«El dia revolt» de Josep Carner o el dia de la independència de Catalunya

Visite sovint Un dia en les carreres, el bloc del crític literari Jordi Galves. Val la pena que hi feu una ullada. Hi podeu llegir, entre molts altres textos, una entrevista molt bona amb Joan de Sagarra sobre la figura del seu pare (L’entrevista prohibida amb Joan de Sagarra) o la garrotada seca, sense contemplacions, que Galves aplica a Jo confesso de Jaume Cabré (La novel·la de novel·les de Jaume Cabré). Crec que a tots ens alegra l’èxit editorial d’aquesta novel·la, tant en català com en les traduccions a diverses llengües europees, però quan se la compara alegrement a La muntanya màgica és que hi ha alguna cosa que falla en el nostre món cultural. Galves és taxatiu: «No discuteixo el bon o mal gust de cadascú. Durant molts anys he fumat i sabia que era dolent, però fumava. Qui vulgui llegir compulsivament Jaume Cabré i, fins i tot, venerar-lo com a un sant, com a una estrella del rock, hi té tot el dret. El que no és acceptable, però, és que una colla de cursis avorrits, interessadament i maliciosa, ens diguin que és un clàssic contemporani, que és Marcel Proust, Thomas Mann, l'hòstia i el sursumcorda. Que Jo confesso és una gran novel·la europea, etcètera, perquè no és veritat. I tinc proves documentals que hi ha persones que han dit públicament tot de ditirambes i, en realitat, pensen el que tothom sap: que és una campanya de màrqueting per vendre mil pàgines de paper brut». Tampoc no té pèrdua l’entrada dedicada a l’inefable José Manuel Lara, de Planeta (José Manuel Lara: el lladre d’escriptors), o la que comenta un manifest de les instàncies universitàries sobre l’ensenyament de la literatura (Manifesto no al manifest). 

El bloc de Jordi Galves dibuixa un panorama de bona part de la intel·lectualitat catalana ―diguem-ho així― desolador i aflictiu. No crec que siga inexacte. D’una novel·la guardonada amb un premi de 38.000 euros, d’una coneguda novel·lista, Galves en diu que «no hi ha ni construcció de personatges, ni d’ambients. No hi ha evocació ni anàlisi, ni trama ni emoció, ni somni ni realisme. Ni cap ni peus. ¿Ridícul? No arriba ni a això». I que l’estil, «que sempre delata, és dissusori, més que elemental, previsible, avorrit, mandrós, industrial Taiwan». Esmenta, com a mostra, aquesta imatge tan literària com impactant: «la caiguda lliure per la muntanya russa de les emocions». Galves conclou que l’autora «mereixeria presó perpètua». 

Jordi Galves fa ús de vegades d’una gran crueltat, com en la ressenya-escarni (Guardiola i el poeta Martí i Pol) d’un llibre de Miquel Martí i Pol, en què sota una aparença de crítica elogiosa ―una paròdia, en realitat― ridiculitza, i amb raó, el llibre ressenyat. El pitjor o el més sagnant de la història és que el pobre Martí i Pol va quedar tan content amb la ressenya. En fi… 

Tot això pel que fa a Un dia les carreres. Però l’entrada d’aquest bloc a què volia referir-me especialment quan he començat a escriure, perquè lliga amb l’anterior de la serp blanca, és Carner o l’emoció per la independència. Salut a la Pàtria!. Galves hi reprodueix «El dia revolt» de Josep Carner i l’acompanya amb un àudio que reprodueix la veu del mateix Carner recitant el poema. «El dia revolt», que havia llegit feia temps però que no recordava, és un poema molt bell, i més complex del que pot semblar en una primera lectura. Com remarca Jordi Galves, és un cant ple d’esperança al dia en què Catalunya serà independent. El dia revolt de sol i de pluja serà un dia de trencament i de naixement alhora. Aquest dia s’esborrarà, en expressió meravellosa, «l’antiga rodera del seny i el costum». Serà el dia de tot aquell «qui ja bategui, frisant d’ésser nat», de «la visió, en signes volubles escrita», de la «Pàtria, no encara nascuda / com l’hem somiada sos fills». Quan arriba a aquests últims versos, la veu de Carner, emocionada, es trenca. 

Ja sé que no em fareu cas, però us recomane que, abans de sentir l’àudio, llegiu atentament el poema dues vegades:

 (La veu dels poetes. PDI 80.2889)

EL DIA REVOLT
Josep Carner

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
―Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor.

Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!

Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

Salut a la vida, del fons de la força infinita,
jamai destriada pel savi ni dita en cançó;
i a la visió, en signes volubles escrita,
sospirant al lluny en dispersió.

¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda,
cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills.

I, per acabar, el contrapunt. L’any 1966 Josep Carner va publicar el seu darrer llibre de poemes, El tomb de l’any. L’últim poema d’aquest llibre és «El més vell del poble», un comiat decebut al seu país, balanç i recapitulació de l’aventura intel·lectual noucentista, que va merèixer un comentari irritat de Josep Pla:

EL MÉS VELL DEL POBLE

Josep Carner

Cap vent no mou el bri d’una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s’enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.

El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s’atansa
l’adéu-siau del cos i l’esperit.

Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m’espera
la fi. Pugui jo caure, incanviat,

tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera.