diumenge, 2 d’agost de 2020

El doble de Freud

Encara que vivien en la mateixa ciutat, i que es llegien, a penes es van tractar personalment. Una de les poques vegades que van coincidir va ser a l’estiu del 1922. Schnitzler va anotar en el seu diari que Freud «es va mostrar molt cordial», que li va ensenyar la seua biblioteca, li va regalar una edició de les seues conferències i el va acompanyar de tornada a casa, moment en què «la conversa es torna més càlida i personal; sobre la vellesa i la mort». Un altre dia del mateix estiu, Schnitzler va anar a visitar-lo un matí. El va trobar que tornava del bosc amb la filla, el fill i un germà, tots carregats de bolets. Freud li va parlar del treball que portava entre mans i ell, per la seua part, li va contar un somni que havia tingut. Schnitzler recorda en el seu diari que van dinar en una terrassa molt bonica, i que la conversa va ser alegre i innocent. I que van parlar de Mahler. Però no diu què van dir. Comenta que advertia un aspecte monomaníac i també una mica lúdic en la manera de veure les coses de Freud. Així i tot, reconeixia que «tota la seua personalitat em va tornar a atreure i note ganes de parlar amb ell sobre certs abismes de la meua creació ( i de la meua vida) encara que m’estime més abstenir-me’n». 

Uns mesos abans, Freud li havia escrit una carta on confessava a Schnitzler que en ell hi havia vist sempre l’ombra d’un doble. Per això l’evitava. Li feien por les afinitats que hi havia entre tots dos. És una carta molt coneguda, que val la pena de citar per extens: «Li he de confessar una cosa que per consideració amb mi, li pregue que no compartesca amb ningú, amic o estrany. Hi ha una pregunta que m’aturmenta: per què durant tots aquests anys no he intentat mai de posar-me en contacte amb vostè i mantenir una conversa? […] La resposta implica una confessió que és, em sembla, massa íntima. Crec que l’he evitat per una espècie de temor o recel a trobar en vostè el meu doble. No perquè em senta inclinat fàcilment a identificar-me amb un altre o perquè he volgut passar per alt la diferència de talent que em separa de vostè; però al submergir-me en les seues esplèndides creacions sempre em va semblar trobar, rere l’aparença poètica, hipòtesis, interessos i resultats que coincidien justament amb els meus. El seu determinisme i el seu escepticisme —que la gent anomena “pessimisme”—, la seua obsessió per les veritats de l’inconscient, pels instints humans, la seua disecció de les nostres certeses culturals convencionals, l’examen minuciós de l’amor i la mort, tot això despertava en mi un inquietant sentiment de familiaritat (en un petit assaig escrit el 1920, Més enllà del principi del plaer, vaig intentar demostrar que Eros i l’anhel de mort són les forces bàsiques i que la seua interacció domina tots els enigmes de l’existència). Vaig tenir així la impressió que vostè coneixia intuïtivament —o, més bé, com a conseqüència d’una subtil autopercepció— tot el que jo vaig descobrir en el transcurs d’un laboriós treball amb els altres. Crec, sí, que en el fons és vostè un autèntic investigador de les profunditats psicològiques, més sincerament imparcial i intrèpid que ningú fins ara». 

No sols compartien interès per aquests temes. Tots dos eren jueus, havien estudiat medicina en la mateixa facultat, havien treballat amb una diferència de pocs anys en el departament de psiquiatria de Theodore Meynert, s’havien interessat per la hipnosi i havien acabat per dedicar-se a una carrera que no era estrictament la medicina. Hi havia també diferències, és clar, com ara les que fan referència a la seua vida sexual. Freud apareix en quasi totes les biografies com un home fidelment monògam. Schnitzler, en canvi, ha estat descrit sovint com un erotòman, terme, tot s’ha de dir, més valoratiu que descriptiu. Segons un erudit, expert en cultura centreuropea, que ha resseguit els seus diaris amb atenció, amb una sola de les seues amants Schnitzler ho va fer 563 vegades en dos anys. Moltes vegades són. Amb algunes de les seues amants, que ocupen un lloc central en els seus diaris, mantenia relacions simultànies. Portava una comptabilitat minuciosa de les seues trobades sexuals. Entre parèntesi, al costat del nom, hi anotava les vegades que ho havia fet. Sense entrar en detalls. No li quedava temps. Una vegada va escriure que si passava uns dies d’abstinència sexual, entre sis i nou com a màxim, es convertia en una bèstia. Són les seues paraules. Però no es considerava un don joan, i admetia que no era alt ni atractiu. La seua voracitat sexual era una qüestió, com ell mateix deia, d’«higiene». El seu pare, metge prestigiós i home de món, espantat davant l’entusiasme temerari i la curiositat inesgotable que el seu fill sentia per les dones, el va obligar a fullejar tota una vesprada una obra en tres volums sobre les malalties de transmissió sexual. No va servir de res.

No era una qüestió, només, de la seua vida privada. El tema principal de les obres narratives i dramàtiques de Schnitzler també és el sexe. Hi apareix com l’última realitat, com el factor decisiu al costat del qual les aparences convencionals de la vida semblen irreals i grotesques. Per a Schnitzler, està fortament relacionada amb relacions de domini i de competència. De tota manera, les seues novel·les no es poden caracteritzar com a eròtiques, perquè la descripció del sexe explícit, com se sol dir, s’hi elideix. Schnitzler tampoc no cau mai en cap exaltació de la sexualitat, en pla vitalista o metafísic, a la manera d’un Henry Miller o un D.H. Lawrence. La seua mirada és més clínica que sensual. De vegades, expressa en les seues obres un anhel de retorn a la normalitat que la pulsió sexual ha pertorbat. En La senyora Berta Garlan, encara que mostrava la fragilitat del poder de la moral, fins i tot en els qui es proposen reprimir els seus instints vitals a favor d’una existència social ordenada, la seguretat i la comoditat que oferia aquesta moral acabava guanyant la partida. En Història somiada, del 1925, també es reprèn la «normalitat» de la vida d’una parella, que s’ha vist fortament sacsejada per les experiències dels dos protagonistes, que es debaten entre la «vida normal» de la vigília, i el món del somni i del desig de transgressió. En l’última pàgina el narrador conclou, per boca d’aquests personatges que, d’una banda, «la realitat de tota una vida humana no és la seua veritat més profunda» i que «cap somni no és totalment un somni». La relació entre la persona exterior o social i el seu món interior, és ambigua. S’imposa sempre el principi de realitat? On és la veritat o la realitat última? El somni, com a manifestació radical de la psique humana, no és totalment un somni, però tampoc no és tota la realitat. Hi ha una oscil·lació ambigua, confusa, entre tots dos.

Carl E. Schorske, en el seu clàssic La Viena de fin de siglo (siglo XXI editores), afirma que Schnitzler, com Freud, «va percebre la tensió entre l’herència paterna de valors moralistes i la seua pròpia convicció moderna que la vida pulsional havia de ser reconeguda com un factor determinant del benestar o l’infortuni dels homes». Així i tot, segons Schorske, a finals de la dècada de 1890, després de la indiscutible victòria dels antisemites a Viena, Schnitzler va desenvolupar una mirada més benevolent envers la vella moral, cosa que el va abocar a un carreró sense sortida des del moment que la seua renovada adhesió als valors tradicionals topava amb la visió de la realitat psicològica i social que l’envoltava, en què aquests valors eren inaplicables.

En aquest punt Schnitzler torna a coincidir amb Freud, si més no en part. Si bé Schnitzler ataca la tradició moralista perquè no comprèn la vida pulsional, també mostra, com Freud, la inevitable crueltat, per als altres i per a un mateix, que implica la gratificació de les pulsions. Freud partia de la premissa que els humans es plantegen com a gran i única finalitat la de ser feliços, procurant-se la màxima vivència de plaer i evitant el dolor. De seguida, però, observava que qualsevol cultura o civilització es basa en el que és útil per a la vida en comú, i són útils les renúncies, tant a certes pràctiques sexuals com a la manifestació de pulsions agressives. Ara bé, el que és útil per a la civilització és perjudicial per a l’individu, al qual se li demanen sacrificis i renúncies. Aquesta situació equívoca és el que Freud anomenava el malestar en la cultura. La civilització, o la cultura, és la que ens causa el sofriment, i és també la que ens ajuda a protegir-nos i a superar aquest sofriment.

Freud i Schnitzler, ho he recordat abans, eren jueus. ¿Fins a quin punt el malestar, la inseguretat i els complexos que Freud creia detectar, eren una conseqüència dels límits i repressions que la civilització imposava a la sexualitat humana, o tenien més a veure amb l’antisemitisme enfollit que s’havia apoderat de la ciutat on vivien? En un article publicat a La Vanguardia, Fuster hi va escriure que «en realitat, tots els “complexos” que Freud va creure descobrir tenen, com a base, un “complex” deliberadament descartat: el complex de jueu» i que «es fixà únicament en els que semblaven derivar de la sexualitat, com un truc per desviar l’atenció del primer i més gros “complex” que l’afligia: el racial». A diferència de Freud, però, el «complex» racial —l’antisemitisme— sí que va ser objecte d’anàlisi i de reflexió per part del seu doble.

1 comentari:

  1. Molt interessant, mostres en aquest article alguns aspectes molt rellevants de Freud que no coneixia.
    Salutacions,

    ResponSuprimeix