltat qualsevol oposició, igual que va reprimir la natura. Aquesta es va prendre nombroses revenges en forma d’inundacions. En l’imaginari creat per la literatura russa, Sant Petersburg hi apareix sovint amb un aire irreal i fantasmagòric. Recordeu els Contes de Peterburg, de Gógol, o les novel·les de Dostoievski. Durant la sessió vaig llegir aquest fragment de L’adolescent, immeditament anterior a Els germans Karamàzov, que il·lustra el que estic dient:

«El fogós somni nocturn s'evaporava completament junt amb el fred i la llum matinal. Jo mateix recordava de vegades, els matins, algunes de les fantasies nocturnes, i algun cop actes i tot, amb retret i vergonya. De passada, però, observaré que considero el matí peterburguès, que sembla el més prosaic de tota l'esfera terrestre, poc menys que el més fantàstic del món. És la meva visió personal, o millor dit, impressió personal, però la mantinc. En un d'aquests matins peterburguesos, pútrids, humits i boirosos, crec que encara ha d'afermar-se més el somni estrafolari de qualsevol Herman puixkinià de La dama de piques (personatge colossal, un tipus totalment peterburguès, un tipus del període peterburguès!). Cent vegades, enmig d'aquella boira, m'havia vingut una estranya i enfadosa fantasia: “¿I si ara alcés el vol aquesta boira i se n'anés amunt, no se n'aniria amb ella tota aquesta ciutat podrida i relliscosa, no s'alçaria amb la boira i desapareixeria com el fum, deixant els aiguamolls finesos d'abans, i al bell mig, potser, per fer bonic, el genet de bronze sobre el cavall atiat que respira ardentment?” En una paraula, no puc expressar les meves impressions perquè tot això són fantasies, al cap i a la fi poesia, i per tant, un absurd; tanmateix, sovint se'm plantejava i se'm planteja una pregunta totalment insensata: “Heus aquí que tota aquesta gent es mou i va d'una banda a l'altra, i vés a saber, potser tot això és el somni d'algú, i aquí no hi ha ni una sola persona de veritat, autèntica, ni un sol acte real. De sobte es despertarà algú, el que ho està somniant, i tot desapareixerà en sec”.» 

Sant Petersburg es pot dir que és una ciutat literària, en el sentit que la veiem transfigurada i enriquida per les imatges literàries que els escriptors han creat d’aquesta ciutat. Totes parteixen, però, d’una manera o altra, d’El genet de bronze, de Puixkin. De la mateixa manera que Puixkin va crear la llengua literària russa, amb una síntesi perfecta entre la tradició escrita i la llengua parlada, també va establir algunes de les principals línies temàtiques, com ara la reflexió entorn de Sant Petersburg. El genet de bronze, escrit l’any 1833, en plena etapa de maduresa, té com a tema fonamental l’individu i el poder o, més exactament, les conseqüències que l’exercici del poder té per al ciutadà. El poema de Puixkin, a més, va inaugurar la galeria de personatges tan característics del realisme rus del segle XIX, com l’anomenat home petit o home del carrer, o el conflicte entre el Destí en majúscula i el destí individual, irreconciliables. El títol al·ludeix a la impressionant estàtua eqüestre de Pere el Gran erigida a Sant Petersburg.

Anna Karènina viu a sant Petersburg, encara que de tant en tant es trasllada a Moscou. Dolly i Stiva a Moscou, i Kitty i Levin al camp. Stiva, però, sempre que pot s’escapa a Sant Petersburg. Per a ell, «Moscou, a despit dels seus cafès chantants i dels òmnibus, era, tanmateix, un pantà». A Sant Petersburg sentia que es refrescava de l’aire resclosit moscovita. Allí, es vivia i no es vegetava com a Moscou, etc. 

Després d’esbossar aquesta panoràmica general, vaig cedir la paraula al públic assistent, i els vaig demanar que comentassen alguns dels aspectes de la novel·la que els havien agradat o cridat l’atenció per un motiu o altre. Tots van destacar l’enorme sensació d’amplitud que dóna la novel·la. Sembla que hi és tot. En diverses intervencions es va observar que Anna Karènina mostra un món que està canviant ràpidament: s’hi ha abolit el servatge, hi ha una nova classe burgesa que puja amb força i que està arraconant la vella noblesa, que ni troba el seu lloc ni sap reaccionar. Les noies, almenys les noies de la classe alta, ja poden anar soles pel carrer i no accepten sense més els casaments arranjats pels seus pares. En principi, si més no. En un episodi de la novel·la Dolly remarca amb amargor que «els homes, us interesseu per una noia, aneu a casa seva, us la mireu de prop, espereu per veure si trobeu allò que us plau, i després, quan esteu convençuts que estimeu, demaneu la mà… Però a una noia ningú no li pregunta res… Hom vol que ella mateixa triï, però no ho pot fer, sinó que ha de contestar senzillament: “sí” i “no” ». 

La manera com Tolstoi parla del món de les dones i com els dóna veu ens va portar a comentar breument l’objectivitat de Tolstoi. És un punt que hem d’aprofundir i precisar més endavant. Fa la impressió que a Tolstoi no se li escapava res. Hi ha una escena molt bonica, en què Kitty està parlant amb Levin mentre banya el seu nadó, i el narrador observa un detall que dóna una sensació meravellosa de vida vista i viscuda: «ella l’escoltava atentament tot posant-se als seus dits fins els anells que s’havia tret per banyar l’infant». 

Alguns dels assistents també van destacar el monòleg d’Anna poc abans de suïcidar-se com un dels moments culminants de la novel·la. També vam comparar Tolstoi amb Enric Valor. Valor presenta unes curioses semblances sociològiques i literàries amb l’escriptor rus. Proporcions guardades, és clar. 

Tot seguit, vam passar a comentar la novel·la més de prop, i ens vam centrar d’entrada en el capítol primer. Thomas Mann deia que cap altra novel·la comença amb tanta energia, amb una força tan torrencial. Val la pena reproduir complet l’inici en la traducció d’Andreu Nin:

«Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.
A la casa dels Oblonski tot anava de capgirell. La muller, assabentada que el marit estava en relacions amb la institutriu francesa que havien tingut, li havia declarat que no podia viure amb ell sota un mateix sostre. Aquesta situació, que ja feia tres dies que durava, esdevenia dolorosament feixuga no solament a marit i muller, sinó a tots els membres de la família i a la gent de la casa. Tots ells experimentaven la sensació que llur vida comuna no tenia cap sentit i que estaven menys lligats entre ells que les persones que es troben accidentalment en un hostal qualsevol. La muller no sortia dels seus apartaments; al marit, ja feia tres dies que no el veien; els nens corrien per tota la casa com si s'haguessin perdut; l'anglesa s'havia barallat amb la majordoma i havia escrit una carta a una amiga demanant-li que li cerqués un altre lloc; el cuiner ja era fora des del dia abans a l'hora de dinar; la cuinera negra i el cotxer havien demanat el compte.» 

La frase inicial estableix un to filosòfic i moral que persisteix al llarg de tota l’obra. És una generalització que contrasta amb la precisió i els detalls amb què la narrració il·lustra la segona part de l’oració: «cada família dissortada ho és a la seva manera». La primera part de la frase resulta una mica problemàtica en el conjunt de la novel·la, perquè no la podem contrastar amb res. Totes les famílies felicies s’assemblen, però en Anna Karènina totes les famílies són desgraciades o, com a mínim, tenen problemes. Dolly pateix els adulteris de Stiva i problemes econòmics. Anna trenca el seu matrimoni amb Karenin. La seua relació amb Vronski derivarà de la passió inicial a la gelosia i a l’odi. Kitty i Levin, que semblen representar el matrimoni feliç, també tenen nombrosos moments de gelosia i recels, fins que al final aconsegueixen una certa estabilitat. 

La frase inicial, estructurada a partir d’un contrast, es podria capgirar fàcilment. La seua importància no consisteix tant a enunciar una veritat general que dóna sentit o resumeix tota l’obra, sinó a introduir-ne dos dels temes principals: la felicitat —la recerca de la felicitat personal— i la família (la vida en parella). La generalització reforça la posició del narrador com un observador distanciat —proporciona el rerefons per als detalls de la vida psíquica, que queda ressaltada paradoxalment en la seua minuciositat. 

