Audiollibres en català

Des de fa uns pocs anys, s’ha produït una creixent popularització dels audiollibres com a alternativa a la lectura tradicional. Com a alternativa, o com a complement. De fet, l’audiollibre representa una manera diferent de «llegir». En comptes de llegir el llibre, l’escoltem llegit per un altre, cosa que té, supose, avantatges i inconvenients. Ara voldria remarcar-ne els primers, com ara que l’audiollibre, és clar, permet escoltar la lectura d’un text mentre fem altres coses. D’altra banda, és un recurs més a tenir en compte en l’ensenyament per fomentar l’hàbit de la lectura: l’audició d’un text ben dit pot ajudar molts lectors a assimilar-ne millor el significat. És, també, una manera excel·lent d’assimilar la pronunciació d’una llengua que estem aprenent. En aquest últim cas, pot ser útil sentir l’audiollibre i llegir el llibre alhora, igual que sentim una òpera amb el llibret davant. 

En l’actualitat, hi ha programes informàtics per a la lectura de llibres electrònics que ofereixen també la possibilitat d’escoltar-los. Encara que el resultat és bastant acceptable, l’entonació de la veu resulta una mica plana, robòtica. L’audiollibre, en canvi, ofereix una lectura dramatitzada o, millor encara, diu el text acuradament, si el locutor sap dir-lo, cosa que no és tan fàcil com sembla. 

L’audiollibre reprèn, en part, una manera de llegir que és bastant antiga. La lectura individual i en silenci ha estat una activitat esporàdica fins a una època relativament recent. El més habitual era la «lectura» escoltada. Ramon Muntaner, quan va escriure la seua Crònica, es va referir sovint a aquest fet: «senyors que aquest llibre oirets…» Més tard, quan la impremta, les innovacions tipogràfiques i l’alfabetització van revolucionar la lectura, la lectura escoltada no va desaparèixer mai del tot. En les famílies, el pare o la mare solien llegir en veu alta. I Dickens tenia un gran èxit en les sessions públiques en què llegia les seues novel·les. Sembla que era tot un espectacle. L’audiollibre, però, no té aquesta dimensió familiar o social de la lectura tradicional en veu alta. El més habitual és que el consumidor d’audiollibres els senta amb els auriculars, aïllat dels altres, igual que quan llegim un llibre en silenci.

L’oferta d’audiollibres, o audiobooks, és enorme en anglès. A partir d’ara, també podem sentir audiollibres en català, gràcies a la iniciativa editorial de Seebook, pioners d’aquest nou mercat incipient. En aquests moments disposen d’una oferta de vuit títols, entre els quals hi ha els contes d’Andersen, El petit príncep, Els sots feréstecs de Raimon Casellas, Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain, o Les aventures del Pinotxo de Carlo Collodi. La duració d’aquests audiollibres va des de dues hores a una mica més de sis. 

Quan s’adquireix un audiollibre de Seebook, se’ns dóna accés a un codi que permet descarregar els fitxers d’àudio del llibre en el mòbil, l’ordinador o la tauleta tàctil. També podem sentir-los en streaming. Seebooks no es limita a facilitar un codi al comprador mitjançant un email, sinó que proporciona una targeta física amb la reproducció de la portada del llibre, un espai en blanc per escriure-hi una dedicatòria i, naturalment, el codi: un codi QR que es pot escanejar des del mòbil o un breu codi que es pot introduir en el web de l’editorial. En el cas que adquirim un ebook de Seebook, el procediment és el mateix. Així, el contingut digital adquireix una consistència física, com el llibre de paper, i això permet que l’ebook o l’audiollibre es puguen regalar d’una manera més tangible i elegant. Aquestes targetes es poden adquirir a la botiga online de Seebook i a la seua xarxa de llibreries. 

He sentit aquesta setmana l’audiollibre de Les aventures del Pinotxo, de Carlo Collodi, traduït al català per Carlos Mayor i narrat per Mònica Marcos amb una dicció clara i tranquil·la, sòbria, no gens emfàtica. Les aventures del Pinotxo, com ha passat amb algunes obres literàries importants, es considera un clàssic de la literatura infantil o juvenil, cosa que no deixa de produir una certa perplexitat. Més clamorós resulta encara el cas dels Viatges de Gulliver, de Swift, un dels llibres més amargs i més negres que s’han escrit mai sobre la condició humana. O d’Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll, que amb la seua il·lustració de problemes lògics i matemàtics posa nerviosos, i amb raó, els pobres xiquets. Per la mateixa regla de tres, molts lectors adults pensen que aquests llibres no valen la pena, o que ja se’ls ha passat l’edat de llegir-los. 

El crític italià Pietro Citati va remarcar que Collodi va tractar amb Pinotxo d’escriure un anticonte de fades. En aquesta obra no hi trobem cap príncep bo, ni un fill petit protegit per una fada, sinó un nen-titella desobedient. El lloc, la Toscana pobra i ducal, on apareixen els primers carabiners. A més, el protagonista és un tros de fusta, característica fonamental que manté el personatge de Pinotxo allunyat dels seus lectors. Mentre que nosaltres notem i patim tot el que ens passa al cos, Pinotxo té un cos de fusta que, en certa manera, no li pertany. Els peus se li cremen sense que ell es faça mal. Per això mateix, com que el cos no li pertany, ignora la lentitud i l’hostilitat de la matèria, i pot cedir a tots els desitjos de la fantasia infantil. 

Citati observa també que Pinotxo és un nen que pertany a un tipus típic de la imaginació del segle XIX. És l’enfant terrible, el nen malcriat, tot espontaneïtat, però que ha de ser corregit i castigat, i transformat en un nen bo. Això, afirma Citati, explica l’extraordinària complexitat psicològica de Pinotxo, que Collodi desenvolupa amb una gran habilitat musical.

Aquesta edició en català de l’obra de Collodi en format d’audiollibre ens ofereix l’oportunitat de revisitar-la, o d’escoltar-la per primera vegada, i, al mateix temps, d’experimentar una nova forma de «lectura».