dimarts, 3 març de 2015

El gran crític literari que era Carles Riba

Ara mateix, un dels llibres que tinc pendent de lectura és la tesi doctoral de Raül Garrigasait, L’hàbit de la dificultat. Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, recentment editada per l’Institut d’Estudis Món Juïc. Abans, però, he decidit preparar-me una mica rellegint la traducció en prosa que va fer Carles Riba de les set tragèdies d’Èsquil per a la Fundació Bernat Metge, publicades en tres volums entre el 1932 i el 1934. He començat per l’últim, dedicat a l’Orestea, trilogia formada per Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides. A més d’encarregar-se de la traducció d’aquestes obres, Riba va redactar per a aquest volum una introducció general i una nota preliminar a cada una de les tres tragèdies. 

No em puc estar de reproduir en aquest bloc el primer paràgraf de la nota sobre Agamèmnon, una mostra del gran crític literari que era Carles Riba: 

«Agamèmnon és un dels drames que mai s’hagin escrit, en el qual el temps més constantment es manté en la plenitud de les seves tres dimensions. El Cor i els personatges marginals a l’acció pròpiament dita en tenen el sentiment, i s’esforcen per haver-ne la consciència clara: uns fets passats pesen sobre el present, el mouen en dens esdevenir; però ¿cap a què? El Cor comprèn més que no sap; d’on la basarda que des de l’orquestra va envaint l’escena i oprimint els protagonistes; i que, curiosament, acaba llançant el mateix Cor a l’acció. Cassandra, en canvi, sap més que no comprèn: amb la seva inútil vidència —simbòlica, de vegades fa l’efecte, de la mateixa del poeta— abraça la plenitud del drama en el temps; significativament, l’acció l’arrabassa, l’esclafa: víctima pura, la més patètica que es pugui concebre». 

dissabte, 28 febrer de 2015

Planiana (82)



El bilingüisme pot ser eficaç en la comptabilitat o en un report administratiu. En literatura, i concretament en poesia, és inconcebible si hom pretén de fer alguna cosa que existeixi realment. El bilingüisme és un fet contrari a la limitació inexorable de la intel·ligència i de la sensibilitat humanes, la negació de la unitat fatídica de l’individu. L’individu, cada individu per ell mateix, no és un organisme en dispersió, sinó un organisme feixat, limitat i concretat per una consciència individual i precisa formada per un ancentralisme indefugible.

Josep Pla, Josep Sebastià Pons, poeta (Homenots. Tercera sèrie, OC, 21)

dimecres, 25 febrer de 2015

Dos textos sobre Madame Bovary


Carlota Garrido m’ha cridat l’atenció sobre un llibre de narrativa periodística, Zona de obras, d’una periodista argentina que es diu Leila Guerrero, sobretot pel capítol titulat «El bovarismo, dos mujeres y un pueblo de la Pampa». Podeu llegir-lo complet clicant-ne l’enllaç. És un text molt atractiu, que combina l’autobiografia i la crítica literària, oferint una visió original de Madame Bovary a partir d’una sèrie de connexions i bifurcacions entre Emma Bovary, una periodista argentina —l’autora— i la dona d’un farmacèutic. 

Leila Guerrero fa referència en la seua narració a un article de l’escriptor xilè Rafael Gumucio, Contra Flaubert, que també es pot llegir online. Per a Gumucio, Madame Bovary és «una venganza contra su padre, contra sus tíos, contra toda la ciudad de Rouen y sus alrededores pero, más ampliamente aún, es una novela contra la gente que trabaja y tiene hijos, contra las mujeres infieles, pero también contra los hombres fieles, contra los libros, contra las monjas, contra los republicanos, contra las carretas de bueyes, los jueces, los boticarios y contra la ley de gravedad».

dilluns, 23 febrer de 2015

El bloc del club de lectura de la biblioteca Joan Triadú de Vic, es fa ressò d’«Un son profund»



de casa al club, bloc del club de lectura de la biblioteca Joan Triadú de Vic, s’ha fet ressò d’Un son profund i n’ha reproduït diverses pàgines. Han aprofitat sobretot les que vaig dedicar a Madame Bovary, ja que recentment han llegit aquesta novel·la en el seu club de lectura. En una entrada del 29 de gener, Matilde Urbach, responsable del bloc i supose també que de la biblioteca, escrivia que «des que va arribar a la biblioteca, amb el lot de llibres del desembre, no l'he deixat anar. N'he abusat tant com he pogut (n'he tret molt de profit, un sis o set apunts, pel cap baix, que he anat publicant aquí). M'ha fet molt de servei en l'ofensiva Flaubert, és veritat. Però no s'acaba aquí la cosa. M'ha interessat (i distret!) moltíssim, i això que fa dies que no trepitjo un institut, perquè el batxillerat és una de les poques coses que he aconseguit acabar en la vida, etcètera. Total, que m'ha encantat i avui per fi l'allibero».

diumenge, 22 febrer de 2015

Alguns inconvenients de la lectura, segons Montaigne


En De l’art de conférer, un dels assaigs de Montaigne del llibre tercer, s’hi troba aquesta frase: «L’étude des livres, c’est un mouvement languissant et faible, qui n’échauffe point». 

I en De trois commerces, també del llibre tercer, hi llegim: «Les livres ont beaucoup de qualités agréables, à ceux qui les savent choisir; mais aucun bien sans peine: c’est un plaisir qui n’est pas net et pur, non plus que les autres; il a ses incommodités, et bien pesantes; l’âme s’y exerce, mais le corps, duquel je n’ai non plus oublié le soin, demeure cependant sans action, s’atterre et s’attriste».

dissabte, 21 febrer de 2015

Planiana (81)

Quan els espàrrecs agafen aquest color tan tendre i tan poètic és que ja són cuits i es poden menjar. La poesia sempre ha estat la cosa més semblant a la realitat.

Josep Pla, Vida de Manolo de Manolo contada per ell mateix (Tres artistes, OC, 14)

dijous, 19 febrer de 2015

Les banyes de Charles Bovary


En una de les classes que hem dedicat a Madame Bovary, estàvem comentant les característiques de Charles Bovary com a personatge. Vaig remarcar als alumnes que el cognom «Bovary» és una al·lusió al caràcter boví de Charles: pesat, poc despert, lent, sense imaginació. «Bovary» —boví— suggereix la idea d’un ésser pacífic i robust, però somnolent i feixuc. És un procediment que els novel·listes fan servir sovint. Els noms amb què etiqueten els personatges de vegades remarquen algun aspecte de la seua personalitat, físic o psicològic. En aquest punt, una alumna, Clara, hi va intervenir dient que «Bovary» en realitat és una referència directa a les banyes que Emma plantifica al pobre Charles. Em vaig quedar una mica parat, perquè la veritat és que no hi havia pensat. No crec que fos aquesta la intenció de Flaubert, perquè es tractaria d’un subratllat massa vulgar, massa groller, impropi d’un escriptor tan insigne. Al mateix temps, la remarca de Clara era d’una obvietat inatacable. Se non è vero… Els alumnes!

dimecres, 18 febrer de 2015

Joan Millaret publica una ressenya sobre «Un son profund» en el Diari Maresme

Joan Millaret ha publicat en el Diari Maresme la ressenya «Un son profund» d’Enric Iborra. Podeu llegir-la completa clicant-ne l’enllaç.

Aquí en teniu uns fragments:

«Iborra esbossa un programari ambiciós i el seu dietari literari es planteja il·lustrar convenientment el mapa més aproximatiu i detallat de l’evolució de la literatura universal, i bàsicament europea, en el decurs dels segles. Però focalitza el seu interès en la lectura i comentari de part dels seus alumnes de sis comptades obres de dimensions apamables, prou representatives del seu respectiu temps, que aplega tant L’infern de Dant com La metamorfosi de Kafka. Durant aquest llarg periple per la carretera de les lletres —un periple narrat que també té quelcom de novel·lesc— ple de parades i abaixadors, Iborra s’atansa al navegant Ulisses de L’odissea d’Homer i d’entre els plecs del poema sembla extreure’n l’enigmàtic, ambigu i qüestionador títol d’aquest llibre, Un son profund.» 

«Més enllà d’una eina didàctica per procurar canalitzar la inabastable riuada d’obres literàries i contribuir a que els adolescents en el seu estat educatiu puguin seguir un camí ordenat i no s’ofeguin en el mogut mar de lectures, el llibre supera en escreix la simple, que no senzilla, tasca de dictar continguts i pautes en un programari literari d’ordre cronològic. Aquest llibre va més enllà. I el seu abast no conclou en l’àmbit d’una classe d’institut sinó que surt extramurs per interpel·lar també el lector passavolant o el més lletraferit. Un son profund és una obra apassionada i tant versàtil que desvetlla la immediata curiositat d’un lector embadalit que se sent reconfortat amb el desplegament de les eines imprescindibles que Iborra posa a la nostra disposició per tal de no desorientar-nos en el fresc panoràmic de la literatura universal.»

dimarts, 17 febrer de 2015

Criticar els qui no llegeixen


De tant en tant, podem sentir exclamacions indignades davant la poca o nul·la lectura de la majoria de la població. La gent no llegeix! La meua reacció instintiva és pensar que estan en el seu dret. O, més sincerament, que ja s’apanyaran. És clar que això no és correcte, ni des del punt de vista polític ni des de l’educatiu, però el meu escepticisme en aquest punt no em permet anar més enllà. Encara es fa més gran quan veig que, com a gran solució, es reclama dels poders públics campanyes per fomentar la lectura o es recorda el tòpic rebregat del «plaer de la lectura», com si fos un principi irresistible. Per tant, si la gent no llegeix és per ignorància, per mala fe o, fins i tot, per mesquinesa moral. O per tot plegat alhora. 

Pel que fa a les campanyes de promoció de la lectura, encara que siguen benintencionades i absolutament respectables, tenen com a mínim un inconvenient: es tracta de voler que vulguen —paternalment, a més—, cosa que és una contradicció. I, per acabar-ho d’arreglar, els qui hi participen solen ser persones excessivament interessades: professors de literatura, escriptors, editors, llibreters… La gent no llegeix! Cabrons! En el cas concret dels escriptors, la reivindicació de la lectura no sempre aconsegueix dissimular un fons d’amargor personal. Per a què escriure, per a què tant d'esforç, si el que escric no interessa a ningú o només a uns pocs? La depressió arriba al punt màxim si se'ns passa pel cap que aquesta manca d'interès pot estar totalment justificada. 

dissabte, 14 febrer de 2015

Planiana (80)


He volgut fer un llibre sobre un home; he tractat de copsar —per dir-ho breument— l’ombra d’un ésser vivent. Més que a sortir de la vida, doncs, aquest llibre, en realitat, convida a entrar-hi, a veure les coses de part de dins i de baix estant.

Josep Pla, Vida de Manolo de Manolo contada per ell mateix (Tres artistes, OC, 14)

dijous, 12 febrer de 2015

Lectura i hipocresia


Pregunteu i ho comprovareu de seguida. Tothom està a favor de la lectura i de tenir una bona formació cultural el més àmplia possible. Però això no és gratis. La lectura demana una concentració sostinguda i, per tant, un esforç. A més, és una activitat solitària, cosa que representa un greu inconvenient per a molts. Tothom està a favor de la lectura, però pocs estan disposats a la inversió de temps i d'esforç necessaris. Quan es tracta de «pagar», l’escaqueig és general. 

També em sembla detectar una certa dosi d’hipocresia en els gustos que manifesten alguns lectors. Hi ha molts llibres que no m’interessen o que per a mi no valen res, però comprenc que agraden als altres. Així i tot, de vegades, quan algú em diu que li ha agradat determinat llibre, no puc evitar una reacció d’incredulitat. ¿Li ha agradat de veres o ho diu perquè creu que li ha d’agradar o que ho ha de dir? A més, dir que «m’ha agradat» un llibre pot voler dir qualsevol cosa. O no res.

dimecres, 11 febrer de 2015

Llegir esporàdicament


Llegir esporàdicament és com els qui fan esport una vegada al mes o cada dues setmanes. No serveix de res. Tothom reconeix els beneficis de llegir o de fer esport, però… fa mandra, no es troba mai el moment. 

Per què llegeix el lector esporàdic? Es podria dir que quan no té res millor a fer. O quan l’obliga el sistema escolar. El virus de la lectura ho té difícil per infectar-lo irreversiblement. 

Llegir molt poc —esporàdicament— té els seus perills. Recordeu l’aforisme de Fuster: «Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten».

dissabte, 7 febrer de 2015

Planiana (79)


Veig que els llibres —si és que escrius d’una manera objectiva— van tirant lentament, però van més o menys tirant. El primer llibre [El quadern gris], l’ha llegit integrament molt poca gent, però resulta —no es pot negar— que els ha agradat. Deixem ara a part el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre —dit o escrit— fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic, o té amenitat. Però tot això, en un escriptor corrent a tot arreu, s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més que tot això. Què és el que hi ha? El que hi ha —si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent—, no ho dirà mai, perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. És d’ara i de sempre. És estrany que jo et digui tot això. No creguis pas que hagi perdut el sentit del ridícul. El que et dic és real.

Josep Pla, carta a Josep Vergés, Imatge Josep Pla (OC, 45) 

dijous, 5 febrer de 2015

Una Madame Bovary sueca?

En Un son profund vaig escriure unes pàgines sobre El doctor Glas, l’esplèndida novel·la de l’autor suec Hjalmar Söderberg (1869-1941), que Gabriel Ferrater va traduir al castellà, i que ha estat publicada no fa molt en català per Adesiara. Ara, Viena Edicions ha tret una altra novel·la de Söderberg, El joc seriós, l’última que va escriure, de la mateixa qualitat que l’anterior, anunciada en la contraportada com «la història de desig, passió i fatalitat més perdurable de la literatura sueca».

El joc seriós està situada a Suècia, a finals del segle XIX. Arvid, un jove culte i ambiciós, coneix Lydia, la filla d’un pintor. Tots dos s’enamoren, però Arvid no vol compretre’s en una relació formal. No vol casar-se. «Només tinc vint-i-dos anys; tinc tot la vida per endavant. Lligar-me ara… i per a tota la vida! No… un ha d’anar amb compte de no comprometre’s. Almenys abans s’ha de procurar viure una mica». Així reflexiona o es justifica.

Tots dos ho deixen córrer. Al cap d’un temps, cada un fa un matrimoni de conveniència. Ella, amb un home ric i culte, i vell. Deu anys després es retroben casualment i reprenen el seu amor de joventut, que es revela com una relació passional, ara doblement adúltera, detall que allunya El joc seriós de la novel·la realista d’adulteri del segle XIX. La novel·la de Söderberg té un aire més modern i retrata un ambient bastant lliure; la iniciativa sexual parteix de la dona, que ni «cau» ni és seduïda per l’amant. El joc seriós recorda, més que Madame Bovary, La dama del gosset de Txékhov, relat que també segueix l’esquema del doble adulteri. Ni Txékhov ni Söderberg fan servir, com la novel·la realista de la segona meitat del XIX, el tema de l’adulteri per qüestionar l’ordre social. L’únic inconvenient que planteja l’aventura dels protagonistes és la insinceritat respecte als respectius cònjuges enganyats, el fet de portar una doble vida que acaba esdevenint incòmoda materialment i moralment. Lydia resol el problema aviat. S’espolsa el marit amb facilitat, que es mostra increïblement generós i racional. Arvid, més covard o més indecís, intenta prolongar la doble vida i es troba abocat a un impàs que no sap resoldre. Quan pren una decisió, ja ha passat el moment. 

divendres, 30 gener de 2015

«Pedres disperses», un conte de Joan Plana

Diu el diari que s’ha mort l’editor. N´hauria d’estar content. Però, la veritat, aquí, assegut en l’avió que em porta als Estats Units, tan se me’n fot. Ell, al calaix, i jo, a ocupar la càtedra de filologia d’una universitat dels Estats Units. I la de llocs que podia haver triat. Quan es té un currículum com el meu i es dominen deu idiomes, les universitats se’t rifen. Em feia més peça anar a Alemanya. De totes les meves llengües, l’alemany és la que més m’estimo. No debades vaig ser traductor de l’entrevista entre Franco i Hitler, allà a Hendaia. Ja en fa de temps, d’això. I em convindria donar-ho per oblidat. Ara, a començaments dels anys seixanta, corren altres aires i la meva posició se’n podria ressentir de segons què. Inclús això de l’editor, fora d’Espanya, no seria gaire ben vist. 

L’editor. Quin malparit! Prim, alt, espatlles caigudes. Tot ell semblava caure. Groguenc, les faccions esvaïdes, semblava un malalt. I les seves dificultats per expressar-se en llengua castellana. I aquell accent! Em va venir amb la collonada de la seva merda d’editorial. Ja l’havien fet rodar per tot de despatxos i, quan ja havia omplert una munió de papers inútils, me’l van encolomar. Com feia dies que el marejaven, jo ja tenia un informe complet de les seves intencions i els seus antecedents. Era soci d’una llibreria ben emplaçada i d’una editorial devastada, a Barcelona. Ara, quan l’altre soci era a l’exili i no n’havia de tornar, ell ho menava. Ja els havia canviat, adequadament, el nom a la llibreria i a l’editorial. I, el ximple, s’havia fotut al cap que la reedició de clàssics catalans era un bon negoci.