dissabte, 6 de novembre de 2021

Ernest Martínez Ferrando, un clàssic de la literatura catalana del segle XX


Una de les novetats editorials més importants d’aquest 2021 haurà estat l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando. Feia temps que els seus llibres no es reeditaven i és la primera vegada que s’aplega en un sol volum l’obra narrativa d’aquest autor, un dels clàssics que ha aportat el País Valencià a la literatura catalana del segle vint. Joan Fuster va destacar que «a escala local, representa un dels primers intents de fer “literatura en valencià” en termes de “normalitat”: això és, sense cedir als tòpics de pintoresquisme autoctonista».

Vicent Alonso, gran coneixedor de la seua obra, s’ha encarregat de l’edició i la introducció d’aquest volum, bellament editat per la Institució Alfons el Magnànim en la Biblioteca d’Autors Valencians. Alonso va tenir cura també, el 1999, de l’edició de la correspondència de Martínez Ferrando amb Joan Fuster, llibre fonamental per a conèixer la seua personalitat literària i humana, i també per a fer-se una idea prou clara de la vida cultural valenciana abans de l’eclosió dels seixanta.

Quan tot això queda dit, no puc evitar de plantejar-me una pregunta desconfiada: quin interès pot tenir la narrativa de Martínez Ferrando per als lectors actuals? Ell mateix, en una carta a Fuster, confessava que el seu temps com a escriptor havia passat. La seua obra literària, certament, no s’assembla a res del que es publica ara. Potser, em dic, aquest contrast amb la literatura d’ara li dóna un atractiu renovat, suplementari. El té, si més no, per a mi. Així i tot…


Es fa difícil etiquetar-lo. Per a Fuster, la seua singularitat literària «prové d’un factor específic: l’“irrealisme”. Si els altres narradors de la seva generació no van ésser, en general, massa “realistes”, ell ni tan sols s’ho va proposar. El món que l’envolta se li presenta com una “llunyania suggestiva”, i res més: literàriament, s’acontenta d’extreure’n l’estampa irisada, ambigua, diluïda. El relat tendeix a resoldre’s en un “clima”, més que no pas a concretar-se en un conflicte o en uns tipus de consistència “real”».

Aquesta narrativa, escrita en una prosa sòbria i elegant, que ha aguantat molt bé el pas del temps, s’ha explicat sovint com un reflex de la personalitat humana del seu autor. Com una qüestió de temperament. Els qui van conèixer Ernest Martínez Ferrando van destacar-ne sempre el caràcter tímid i, sobretot, discret. Al nostre país, la discreció fa sempre un gran efecte. Josep Pla, en el retrat que li va dedicar (Retrats de passaport, OC 17), parlava de «l’horror que sembla tenir pel soroll i la seva discreció que voreja l’ofegament. És un moble tan discret que sembla un moble enfundat». Unes ratlles abans, havia escrit que «moltes vegades he pensat, en veure un home que s’esmuny silenciosament d’una certa manera, per una porta, o que gira, arrambat a la paret, una cantonada: —Aquest és Martínez Ferrando…»

Domènec Guansé, que també li va fer un retrat literari, recollit en Abans d’ara, insistia en la mateixa caracterització: «Es mou d’una manera cautelosa, com si tots els objectes del seu voltant fossin trencadissos. Camina sense soroll, com damunt una flonja catifa o amb el temor que la mateixa terra resulti sensible a la pressió de les seves petjades. Es crea d’aquesta manera una atmosfera de delicadesa i d’atenció gairebé morbosa, que produeix la inquietadora impressió que el món, per a ell, és una cambra de malalt».

Aquestes semblances, la de Pla sobretot, tenen gràcia. Però no expliquen la literatura que va produir la persona retratada, o la redueixen a un reflex mecànic. En una altra carta a Fuster, Martínez Ferrando reconeixia que no li havia agradat el retrat que havia escrit Guansé. No li havia agradat perquè el considerava inexacte i massa literari. Pensava que Guansé s’havia limitat a imaginar-lo —a retratar-lo— a partir dels seus llibres.


Deixant de banda la qüestió del temperament, Fuster va suggerir que Martínez Ferrando tampoc no podia ser realista per alguna altra raó: «no va tenir mai, de fet, una “radicació” social clara: valencià resident molts anys a Barcelona, no arribà a integrar-se enlloc, i si la seva societat d’origen se li convertia en record estilitzat —la València de principi de segle—, la societat on s’instal·lava continuà essent-li una mica estranya o impenetrable. La majoria dels seus contes són, per això, de localització imprecisa, i no la necessiten». Li faltava «aquesta tercera dimensió de la “realitat” que és el sentit del concret “social”». El conte, menys compromès amb la realitat que la novel·la, va ser per això l’opció narrativa més útil per a ell.

