dijous, 7 de juny de 2018

Una gran sorpresa literària: «La síndrome de Lot», d’Anna Salomé

La síndrome de Lot, d’Anna Salomé, que acaba de publicar l’editorial In Púribus Llibres, és un dels llibres de narrativa més suggestius i de més qualitat de la literatura catalana d’aquests últims anys. Una vegada deixades les coses clares, passe a parlar-vos una mica del llibre. 

Està format per quatre relats. Encara que es poden llegir independentment, la seua disposició segueix un crescendo tant en extensió com en complexitat narrativa. Tots quatre es poden llegir com una sèrie de variacions, cada vegada més intricades, entorn d’una sèrie de motius, entre els quals destaquen el de la transformació i el de l’alienació del self, un self que es veu amenaçat constantment, qüestionat, envaït. La inquietud i la incertesa recorren de cap a cap La síndrome de Lot.

En La invasió, el primer relat del recull, la transformació que pateix la narradora protagonista és progressiva i lenta. Comença per una petita taca a la pell, però no es limita a la metamorfosi física, que al final aboca a un resultat «normal», a diferència de la que pateix Gregor Samsa, sinó que s’estén al nucli del self, als records, que progressivament s’esborren i són reemplaçats per una altra memòria personal: per un altre self. Durant l’última fase de la transformació, la protagonista decideix començar a escriure «tot el que encara recordo de la meva vida anterior», expressant «la desesperació del condemnat que es resisteix a desaparèixer», encara que el text que en resulte potser el llegirà algun dia «com el relat de ficció d’un autor desconegut». La transformació que pateix la protagonista de La invasió és més radical que la fabulada per Kafka. 

La lectura de Papers, el segon relat de La síndrome de Lot, m’ha agradat especialment. Anna Salomé hi ha tractat amb imaginació i malícia motius que m’interessen particularment com ara l’organització d’una biblioteca («els llibres s’atreuen segons les seves afinitats electives i resulta del tot inútil qualsevol intent de classificar-los»), o la redacció d’articles acadèmics —de papers— a partir de la bibliografia corresponent. En Papers el seu protagonista és posseït —o transformat— pels llibres, enmig del caos d’una biblioteca en què els volums «es traslladen de prestatge perquè busquen un company adient amb qui intercanviar informació i crear conceptes inèdits». 

Matèria fosca, tercer relat del recull, és més dens i complex narrativament que els anteriors. Introdueix en els motius del self i de la transformació dos elements —el mirall i l’ombra—, que en principi constitueixen una confirmació de la identitat personal. En aquest relat, en canvi, es converteixen en elements d’estranyesa i d’inquietud. Des de la primera pàgina el narrador confessa la seua fascinació pels miralls i recorda que «va nàixer de la por i encara avui em provoquen una certa inquietud». Aquesta angoixa no és infundada ni el resultat d’un trauma infantil: «no seria la primera vegada que no em reconec del tot en els trets que hi veig reflectits, que em sento observat per un estrany, com si la figura que el mirall em retorna i la idea que m’he format de mi mateix no acabessin de coincidir». En definitiva, «contemplar-se en el mirall és també observar-se amb els ulls de l’altre, sortir d’un mateix per mirar-se des de fora, que és l’única manera de veure’s. Paradoxalment, la identitat es construeix sobre una alienació. O, el que és el mateix, esbrinem qui som a partir d’una ficció, d’un engany, perquè el mirall no deixa de ser una imitació barroera i poc fiable de la mirada de l’altre». D’altra banda, les ombres no són menys falses: «com miralls negres, ens transformen en nans o gegants, en figures estilitzades o en monstres deformes».

En Matèria fosca hi ressonen Borges i alguns motius de la literatura romàntica alemanya. Anna Salomé sembla una autora centreuropea. Aquesta impressió és reforçada per les acotacions assagístiques, com les que acabe de citar, perfectament integrades dins la trama narrativa. 

L’últim relat, La síndrome de Lot, que dóna títol al llibre, és el més extens dels quatre. Ocupa gairebé la meitat del volum i es podria considerar una novel·la curta. Les seues veus narratives hi són més diverses que en els altres tres i s’interrelacionen irònicament. Per cert, si voleu saber què és la síndrome de Lot, no ho cerqueu en Google. L’única manera de saber-ho és llegint aquest relat. Hi trobareu una sèrie de referències bibliogràfiques molt interessants sobre aquesta síndrome (però no intenteu fer-vos-en amb cap exemplar). En l’última pàgina, una al·lusió a Anaxarte, figura de la mitologia que a causa de la seua fredor i insensibilitat va ser convertida per Venus en pedra, tanca el cercle del motiu de la transformació. 

Torne al principi. Feia temps que no llegia un llibre de la narrativa actual que m’entusiasmés tant, tan agradablement inusual, tan acusadament personal. Anna Salomé hi exhibeix una capacitat imaginativa que no té res a veure amb la imaginació gratuïta que solem trobar en tantes de les novel·les que s’escriuen ara. Entenc per imaginació gratuïta no les derivacions de la narrativa fantàstica, sinó la falta de pertinència, la predilecció per situacions estrambòtiques i alhora merament il·lustratives, redundants, anacrònicament costumistes. Aquesta característica de La síndrome de Lot ve acompanyada o subratllada per un estil neutre, sense cap coloració dialectal, que defuig les solucions fàcils del llenguatge «literari» i aconsegueix la seua tensió particular a partir de la precisió i, alhora, de la distribució de les ombres corresponents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada