diumenge, 15 de gener de 2017

Què és el que produeix el poderós efecte de realisme de les novel·les de Tolstoi?

En les sessions que estem dedicant a Anna Karènina en el curs de literatura universal ens hem preguntat més d’una vegada què és el que produeix el poderós efecte de realisme que Tolstoi aconsegueix en les seues novel·les. Els crítics han caracteritzat sovint aquest realisme com a homèric. Hugo van Hofmannsthal va comentar una vegada que no podia llegir una pàgina d’Els cosacs sense recordar Homer. Segons Gorki, el mateix Tolstoi va dir de Guerra i pau que era com la Ilíada. I va fer la mateixa observació respecte a Infància, adolescència i joventut

Tant en Homer com Tolstoi la realitat és descrita a partir dels sentits. Tacte, vista i olfacte la recreen i l’omplen a cada moment d’una rica intensitat. Entre tots dos i el seu món, però, s’estableix una relació paradoxal. Tots dos són omniscients i omnipresents, però al mateix temps es troben deslligats del món que descriuen, impassiblement i implacablement objectius. A més, el realisme literari d’Homer i Tolstoi és immanent: presenta un món arrelat en la veracitat dels nostres sentits, del qual Déu es troba absent.

Evidentment, els procediments que Tolstoi fa servir per representar la realitat van molt més enllà del realisme homèric. El crític formalista rus Viktor Sklovski va assenyalar que l’estratègia principal de Tolstoi com a novel·lista consistia a descriure un objecte o una situació com si el veiés per primera vegada. Es tractava de no dir mai les coses pel seu nom, sinó de desintegrar sempre una acció o objecte complex en els seus components individuals, com ara quan Tolstoi escriu «un tros de tela en un pal» per a referir-se a una «bandera». Els detalls que ofereix no són fets culturals complexos, sinó àtoms d’experiència. Aquest mètode atomitzador i disseccionador, una forma del que Shklovki anomenava estranyament, desenganxa les etiquetes que l’hàbit i la convenció social han aplicat al món, i caracteritza fortament el realisme de Tolstoi. 

diumenge, 8 de gener de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (25): François Villon



BALADA DE LES DAMES DEL TEMPS PASSAT
Digueu on o bé en quin país
viu Flora, la bella romana,
Arxipiada o bé Taïs,
que li fou cosina germana,
Eco, que quan crideu contesta
enllà d'un riu o d'un estany
i que fou bella sense mida?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

On és la prudent Eloïsa,
per qui va ser castrat i frare,
a Saint Denis, Pere Abelard?
Pel seu amor passà tal prova.
I així mateix, on és la reina
que va ordenar que Buridan
fos llançat dins un sac al Sena?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

La reina Blanca, com el lliri,
que cantava amb veu de sirena,
Berta, Alícia o Beatriu,
Haremburgis, nascuda al Maine,
i Joana, la de Lorena,
que fou cremada a Rouen,
on són, oh Verge Sobirana?
Què s'ha fet de les neus d'abans?

Príncep, no pregunteu on paren
ni avui ni la setmana entrant.
Us remeto a aquesta tornada:
Què s'ha fet de les neus d'abans?

François Villon (aprox. 1430 - abans del 1489)

(François Villon, Balades. Vosgos. Traducció de Feliu Formosa)

dimarts, 3 de gener de 2017

Una terrible tempesta braolava i xiulava entre les rodes dels vagons

Els capítols 29, 30 i 31 de la primera part d’Anna Karènina marquen el veritable inici de la relació entre Anna i Vronski. Anna Karènina havia acudit a casa del seu germà, Stiva, a Moscou, per posar-hi pau, ja que la muller d’aquest li havia descobert una infidelitat i no volia saber-ne res. Irònicament, tenint en compte el que passarà després en el seu cas, Anna aconsegueix la reconciliació del matrimoni i, acomplerta la seua missió, agafa el tren per tornar a casa, a Sant Petersburg. Durant l’estada amb el seu germà, ha conegut Vronski, que ha pres el mateix tren. I no per casualitat. 