Després de l’inici que hem reproduït més amunt, el narrador ens presenta Stiva Oblonski dormint al gabinet (la seua dona l’ha fet fora del dormitori conjugal). Aquesta escena mostra un fet fonamental en l’experiència dels personatges de la novel·la: la fractura entre el fet real i l'experiència interna. Quan Stiva desperta, encara recorda el somni i no el que ha succeït amb la seua muller. En treure alegrement les cames fora del sofà i no trobar les sabatilles al seu lloc és quan s’adona de la situació actual:

«“Ai, ai, ai!”, gemegà recordant-se de tot el que havia passat. I aparegueren altre cop a la seva imaginació tots els detalls de la baralla amb la muller, tot el que tenia de desesperada la seva situació i, cosa encara més punyent, la seva pròpia culpa.
“Sí! No em perdonarà ni em pot perdonar. I el més terrible és que, la culpa de tot, la tinc jo; la culpa és meva, però jo no sóc culpable. En això radica tot el drama —pensà—. Ai, ai, ai!”, proferí amb desesper recordant les impressions més feixugues de la baralla.» 

La frase «la culpa és meua, però jo no sóc culpable» estableix la conclusió moral de la novel·la, però al mateix temps trivialitza aquesta conclusió. La saviesa mundana de Stiva és el contrari de la visió tràgica de Tolstoi. Stiva personifica l'harmonia sense problemes de la ment i el cos. El seu caràcter depèn de la seua constitució corporal i del seu temperament físic. Té una gran capacitat per al plaer, per a viure en el moment present. Agrada a la gent perquè saben que amb ell sempre es diverteixen: «era estimat pel seu tarannà bonàs i per la seua alegria». A més, l’envolta una inexplicable aura d’innocència.

Personatges com Anna i Levin demanen molt de la vida. En canvi, les demandes de Stiva Oblonski, l’homme moyen sensuel, són realistes i senzilles. Anna, Vronski i Levin pensen en el suïcidi. És impossible que Stiva arribés a portar les seues passions i idees fins a aquest extrem. En una conversa que té amb Levin, critica la seua actitud tan rígida i moralment exigent. Li diu que «tota la varietat, tota la delícia, tota la bellesa de la vida està formada d'ombra i llum». L’insignificant adulteri de Stiva ataca en clau menor els temes dominants de la novel·la. 

Dimarts que ve continuarem el comentari de la primera part d’Anna Karènina. Serà l’última sessió abans de les vacances de Nadal. La següent tindrà lloc el 10 de gener.

3 comentaris:

  1. Vaig llegir Anna Karènina fa ja uns anys. Em va agradar moltíssim, així que em fan molta il·lusió aquests posts on expliques l'anàlisi que en fas a classe (així com agraeixo moltíssim el teu blog). La vaig llegir, però, en castellà, ja que la traducció era més actual. No en sé gaire d'Andreu Nin, però recordo que al buscar-ne informació vaig veure que a lo de la traducció hi havia arribat de manera secundària, i, a més, com deia, hi havia el tema de l'antiguitat. Així que ara només volia demanar-te si consideres que la traducció d'Andreu Nin és bona, o si ha quedat desfasada, o si hi ha alguna altra traducció en concret que recomanis.
    Moltes gràcies,
    Laura

    ResponElimina
    Respostes
    1. La traducció d’Andreu Nin és excel·lent, i crec que supera clarament les traduccions al castellà que s’han fet fins ara. No va traduir Anna Karènina d’una manera indirecta. Nin sabia molt bé el rus. Va viure uns anys a l’URSS, on va ser un dirigent destacat de la Internacional Sindical. Tampoc considere que la seua traducció haja quedat gens desfasada: Nin hi fa servir un català molt viu, no gens noucentista. El pas del temps només es nota en algunes escasses qüestions de detall, que no afecten ni a la fidelitat de l’original ni a la comprensió de la traducció, com ara parlar de “gravidesa” en lloc d’”embaràs”. A més d’Anna Karènina, Nin va traduir també de Tolstoi Infància, adolescència i joventut. De Dostoievski, Crim i càstig i Stepantxikovo i els seus habitants, entre altres autors. Per a mi, les traduccions de Nin són un dels grans monuments de la literatura catalana del segle XX. Pel que fa a la seua personalitat, recomane l’homenot que li va dedicar Josep Pla.

      Elimina
    2. Moltes gràcies, Enric. Salutacions.

      Elimina