Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arnau Barios. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Arnau Barios. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de gener del 2026

La millor biografia de Tolstoi


Des que vaig llegir Eugeni Onegin en l’extraordinària traducció al català d’Arnau Barios, procure no perdre’m cap de les obres que es publiquen traduïdes per ell. Entre la massa de llibres que es tapen els uns als altres, un de traduït per Arnau Barios és una garantia, de lectura inexcusable. Com ara la Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura, d’Andrei Zorin, publicat per Eclecta Editorial, una editorial que s’ha estrenat de fa poc. Andrei Zorin (1956) és professor emèrit de la Universitat d’Oxford, on ocupa la càtedra de llengua i literatura russa. Ha exercit la docència en universitats de Rússia i dels Estats Units.

Quan a penes tenim informació sobre un personatge, hi ha la temptació a cada pas de recórrer de manera abusiva a la conjectura, a fer-ne una biografia novel·lada, on la ficció i la realitat s’anul·len mútuament. Però de res, massa. En uns altres casos, el biògraf corre el perill de quedar sepultat sota la massa documental disponible, que no pot ignorar. És el cas de Tolstoi. L’edició acadèmica de les seues obres comprèn noranta volums, entre els quals els que recullen la correspondència i el diari que va portar durant la major part de la seua vida. A tot això, hi cal afegir el que van escriure els qui el van conèixer i els qui van viure amb ell, i l’extensa bibliografia biogràfica i crítica. No deu ser gens fàcil fer-ne una síntesi, equilibrada i justa, que l’organitze i li done un sentit. En el pròleg que Arnau Barios ha redactat per a aquesta edició, assenyala que entre totes les biografies que s’han escrit sobre Tolstoi, «és probable que aquesta sigui la millor —i al mateix temps la més breu. Hi ha alguna cosa de miraculós en el fet de poder condensar en tan poques pàgines una vida tan desbordant».

Més virtuts, encara. Aquesta biografia ressegueix en paral·lel el camí vital, el creatiu i l’intel·lectual de Tolstoi: «vida, obra i idees s’entrelliguen per donar-nos un retrat complet, amb nervi i intensitat», d’un «personatge fascinant, tràgic, digne de les novel·les que escrivia». Zorin, continua Barios, ha escrit una biografia mesurada i rigorosa, sense hagiografia ni ridiculització, i, el que és més important, el resultat ha estat un llibre divertit, amè i llegidor, que «no pretén intrigar el lector amb recursos artificials, però que es llegeix com una novel·la». Què més es pot demanar a un llibre? Acabada la lectura, constate que els judicis d’Arnau Barios sobre aquesta biografia són tan justos com exactes. A mi no em queda, doncs, sinó afegir-me a la recomanació. De tota manera, esmentaré alguns dels passatges del llibre de Zorin que m’han interessat més.

dilluns, 18 de novembre del 2024

«Ànimes mortes», de Nikolai Gógol


He llegit, entusiasmat, Ànimes mortes de Gógol, en la traducció d’Arnau Barios. Havia llegit aquesta novel·la fa temps, fa molts anys, quan es va publicar en català en la col·lecció de la MOLU, de tapes verdes. Tenia un record molt vague d’aquella primera lectura, tan vague que ara he tingut la sensació de llegir-la per primera vegada. El que sí que recorde bé és que aquella primera vegada no em va agradar tant com ara.

L’argument és molt simple: Txítxikov, el misteriós protagonista, arriba a un poble i, després de fer-se conèixer, comença a visitar alguns dels que són terratinents per tal de comprar-los els serfs que se’ls han mort i que encara figuren al cens, és a dir, les seues ànimes mortes. La novel·la és el retaule d’aquests personatges i del seu protagonista enigmàtic. Però el millor d’aquesta novel·la és l’enorme imaginació creativa de Gógol, el seu estil incomparable, la intensitat de la seua visió i la mescla o combinació de detalls realistes amb uns altres que, sense ser fantàstics, resulten estranys o absurds. Gógol és de la corda d’Aristòfanes, de Rabelais, de Sterne…

D.S. Mirsky, autor d’una història de la literatura russa que Vladimir Nabokov apreciava molt, deia que si la força creativa ha de ser el criteri de l’avaluació d’un escriptor, Gógol és el més gran dels escriptors russos. Ni Puixkin ni Tolstoi es poden comparar a la creativitat imaginativa de Gógol. La principal característica i la més persistent del seu estil és la riquesa verbal i visual. Mirsky defineix amb precisió la prosa de Gógol com a intensa i saturada, composta de dos elements romànticament contrastats: la retòrica poètica i la farsa grotesca. Sense perdre mai el to ni la tensió, es desenvolupa en espiral, incansable, amb digressions i símils inesperats, sovint delirants, com ara aquest: «per aquella cara de fusta hi va passar de sobte un raig càlid, s’hi va veure no un sentiment sinó el pàl·lid reflex d’un sentiment, una cosa semblant a la inesperada aparició a flor d’aigua d’algú que s’ofega, provocant un crit d’alegria entre la multitud que omple la riba. Però és endebades que els germans i les germanes, contents, li llancen una corda i esperen que tornin a emergir l’esquena o els braços cansats de lluitar: aquella aparició era la darrera. Tot s’ha tornat sord i, després d’això, es fa encara més espantosa i desoladora aquella estesa encalmada d’aigua impassible. La cara d’en Pluixkin també, després de passar-hi aquell sentiment fugisser, va tornar-se encara més insensible i vulgar.»