Una vegada instal·lada al vagó, Anna s’embolica les cames amb una manta i es posa a llegir una novel·la anglesa. Però no pot concentrar-se. La distreuen la gent que va amunt i avall, els sorolls del tren que es posa en marxa i la neu que topa contra el vidre de la finestra. Hi ha una tensió entre l’espai del vagó, càlid i confortable, protector, i el brogit del món exterior. La tempesta de neu és un símbol de la passió que pren força ben endins de l’ésser d’Anna, que acaba deixant el llibre. Aleshores, «passà el tallapapers pel vidre. Després s’aplicà a la galta aquella superfície llisa i freda i mancà poc que no es posés a riure de la joia que tot d’una va abassegar-la sense motiu». El tallapapers es pot considerar com un detall que significa la possibilitat destructiva de la passió, especialment en un context que és clarament sexual.

diumenge, 1 de gener de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (24): Catul


Pobre Catul, deixa de fer bogeries i, allò que veus que s'ha esvanit, dóna-ho per perdut. Brillaren, en altre temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos. Ara ella ja no ho vol: no ho vulguis tu tampoc, insensat; i, si ella fuig, no li vagis al darrere ni visquis entristit, ans resisteix amb cor fort, mantén-te ferm. Adéu, noia! Catul ja es manté ferm i no et cercarà ni et requerirà contra el teu voler. Però tu et planyeràs quan no et veuràs requerida. Ai de tu, dolenta! Quina vida t'espera! ¿Qui et vindrà ara a veure? ¿Qui et trobarà bonica? ¿Qui estimaràs ara? ¿De qui diran que ets? ¿Qui besaràs? ¿A qui mossegaràs els llavis? Però tu, Catul, resoludament, mantén-te ferm.

Catul (84 aC – aprox. 54 aC)

(Catul, Poemes. Quaderns Crema. Traducció d’Antoni Seva)

dijous, 29 de desembre de 2016

Com si un excés d’alguna cosa omplís el seu ésser

En l’última sessió de l’any del curs de literatura universal vam reprendre el comentari d’Anna Karènina. No l’hem acabat encara, de manera que el continuarem el pròxim 10 de gener. Calcule que li haurem de dedicar entre dues i tres sessions més. 

En el capítol 17 de la primera part, Stiva i Vronski es troben a l’estació. Stiva ha anat a esperar Anna, a qui ha cridat perquè intente posar pau en el seu matrimoni. Vronski ha anat a esperar la seua mare. Les dues dones han fet plegades el viatge des de Sant Petersburg a Moscou i la mare de Vronski ha quedat encantada amb Anna. Ja tindrà temps de canviar d’opinió.

Els trens juguen un paper fonamental en la novel·la. A Tolstoi li fan falta per traslladar els seus personatges amunt i avall, i per posar-los en contacte entre ells. A més, tenen un fort sentit simbòlic. Encarnen el mal de la civilització i el terror de la passió. Prenen una mena de paper sinistre des del principi fins al final. La primera vegada que veiem Anna és baixant d'un tren. L’última, quan se suïcida tirant-se a les vies. En aquest capítol 17 la descripció de l’arribada de la locomotora expressa una fatalitat opressiva, ineluctable i inquietant: «en efecte, la locomotora xiulava al lluny. Al cap d’uns quants minuts l’andana s’estremí, i esbufegant amb glopades de vapor que la gelada empenyia cap a sota, arribà la locomotora —conduïda per un maquinista encorbat, ple d’abrigalls i amb la cara glaçada— amb un moviment lent i rítmic de la roda del mig; darrera el tènder, anà atansant-se, cada vegada més lentament i fent tremolar l’andana, un vagó amb els bagatges i amb un gos que udolava, i, finalment, estremint-se abans d’aturar-se, arribaren els vagons de passatgers». Fixeu-vos en aquests verbs insistits: «s’estremí», «fent tremolar», «un gos que udolava», «estremint-se abans d’aturar-se». 

dissabte, 24 de desembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (23): J.V. Foix



HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA
Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.

La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.

J.V. Foix (1893-1987)

(J.V. Foix, Onze nadals i un cap d’any. Quaderns Crema)

dimecres, 21 de desembre de 2016

Audiollibres en català

Des de fa uns pocs anys, s’ha produït una creixent popularització dels audiollibres com a alternativa a la lectura tradicional. Com a alternativa, o com a complement. De fet, l’audiollibre representa una manera diferent de «llegir». En comptes de llegir el llibre, l’escoltem llegit per un altre, cosa que té, supose, avantatges i inconvenients. Ara voldria remarcar-ne els primers, com ara que l’audiollibre, és clar, permet escoltar la lectura d’un text mentre fem altres coses. D’altra banda, és un recurs més a tenir en compte en l’ensenyament per fomentar l’hàbit de la lectura: l’audició d’un text ben dit pot ajudar molts lectors a assimilar-ne millor el significat. És, també, una manera excel·lent d’assimilar la pronunciació d’una llengua que estem aprenent. En aquest últim cas, pot ser útil sentir l’audiollibre i llegir el llibre alhora, igual que sentim una òpera amb el llibret davant. 

En l’actualitat, hi ha programes informàtics per a la lectura de llibres electrònics que ofereixen també la possibilitat d’escoltar-los. Encara que el resultat és bastant acceptable, l’entonació de la veu resulta una mica plana, robòtica. L’audiollibre, en canvi, ofereix una lectura dramatitzada o, millor encara, diu el text acuradament, si el locutor sap dir-lo, cosa que no és tan fàcil com sembla. 

L’audiollibre reprèn, en part, una manera de llegir que és bastant antiga. La lectura individual i en silenci ha estat una activitat esporàdica fins a una època relativament recent. El més habitual era la «lectura» escoltada. Ramon Muntaner, quan va escriure la seua Crònica, es va referir sovint a aquest fet: «senyors que aquest llibre oirets…» Més tard, quan la impremta, les innovacions tipogràfiques i l’alfabetització van revolucionar la lectura, la lectura escoltada no va desaparèixer mai del tot. En les famílies, el pare o la mare solien llegir en veu alta. I Dickens tenia un gran èxit en les sessions públiques en què llegia les seues novel·les. Sembla que era tot un espectacle. L’audiollibre, però, no té aquesta dimensió familiar o social de la lectura tradicional en veu alta. El més habitual és que el consumidor d’audiollibres els senta amb els auriculars, aïllat dels altres, igual que quan llegim un llibre en silenci.

diumenge, 18 de desembre de 2016

A casa dels Oblonski tot anava de capgirell

Dimarts passat vam començar a comentar Anna Karènina. Vaig reprendre l’esquema que havia dibuixat en la pissarra en la sessió anterior per mostrar gràficament que la clau de l’estructura de la novel·la s’ha de considerar en termes de temporalitat. El que Tolstoi es proposa és la sincronització de set vides particulars: les parelles Dolly-Stiva, Kitty-Levin i el trio Anna-Karenin-Vronski. Com vaig asssenyalar en l’entrada del dia onze, hi ha nombrosos punts de contacte entre aquests set personatges: Stiva i Anna són germans. Dolly i Kitty també són germanes. Kitty té un afer inicial amb Vronski, Stiva sempre va amunt i avall i els coneix a tots. Karenin podria semblar que queda una mica despenjat, però atenció: encara que ell i Vronski són molt diferents, no s’oposen totalment. Tots dos valoren l’autocontrol sobre la intuïció i l’instint. Tots dos es diuen Alexiei. 

Anna s’assembla més a Levin que al seu marit o al seu amant. Tots dos cerquen la veritat en les seues relacions personals. Com Anna, Levin no suporta la contradicció entre les seues accions i les seues creences.. Tots dos s'assemblen per la intensitat de les seues vides i també pel reconeixement de la proximitat de la mort. Levin no serveix per demostrar, per contrast, que Anna està equivocada, sinó per oferir una descripció més completa de la vida. La novel·la es basa en contraposicions, però aquestes són incompletes. La llum i l’ombra estan distribuïdes igualment.

Tant com les relacions entre els personatges són importants les relacions entre els llocs, sobretot la triple contraposició que s’estableix entre Sant Petersburg, Moscou i el camp. La contraposició ciutat / camp és un motiu bàsic de la novel·la del segle XIX, però en Anna Karènina, com en altres obres de la literatura russa, hi ha una altra contraposició fonamental: la que es dóna entre Sant Petersburg i Moscou.

dimecres, 14 de desembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (22): Edgar Lee Masters




La vídua McFarlane

Jo era la vídua de McFarlane,
teixia catifes per a tot el poble.
I et compadeixo a tu que encara ets al teler de la vida,
a tu que cantes al ritme de la llançadora
i amorosament mires el treball de les teves mans,
si arribes al dia de l'odi, de la veritat terrible.
Perquè la tela de la vida, ja ho saps,
es teixeix segons el dibuix amagat a sota del teler—
un dibuix que no veus mai!
I teixeixes animosament, cantant, cantant,
reserves els fils de l'amor i de l'amistat
per a les figures nobles d'or i de porpra.
I quan ja d'altres ulls han vist des de fa molt de temps
que el que has teixit és una tela blanca com la lluna,
segueixes alegre de la teva destresa, perquè l'Esperança l'omple
amb formes d'amor i de bellesa.
El teler s'atura de cop! No hi ha dibuix!
Estàs sol a la cambra! Has teixit un sudari!
I odiant-lo t'hi embolcalles!

Edgar Lee Masters (1868-1950)

(Edgar Lee Maters, Antologia de Spoon River. Llibres del Segle. Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger)

diumenge, 11 de desembre de 2016

Dimarts que ve començarem «Anna Karènina»

La setmana passada (setena sessió del curs de literatura universal) vam acabar de comentar El coronel Chabert de Balzac i La dona d’en Martin Guerre de Janet Lewis. Vaig aprofitar la novel·la de Balzac per destacar una de les novetats fonamentals que introdueix la novel·la realista respecte a la narrativa anterior: el fet d’escriure novel·les d’història contemporània. Gabriel Ferrater va assenyalar que «això ara ens sembla la cosa més natural del món, però abans del segle XIX, la noció d’història contemporània hauria semblat quasi una contradicció. La història era el relat dels fets del passat i no té sentit que es faci una història justament de l’època contemporània, del moment present. Però al segle XIX, Stendhal, o Balzac, o tots els russos, o Dickens, van veure que la societat es transformava i això significa que tenien una consciència claríssima que es trobaven en un conflicte de diferents societats». 

«Doncs bé —continuava Ferrater—, si tenien consciència que de la seva pròpia època se’n podia fer una història, no és perquè veiessin realment d’on venia la seva època i on anava sinó perquè veien que, simultàniament a la seva època, hi havia societats diferents, amb sistemes d’apreciació intel·lectual absolutament diferents. I és aquest conflicte sincrònic, el conflicte contemporani, el conflicte de simultaneïtat, el que interpretaven en termes diacrònics, o sigui, en termes d’evolució històrica.» (Gabriel Ferrater, Tres prosistes.)

dijous, 8 de desembre de 2016

Tolstoi i els llibres dolents


Prenent notes de la monografia de Boris Eikhenbaum sobre Tolstoi, hi trobe aquesta citació del diari de l’escriptor rus: «És estrany, però els llibres dolents em mostren les meues faltes més que no els bons. Els llibres bons em fan perdre l’esperança…». Eikhenbaum remarca que en els llibres dolents Tolstoi hi podia observar més fàcilment, en la seua simplicitat, els diversos procediments retòrics i narratius, que es compliquen i s’amaguen en els «bons». D’altra banda, una obra considerada estèticament banal pot commoure un artista més gran i inspirar-li invencions artístiques noves i atrevides. És una llei, assenyala Eikhenbaum, que la literatura «dolenta» és indispensable per a la «bona» literatura (totes les cometes són d’ell). 

Amb altres paraules: imitar els grans autors és difícil. I, sovint, contraproduent. En canvi, l’exasperació que produeix la literatura dolenta ens pot incitar a escriure millor. I, si no ens ensenya a escriure, com a mínim ens mostra alguns dels principals errors que hem d’evitar. La literatura dolenta, a més, afalaga el nostre amor propi. És inevitable pensar que nosaltres ho podem fer molt millor. Ara bé, s’ha de dir tot: el que sol passar és que no fem res. Ni bo, ni dolent. I acabe: he de confessar que també detecte defectes importants en els grans autors. No, no pense assenyalar ningú amb el dit. Tolstoi, que no estava per brocs, afirmava que Shakespeare era un mal poeta.     

divendres, 2 de desembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (21): John Keats




A LA TARDOR

Estació de boires i d’abundor emmelada,
gran amiga del Sol que el camp madura,
tu que mires amb ell de donar pes i joia
de fruits al cep, sota el teulat de palla,
i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,
i dónes fins al cor maduresa a la fruita,
i la carbassa infles, i omples les avellanes
d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles
tardanes, més i més, i així l’abella en tingui
fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se
perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel·les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?
De vegades, qui et cerqui enfora, et trobaria
asseguda al trespol d’algun graner, distreta
quan venten i el cabell suaument se t’esbulla;
o en un solc mig segat, ben adormida
a l’alè dels cascalls, mentre respecta
la teva falç el blat i les flors que l’abracen.
O el rierol travesses com una espigolera,
carregada la testa, però que no vacil·la;
o a la premsa de sidra, amb pacient mirada,
els últims regalims vetlles, hores i hores.

On són, on són els cants de primavera?
No hi pensis, que ja tens la teva música
quan núvols estriats fan florida la posta
tranquil·la, i als rostolls donen claror rosada;
llavors en chor planyívol, els lleus mosquits murmuren
el seu dol entre salzes del riu, portats enlaire
o avall, segons la brisa;
i a les muntanyes belen, ja grossos, els anyells;
canten grills a les cledes i amb triple dolçor xiula
el pit-roig a l’hortet de la masia
i cel enllà s’apleguen cantant les orenetes.


John Keats (1795-1821)

(Marià Manent, Poemes de John Keats. Empúries)

divendres, 25 de novembre de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (20): Ausiàs March




28

Lo jorn ha por de perdre sa claror
quan ve la nit que espandeix ses tenebres.
Pocs animals no cloen les palpebres
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l’any duràs,
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas jo, qui visc menys de par en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.

E d’altra part faç pus que si matàs
mil hòmens justs menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair-me.
E no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.

Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi , si mercé no em defensa.


Ausiàs March (1400-1459)

(Joan Ferraté, Les poesies d’Ausiàs March. Quaderns Crema)

dimecres, 23 de novembre de 2016

Ahir no hi va haver sessió del curs de literatura universal


Ahir em va costar alçar-me. Estava molt constipat i havia dormit malament. Però a primera hora tenia un examen a l’institut i allà que me n’hi vaig anar. Encara que durant tot el matí em vaig notar una mica carregat, pensava que no tindria problema per anar a la sessió del curs de literatura universal. El fet és que després de dinar em va començar a pujar la febre i vaig haver d’acceptar que no podria ser. Ja ho va dir Nostre Senyor: l’esperit prou està a punt, però la carn és feble (Mt 26:41). Vaig enviar de seguida un correu a tots els matriculats per avisar-los que no hi anassen a la sessió. També els vaig avisar per Whatsapp. Em preocupava especialment la gent que acudeix de fora de València, més encara tenint en compte el dia fred i plujós que havia eixit. N’hi ha que vénen fins i tot des de Pedreguer! En fi, demane disculpes per tots els inconvenients que haja pogut causar aquesta indisposició meua.

La setmana passada vam començar a comentar El coronel Chabert, de Balzac. Portava un guió bastant detallat de tots els punts que volia destacar d’aquesta novel·la curta, però el vaig deixar de banda d’entrada i vaig preferir de donar la paraula als assistents perquè exposassen la seua valoració i la seua reacció com a lectors davant d’aquesta obra. Hi van haver moltes intervencions, que vam servir per introduir alguns dels punts més fonamentals. El comentari es va estendre de seguida a La dona d’en Martin Guerre, encara que, com indica el títol, el seu tema principal no és tant el retorn de Martin Guerre com la reacció de la seua dona davant la possibilitat que el Martin que ha tornat siga un impostor. Vam parlar de moltes coses. M’agradaria resumir-les per a tots vosaltres, però un altre dia serà. Ja no tinc febre, però continue una mica entabuixat. Dimarts que ve acabarem Balzac i Lewis, i potser ens donarà temps d’introduir-nos en el plat fort del curs: Anna Karènina.

dissabte, 19 de novembre de 2016

Els dimonis que dicten

Acaba de publicar-se Els dimonis que dicten (Editorial afers), una tria de les columnes que Salvador Vendrell escriu setmanalment al diari Levante. Anteriorment, n’havia aparegut una altra amb el títol de Columnes de paper (perifèric edicions). Moltes d’aquestes columnes —textos breus, de poc més d’una pàgina— estan dedicades a donar compte de l’actualitat literària en català al País Valencià, sovint a partir d’un motiu o una anècdota: la presentació d’un llibre, una conversa amb l’autor o una lectura personal. Tot plegat, un mapa bastant aproximat de la literatura que s’està escrivint al nostre país a hores d’ara. Deliberadament o no, Vendrell ha deixat de banda la poesia i el teatre. 

Hi comenta autors com Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Anna Moner, Víctor Labrado, Vicent Borràs, Ramon Ramon, Octavi Monsonís, Urbà Lozano, Rafa Xambó, Xavier Serra… Fins i tot hi ha una columna sobre Un son profund, una de les primeres ressenyes que es van publicar sobre aquest llibre. I, al costat dels autors més actuals, els clàssics, de la literatura catalana i de les altres: Fuster i Estellés, és clar, i Llorente, Espriu, Pla, el Llibre dels fets, Vázquez Montalbán, Azorín, Horaci, Josep Fontana o Aldous Huxley. A més, apunts sobre l’enyorada col·lecció de La Cua de palla, i sobre l’Alcover-Moll, la primera adquisició important de l’autor quan va tenir un grapat de pessetes. O unes reflexions sobre els adverbis en -ment en els diferents gèneres literaris. Els clàssics de la literatura catalana medieval hi tenen una presència destacada, sostinguda, en forma de cites que il·lustren gràficament una observació amb una concisió lapidària, amb un matís estranyament expressiu i admonitori.