La fràgil memòria és l’última novel·la de Josep Lozano, que ha publicat Afers en una edició molt acurada. Lozano l’ha estructurada a partir d’una oposició simètrica entre els monòlegs de dues dones, Llíber i Regina Barona, coneguda com la Barona, de classe social i d’ideologia molt diferents. La primera es presenta en les primeres línies del seu relat amb aquestes paraules: «Soc dona, viuda i pobra i, per als guanyadors de la Guerra Civil, també desafecta al Règim que ara mana.» Regina mostra igualment, de seguida, la targeta de presentació: «Vinc d’una família de persones catòliques, de missa i olla, devots del Sagrat Cor de Jesús i de la Verge Maria. Gent de dretes de tota la vida, defensors de la propietat i temorosos de Déu.» Es tracta, certament, d’una oposició molt marcada. Ara, Josep Lozano no ha destacat els contrastos, obvis, entre totes dues, sinó les coincidències i les semblances, que no són atribuïbles, només, a la seua condició de dones. Els esdeveniments d’una vida o de diverses vides es veuen més clars quan els posem en contrast, però encara més quan els veiem repetits, cada un a la seua manera, com a variació d’un motiu o altre.
Llíber i Regina només es troben una vegada, poc abans de morir, en una escena d’una gran humanitat. Es relacionen també en diferents moments de la seua vida amb un mateix personatge, Tomàs. No hi ha més punts de contacte personal entre totes dues. Els seus monòlegs, sobretot el de Llíber —Llibertat—, il·lustren el trasbals de la guerra i la revolució, i la repressió de la postguerra —la violència, les execucions, la fam i, sobretot, la por. A Llíber l’obliguen en una cerimònia pública, humiliant i exemplar, a canviar-se el nom pel de Maria de Sales.
El drama personal de Llíber està centrat en el seu fill, desaparegut en la batalla de l’Ebre, a qui ella espera debades. Cada dia li para plat a taula, com una manera de conjurar la desesperació. L’episodi sembla un desenvolupament narratiu, amplificat, de «Crit i nit», un dels poemes més punyents del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: «Recorde aquella mare / que no li varen dir que el fill havia mort / en el front de Terol: simplement li digueren / “ha desaparegut”. I va passar la guerra / esperant el seu fill. I va acabar la guerra / i esperava el seu fill. I va parar la taula, / li va posar també llençols nous en el llit, / i esperava a la porta.» Aquest motiu narratiu —la pèrdua del fill— es reprèn en el relat de la Barona. Encara que la Barona no ha tingut fills, és ben sabut que a qui no en té el dimoni li dóna nebots. En el seu cas, Bernat i Rodolf, els fills del seu germà, que ben aviat queden orfes de pare i mare. Bernat, el millor de tots dos, es fa capellà i és assassinat durant la guerra. L’altre és un tocacampanes, que cada dia es fa més estrany a la seua tia. Per a la Barona, doncs, la pèrdua del fill és doble.
