diumenge, 24 de setembre del 2023

Sobre algunes autores que he llegit, que he mig llegit o que no he llegit


En l’entrada anterior vaig comentar uns articles i una entrevista, de publicació recent, sobre el canibalisme literari que es practica amb algunes autores d’èxit i sobre el paper que juga la crítica literària en tot plegat. Us vaig prometre que diria alguna cosa —que faria alguna valoració— sobre les autores citades. Ja tinc el trabuc preparat.

Anem per feina. Sobre les autores que vaig esmentar en l’entrada anterior: no puc dir res de Sílvia Soler. No he llegit cap de les seues novel·les. I no pense fer-ho. No em pregunteu per què. Diguem-ne que me la veig venir, i el que veig venir ni m’agrada ni m’interessa. D’Eva Baltasar he llegit la seua primera novel·la, Permagel. Me la van recomanar dues amigues, una vegada que tornàvem en tren des de Sueca a València. Com que les aprecie i sé que tenen bon criteri, els vaig fer cas. Recorde que em va agradar i que la vaig llegir amb gust, encara que em van impacientar alguns fragments deliberadament literaris i transcendents. Passem a Irene Solà. No he llegit cap novel·la seua. Però ho he intentat. Vaig intentar llegir Canto jo i la muntanya balla, però no vaig poder passar de la desena pàgina. D’entrada, vaig trobar ben carregós l’estil, tòpicament poètic i «creatiu». S’hi detecta la influència, la mala influència de Mercè Rodoreda, com ara el vici d’enfilar adjectius amb la conjunció i, que, com tothom sap, és una mostra de sensibilitat i d'innocència. Es tracta d’una fatalitat: el més fàcil d’imitar dels escriptors que admirem són els seus defectes, els seus tics, els seus manierismes. Aquest estil poètic o literari, en el mal sentit de la paraula, va de bracet —una altra fatalitat!— amb la tendència a la fantasia i l’irrealisme.

Evidentment, no es pot valorar un llibre a partir, només, de les deu pàgines inicials. Bé, sí que es pot, però no és seriós. No queda bé. A més, el que acabe d’escriure no és una crítica de la novel·la de Solà. Simplement, he intentat explicar la meua reacció: per què no vaig continuar llegint. Jo no diria que Canto jo i la muntanya balla és una novel·la dolenta —catastròfica, en paraules de Jordi Llovet—, sinó que es tracta d’un tipus de literatura que no m’agrada. No suporte les obres enquadrades en el corrent del realisme màgic, o que recorden de lluny o de prop aquesta etiqueta. De xiquet, em van dur una vegada al cinema, a veure Fantasia de Walt Disney. Em vaig avorrir moltíssim. En fi, no tots cerquem en la literatura les mateixes coses.

Arribats en aquest punt, convé assenyalar que no té sentit criticar un autor pel que no ha volgut fer. Per això, no té sentit censurar determinats llibres o indignar-se amb ells. Recorde massa aquella escena memorable de Casablanca en què el prefecte francès de policia s’exclama, cínic: «Quin escàndol! En aquest local es juga!» De la mateixa manera seria ridícul irritar-nos, des del punt de vista literari, amb una novel·la pornogràfica. Quin autor més reiteratiu! Quina poca imaginació! En aquesta novel·la els personatges només fan que follar!


I Mercè Rodoreda? Abans dels vint anys, la vaig llegir molt. Després, no tant. No fa molt vaig rellegir La plaça del Diamant, llapis en mà, perquè l’havia de comentar en segon de batxillerat, i vaig llegir, per primera vegada, La mort i la primavera, en l’edició que n’ha publicat el Club Editor. Té algunes pàgines extraordinàries. Però em va costar entrar en el simbolisme, una mica hermètic, o gratuït, d’aquesta novel·la. No hi vaig entrar, de fet. He llegit, en canvi, amb el més gran interès les seues Cartes a l’Anna Murià (1939-1956). A més del que conta i del que diu, Rodoreda hi fa servir un català esplèndid, espectacular, molt millor que el de les seues novel·les. No ho dic per escandalitzar ningú. També pense que les cartes de Flaubert estan millor escrites que no Madame Bovary.

Com que en aquesta entrada només he parlat d’escriptores, voldria afegir que m’agrada molt Carmelina Sánchez-Cutillas. Té més talent, i més malícia literària que totes les altres que he esmentat juntes. La meua admiració per aquesta escriptora és incondicional, sense reserves. Si no es pot comparar a Rodoreda, és només perquè la seua obra narrativa consta d’un sol llibre.

Per a acabar, un recordatori. Ara fa uns cinc anys vaig publicar una ressenya de La síndrome de Lot, d’Anna Salomé (vegeu Una gran sorpresa literària: «La síndrome de Lot», d’Anna Salomé), una obra d’una gran qualitat, que ha passat gairebé desapercebuda. Si algú se n’estranya, és perquè té ganes de fer-se l’estranyat.

6 comentaris:

  1. Molt d'acord en moltes coses, que no puc dir ara mateix, per manca de temps.
    Gràcies per dir-les tu.

    ResponElimina
  2. T'has estalviat unes hores de lectura perplexa i de vegades indignant en no acabar el Canto jo. Ho he fet per pura cabuferia i no ha estat una experiència enriquidora precisament. De totes maneres aquesta nova literatura d'un romanticisme al resclosit no és una qüestió de gèneres, ni de llengües. Has llegit per exemple Napalm al cor d'un paio que he oblidat? T'has pegat una passejadeta pels novíssims d'Anagrama?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no, la veritat. Com en el cas de la Sílvia Soler, diguem-ne que me'ls veig venir. M'agrada molt llegir, però no tinc vocació de màrtir.

      Elimina
  3. Jo tampoc suporto totes aquestes coses. No les llegeixo, sistemàticament. No m’interessen, estan sobrevalorades i se’ls veu el llautó d’una hora lluny.

    ResponElimina
  4. I hi ha alguna autora actual que recomanis?

    ResponElimina
    Respostes
    1. En l’entrada recomane “La síndrome de Lot”, d’Anna Salomé. Podria recomanar també “Amèrica endins” de Lourdes Toledo, un dietari-crònica de la seua experiència durant tres anys com a mestra als Estats Units. De tota manera, no estic gens al corrent de la producció actual. Es publica tant que és impossible seguir el ritme. Finalment, voldria assenyalar que aquesta entrada s’ha de llegir en relació amb l’anterior, on comentava uns articles i una entrevista que feien referència a les autores esmentades. Aquesta és la raó d’haver parlat d’aquestes escriptores i no d’unes altres.

      Elimina