diumenge, 11 de desembre de 2016

Dimarts que ve començarem «Anna Karènina»

La setmana passada (setena sessió del curs de literatura universal) vam acabar de comentar El coronel Chabert de Balzac i La dona d’en Martin Guerre de Janet Lewis. Vaig aprofitar la novel·la de Balzac per destacar una de les novetats fonamentals que introdueix la novel·la realista respecte a la narrativa anterior: el fet d’escriure novel·les d’història contemporània. Gabriel Ferrater va assenyalar que «això ara ens sembla la cosa més natural del món, però abans del segle XIX, la noció d’història contemporània hauria semblat quasi una contradicció. La història era el relat dels fets del passat i no té sentit que es faci una història justament de l’època contemporània, del moment present. Però al segle XIX, Stendhal, o Balzac, o tots els russos, o Dickens, van veure que la societat es transformava i això significa que tenien una consciència claríssima que es trobaven en un conflicte de diferents societats». 

«Doncs bé —continuava Ferrater—, si tenien consciència que de la seva pròpia època se’n podia fer una història, no és perquè veiessin realment d’on venia la seva època i on anava sinó perquè veien que, simultàniament a la seva època, hi havia societats diferents, amb sistemes d’apreciació intel·lectual absolutament diferents. I és aquest conflicte sincrònic, el conflicte contemporani, el conflicte de simultaneïtat, el que interpretaven en termes diacrònics, o sigui, en termes d’evolució històrica.» (Gabriel Ferrater, Tres prosistes.)

Aquest conflicte entre societats diferents és el tema principal d’El coronel Chabert. L’acció de la novel·la està situada en la Restauració (1814-1830), període de transició marcat pel retorn d'un règim moribund i l'adveniment d'una nova societat. Chabert, antic oficial de Napoleó, que havia estat donat per mort en una batalla, no pot recuperar ni el seu passat ni la seua identitat. El seu retorn, a diferència del d’Ulisses a Ítaca, no es pot produir perquè el seu món ha estat totalment reemplaçat per un altre. Irònicament, la Restauració és també un retorn al passat anterior a la Revolució Francesa. Al seu torn, el personatge del coronel Chabert és una inversió del retorn al passat dut a terme per la Restauració. La inversió es reprodueix també entre Chabert i la seua dona, que s’ha casat amb un altre: ell vol recuperar el seu passat, mentre que el que ella vol fer és esborrar-lo. La història no avança sempre en una única línia recta, sinó que és un seguit d’avanços i retrocessos i, encara més, d’encavalcaments.

Al final de la sessió vam tenir temps d’introduir una mica Anna Karènina. Aquesta aproximació inicial la tornaré a reprendre dimarts que ve. Vaig destacar únicament que la clau de l’estructura de la novel·la s’ha de considerar en termes de temporalitat: el que Tolstoi es proposa és la sincronització de set vides particulars: les parelles Dolly-Stiva, Kitty-Levin i el trio Anna-Karenin-Vronski. Evidentment, hi ha nombrosos punts de contacte entre aquests set personatges: Stiva i Anna són germans (s’assemblen, és clar: tots dos són adúlters, la bellesa d’Anna té molt en comú amb l’agradable aparença del seu germà, tots dos destaquen per la seua vivacitat, tots dos caminen amb un pas lleuger i decidit alhora). Dolly i Kitty també són germanes. Kitty té un afer inicial amb Vronski, Stiva sempre va amunt i avall i els coneix a tots. Karenin podria semblar que queda una mica despenjat, però atenció: encara que ell i Vronski són molt diferents, no s’oposen totalment. Tots dos valoren l’autocontrol sobre la intuïció i l’instint. Tots dos es diuen Alexiei. Anna s’assembla més a Levin que al seu marit o al seu amant. Per cert, Karenin és un dels personatges més complexos de la novel·la. 

La novel·la es basa en contraposicions, però aquestes són incompletes. La llum i l’ombra estan distribuïdes igualment. Stiva és el personatge més immoral de la novel·la, però apareix envoltat d’una aura d’innocència. Tots l’estimen i s’ho passen bé quan són amb ell. Levin, alter ego de l’autor, profundament moral, torturat per trobar un sentit a la seua vida, sempre està irritat. Pateix molt. Tolstoi és un irònic, no un satíric. Seria una simplificació considerar que la parella Dolly-Stiva representen el matrimoni «normal», Anna-Vronski la parella tràgica i Kitty-Levin la parella feliç. El moralisme de Tolstoi insisteix menys en el que està bé i el que està mal que en el que és necessari i no pot ser d’una altra manera. 

El títol de la novel·la pot confondre una mica, perquè Tolstoi no la construeix a l’entorn d’un únic protagonista. Tolstoi opera amb tota una massa de personatges, cada un dels quals es presenta no per ell mateix sinó contra el rerefons dels altres, sovint unint en ell mateix atributs contradictoris. Els seus personatges són sempre paradoxals, mudables i dinàmics, construïts a partir d’una mena de dialèctica de l’ànima. Són individus formats a partir de trets comuns a tota la humanitat. Com el mateix Tolstoi va escriure en Resurrecció, «un prejudici dels més arrelats i dels més estesos consisteix en la creença que tot home posseeix pròpiament certes qualitats definides, que és bo o dolent, intel·ligent o negat, enèrgic o apàtic i així seguidament. Els homes no són tan enters. Podem dir d'un home que és més sovint bo que dolent, més sovint intel·ligent que negat, més sovint enèrgic que apàtic o viceversa; però no és veritat de dir d'un home que és bo i intel·ligent, d'un altre que és dolent o negat. I tanmateix establim aquesta divisió, que és errònia. Els homes són semblants als rius, tots fets de la mateixa aigua, però cadascuna dels quals és adés encaixonada, adés ràpida, ampla, lenta, freda, pura, tèrbola, calenta. Igual els homes. Tots porten en ells els gèrmens de les facultats humanes; i en manifesten adés una, adés una altra, i sovint semblen diferents d'ells mateixos, tot restant però, ells mateixos» (capítol 59, primera part).

Al costat d’aquesta caracterització dels personatges, que defuig la tipificació, en Anna Karènina Tolstoi torna a mostrar la seua preferència per la trama múltiple o paral·lela, responsable en bona part de la impressió d’atmosfera densa, de la il·lusió de vida i realitat que produeix la seua novel·la.

Dimarts que ve resumiré un mica aquesta introducció inicial i començarem a comentar a fons la novel·la de Tolstoi. Només ens queden dues sessions abans de les vacances de Nadal. És possible, per tant, que continuem amb Anna Karènina passat festes, però això ho decidirem sobre la marxa. Se’m fa difícil calcular el nombre de sessions que cal dedicar a cada obra. Encara que per a cada sessió prepare uns guions minuciosos, m’agrada deixar un marge d’improvisació, i també cal tenir en compte les intervencions del públic assistent. 

És important que per dimarts que ve cadascú porte el seu exemplar d’Anna Karènina. Reconec que el pes i l’embalum del volum és un inconvenient. Però vinga, fem un esforç! Quan acabem amb Tolstoi, els pròxims llibres que tractarem en el curs, tal com vam acordar no fa molt, són els Assaigs. Llibre III, de Montaigne, i El quadern gris, de Josep Pla. Ja tenim material de lectura per Nadal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada