dimecres, 23 de maig del 2018

El cul podrit de Richelieu

Ho conta Aldous Huxley en Els dimonis de Loudun. En un dels capítols d’aquest llibre extraordinari, Huxley assenyala que la cultura del segle XVII, sobretot a França, «era simplement un esforç perllongat per part de la minoria governant de superar les limitacions de l'existència orgànica. Més que en gairebé cap altre període de la història recent, els homes i les dones aspiraven a identificar-se amb la seva persona social. No s'acontentaven simplement de portar un gran nom; aspiraven a ser-ho. La seva ambició era en realitat esdevenir el lloc que ocupaven, la dignitat que havien adquirit o heretat».

Per a Huxley, l’anhel de ser alguna cosa més que «que simple carn i sang es revela molt clarament en les arts del nostre període». Així, si el gust literari insistia tant en la importància de les unitats de temps, lloc i acció de les obres teatrals era «perquè el que desitjaven veure en el seu teatre tràgic no era la vida tal com és, sinó la vida corregida, la vida reduïda a l'ordre, la vida com podria ser si els homes i les dones fossin alguna cosa més del que de fet eren». Va ser l’època dels grans palaus, que exhibien el desig d’una grandiositat més que humana. 

Així i tot, Huxley remarca que aquests intents de «sobrepassar els límits establerts per la naturalesa sempre van ser infructuosos. Doblement, perquè els nostres avantpassats del segle XVII no només no van aconseguir ser sobrehumans, sinó que tampoc no van aconseguir semblar-ho». Les manifestacions de la fisiologia desmuntaven una vegada i una altra aquelles pretensions. Huxley ho diu amb unes altres paraules: la carn era d’una feblesa incurable, encara més perquè els recursos materials i organitzatius per mantenir en peu tota aquella pompa eren molt limitats. Els memorialistes de l’època reporten moltes anècdotes sobre rots que esclataven en el moment més inconvenient, pets intempestius, i, sobretot, les males olors, les pudors químicament pures, concentrades, definitives. Huxley recorda la reputació internacional de què gaudien els peus i les aixelles d’Enric IV. L’abundància d’aquestes anècdotes i la seua gran difusió, la diversió que produïen, s’explicaven perquè «estaven en proporció directa amb l'enormitat de les pretensions reials i aristocràtiques. Precisament perquè els grans homes intentaven semblar més que humans, la resta del món agraïa qualsevol comentari que els recordés que, si més no en part, encara eren mers animals».

Huxley refereix alguns casos notables. Quan va morir la Grande Mademoiselle, una cosina de Lluís XIV, seguint la tradició de l’època el seu cos va ser dissecat i enterrat a trossos. Una cama ací, el cap allà, i les entranyes en una altra banda. Aquestes, tot i haver estat tractades, van continuar fermentant, els gasos de la putrefacció es van anar acumulant i l’urna de pòrfir que contenia les vísceres es va convertir en una mena de bomba fètida que va esclatar de sobte durant el funeral, «per a horror i consternació de tots els presents». Imagineu-vos la pudor. I l’empastre. 

Un altre cas és el del cardenal Richelieu, personatge que té un paper rellevant en els fets reportats i analitzats per Huxley en Els dimonis de Loudun. Richelieu es comportava com si fos un semidéu, «identificant-se ell mateix amb una persona que era alhora principesca, sacerdotal, política i literària». Es comportava o, si més no, ho intentava. Perquè havia de representar aquest paper en un cos que la malaltia havia fet tan repulsiu que «hi havia vegades que la gent a penes podia suportar seure a la mateixa habitació que ell». Patia d’una fístula al cul i d’una osteïtis tubercular al braç dret. La pròpia supuració creava una atmosfera fètida al seu voltant, que procurava disfressar amb el mesc i la civeta. Debades. Aquest contrast violent entre la persona quasi divina i el cos amb el qual estava associat divertia i consolava la imaginació popular. Huxley conclou que «per a una generació que havia estat educada per considerar axiomàtic el dret diví de reis, sacerdots i nobles, i que, per tant, rebia amb joia qualsevol oportunitat de rebentar la bombolla de les pretensions dels seus governants, el cas del cardenal Richelieu era la més acceptable de les paràboles».

La fisiologia és denigratòria. La fisiologia, o allò que se’n sol dir la fisiologia. Bé està respirar, dormir, menjar… A partir d’aquí, però, les altres funcions fisiològiques que se solen afegir a la llista es consideren totalment indecoroses. I no hauria de ser així. També forma part de la fisiologia, per exemple, llegir una obra de Shakespeare. Les nostres modestes neurones, mentre recorren les línies de Macbeth, entren en un estat d’excitació molt agradable i arriben a tenir una alta opinió d’elles mateixes. Tant se val. Està clar que no és això —llegir Shakespeare— el que se sol entendre per fisiologia. La fisiologia és la fisiologia, i no hi ha res més a dir. I ens denigra. Denigra les nostres pretensions i il·lusions: les rebaixa o les tomba per terra. Un pet o un rot que s’escapen són fatals en un moment que es vol solemne. I encara si només fos un pet o un rot. L’efecte còmic que els acompanya despareix en les manifestacions fisiològiques per excel·lència: les malalties i, sobretot, la mort, aquest escàndol, com se’n deia abans. 

Quan de denigrar es tracta, la fisiologia és una arma d’atac que no falla. Per això la misogínia de l’Espill resulta tan feridora. Roig ataca la dona a partir d’alguns detalls específics de la fisiologia femenina: l’embaràs, l’avortament, l’alletament, el període… Tot és motiu de repugnància. Roig hi afegeix la dent corcada i l’aixella que put, que es poden atribuir igualment als homes, però això li tenia igual per al seu propòsit. No volia ser exacte ni imparcial, sinó furgar on podia fer mal. 

Avui, supose que Richelieu hauria trobat una solució ràpida i efectiva per al seu cul podrit. Ara hi ha més mitjans per suprimir o pal·liar alguns dels aspectes més pertorbadors de la fisiologia. Així i tot, em sembla que en la nostra època, tan hedonista, tan obsessionada amb el culte del cos, la rancúnia contra la fisiologia hi perdura d’una manera o altra. El cos, per dir-ho amb la terminologia eclesiàstica, es continua considerant una «presó», una presó de fang, perquè ens marca uns límits massa estrets, que no poden corregir ni la popularització de la cirurgia estètica ni els milers de dietes miraculoses que es proposen cada dia. Continua sent un element insidiós, l’element comú per sobre o per davall de la gran diversitat social i cultural. S’hauria de matisar una mica, és clar: no és el mateix un cos amb accés als antibiòtics que un altre sense. Aquest últim és més cos que el primer. 

L’època postmoderna també ha atacat la fisiologia —el cos— a partir del principi que el que es pren per característiques físiques o biològiques —naturals, inamovibles— són en realitat construccions socials —culturals—, com ara el sexe o les malalties. I la mort. Per si de cas, aquesta última s’oculta o es dissimula púdicament en hospitals i tanatoris. 

Els dimonis de Loudun és el relat i l’anàlisi d’uns fets que van ocórrer a la França del segle XVII. És una novel·la o un assaig? En realitat, és una combinació fascinant de totes dues. Es podria considerar una novel·la de no ficció, publicada molt abans que Truman Capote escrivís A sang freda, considerada l’obra fundacional de la non fiction. Crec que no exagere gens ni mica si afirme que Els dimonis de Loudun és una obra mestra. Està plena de personatges i passatges antològics, com el capítol dedicat a l’execució d’Urbain Grandier, un capellà jove i atractiu que va ser enviat a la vila de Loudun. Novel·la o assaig, o assaig i novel·la alhora, tant se val, Els dimonis de Loudun és una festa de la intel·ligència. El qui no haja llegit aquest llibre no sap el que s’està perdent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada