dissabte, 4 de juliol de 2015

Planiana (96)


El modernisme fou una falsa pista, perquè el que s’ha oposat sempre més a l’art, ha estat el que s’anomena emfàticament artístic.

Josep Pla, L’escultor Josep Llimona, (Tres senyors, OC, 19)

dijous, 2 de juliol de 2015

W.G. Sebald («El funàmbul», núm. 6, estiu 2015)

Acaba d’aparèixer el número 6 d’El funàmbul, que en aquesta ocasió està dedicat a l’escriptor alemany W.G. Sebald (1944-2001). David Cuscó i Escudero, director i factòtum d’aquesta revista, escriu en la nota de presentació que «si analitzem la producció literària de Sebald des d’un punt de vista cronològic, ens adonem que, des del seu primer llibre, Nach der Natur. Ein Elementargedicht [Del natural], som davant d’un autor diferent: Sebald va una mica més enllà en la tradició borgiana d’esborrar la frontera entre ficció i no-ficció; les seves obres són una barrreja de memòries i autobiografia ficcionalitzades, inventaris de curiositats de tota mena, diaris de viatges, reflexions sobre quadres, arquitectura, entomologia… tot en una llengua alemanya que s’acosta més a l’estil romàntic que no pas a l’alemany dels seus dies. Els seus editors, de tot plegat, en van dir novel·les i els crítics maldaven per trobar una definició més exacta. Ell en deia simplement prosa narrativa».

Com tots els que han aparegut fins ara, aquest número d’El funàmbul presenta un recull de textos molt variats, molt ben triats, que conformen un volum de lectura molt agradable. A més de diversos assajos sobre l’obra de Sebald, s’hi reprodueix l’extensa entrevista que va mantenir Joseph Cuomo amb l’escriptor alemany. Sebald, que tenia una mena de fòbia als sorolls (fins i tot acusava els ordinadors de fer massa fressa) li deia que «si has crescut, com jo, en un poblet dels Alps durant els anys de postguerra, on no hi havia cotxes ni cap tipus de màquina, encara saps què és el silenci. Vius en una casa en què els sons els fa la casa mateixa quan es dilata o es contrau amb la calor o el fred». Per la seua banda, David Cuscó ha entrevistat per a aquest número Anna Soler Horta, traductora dels dos llibres de Sebald publicats fins ara en català: Els emigrats i Austerlitz. No cal que corregueu a les llibreries: tots dos estan descatalogats.

dimarts, 30 de juny de 2015

Uns fragments de Brecht a l’entorn del realisme


En cap cas ni en cap circumstància no serà suficient, per a una definició practicable del realisme, de treure les normes necessàries només d'obres literàries. (Sigueu com Tolstoi, sense les seves debilitats! Sigueu com Balzac, però d'avui!) Realisme no és solament un assumpte de la literatura, sinó un important assumpte polític, filosòfic, pràctic, i com a tal assumpte important i comú a tots els homes ha d'ésser tractat i aclarit.

*

Perquè el temps passa, i si no passés no seria gens bo per a aquells qui no poden participar al banquet dels privilegiats. Els mètodes es gasten, els atractius fallen. Sorgeixen problemes nous que demanen noves solucions. La realitat es transforma: per representar-la cal que canviïn també els modes de representació. Del no-res no en surt res; el nou prové del vell, però és nou, tanmateix.

*

Qualsevol que no estigui lligat per prejudicis formals sap que la veritat pot ésser silenciada de moltes maneres, i cal que sigui dita de moltes maneres. Que hom pot desvetllar indignació sobre situacions inhumanes en modes molt diferents, a través d'una descripció directa en estil patètic i objectiu, a través de la narració de faules i paràboles, amb acudits i exageracions per excés i per defecte. En el teatre la realitat pot ésser representada en forma objectiva i real, i en forma fantàstica. Pot ésser que els actors no es maquillin gens o molt poc, i que es moguin «ben naturalment», i, nogensmenys, que tot sigui fals, i pot ésser que portin les màscares més grotesques, i que així representin la veritat.

*

Ens guardarem prou d'anomenar realista només una forma de novel·la determinada, històrica, d'una època també determinada —diguem, per exemple, la de Balzac o de Tolstoi—, instituint així criteris només formals, només literaris per al realisme. No parlarem solament de realisme en els casos que, per exemple, hom pot olorar, paladejar i sentir «totes les coses», en els casos que hi ha una «atmosfera», i quan la temàtica es desenrotlla de tal manera que es manifesta en una exposició psicològica dels personatges. El nostre concepte de realisme ha d'ésser ampli i polític, sobirà enfront de les convencions.

diumenge, 28 de juny de 2015

Planiana (95)


Per a desinflar el bufanúvols cal una agulla fina i invisible.

Josep Pla, Josep Carner. Un retrat (Homenots. Tercera sèrie, OC, 21)

dijous, 25 de juny de 2015

Una conversa de Karel Čapek amb T.G. Masaryk sobre la novel·la


Llegint On realism, de J.P. Stern, em crida l’atenció, en una nota a peu de pàgina, una citació d’un llibre de l’escriptor txec Karel Čapek, que porta per títol Converses amb T.G. Masaryk, el qui va ser president de la república txecoslovaca del 1918 al 1935. Stern reprodueix aquest fragment en què Čapek i Masaryk comenten algunes de les condicions necessàries per al sorgiment en una societat d’una novel·la realista:

«Čapek.— El que activa els recursos de la novel·la realista no és únicament la inspiració individual, sinó el talent individual juntament amb una tradició social i literària compromesa clarament amb el món; una tradició en què l’observació és tan important com la creació.

Masaryk.— Els txecs tenim una bona poesia, però ens manquen la novel·la i el teatre. Per a la poesia, la vida personal és suficient; la novel·la i el drama pressuposen l’experiència acumulada de generacions. Les novel·les són l’obra de tota una època.» 

Són unes observacions molt intel·ligents que poden explicar també algunes de les mancances que presenta la novel·la en la literatura catalana. A lligar amb l’assaig de Carles Riba, Una generació sense novel·la, i amb les pàgines que Gabriel Ferrater va dedicar a aquesta qüestió en les conferències recollides en Tres prosistes (vegeu «Tres prosistes» de Gabriel Ferrater). Més endavant m’agradaria tornar-hi. Ara ho deixe apuntat, només.

diumenge, 21 de juny de 2015

Planiana (94)


Oller descrivia la societat del seu temps d’una manera molt remarcable. És el millor novel·lista peninsular dels decennis últims del segle sense posar en l’afirmació la més petita inflació verbal. L’esforç que féu Oller manejant l’instrument idiomàtic fou considerable.

Josep Pla, Tres biografies (OC, 10)

divendres, 19 de juny de 2015

Recordar el que llegim

Quan de llegir es tracta, la quantitat també importa. La dosi d’alcohol que proporciona la lectura esporàdica, tal com la practica la majoria del públic lector, no fa efecte o en fa molt poc. De tota manera, la lectura extensiva, en quantitat, planteja un problema greu: la dificultat d’assimilar i recordar el que llegim. La memòria es sobrecarrega de seguida i, amb l’excusa que ha de fer lloc, llença o amaga els nostres papers. D’altres vegades, en canvi, guarda coses que més ens estimaríem perdre de vista. La memòria és misteriosa i arbitrària.

Evidentment, faig servir alguns procediments per retenir el màxim o, si més no, per poder recuperar amb facilitat el que no recorde bé. En primer lloc, és clar, subratlle. Ha arribat un moment en què ja no sé llegir si no tinc un llapis a la mà. A més de subratllar el marge d’un fragment, algun nom o frase, o de fer-hi alguna anotació, aprofite les pàgines en blanc del començament per anotar-hi el número de les que m’han semblat més importants, amb alguna indicació al costat. Ve a ser com un esquema del que més m’ha interessat. Quan he acabat la lectura, normalment torne a llegir els passatges subratllats o aquestes anotacions inicials. Més endavant, em seran molt útils per refrescar la memòria o retrobar algun passatge concret. En alguns llibres, però, amb els subratllats no en tinc prou, i aleshores el que faig és prendre’n notes. Abans, ho feia en unes fitxes petites, de paper. Ara, les escric en la tablet. Prendre notes està bé quan són poques i curtes. Si no, el procediment resulta una mica fatigós i avorrit. El que faig aleshores és escanejar les pàgines que m’interessen en un pdf. Així, mentre treballe a l’ordinador, hi puc accedir fàcilment i copiar i enganxar el passatge que em fa falta. 

Segurament, la relectura és el millor procediment per assimilar el que llegim, però és un inconvenient per a la lectura extensiva. A més, hi ha molts llibres, per bons que siguen, que no val la pena rellegir. La primera vegada haurà estat també l’última. Encara es pot fer una altra cosa: escriure sobre el que acabem de llegir, com una manera de prolongar la lectura, encara que, de nou, el temps que hi dediquem l’hem de restar de llegir més. No estic segur que siga un bon negoci.

dimecres, 17 de juny de 2015

Un llibre de lectures

Acabades les classes, m’he fet el pla de lectures per a les vacances d’estiu. Enguany, he anotat en la llista bastants obres de crítica literària sobre la novel·la i sobre el concepte de realisme. Algunes d’aquestes lectures, és clar, les he triat pensant en el curs de literatura universal que impartiré a partir del pròxim 6 d’octubre. M’he llegit ja la Poètica d’Aristòtil, Formalisme i realisme, de Bertolt Brecht, i Précis de litterature européenne, un volum gruixut coordinat per Béatrice Didier, una mica irregular com sol passar en les obres col·lectives. Després de la Poètica d’Aristòtil, vaig intentar llegir la seua Retòrica, però la vaig deixar, exasperat, quan portava sis pàgines. La meua paciència com a lector no és infinita.

He llegit també dos llibres de Marthe Robert. El primer, Novela de los orígenes y orígenes de la novela (Taurus), és una obra plena d’imaginació i d’observacions intel·ligents, a pesar d’aplicar-hi algunes de les teories del difunt Freud. Com que em va agradar molt, em van venir ganes de llegir més coses d’aquesta crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. Em vaig decantar per un volum que tenia un títol molt atractiu: Livre de lectures. El vaig encomanar via Amazon i al cap de tres dies ja estava llegint-lo.

Livre de lectures no és una antologia de textos literaris, sinó un dietari sense dates en què l’autora ha anotat els seus interrogants sobre la literatura i, sobretot, sobre la seua relació amb la vida, amb la intenció de «remarcar el que el fet literari té de vague, d’esmunyedís i d’incomprensible» i de preguntar-se què és la literatura, què justifica el seu extraordinari poder social i de quin fons mal explorat extreu la seua capacitat de fascinar.

dissabte, 13 de juny de 2015

Planiana (93)


Els sorolls de la mar sempre estan faixats pel silenci. El misteri de la mar ve d’ací.

Josep Pla, Cadaqués (Un petit món del Pirineu, OC, 27)

dijous, 11 de juny de 2015

Dos poemes d’Imma López Pavia sobre el tema d’Ulisses

Imma López Pavia, que s’havia donat a conèixer com a poeta aquests últims anys en algunes antologies, acaba de publicar el seu primer recull de poemes en solitari, Santuaris, amb el qual ha obtingut el XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi. Es tracta d’una obra molt meditada. I molt convincent. Organitzada en dues parts, la primera es titula Santuaris, com el llibre, i planteja un viatge vital pels temples grecs i els santuaris de l’antiguitat. El títol de la segona, Cambra santuari, al·ludeix a l’espai sagrat de la cambra dels amants. Uns versos del Càntic dels càntics i uns altres de Joan Vinyoli, encapçalen com a epígraf aquesta segona part i anuncien l’expressió d’una experiència exaltant i joiosa. 

Recomane vivament als seguidors de la serp blanca la lectura d’aquest llibre. Ara no puc fer-ne una anàlisi en profunditat, que tampoc no cal, però sí que m’agradaria referir-me a dos poemes de la primera part, que m’han interessat particularment. Tots dos es poden considerar una variació sobre el tema d’Ulisses, un dels més insistits i suggestius de la literatura universal. En el primer, «Retorn», Imma López reprèn un dels temes fonamentals de l’Odissea: la idea del retorn. Acabada la guerrra de Troia, Ulisses l’únic que vol és tornar a casa amb la dona i el fill, no anar-se’n de viatge per conèixer món i viure aventures. Però, és possible el retorn? 

El segon poema, «Com Ulisses», un dels més suggestius del recull, traça un paral·lelisme entre «aquell antic periple que ens configura», i nosaltres, pelegrins que «Restem enllaçats com la nit a la fosca / a la llegenda del mariner», «reduïts» a la rutina laboral de cada dia, «abocats» a una «jubilació alimentícia». Quina és la nostra Ítaca? 

Us invite a llegir-los tots dos a continuació:

dilluns, 8 de juny de 2015

Un curs de literatura universal al Centre Octubre

Feia temps que estava pegant-li voltes, i al final m’he decidit. A l’octubre començaré a impartir un curs de literatura universal a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, en què intentaré oferir una panoràmica de la literatura occidental, des dels poemes homèrics i els llibres bíblics fins a l’actualitat a partir d’una tria de textos de totes les èpoques que es llegiran i es comentaran en classe. També proposaré la lectura d’una sèrie d’obres completes que encara no tinc tancada. L’acabaré de fixar el primer dia de classe a partir d’una proposta que presentaré als alumnes. El curs, encara que està pensat per a un públic universitari, està obert a tothom.

En aquest curs no repetiré el que estic fent des de fa uns anys en l’assignatura de literatura universal de segon de batxillerat a l’institut Lluís Vives. Les obres que comentaré seran unes altres i també els temes i fils conductors que intentaré plantejar. Per a mi, representa un incentiu per aprofundir una sèrie de lectures i de qüestions que m’interessen des de fa temps. D’altra banda, em fa il·lusió treure les meues classes de l’institut i obrir-les a un públic més divers, més adult també, sense els condicionaments de programacions oficials ni d’exàmens.

Evidentment, tot això ara per ara és tan sols un projecte que només serà possible si es matriculen suficients alumnes. Us agrairia que en fésseu difusió entre els vosttres cercles. Al setembre, quan la majoria dels que hi puguen estar interessats prendran la decisió de matricular-se o no, procuraré fer una campanya d’informació més intensa. Mentrestant, l’aniré recordant de tant en tant.

El curs començarà el pròxim 6 d’octubre i acabarà el 31 de maig de 2016. Les sessions tindran lloc els dimarts de cada setmana, de 18’30h a 20h. Per a informar-vos sobre els detalls de la matrícula, podeu consultar aquest enllaç de l’Octubre: Curs de literatura universal.



dissabte, 6 de juny de 2015

Planiana (92)


¿Hi ha res més delicat —gairebé diria més morbós— que sentir el pas del temps en el Camposanto de Pisa?

Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps  (Tres artistes, OC, 14)

dijous, 4 de juny de 2015

Una tria de les «Màximes» de La Rochefoucauld

Després de l’entrada anterior, dedicada a la literatura dels moralistes, he pensat que quedaria bé complementar-la amb una tria de les Reflexions o màximes i sentències de la Rochefoucauld. L’he feta a partir de la traducció catalana del mateix títol, a cura de Ramon Alcoberro, que ha redactat també una introducció per a aquest volum, publicat per les Edicions de la Ela Geminada.

La Rochefoucauld va tenir una vida molt agitada, que donaria per a una novel·la ben gruixuda. En l’advertència al lector que va redactar per a l’edició del 1665, hi va escriure: «Heus aquí un retrat del cor de l'home que dono al públic sota el nom de Reflexions o màximes morals. Corre el risc de no agradar a tothom, perquè algú trobarà que tal vegada s'hi assembla massa i no és gaire falaguer». Una mica més avant, hi va afegir que el seu llibre «no evitarà la censura de certes persones que no poden sofrir que algú es posi a penetrat al fons del seu cor, i que es creuen amb el dret d'impedir que altres les coneguin, perquè no es volen conèixer a sí mateixes».

Mme de Lafayette va escriure un vegada a Mme de Sablé: «Nous avons lu les maximes de M. de La Rochefoucauld. Ha, Madame! quelle corruption il faut avoir dans l’esprit et dans le coeur pour être capable d’imaginer tout cela!»

Aldous Huxley, quan anava de viatge, portava sempre a la butxaca esquerra de dalt de l’armilla una reimpressió minúscula de les Màximes.


Una tria de les Màximes de La Rochefoucauld:



Tenim més força que voluntat; i sovint per excusar-nos a nosaltres mateixos ens imaginem que les coses són impossibles. 

*

Si no tinguéssim cap defecte no trobaríem tant de plaer a destacar-los en els altres. 

*

Pots n'hi ha que no s'avergonyeixin d'haver-se estimat, quan ja no s'estimen. 

*

Tothom és queixa de la seva memòria, i ningú no es queixa del seu judici. 

dimarts, 2 de juny de 2015

La literatura dels moralistes

Josep Pla escrivia en un passatge de les Notes per a Sílvia (OC, 26) que els llibres dels moralistes francesos, «aquesta processó d’escriptors que va de Montaigne a Chateaubriand passant per Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, Vauvenarges, Bossuet, Massillon, Saint-Simon, Fénelon, J.J. Rousseau, etc.», són la flor de la literatura de França. En recomanava la lectura «si algun dia se us acudeix de tenir alguna idea del que són els homes i les dones» i concloïa que «les persones que aspiren a tenir una consideració de cultivades i no han llegit aquests moralistes, són uns primaris, per més monogràfica i tècnica que sigui la seva especialitat».

Ningú no ha escrit millor que ells. La seua escriptura és clara i precisa, enormement meditada. Així i tot, no és fàcil llegir-los, perquè admeten difícilment una lectura seguida, com una novel·la, a causa del seu caràcter discontinu, digressiu, paradoxal. El lector ha de trobar un altre ritme, un altre moviment de lectura. 

Hi ha un llibre molt recomanable sobre aquests escriptors: Le siècle des moralistes, de Bérengère Parmentier. Després d’un capítol introductori, l’autora en dedica uns altres als Essais de Montaigne, a les Maximes de La Rochefoucauld, als Pensées de Pascal, als Caractères de La Bruyère i, finalment, a La Fontaine, Pierre Nicole i Saint-Évremond. Aquest últim, que no coneixia de res, m’ha interesssat particularment. Es distingeix d’un Montaigne o d’un La Rochefoucauld, que s’esforcen a explorar les «terres inconnues» del món humà, perquè Saint-Évremond posa en qüestió radicalment el caràcter absolut de la veritat, cosa que l’allibera de dur endavant cap enquesta. L’única preocupació que deixa subsistir és la de viure bé, en un espai privat tan reservat com siga possible. Esperit epicuri, Saint-Évremond pensava que «à parler sagement nous avons plus d’intérêt à jouir du monde qu’à le connaîtrre». Els quatre últims capítols del llibre de Parmentier estan dedicats a l’estudi de la relació dels moralistes amb la seua societat, a la forma breu i discontínua dels seus escrits, i a les característiques fonamentals del seu pensament. 

divendres, 29 de maig de 2015

Estic corregint exàmens!


Per si no ho sabia, més d’un m’ha remarcat amablement que, des de fa unes setmanes, el ritme de publicació d’aquest bloc s’ha esllanguit una mica. No ho puc negar. Em passa, m’està passant, el mateix que a molts: el final de curs i els munts d’exàmens i recuperacions (més exàmens!) que s’han de corregir. Crec que haver de corregir exàmens és el pitjor de ser professor. Com a mínim, el més avorrit, el més estèril. ¿Hi ha res més trist que passar-se un cap de setmana corregint? ¿I els llibres que hauré deixat de llegir per culpa de les maleïdes correccions? Si estàs corregint, perquè estàs corregint. I, si ho deixes de banda una mica per respirar i gaudir de la vida, el record del muntonet pendent, insidiós, et lleva les ganes de tot. De vegades, fins i tot, sembla que cria a causa d’una maligna generació espntània. Però qui no es consola és perquè no vol. Ja veig la llum al final del túnel. A la setmana que ve ja no tindré exàmens per corregir, i tornaré a ser persona.

Els únics exàmens que no em deprimeixen massa són els que estan molt bé o els que estan en blanc. No puc evitar un sentiment de simpatia agraïda per l’alumne que em lliura, solemnement, el seu examen amb l’única inscripció del seu nom. I els que més m’irriten són els dels alumnes que no tenen ni idea, o un estat de confusió inextricable, però que escriuen i escriuen a veure si cola. El temps dedicat a a corregir i marcar totes les vaguetats i animalades d’aquests enredants és una pèrdua seca, desmoralitzant.

I si no féssem exàmens? Sospite que els qui estarien més en contra serien els mateixos alumnes, sobretot els més tocacampanes. Els alumnes se’n queixen, però si per ells fos encara en farien més. Molts, els qui més feina donen, estan convençuts que aprovar un examen és una qüestió d’insistir. Examinar-se una vegada i una altra, fins que el professor se’n canse. Potser tenen raó.