El volum Poesia de Josep Carner és un dels meus llibres de capçalera. El tinc profusament subratllat i de tant en en tant m’agrada obrir-lo a l’atzar i anar botant d’un poema a un altre. Sempre m’hi quede enganxat una bona estona. Aquest llibre de Carner, que va publicar el 1957, des de l’exili, és la culminació i el balanç de tota una vida dedicada a la literatura. Poesia recull revisats i reordenats en tretze seccions els prop de nou-cents poemes que Carner va donar per bons després «de temperar-ne el to, precisar-ne i enriquir-ne els detalls i travar-ne la textura», com va escriure Joan Ferraté en un assaig publicat en Els Marges («Poesia» de Josep Carner: Ressenya i vindicació, 1976, número 8), contra els qui afirmaven, obtusament, que Carner havia fet malbé els seus poemes en la revisió a què els havia sotmès.
Poesia de Josep Carner, que va ser reeditat per Quaderns Crema el 1992, amb el text revisat i establert per Jaume Coll, està exhaurit, segons s’indica en la pàgina web de l’editorial, però encara deuen trobar-se’n exemplars en algunes llibreries. De l’edició crítica i completa de l’obra de Carner, a cura del mateix Jaume Coll, i anunciada des de fa anys, encara no n’ha sortit ni un sol volum. El fet és que la publicació de tota l’obra literària de Carner és un dels desideràtums de la literatura catalana del segle XX. No es tracta només de la poesia, amb totes les variants i revisions, sinó també de la prosa ―fins ara se n’ha publicat només un 10% del total― i de la correspondència. D’aquesta última, n’han aparegut sis volums, dels quals destaquen per extensió i interès les correspondències amb Bofilll i Mates i amb els Manent. Molt bé, però ja comprendreu que a mi el que m’interessa és llegir la correspondència entre Carner i Josep Pla. Ho podré fer algun dia? La vida és breu i damunt ens ho posen ben difícil.
Un dels poemes que més m’agraden de Carner, com a mínim un dels que recorde més sovint, és «Enyor», inclòs en la secció Cor quiet de Poesia. En altres seccions d’aquest llibre hi ha algun altre poema que també porta el mateix títol. L’«Enyor» a què m’estic referint és aquest:
ENYOR
Quan es perden els ulls en el brancatge
d’un arbre espès, tot verd, on gairebé
no entra l’or pacífic del capvespre
oh, quin enyor ens ve!
Hi ha dies que les ànimes s’escapen
al floc de núvol, en el cel perdut;
hi ha dies que el camí de cada dia
ens sembla inconegut.
El nostre enyor ens ve de quan no érem.
Quina incertesa al caminal on som!
Oh bla sojorn, oh quietud bressada
que la vida interromp.
En aquest poema apareix un motiu molt insistit en la poesia de Carner des de la publicació d’El cor quiet (1925), que es podria caracteritzar com el sentiment d’estranyesa davant la vida: «hi ha dies que el camí de cada dia / ens sembla inconegut». I encara: «Quina incertesa al caminal on som!». Tant camí com caminal són metàfores tòpiques de la vida. Aquest caràcter tòpic, però, queda compensat perquè aquests versos no al·ludeixen, com és habitual, a la falta de sentit de la vida a causa de la mort, sinó a l’estranyesa davant del fet mateix de viure.
Un argument que s’ha utilitzat sovint per consolar els homes davant la perspectiva de la seua extinció personal és que de la mateixa manera que no ens sap greu no haver viscut abans de nàixer —«quan no érem»— per la mateixa regla de tres no ens hauria d’importar no ser res després de la mort —quan ja no serem. No m’interessa ara discutir la consistència de l’argument. Si l’esmente és perquè el poema de Carner en constitueix una variació i, alhora, una refutació. En «Enyor» la veu del poeta no diu que enyora no haver viscut abans, perquè no hi va viure i només es pot enyorar el que s’ha perdut. El que enyora és l’estat real abans de nàixer: el no-res o, més exactament, el que en podríem dir l’estat de no ésser.
El que resulta incomprensible no és la nostra extinció, sinó la nostra existència, cosa que no deixa de ser més lògica i enraonada. La interrupció la provoca la vida, no la mort. Amb la mort tornarem al que hi havia abans: el bla sojorn, la quietud bressada… Carner no situa el descans o la pau eterna —metàfores eufemístiques habituals per la mort— després, sinó abans. Morir equival a tornar a aquest estat anterior, momentàniament i estranyament interromput.
D’altra banda, i és una de les causes de la complexitat d’aquest poema, aquest estat de no ésser és contemplat des de la vida i per això només és possible referir-s’hi per mitjà de qualitats animades: bla sojorn, quietud bressada… Els adjectius «bla» i «bressada» suggereixen, respectivament, el descans i la son. Els substantius, en canvi, apunten més precisament a la idea d’immobilitat. En últim terme, el poema ens aboca a una antinòmia. L’estat de no ésser només es pot imaginar i suggerir conferint-li un sentit vital, cosa que resulta absurda i contradictòria alhora. Segurament, la maniobra és inevitable, perquè imaginar la nostra no existència o la nostra extinció sembla una impossibilitat psicològica. Feu-ne la prova i ho veureu. És com mirar el sol directament: només ho podem fer durant un moment molt breu i l’únic que en traiem és quedar-nos encegats.
La versió original d’aquest poema de Carner va aparèixer amb el títol d’«Enyorança» en L’oreig entre les canyes (1920):
Llavores que mirem dins el brancatge
d’un arbre espès, tot verd, on gairebé
no entra la llum dolça de la tarda,
l’enyorament ens ve.
Hi ha dies que nostra ànima se’n vola
al floc de núvol en el cel perdut;
hi ha dies que el camí de cada dia
ens sembla inconegut.
Nostra enyorança ve de quan no érem.
Quina incertesa al caminal on som!
O bla recés! Oh piadós misteri
que la vida interromp.
El primer vers d’«Enyorança», «Llavores que mirem», és una expressió certament maldestra, que deixa pas, en la versió de Poesia a «Quan es perden els ulls», molt més efectiva. La idea de la dissolució, del pas a l’estat de no ésser, ja apareix, per tant, insinuada des del primer vers. De la mateixa manera, «la llum dolça de la tarda» és substituïda per «l’or pacífic del capvespre». Observeu que el canvi de la idea de dolçor per la de la pau, no és gens innocent, perquè Carner està preparant des del principi el «bla sojorn» i la «quietud bressada» del final. En la segona estrofa, «nostra ànima se’n vola» ha estat substituït en la versió definitiva per «les ànimes s’escapen», de manera que es crea una relació de paralel·lisme amb els ulls que es perden del primer vers. El canvi més significatiu el trobem en el penúltim vers. El «piadós misteri», un concepte tòpic, maquinal, de l’ortodòxia catòlica, de la primera versió es converteix en la suggestiva «quietud bressada».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada