divendres, 18 abril de 2014

«Contrapunt», de nou

Dilluns, vaig començar a llegir Contrapunt, per quarta o cinquena vegada. Sempre havia llegit aquesta novel·la en anglès, però ara ho estic fent en la traducció al català de Maria Teresa Vernet, publicada el 1986 en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal. Segle XX d’Edicions 62. Encara que està exhaurida, se’n poden trobar còpies de segona mà en uniliber

No tenia previst de tornar a llegir aquesta novel·la de Huxley. Si ho faig ara, és perquè sé que Carlota està llegint-la, també en la traducció de Vernet. M’ha donat tanta enveja que no he pogut resistir la temptació. A més, així estaré en millors condicions per comentar la novel·la amb ella. D’altra banda, m’agradaria escriure una entrada sobre Contrapunt per al bloc. I una altra sobre Carretera enllà, un recull d’assaigs de Huxley, que Adesiara acaba de publicar en una traducció inèdita de Rafael Tasis i que vaig llegir la setmana passada. Us el recomane. 

dimecres, 16 abril de 2014

Un comentari d’«El verí» de Baudelaire, per Nekane Heredia


L'any 1857 són processades judicialment dues de les grans obres de la literatura universal: Madame Bovary i Les flors del mal. Totes dues inaguren el que coneixem com a literatura de la modernitat i plantegen el conflicte entre el burgés i l'artista. Aquest critica la moral i les convencions establides per la societat burgesa i refusa admetre, per tant, cap tipus de restricció en la tria de temes, arribant, fins i tot, a reemplaçar la concepció tradicional de la bellesa artística i el seu escenari idílic: la naturalesa deixa de ser l'espai predominant i la ciutat esdevé l’objecte artístic principal de les composicions. Un exemple molt clar d'això és el poema de Baudelaire «A una dona que passa», en què es retrata una nova concepció de les relacions que només port donar-se a les ciutats: l'amor a última vista. Baudelaire descriu la fascinació i la passió que es pot arribar a sentir en la fugacitat d'una mirada atzarosa enmig d'una gran multitud i, alhora, la certesa que mai més no tornarà a produir-se aquesta trobada. En aquest poema s’estableix una contraposició entre l'anonimat que ens comdemna a no veure'ns mai mes i la multitud que ens envolta i fa possible la trobada. 

dilluns, 14 abril de 2014

Una conversa amb Josep Garcia Richart i un poema d’Emily Dickinson


De tant en tant, quan sóc a Polinyà, vaig a veure Josep Garcia Richart, l’amic del meu pare, l’únic supervivent de la tertúlia íntima de Joan Fuster. Ell també sol passar els caps de setmana allí, on té família. Dissabte passat, de vesprada, vaig anar a sa casa a donar-li un exemplar de Fuster, una declinació personal. Vam estar parlant una bona estona a la saleta, molt petita, que té només entrar a mà esquerra. Allí s’ha muntat el seu racó: un silló al costat de la finestra, unes prestatgeries amb els llibres que vol tenir més a mà i, en un pany de paret que queda lliure, una reproducció del Descendiment de la creu de Van der Weyden. És un quadre que al meu pare li agradava molt.

M’ensenya uns CDs que s’ha comprat fa poc, una Passió segons sant Mateu de Bach dirigida per René Jacobs, i comentem algunes de les versions d’aquesta obra de Bach. De seguida, porte la conversa a la seua traducció de Montaigne. Josep Garcia Richart és autor d’una traducció completa dels Essais al català, excel·lent, que, ara per ara, resta inèdita. És el resultat d’un treball meticulós de molts anys. M’ensenya moltes de les edicions dels Essais que ha utilitzat, entre les quals una en tres volums feta a partir de l’exemplar de Bordeus, molt ben impresa, i em comenta el perill que representen els falsos amics a l’hora de traduir Montaigne. Així, una paraula com «imbécile», en el francès del segle XVI no volia dir «imbècil», sinó «feble». Li dic que aquesta traducció s’ha de publicar, un dia o altre. Richart arronsa els muscles. Li propose de penjar-ne alguna mostra en la serp blanca, com una manera d’obrir camí. A més dels Assaigs, Richart ha traduït les Cartes de Montaigne. Aquest volum havia de ser editat per les Publicacions de la Universitat de València, però de moment no se’n sap res. Richart és autor també d’una obra poètica, totalment inèdita, d’una gran qualitat. Fa uns anys vaig poder llegir-ne una tria, que em passar el meu pare. 

diumenge, 13 abril de 2014

Planiana (45)


Per un romàntic un ésser humà és un mer obstacle situat en el seu camp visual i generalment un obstacle molest. Però els homes i les dones són una mica més que simples obstacles, i si els mirem amb ulls que sàpiguen veure el que conté d’etern el seu moment present ens hi identifiquem fatalment. En el drama i en la novel·la, aquesta manera o mètode de treball és indispensable. Un moralista no pot ésser un inquisidor. Els homes es valoren per la qualitat del que pretenen i pels esforços que fan per obtenir-ho.

Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps  (Tres artistes, OC, 14)

divendres, 11 abril de 2014

dijous, 10 abril de 2014

La senyora Dalloway, per Júlia Olmo

M’agrada trobar en els llibres les sensacions, les idees, les reflexions i les inquietuds que jo mateixa he tingut alguna vegada. La relació entre els llibres i la vida, la literatura com una extensió de la vida és un dels aspectes més fascinants i encisadors de la literatura. Aquesta qüestió l’he tinguda molt present en la lectura de La senyora Dalloway de Virginia Woolf.

La senyora Dalloway se situa al Londres de la postguerra i transcorre al llarg d’un dia de la vida de la Clarissa Dalloway, una dona de mitjana edat de la classe alta anglesa, esposa d’un membre del parlament britànic, encarregada d’organitzar una festa a la seua casa aquell mateix vespre. La novel·la, mitjançant la tècnica de l’estil indirecte lliure, creada unes quantes dècades abans per Gustave Flaubert, se centra en els diferents personatges, en les seues reflexions, sentiments, sensacions i records. En definitiva, en la seua actitud davant la vida.

dimarts, 8 abril de 2014

Sobre cànons i personatges literaris preferits

Fa unes setmanes, en una entrevista que em van fer en Catalunya Ràdio sobre Un son profund, em van preguntar quin era el meu personatge literari preferit. La pregunta no era ni rebuscada ni intempestiva, tractant-se d'una entrevista sobre un llibre de literatura universal, però la veritat és que no me l'esperava i em va pillar de sorpresa. Com que estàvem en directe i no podia parar-me a pensar, vaig dir el primer personatge que em va venir al cap: Ulisses! Acabava d’explicar que el títol del meu llibre era una referència a un episodi de l'Odissea, o siga, que no havia d’anar-me’n gaire lluny. Triar Ulisses com a personatge preferit era una manera d'eixir del pas i, sobretot, de quedar bé. No em direu que no! 

De tornada a casa, la pregunta se’m continuava plantejant insistent: quin és el meu personatge literari preferit? En tinc algun? Ulisses, és clar, és un bon candidat, atractiu i admirable. Com a personatge de múltiples recursos, a tots ens aniria bé d’assemblar-nos-hi. El nostre sentit de la realitat, però, fa que aquest sentiment d'admiració es mantinga a una distància prudent i entenimentada. Un altre personatge que podria esmentar és Vronski, l'amant d'Anna Karènina. Normalment, en les novel·les d'adulteri del segle XIX tant l'amant com el marit de l'adúltera solen ser bastant impresentables. Supose que és una manera d'indicar que el cercle està tancat i que la dona no pot escapar de la ratera. Vronski, en canvi, està totalment a l'altura d'Anna. Sobretot, té força de caràcter, cosa que és difícil de trobar tant en la ficció com en la vida real. No debades, com va dir Pla, «tots tendim a justificar les nostres incapacitats amb el sentimentalisme». 

dilluns, 7 abril de 2014

Una exposició sobre Corella i el seu temps, per Diana Buigues

Fa poc vaig estar al monestir de Sant Miquel dels Reis i, tot i que no era exactament el motiu de la meua visita, vaig passejar entre claustre i claustre una bona estona. Gairebé no hi havia gent, llevat d’una guia que explicava ràpidament els trets bàsics de les parts renaixentistes més significatives de l’edificació a un grapat d’excursionistes ociosos. «No passeu» o alguna cosa semblant posava en moltes de les portes que amagaven racons històrics. Per als més curiosos, el rètol constituïa una incitació a descobrir-hi racons inèdits.

Vaig deixar per al final de la visita l’exposició que han organitzat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València i la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu amb motiu de l’Any Joan Roís de Corella, que va ser el 2013. A la Sala Capitular del monestir no hi havia ningú. Vaig aprofitar per observar i llegir amb deteniment cada exemplar exposat. Just a l’entrada hi havia una breu explicació de la figura de Corella i, tot seguit, la impremta, mostres de la literatura del XV i la Inquisició completaven el gruix temàtic de l’exposició. El que més em va cridar l’atenció, sens dubte, els exemplars de les edicions d’Ausiàs March que es difongueren per tota la Península a partir del segle XVI, tant en català com traduïdes, amb les referències dels aleshores tres en un, editors-impressors-llibreters.

dissabte, 5 abril de 2014

Planiana (44)


Abans, ja fa anys, el mercat de bestiar es feia a l’areny de l’Onyar, riu amunt, a partir del Pont de Pedra. Era un gran núvol de pols i a dins hi havia el mercat. Del pont estant es podia veure una taca de sol sobre el bronze lluminós de la cara d’un gitano. Al voltant d’aquest punt lluminós hi havia el coll gràcil i llarg d’un poltre i el renillar d’un cavall dret sobre les potes de darrera, una mica d’escuma a la boca. Sobre la blancor groga d’un ramat es destacava la brusa negra, color sotana, dún marxant i sobre la foscor xocolatada d’una vaca la faixa roja d’un pagès. Un matxo tirava una guitza i sempre hi havia un ase o dos que bramaven. En aquest areny platejat, els arbres del carrer del Carme al fons, s’hi reunia la flor de la gitaneria, de la ramaderia, de l’intercanvi, de la barata i de la veterinària provincial. El núvol de pols era brillant i el sol l’irisava; de vegades al fons es veia la lluïsor dels tricornis xarolats de la parella de la guàrdia civil.

Josep Pla, Girona, un llibre de records (Primera volada, OC, 3)

dijous, 3 abril de 2014

Enric Sòria publica un article en El País sobre «Un son profund»



Enric Sòria ha publicat en el Quadern d’El País un article sobre Un son profund amb el títol de L’experiència de la literatura. Podeu llegir-lo clicant-ne l’enllaç.



dimecres, 2 abril de 2014

La injustícia cool: trobada amb Michael Winterbottom, per Carlota Garrido

La setmana passada vaig estar a Barcelona, cosa que vaig aprofitar per anar a la presentació de la pel·lícula In this world que la Filmoteca de Barcelona oferia a càrrec del mateix director. La veritat és que, tot i que jo no l'havia vista, la pel·lícula ja té uns anyets. Es va estrenar el 2002 i va guanyar l'Ós d'Or de la Berlinale. Va ser la primera vegada que Winterbottom utilitzava un gènere fronterer entre el documental i la ficció, que perfeccionaria en la més coneguda Camino a Guantánamo (2006). Aquest encontre estrany, que podríem resumir com una «realitat recreada», consisteix a basar-se en una certa recerca social que desemboca en el descobriment d'un protagonista, la història del qual Winterbottom guionitza, recrea i filma. El protagonista no és un actor, sinó l'autèntic inspirador de la història, tal i com va admetre Winterbottom: «Jamal actuava en una pel·lícula de ficció, però també s'estava interpretant a si mateix». Aquesta aposta, a vegades un poc tramposa, colpeja el cap de l'espectador aconseguint un gran efecte de realitat. 

In this world conta la història de dos joves afganesos que ho arrisquen tot per viatjar clandestinament a Londres, després del setge bèl·lic que sofreix Afganistan arran dels atemptats de l'onze de setembre. Aquest viatge, que transcorre per diversos països àrabs (Paquistan, Iran, Turquia), ens va mostrant, d'una part, la personalitat dels protagonistes, i de l'altra, el món àrab, que no se'ns descobreix com un espai uniformitzat, sinó com un laberint heterogeni. Les particularitats geogràfiques prenen força en el relat, així com les diferències culturals, paisatgístiques, climàtiques i lingüístiques, des de les desèrtiques terres ramaderes d'Afganistan fins a Teheran o Istambul, on els protagonistes es veuen desbordats per la grandiositat de la vida urbana. La pel·lícula es planteja com una descomposició dels diferents estils de vida del Pròxim Orient. Moltes vegades m’ha costat de situar geogràficament l'acció i m’he sorprès en comprovar que l'àrab no és una llengua comuna a tots els països que practiquen l'Islam. Un efecte més de l’etnocentrisme, que ens fa ignorar el que no considerem important.

dilluns, 31 març de 2014

Quaranta nits amb Montaigne

És possible que en poques setmanes es venguen més de cent mil exemplars d’un llibre sobre Montaigne? A França, sí. És el que ha passat amb Un été avec Montaigne del crític Antoine Compagnon, que Blackie Books acaba de publicar en català en traducció de Jordi Martín Lloret amb el títol de Quaranta nits amb Montaigne. El llibre té l'origen en una col·laboració de l'autor en un programa radiofònic que es va emetre durant un estiu. Compagnon va triar una quarantena de fragments dels Essais «per tal de glossar-los breument, de mostrar-ne alhora la dimensió històrica i l'abast actual». El resultat són quaranta capítols de poc més de dues pàgines cadascun, una mena de píndoles que presenten una visió calidoscopica de l'obra i la personalitat de Montaigne. 

Fullege una mica Quaranta nits amb Montaigne. En el capítol titulat La biblioteca, dedicat a la torre on Montaigne es va retirar envoltat dels seus llibres —«una de les cases d'escriptors més fascinants que es poden visitar a França»—, Compagnon observa que davant dels qui declaren, alarmats, que la lectura lineal, perllongada i contínua desapareix en el món digital, Montaigne «defensava una lectura versàtil, papallonejant, distreta; una lectura de caprici i de caça furtiva, que salta sense mètode d'un llibre a l'altre, que pren allò que li interessa allà on ho troba, sense preocupar-se gaire per les obres de les quals extreu fragments per guarnir el seu llibre». 

dissabte, 29 març de 2014

Planiana (43)


Els homes i les dones tendeixen a la ficció d`una manera espontània i natural, i Nietzsche es pregunta, a La Gaya Scienza, si la naturalesa humana es pot adaptar a la veritat. Així, és absolutament notori que la visió del món exterior és d’una comicitat, en to major o menor, llarga com el vent.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

dijous, 27 març de 2014

S'ha publicat «Fuster, una declinació personal» de Josep Iborra

L’any passat, coincidint amb el cinquantenari de l’aparició de Nosaltres, els valencians, es va publicar Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (PUV), tesi doctoral de Josep Iborra, que havia restat inèdita. Refosa i ampliació de Fuster portàtil, representa la culminació de l’esforç que va dur a terme el meu pare durant molts anys per estudiar i divulgar l’obra de Fuster. A més d’aquests dos llibres, va escriure molt més sobre Fuster, des de ressenyes i articles a assaigs llargs, passant per parlaments pronunciats en diferents ocasions o per entrades del seu dietari. Aquests textos s’han recollit ara en Fuster, una declinació personal (PUV): una declinació o una anàlisi dels aspectes que singularitzen la personalitat humana i l’obra literària de Fuster a partir de l’experiència de Josep Iborra com a lector i amic seu.

Un dels principals fils conductors d’aquesta declinació és l’intent d’explicar o de resseguir un aspecte paradoxal de l’obra de Joan Fuster. Josep Iborra assenyalava que qualsevol lector atent de Fuster no pot deixar de sentir la «presència permanent de la personalitat de l’autor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials», perquè «llegir Fuster no és llegir un text asèptic, un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant, pam a pam, agudament, una qüestió o un fet». És entrar en contacte amb una personalitat complexa i irònica, que té una visió general molt lúcida de les coses. D’aquesta visió, però, només ens en va donar donar fragments, apunts, aforismes o alguns assaigs més llargs o explícits. Potser és per aquesta raó que «tenim una impressió tant viva i fascinant d’una personalitat singularment intel·ligent, que calla, o no ha tingut ocasió de dir, un fum de coses apassionants», de manera que «l'autor sembla superior a la seua obra».