Tolstoi i els llibres dolents

Prenent notes de la monografia de Boris Eikhenbaum sobre Tolstoi, hi trobe aquesta citació del diari de l’escriptor rus: «És estrany, però els llibres dolents em mostren les meues faltes més que no els bons. Els llibres bons em fan perdre l’esperança…». Eikhenbaum remarca que en els llibres dolents Tolstoi hi podia observar més fàcilment, en la seua simplicitat, els diversos procediments retòrics i narratius, que es compliquen i s’amaguen en els «bons». D’altra banda, una obra considerada estèticament banal pot commoure un artista més gran i inspirar-li invencions artístiques noves i atrevides. És una llei, assenyala Eikhenbaum, que la literatura «dolenta» és indispensable per a la «bona» literatura (totes les cometes són d’ell). 

Amb altres paraules: imitar els grans autors és difícil. I, sovint, contraproduent. En canvi, l’exasperació que produeix la literatura dolenta ens pot incitar a escriure millor. I, si no ens ensenya a escriure, com a mínim ens mostra alguns dels principals errors que hem d’evitar. La literatura dolenta, a més, afalaga el nostre amor propi. És inevitable pensar que nosaltres ho podem fer molt millor. Ara bé, s’ha de dir tot: el que sol passar és que no fem res. Ni bo, ni dolent. I acabe: he de confessar que també detecte defectes importants en els grans autors. No, no pense assenyalar ningú amb el dit. Tolstoi, que no estava per brocs, afirmava que Shakespeare era un mal poeta.