diumenge, 5 de maig de 2019

He llegit Freud mentre plovia

Els primers dies d’aquestes vacances de Pasqua em va pegar per llegir Freud. Concretament, El malestar en la civilització, El futur d’una il·lusió i Moisès i el monoteisme, tres llibres que Freud va escriure cap al final de la seua vida, segurament els de caràcter més divulgatiu i literari dins el conjunt de la seua obra. La lectura va coincidir amb uns dies de pluja persistent i pausada, que proporcionava una ambientació excel·lent. Fa molt de gust llegir quan plou. El cel tancat, gris i baix, la claror somorta que obligava a encendre la làmpara. Hi havia molt de silenci i només se sentia el glu-glu de l’aigua escolant-se per les canonades de desaigüe. Tot invitava a recollir-se i a concentrar-se: a llegir. L’últim dia de pluja, quan aquesta ja anava de retirada, vaig caminar més d’una hora pel terme. Les sèquies anaven plenes, a vessar, d’una aigua fangosa. Els camps estaven embassats. 

Freud, juntament amb Marx i Nietzsche, és un dels tres mestres del que s’ha anomenat l’era de la sospita. El crític nord-americà Lionel Trilling preferia dir-ne, amb més precisió, desemmascarament: «the unmasking principle». Tots tres coincidien, a pesar de les seues profundes diferències, en el rebuig programàtic de la concepció de la realitat establerta i institucionalitzada, que denunciaven com una falsedat, o una màscara. El principi del desemmascarament ha estat un tret característic de la vida intel·lectual d’Europa des del segle XVIII. Aquests tres intel·lectuals en van ser els principals exponents. Van ensenyar que res no era el que semblava i que la gran obra de l’intel·lecte era estripar la màscara. 

Desemmascarament o sospita, tots tres són en bona mesura uns continuadors dels moralistes francesos, de la línia que va inaugurar Montaigne i que té un dels seus moments culminants en les Màximes de La Rochefoucauld. En algun pas d’El malestar en la civilització, en què Freud parla del principi del plaer, hi note un ressò clar de l’autor dels Essais. Freud contraposa plaer i dolor, un motiu clàssic de la literatura moralista de totes les èpoques. I adverteix —és la constatació realista o pessimista— que «la intenció que els humans siguin feliços no està continguda en el pla de la creació». La recerca de la felicitat, o del plaer, hauria de basars-se, per tant, en aspiracions modestes, moderades. Resignades i enraonades. Contra el que molts imaginen, Freud no va ser un promotor de la disbauxa.

Freud destaca encara un altre inconvenient o limitació a l’hora de portar a la pràctica el que ens dóna més gust: «allò que, en el sentit més estricte, anomenem felicitat sorgeix de la satisfacció, més aviat sobtada, de necessitats fortament retingudes, i només és possible, d’acord amb la seva naturalesa, com un fenomen episòdic. Qualsevol prolongació d’una situació vivament desitjada pel principi de plaer només dóna com a resultat un sentiment de benestar tebi; la nostra disposició fa que només puguem fruir intensament del contrast, i de l’estat, en canvi, només molt poc. Això fa que les nostres possibilitats de felicitat ja estiguin limitades per la nostra constitució». Un rei francès va dir el mateix d’una manera més sintètica: «sempre perdiu, també cansa». I sempre Bach, i sempre Shakespeare, i sempre… De tota manera, això s’hauria de matisar una mica. Els borratxets, per exemple, com més beuen, més set tenen. Són incansables. Amb els llibres passa una cosa semblant. Si més no, em passa a mi. Llegir dóna set. De llegir més, enteneu-me! És cert, però, que, com observa Freud, el contrast ens fa fruir amb més intensitat. Quan després d’una setmana de corregir exàmens, puc tornar a agafar un llibre digne d’aquest nom, el contrast amb la «prosa» segregada pels alumnes em fa proferir exclamacions d’entusiasme. 

La felicitat té les seues limitacions, doncs. Per contra, i torne a cedir la paraula a Freud, la infelicitat «té moltes menys dificultats. El sofriment amenaça per tres costats: pel propi cos que, destinat a la decadència i a la desintegració, no pot prescindir ni del dolor ni de l’angoixa com a senyals d’alarma; pel món exterior, que pot desencadenar ira contra nosaltres amb forces poderosíssimes, implacables, destructores; i finalment per les relacions amb altres persones. El sofriment que prové d’aquesta font, potser el trobem més dolorós que qualsevol altre; tenim tendència a considerar-lo, en certa manera, com un afegitó innecessari, tot i que no hauria pas de ser menys fatalment inevitable que el sofriment d’una altra procedència». Conclusió: «la tasca d’evitar el sofriment empeny cap a un segon pla la del guany de plaer». No passa res. James Boswell, que era un bon vivant, deia que, a pesar que la visió pessimista s’acosta a la realitat més que no voldríem, la vida és un afer bastant passable, si bé es mira. Ho va ser per a ell, si més no. I sempre ens podem dedicar a cultivar el nostre jardí. 

Vaig aturar la lectura de Freud en aquell punt. De sobte, em va venir a la memòria que Pierre Bayle (1647-1706) també havia escrit algunes reflexions sobre el plaer i el dolor. Bayle… Durant la temporada que va viure a França, Pla anava sovint a la biblioteca de Sainte Geneviève, a prop de la Sorbona, i es posava a llegir el Dictionnaire historique et critique. Ho he recordat en un contrapunt —el 58— de La literatura recordada. M’agradaria molt tenir en paper el Dictionnaire de Bayle, que no s’ha reeditat des del segle XIX, llevat d’alguna reimpressió en facsímil a un preu excessiu, descoratjador. N’hi ha també una edició online, escanejada de la primera impressió, que és la millor. Les entrades del Dictionnaire són curtes i reduïdes als fets, però amb llargues notes a peu de pàgina on recull citacions, anècdotes, comentaris i anotacions erudites. L’amenitat i la varietat estan assegurades en tot moment. En realitat, el llibre de lectura ideal és un diccionari enciclopèdic. 

A manca de l’edició completa, es pot tirar mà de diverses antologies o reculls de textes choisies. El passatge del Dictionnaire de Bayle sobre el plaer i el dolor l’havia llegit en un volum molt ben editat, del 1948, Pierre Bayle. Choix de textes et Introduction par Marcel Raymond. Bayle, a diferència de Freud, no hi parla de felicitat i infelicitat, ni tan sols de plaer i dolor, sinó més precisament, anant al gra, de salut i malaltia: la santé et la maladie. Per a Bayle, «la salut considerada tota sola és més una indolència que un sentiment de plaer; més una exempció del mal que un bé; mentre que la malaltia és una cosa molt més forta que la privació del plaer: és un estat positiu que enfonsa l’ànima en un sentiment de patiment, que l’aclapara de dolor». La salut és un bé que no es fa sentir massa, i que de vegades només serveix a fer-nos desitjar més ardentment tots els altres plaers que no podem tenir. En definitiva, els mals són més purs que els béns; el sentiment viu del plaer dura poc, s’esmussa de seguida i és seguit del fastigueig. Per acabar-ho d’arreglar, la salut més vigorosa no ens garanteix de fer-nos estalvis de les preocupacions, de la tristesa, de les mortificacions de l’amor propi, etc. 

Vaig localitzar fàcilment el fragment de Bayle, perquè l’havia copiat i desat en un fitxer del meu ordinador. Continuava plovent, una pluja fina, densa, menuda, pausada, com escriu Pla en la primera entrada d’El quadern gris. Vaig deixar de llegir i em vaig estirar al sofà. Vaig tancar els ulls i em vaig estar així una bona estona, sentint la pluja només. L’estat d’inactivitat —de no fer brot— era molt agradable, positivament agradable. Potser em vaig abaltir una mica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada