diumenge, 12 de maig de 2013

«El dia revolt» de Josep Carner o el dia de la independència de Catalunya

Visite sovint Un dia en les carreres, el bloc del crític literari Jordi Galves. Val la pena que hi feu una ullada. Hi podeu llegir, entre molts altres textos, una entrevista molt bona amb Joan de Sagarra sobre la figura del seu pare (L’entrevista prohibida amb Joan de Sagarra) o la garrotada seca, sense contemplacions, que Galves aplica a Jo confesso de Jaume Cabré (La novel·la de novel·les de Jaume Cabré). Crec que a tots ens alegra l’èxit editorial d’aquesta novel·la, tant en català com en les traduccions a diverses llengües europees, però quan se la compara alegrement a La muntanya màgica és que hi ha alguna cosa que falla en el nostre món cultural. Galves és taxatiu: «No discuteixo el bon o mal gust de cadascú. Durant molts anys he fumat i sabia que era dolent, però fumava. Qui vulgui llegir compulsivament Jaume Cabré i, fins i tot, venerar-lo com a un sant, com a una estrella del rock, hi té tot el dret. El que no és acceptable, però, és que una colla de cursis avorrits, interessadament i maliciosa, ens diguin que és un clàssic contemporani, que és Marcel Proust, Thomas Mann, l'hòstia i el sursumcorda. Que Jo confesso és una gran novel·la europea, etcètera, perquè no és veritat. I tinc proves documentals que hi ha persones que han dit públicament tot de ditirambes i, en realitat, pensen el que tothom sap: que és una campanya de màrqueting per vendre mil pàgines de paper brut». Tampoc no té pèrdua l’entrada dedicada a l’inefable José Manuel Lara, de Planeta (José Manuel Lara: el lladre d’escriptors), o la que comenta un manifest de les instàncies universitàries sobre l’ensenyament de la literatura (Manifesto no al manifest). 

El bloc de Jordi Galves dibuixa un panorama de bona part de la intel·lectualitat catalana ―diguem-ho així― desolador i aflictiu. No crec que siga inexacte. D’una novel·la guardonada amb un premi de 38.000 euros, d’una coneguda novel·lista, Galves en diu que «no hi ha ni construcció de personatges, ni d’ambients. No hi ha evocació ni anàlisi, ni trama ni emoció, ni somni ni realisme. Ni cap ni peus. ¿Ridícul? No arriba ni a això». I que l’estil, «que sempre delata, és dissusori, més que elemental, previsible, avorrit, mandrós, industrial Taiwan». Esmenta, com a mostra, aquesta imatge tan literària com impactant: «la caiguda lliure per la muntanya russa de les emocions». Galves conclou que l’autora «mereixeria presó perpètua». 

Jordi Galves fa ús de vegades d’una gran crueltat, com en la ressenya-escarni (Guardiola i el poeta Martí i Pol) d’un llibre de Miquel Martí i Pol, en què sota una aparença de crítica elogiosa ―una paròdia, en realitat― ridiculitza, i amb raó, el llibre ressenyat. El pitjor o el més sagnant de la història és que el pobre Martí i Pol va quedar tan content amb la ressenya. En fi… 

Tot això pel que fa a Un dia les carreres. Però l’entrada d’aquest bloc a què volia referir-me especialment quan he començat a escriure, perquè lliga amb l’anterior de la serp blanca, és Carner o l’emoció per la independència. Salut a la Pàtria!. Galves hi reprodueix «El dia revolt» de Josep Carner i l’acompanya amb un àudio que reprodueix la veu del mateix Carner recitant el poema. «El dia revolt», que havia llegit feia temps però que no recordava, és un poema molt bell, i més complex del que pot semblar en una primera lectura. Com remarca Jordi Galves, és un cant ple d’esperança al dia en què Catalunya serà independent. El dia revolt de sol i de pluja serà un dia de trencament i de naixement alhora. Aquest dia s’esborrarà, en expressió meravellosa, «l’antiga rodera del seny i el costum». Serà el dia de tot aquell «qui ja bategui, frisant d’ésser nat», de «la visió, en signes volubles escrita», de la «Pàtria, no encara nascuda / com l’hem somiada sos fills». Quan arriba a aquests últims versos, la veu de Carner, emocionada, es trenca. 

Ja sé que no em fareu cas, però us recomane que, abans de sentir l’àudio, llegiu atentament el poema dues vegades:

video

 (La veu dels poetes. PDI 80.2889)


EL DIA REVOLT
Josep Carner

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
―Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor.

Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!

Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

Salut a la vida, del fons de la força infinita,
jamai destriada pel savi ni dita en cançó;
i a la visió, en signes volubles escrita,
sospirant al lluny en dispersió.

¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda,
cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills.


I, per acabar, el contrapunt. L’any 1966 Josep Carner va publicar el seu darrer llibre de poemes, El tomb de l’any. L’últim poema d’aquest llibre és «El més vell del poble», un comiat decebut al seu país, balanç i recapitulació de l’aventura intel·lectual noucentista, que va merèixer un comentari irritat de Josep Pla:

EL MÉS VELL DEL POBLE
Josep Carner

Cap vent no mou el bri d’una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s’enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.

El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s’atansa
l’adéu-siau del cos i l’esperit.

Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m’espera
la fi. Pugui jo caure, incanviat,

tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera.

6 comentaris:

  1. Gràcies Enric per la recomanació carneriana. Jo també he llegit Galves i la seua "crítica" sobre el "Jo confesso" em va semblar que parlava més de persones, que de personatges, de negocis, que d'estil. No em vaig quedar conforme, perquè vaig trobar a faltar l'anàlisi del llibre. I, a més, mentre la llegia em sentia ferida. Per a mi els crítics són mestres (meus). Els llig amb l'afany de la deixebla. Però, com Riba, pense que mai el rigor ha de quedar diluït pel sarcasme, la crueltat, la burla o l'escarni, si pot anar adobat de la meravellosa ironia i del motor de l'entusiasme, senyals d'humilitat i intel·ligència.
    Arran del teu apunt, em ve de gust compartir una cita que vaig trobar al blog "Llibre del professor" i que em va agradar molt descobrir:
    Així, em posaré a ensenyar com qui es posa a guiar perquè es troba una passa ‑només una passa‑ més endavant que els altres; seré simultàniament el mestre de mi mateix i dels altres, perquè la indigència cultural del nostre país exigeix que cadascú faci als altres part dels seus guanys, que ensenyi allò que ell mateix aprèn. Això comporta un entusiasme, però també una cautela, sense les quals un mestratge és ineficaç.
    Dels dos millors professors que he escoltat, el Dr. Vosslers a Munich en 1922-1923, i ara el Dr. P. Mazon a París, he après, que són indispensables en el mestre un conjunt de qualitats humanes no diferents de les que ho són per a reeixir i per a irradiar en la vida moral (hi comprenc també la vida política): en primer lloc, i penetrant-les totes, la ironia en el més pur sentit socràtic, que és feta d'incorruptible convicció de la Idea a assolir, de rigorós treball envers ella, i de serè escepticisme quant a la perfecció última de tot esforç humà. En la pràctica de l'ensenyament aquesta ironia es tradueix en un somriure que eixamora l'aridesa de la ciència, en una indulgència que atansa realment el mestre al deixeble, i en una valoració del bon sentit per sobre els coneixements en ells mateixos.
    Carles Riba, carta a Francesc Cambó, 30-XII-1925
    Una abraçada Enric, a tu com a crític sempre és un plaer huma(nístic) i intel·lectual llegir-te!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oreto,moltes gràcies per aquesta aportació teua tan interessant i que diu tant, també, de com ets tu. No coneixia aquest text de Riba. A més, m'has recordat que la correspondència de Carles Riba és una lectura inexcusable que tinc pendent des de fa massa temps. Deu ser una mina d'idees i de referències.

      Elimina
  2. D’entrada celebre que el fragment de la correspondència de Carles Riba inclòs a l'entrada “La lliçó de Riba: entusiasme, cautela i ironia”, publicada el passat desembre al meu blog “Llibre del professor”, haja surat ara en forma de comentari a una entrada sobre Josep Carner, sempre tan precisa i oportuna, de l’Enric Iborra. Quan ho vaig escriure no sabia que el poemari del mateix títol que el blog guanyaria el Premi Ciutat de València 2012, ni podria preveure que seria el llibre que ara és, tot just acabat de publicar per Bromera. El meu objectiu, aleshores, era parlar de les qualitats del mestre. Entre elles, de l’entusiasme dels estudiosos i ensenyants de la llengua. Una lliçó apresa d’Enric Valor, entre d’altres, que havia comentat al blog i que ha estat motiu d’un poema del “Llibre del professor”, una mirada poètica construïda al llarg dels cursos des del i sobre el nostre ofici d’ensenyants.

    Però allò que jo volia aportar és afegir alguna nota al que ha estat dit. En primer lloc, sobre un treball del crític Jordi Galves, que em sembla oportú per a les aules. Es tracta de la seua edició “escolar” del Tirant lo Blanc (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, estudi preliminar i propostes de treball a cura de Jordi Galves, Barcelona, Edicions 62, 2005, 446 pp.). Una edició que he emprat, amb èxit, amb alumnes de primer de batxillerat a un institut de la ciutat de València i que considere exemplar, entre d'altres possibles versions i adaptacions diverses, per la seua precisió i fidelitat a l'original, rigor i, al temps, claredat expositiva. Una introducció completíssima i uns “escolis” que repassen els textos crítics clàssics i les aportacions més actuals que s’hi han succeït sobre l’obra de Martorell. No cal banalitzar els clàssics per fer-los accesibles als adolescents, tot i que aportacions com la de Jordi Galves són, dissortadament, una eina gens habitual a les classes de secundària.

    ResponElimina
  3. I, encara, no puc estar-me de fer uns apunts sobre Carner i “El dia revolt”. M’agrada llegir Carner, “que a tots nosaltres ens ha fet”, com ens recorda Ferrater --els ferraterians som devots de la pàtria poètica carneriana. Hem compartit molts cursos amb els alumnes quasi una vintena explicant “Els fruits saborosos”. I, per recordar una oportunitat d’accedir a l’obra carneriana, dir que de l’edició de “Poesia” dels Quaderns Crema, les llibreries París-València saldaren, ara fa uns pocs anys, una bona pila d’exemplars a un preu irrisori. I, a més, m’agrada escoltar l’enregistrament de l'any 1963 editat per Edigsa, amb la veu de Carner, solemne i clara, que s'exalta i emociona quan parla del "retorn a Catalunya".

    Sobre el poema en qüestió, el crític literari Julià Guillamon va guanyar el premi Octavi Pellissa 2007 pel projecte 'El dia revolt', una cinquantena de reportatges literaris seguint el rastre d'escriptors, periodistes, traductors, editors i impressors catalans de l'exili republicà del 1939. Sobre el poema, Gillamon diu: 'No és un poema sobre l'exili, però m'agrada perquè un dia revolt és un dia en què passa de tot. Aquesta és una idea que em serveix per explicar l'exili, l'exili és un dia revolt, amb tota mena d'emocions, dramatisme, fets divertits, sempre amb una malenconia soterrada, però amb totes les emocions possibles.'

    Com recordarem, el desembre de 2007, a la Biblioteca de Catalunya, es feu la commemoració dels cinquanta anys de la publicació del volum 'Poesia (1957)' de Josep Carner. No hi vaig ser, però vaig seguir les sessions per la premsa. Sobre el poema “El dia revolt” em permet reproduir, com a tancament d’aquesta humil aportació, la nota que Vilaweb en donà de la conferència de Perejaume el 10/12/2007:

    Perejaume va parlar de 'El dia revolt', de la segona secció de 'Poesia (1957)', anomenada 'Lloc'. Va dir que era un poema que desplegava l'elegància i el preciosisme carnerià. I va exposar com l'herència de Carner havia passat a la prosa de Marià Manent, 'una prosa útil com a model d'assaig de la meva generació', va dir. També va parlar de la idea de Pàtria que transmet el poema: 'Ningú no pot escriure 'pàtria' de la manera que ho fa Carner. Aquesta manera d'enyorança, de ferida bategant que no s'acaba mai.' Continua: 'Carner fa que el lloc, el paisatge, la pàtria i la paraula siguin una mateixa cosa, paraula que ens sustenta i ens acull, a tots plegats.' Perejaume també va introduir la figura de Gabriel Ferrater, que a la dècada dels seixanta rescata Foix i Carner cap als aspectes més patriòtics i socials. Ferrater també elabora una mena de teoria sobre la separació progressiva entre cultura i política, una unitat enyorada. Perejaume va acabar amb un exemple recent d'aquesta separació: 'Recordo que en un acte de l'Any Verdaguer un conseller del govern de CiU va dir que Verdaguer i Gaudí eren dos 'actius' de la cultura del país. Que lluny que queda aquesta idea de Pàtria de Carner amb aquesta idea d'actiu.'

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per les informacions tan diverses que ens has aportat i per les teues observacions. No coneixia el que havien comentat Julià Guillamon i Perejaume sobre "El dia revolt". Em fa la impressió que no van acabar d'entendre el poema.D'altra banda, la prosa de Carner és extraordinària. Però afirmar que és "una prosa útil com a model d'assaig de la meva generació". En fi... Per cert, un altre que rep una garrotada de Jordi Galves en el seu bloc és Julià Guillamon.

      Elimina
  4. Alexandre, un plaer. El teu blog m'entusiasma. Buscaré, també, el llibre publicat per Bromera. Salutacions cordials!

    ResponElimina