Vicent Alonso, en la introducció que ha redactat per a aquest volum, enfoca aquesta qüestió, amb més encert, crec, des d’un punt de vista estrictament literari. En primer lloc, planteja la dificultat d’incloure en un gènere determinat la seua obra narrativa. Es tracta de proses, de poemes en prosa, de narracions poemàtiques, de contes? Encara que presenten esdeveniments concrets, aquests textos mostren una preferència per la captació d’ambients i per la nota psicològica. Les trames narratives, si se’n pot dir així, són molt tènues, i el que se suggereix acaba per tenir més importància que el que es narra explícitament. L’argument tradicional, el desenvolupament d’un conflicte o altre, queda desplaçat per la «biografia» d’una atmosfera, creada a partir de tota una sèrie de detalls significatius. Per a mi, les millors narracions de Martínez Ferrando són aquelles on no passa res. Quan intenta construir un argument, sol recórrer a esquemes convencionals, gairebé de fulletó, que fan patir el lector.

El títol del primer llibre que va publicar, Les llunyanies suggestives, es pot considerar una síntesi de la seua estètica. Aquest llibre, com assenyala Vicent Alonso, responia a la crisi de principis de segle, quan els escriptors, a Europa, debatien la problemàtica dels gèneres. També, a la problemàtica específica de la literatura catalana. Cada vegada més, es va reivindicar, contra el predomini de la poesia, la necessitat d’escriure novel·la. Martínez Ferrando, en les successives reelaboracions a què va sotmetre els seus contes, es va esforçar a augmentar-ne la narrativitat en detriment del lirisme impressionista. Una mica, només. Amb Una dona s’atura en el camí, va intentar la novel·la. El mateix autor no en va quedar satisfet.


El que és potser el seu millor llibre, Primavera inquieta (Estats anímics d’un nen adolescent), que en la seua primera edició, del 1921, portava el títol de Vida d’infant (estats anímics d’un nen contemplatiu), es pot considerar un assaig de novel·la molt més reeixit. El llibre és un recull de narracions autònomes, però lligades pel fil autobiogràfic del nen contemplatiu i per una sèrie de motius insistits. Alonso remarca que Azorín, un autor molt estimat per Martínez Ferrando, havia fet servir aquest procediment en Las confesiones de un pequeño filósofo (1904). És un procediment que retrobem, proporcions guardades, en Dublinesos (1914) de James Joyce.

La focalització de la narració de Primavera inquieta en l’infant que va ser permetia a l’autor fer peu en uns records personals com a matèria dels seus contes i, al mateix temps, li proporcionava un punt de vista narratiu que s’ajustava com un guant a la particular representació de la realitat que caracteritzava la seua obra literària des de Les llunyanies suggestives. La narrativa europea ha focalitzat sovint la narració en un estranger o en un outsider, com una manera d’aconseguir una representació crítica i renovada de la realitat. La focalització del punt de vista en un infant produeix un efecte d’allunyament, que no de distanciament. El nen està separat de la realitat, de la realitat adulta; la percep com una cosa opaca, elusiva… El subtítol que acompanya algunes de les narracions de Primavera inquieta apunta a un aspecte o altre de la realitat tal com la viu o intueix un nen: la relació amb les persones grans, el valor de les paraules, el descobriment de la crueltat o del sexe… Moltes de les narracions estan situades en el capvespre, aquest moment indefinit, de transició, com un subratllat de la percepció de l’infant.

Al final de La paret blanca, un dels relats de Les llunyanies suggestives, Eulàlia, el personatge central, asseguda en un balancí, reposa la mirada en la paret blanca del convent que hi ha davant la seua casa. El narrador hi veu un símbol del que ha estat la vida d’aquest personatge: «La paret blanca… una vida sencera, la vida d’Eulàlia, tan monòtona i tan expressiva alhora, tan llisa i tan profunda, tan nua i tan densa, tan callada, tan remorosa. La blancor del mur anava apagant-se de mica en mica entre múltiples irisacions crepusculars, entre infinites enyorances de coses viscudes i de coses no viscudes; semblava que esdevenia tova, que s’ablania, que respirava, que una vibració musical, dolorosa, l’envaïa d’extrem a extrem». Aquesta paret blanca és també un símbol de l’obra literària d’Ernest Martínez Ferrando.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada