dissabte, 25 abril de 2015

Planiana (88)


Hi ha un moment en què tota la força irònica de Carner es concentra en les formes de l’elegia. Aquesta transmutació és natural i perfectament comprensible, perquè tota reflexió elegíaca constata un fracàs. La ironia constata el fracàs potencial; l’elegia, el fracàs consumat i definitiu.

Josep Pla, Josep Carner. Un retrat (Homenots. Tercera sèrie, OC, 21)

dilluns, 20 abril de 2015

L’hàbit de la dificultat

He aprofitat aquestes vacances de Pasqua per llegir en profunditat, llapis en mà, L’hàbit de la dificultat. Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, tesi doctoral de Raül Garrigasait, guanyadora de la cinquena edició del premi Cum Laude, que ha estat publicada recentment per l’Institut d’Estudis Món Juïc

Per la varietat de temes tractats, per la seua escriptura clara i efectiva, aquest llibre va molt més enllà del que sol ser una tesi doctoral. En realitat és un assaig apassionant, ambiciós, enormement suggestiu, un exercici brillant de literatura comparada sobre aspectes fonamentals de la cultura europea en general i de la catalana i alemanya en particular. A més, la lectura de L’hàbit de la dificultat ha tingut en el meu cas uns efectes col·laterals que no puc deixar d’agrair: ha fet més gran, encara, l’admiració i l’estima que sent per l’obra de Riba, i m’ha obligat a rellegir la seua traducció d’Èsquil, «la més esclatant, la més fulgurant i potser la més decisiva per al català literari», en paraules de Carles Miralles.

dimarts, 14 abril de 2015

Els mots ferits



Arreu on vaig
m’acacen dia i nit
estols de mots ferits.

Així comença Els mots ferits, de Salvador Ortells, guardonat amb el premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2014. Dic comença, com si fos un relat, perquè aquest recull constitueix un itinerari, inquiet i angoixat, en què el poema representa una via per aconseguir una vida lúcida i més plena: 

Recerque les fèrtils paraules callades
avesades als íntims racons clarobscurs,
les paraules que, sent la llavor del discurs,
s’ajeuen a l’ombra i romanen colgades.
En elles retrobe l’arrel del poema,
el silenci que aflora en els marges del crit,
el revolt que alenteix el transcurs de la nit,
la brisa que aplaca l’angoixa que crema,
l’espill que revela un fragment de bellesa,
l’horitzó que assenyala el camí dreturer,
l’infinit que perdura en l’instant fugisser,
la joia que augura la terra promesa.

dissabte, 11 abril de 2015

Planiana (87)


El problema literari està afectat per la situació general humana. Hi ha escriptors que tendeixen a la síntesi i altres a l’anàlisi. Els primers deuen tenir, probablement, un gran interès, tot i haver de reconèixer que jo, modestament, no he sabut veure mai en què consisteix. Els escriptors (s’entén en prosa) analistes m’inspiren, en canvi, molta més confiança; són els únics que no em cauen, necessàriament dels dits. La literatura s’ha fet sempre amb detalls —és un fet. Ara, els únics detalls que tenen eficàcia en literatura són els importants, els que tenen relleu, els de diferenciació. El altres, els petits, els grisos, la menudalla, són la pura confusió.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

divendres, 10 abril de 2015

«Celebració», de Vicent Torres

Amic i company a l’institut, Vicent Torres és autor d’una obra poètica que en bona part resta inèdita. En poc temps, però, ha publicat tres reculls: La mar i els blaus (2013), Poemes de la llum (2013) i, ara, Celebració (2015), amb què ha obtingut el 17è premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, publicat per Onada Edicions. Vaig llegir Celebració fa cosa de dos anys, quan Vicent Torres me’n va passar amablement el mecanoscrit. Em va agradar molt i li ho vaig dir, sense necessitat d’esforçar-me a quedar bé. Ara l’he tornat a llegir i he confirmat la impressió d’aquella primera lectura. 

El títol del recull apunta tant a l’estructura del llibre —que ressegueix l’ordinari litúrgic de la missa—, com a l’actitud vital que el recorre de cap a cap. Celebració combina dues veus: la del poeta i la d’un heterònim —Vicent Albert. En una carta d’aquest s’hi expressa amb gran claredat i precisió la poètica que s’encarna en aquest llibre: «Saps que per a mi la poesia troba l’arrel no sols en la paraula i la melodia que l’envolta, per a mi va molt més enllà. Hi ha un veritable misteri, una esplendor en les coses belles que m’embolcalla, un foc encés revestit d’una senzillesa quasi lírica i imperceptible que m’arrossega. Aquesta mena de sortilegi és el que sempre he buscat, és el poeta com a bard i això ho he recercat en tots els aspectes de la meua vida; mal que de vegades em fa sentir talment com un ésser expulsat, o més aviat, desterrat, amb el sentit de mancança de terra. Per aquest motiu esbrine una poesia d’índole ministerial, una poesia que en si mateixa continga i expose aquella realitat transcendent i que jo percep tan a prop de mi. Una poètica que participa d’un cert ressò litúrgic més lluny, s’esdevé en pròpia litúrgia…»

dimarts, 7 abril de 2015

«El darrer freu», de Carles Riba: el darrer pas de mar d’Ulisses

En el cant XIII de l’Odissea es relata l’arribada d’Ulisses a Ítaca des de l’illa dels feacis. Ulisses no ha acceptat de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei d’aquell país, però Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell. Ulisses fa adormit aquest viatge que el porta a la seua pàtria. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: l’heroi, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. 

Comentant les Elegies de Bierville, Gabriel Ferrater va escriure que «aquest tema, a Riba, sempre l’havia obsessionat: el fet que, en el periple d’una persona, el símbol que consisteix en el fet que en el moment decisiu, el moment abans de l’arribada final, l’home estigui adormit». Carles Riba va refer aquest episodi central de l’Odissea en la setena elegia de les Elegies de Bierville i com va explicar ell mateix en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, el poema era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna». 

«El darrer freu» va ser la primera variació d’aquesta tema de l’Odissea, que va culminar en la complexa la setena elegia de Bierville. És un poema molt concentrat, d’una gran fluïdesa, un dels més bonics de Riba, i ha estat musicat per Rafael Subirachs, juntament amb altres poemes de les Estances en els Cants de la partença, l’absència i el retorn, tres cicles de cants per a quintet vocal amb acompanyament de piano sobre poesies de Carles Riba, publicats en un CD doble. Abans de dir alguna cosa sobre «El darrer freu», ací en teniu el text (hi he afegit unes notes sobre el lèxic) i el vídeo que recull la interpretació de Rafael Subirachs

dissabte, 4 abril de 2015

Planiana (86)


En aquest país, la gent canvia d'idees en proporció de la importància de la cadira que ocupa.

Josep Pla, carta a Josep M. Cruzet, Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962

dimarts, 31 març de 2015

Una classe de Dominic Keown al Vives sobre Vicent Andrés Estellés

El curs passat, Robert Archer, de la Universitat de Londres, va impartir una classe a l’institut Lluís Vives de València sobre Ausiàs March (vegeu Robert Archer fa una classe a l’institut Lluís Vives). Sembla que va inaugurar una tradició, perquè Dominic Keown, del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, va venir al nostre institut la setmana passada per parlar sobre Vicent Andrés Estellés. El públic estava format bàsicament per alumnes de segon de batxillerat i alguns de primer, que no s’ho volien perdre. En total, una mica més de cent alumnes, que vam mantenir en tot moment un comportament impecable. 

En els cinquanta minuts que va durar la seua intervenció, Dominic Keown va parlar d’algunes de les característiques més rellevants de la poesia d’Estellés, va comentar-ne alguns poemes i els va contrastar amb els d’altres autors. Va explicar també els problemes que es plantegen a l’hora de traduir Estellés a l’anglès i com s’han resolt. La seua classe va tenir el doble encant de la varietat i de l’amenitat.

Va remarcar d’entrada que Estellés pot semblar un poeta poc traduïble a causa del seu to volgudament dialectal i de les nombroses referències dels seus poemes a una realitat col·loquial, estrictament valenciana. Fuster, en l’assaig que li va dedicar, ja manifestava aquesta prevenció, i no de cara a la traducció a altres llengües, sinó pensant en la recepció de la seua poesia a la resta de l’àrea lingüística del català. I es preguntava: «¿entendran aquests poemes, els entendran com Déu mana, la gent dels dialectes contigus? […] Vicent Andrés Estellés s’hi presenta amb uns versos relativament “dialectals”: del seu dialecte, del nostre, i ens resulta íntim i vibrant. ¿Com el llegiran “ells”, més enllà de l’Ebre o de la mar? ¿Hi arribaran al fons?…» 

divendres, 27 març de 2015

90 anys de Pierre Boulez


Dimecres passat, Pierre Boulez va fer noranta anys. Entre les iniciatives que s’han dut a terme per commemorar l’aniversari del mestre es poden esmentar les edicions en CD de les seues composicions completes (Complete Works, 13 CDs), de les seues gravacions com a director d’orquestra en Sony (Pierre Boulez: The Complete Columbia Album Collection, 67 CDs), Deutsche Grammophon (Pierre Boulez: 20th Century, 44 CDs) i Erato (Pierre Boulez: The Complete Erato Recordings, 14 CDs), i també la gran exposició inaugurada a París el 17 de març passat, que es podrà visitar fins al 28 de juny. En la xarxa s’han publicat molts textos sobre l’obra i la personalitat de Boulez, i hi han aparegut diverses pàgines web dedicades que recullen vídeos, entrevistes, articles i material gràfic. He fet una llista dels enllaços a aquests llocs que m’han semblat més interessants per compartir-los amb els lectors de la serp blanca. Estan tots en francès o en anglès. En català o en castellà no n’he trobat cap, però no em feu massa cas, perquè he fet aquesta tria a partir d’una cerca molt ràpida i no gens sistemàtica. Ací la teniu, per si us pot fer servei:







dijous, 26 març de 2015

«Una altra vida més alta i plena és possible»: una ressenya de Josep Alandete sobre «Un son profund»




Josep Alandete ha publicat en la revista literària L’Aiguadolç (any 2014, núm. 42) una extensa ressenya d’Un son profund, refosa i resum del text que va llegir en la presentació del llibre a Gandia l’any passat. L’ha titulada Una altra vida més alta i plena és possible. Podeu llegir-la clicant-ne l’enllaç.



dissabte, 21 març de 2015

Planiana (85)


És un home alt, flac, una mica desairós, miop, amb uns vidres gruixuts, d’una sociabilitat no gaire corrent, més aviat complicada. De vegades d’una gran expressivitat, de vegades molt callat i discret. Sempre extremament cordial i d’una discreció instintiva. Se li fa difícil posar-se en contra del que ell no comparteix; però, quan se sent saturat, o se’n va o inicia una envestida terrible, d’excel·lent dialèctica i molt fonamentada, terrible, és quan es veuen els fons de les coses i hom sap el terreny que trepitja. La seva ironia no el porta mai a les posicions estrabul·lades; més aviat al pacte, a la comprensió i a l’acord. Té un tic intermitent al nas —arronsa el nas. És el mateix que es pot observar, sovint, en els conills. En manifestar-se-li, la cara se li crispa. És la mateixa crispació que es pot observar en els retrats de Trotski; però, així com la cripació, en aquests retrats, és permanent, continuada i fixa, en Fuster és esporàdica i intermitent —cosa que no té gens d’importància, evidentment. […]

Els esdeveniments ocorreguts a València i en alguns punts del país, a conseqüència de la publicació d’alguns llibres de Fuster (sobretot els que tenen un esperit més òbviament crític i positiu, com per exemple El País Valenciano i Nosaltres els valencians), m’ha fet pensar en la força dels mediocres, que a tot arreu és immensa. Quan s’organitzen contra algú, són difícils de rompre —imbatibles. No es pot pas badar… Ara, Fuster, d’una formació clara i precisa, encara és més imbatible.

És el cas del literat absolut, completament lliurat a aquest sinistre i sanguinari ofici d’escriure. I el curiós és que és un home intel·ligent —cosa molt rara en aquesta professió. És ponderat, tracta de veure-hi clar, de comprendre el fabulós i complicadíssim entrellat de la vida, estableix perfectament la diferència existent entre la teoria i la pràctica, cosa que és molt dificil de trobar en la gent del país —i en la nostra professió encara més. Ara que la publicació del seu llibre Nosaltres els valencians li ha produït tanta repercussió entre les persones positives, no he pas constatat que els fums li hagin pujat al cap. Fuster és un home de gran ambició, però d’ambició llarga i autèntica —cosa que està molt bé. En termes generals és un home d’una intel·ligència excepcional, de primera categoria.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

dijous, 19 març de 2015

«Resum de literatura llatina», de Carles Riba

Fa poc més d’un any, Edicions Cal·lígraf va reeditar el Resum de literatura grega de Carles Riba (vegeu Algunes novetats bibliogràfiques importants), un petit volum de 62 pàgines publicat el 1927 en la Col·lecció Popular Barcino, que recollia les lliçons professades per Riba sobre els autors grecs en l’Escola de Bibliotecàries. La reedició ampliava aquell volumet inicial amb una introducció de l’hel·lenista Eusebi Ayensa i una antologia de textos en traducció catalana, que il·lustraven la presentació dels principals autors de la literatura grega. 

Ara acaba d’aparèixer el Resum de literatura llatina, del mateix autor, publicat el 1928, fruit també d’aquelles lliçons. Com en el volum anterior, la reedició d’aquesta obra ha estat a cura d’Eusebi Ayensa, que ha redactat un pròleg i també hi ha afegit una antologia de textos de la literatura llatina. Molts d’aquests fragments estan traduïts pel mateix Riba, ja que Ayensa hi ha incorporat un breu recull de textos originals en traducció catalana que acompanyava l’opuscle Nocions de literatura llatina, més breu encara que el Resum de literatura llatina, publicat per Riba cap a finals dels anys vint.

Encara que han passat molt de temps des de l’aparició d’aquest petit llibre, Eusebi Ayensa remarca que «els judicis de Riba segueixen essent, avui dia, perfectament vàlids, sobretot perquè el que el lector té a les mans no és pas un manual d’investigació, sinó simplement un resum dels principals autors, moviments i obres de la literatura llatina, sense cap altra finalitat, com reconeixia el mateix Riba en la nota final que clou el llibre, que “fornir la [informació] indispensable per a satisfer una primera curiositat de conjunt”».

Com destaca  Ayensa en el pròleg, la concisió i la claredat és un dels principals atractius d’aquest llibre, i tot això, «que no és poc, presentat amb un to gens fred ni academicista, sinó amb un escalf d’humanitat i ensems de passió». Aquesta observació és exacta i es pot comprovar només que fullegem una mica el volum. Així, Riba caracteritza la prosa de Cèsar com a «nua, viva, lluminosa i breu» i assenyala que l’estil de Sal·lusti «té un no se sap què de ràbia concentrada: és concís, reservat, enèrgic, consirós, ara i adés cabalístic», mentre que el de Sèneca és «alguna cosa de nou: tallat a frases curtes, transparent i d’un continu guspireig». 

dissabte, 14 març de 2015

Tirant lo Blanc i Madame Bovary, comparats (una nota sobre la novel·la realista)

En l’última classe dedicada a Madame Bovary, hem comentat la consideració d’aquesta novel·la com una de les obres més representatives del corrent de la novel·la realista i ens hem preguntat en què consisteix el seu «realisme». El primer factor que el caracteritza, com es va destacar des del moment de la seua publicació, és la descripció de la vida monòtona i grisa de la classe mitjana. En paraules del mateix Flaubert, Madame Bovary era un intent de fer una novel·la del no-res, d’un tema que no era «interessant» a priori. La majoria dels novel·listes anteriors a Flaubert, en canvi, havien defugit la descripció de la vida quotidiana. No la consideraven digna d’atenció des d’un punt de vista literari. Per a què fer un duplicat del que tenim tots els dies davant del nas? La novel·la només es justificava per la narració d’esdeveniments i la presentació de personatges que eren insòlits en un sentit o altre.

Els novel·listes del corrent realista objectaven, però, que aquests fets insòlits, aquestes aventures, no proporcionaven una imatge versemblant de la realitat humana. En la vida real el que hi predomina és la rutina, molt més que els esdeveniments «novel·lescos». Evidentment, en aquest punt hi ha un equívoc. No és cert, afortunadament, que la grisor i la mediocritat siguen unes qualitats més reals que les contràries. Una altra cosa és que siguen més habituals i, en aquest sentit, més «reals».«Realista» pren el sentit estadístic de «més probable».

dilluns, 9 març de 2015

Planiana (84)


En un moment determinat, Joan Fuster, que camina al costat meu, es para i fent un gest vast amb el braç m’assenyala les bancades d’arròs immediates i solitàries i em diu:

—Quantes paelles!

El gest de Fuster em fa el mateix efecte que el que degué produir Goethe quan, en arribar a Venècia i veure el mar, digué: «El mar, el mar!». Fuster digué: «Quantes paelles!». Són dues afirmacions iguals, basades en l’objectivitat més pura i simple. Ho digué d’una manera despectiva. Fuster és un nyicris. És un home que no menja res, que fuma, beu, sent música i llegeix. Jo tampoc no menjo gens, fumo, bec, no sento música i llegeixo. Ara: si jo no menjo gens, m’agrada que els altres mengin. En definitiva, no he cregut mai en els nervis. En el que crec és en la vitalitat humana, normal i tangible, en la força física de l’organisme. Fuster, que és un pur intel·lectual, creu en altres coses, proposades per persones de la quinta forca i susceptibles de ser aplicades a qualsevol país. Tot això és fals i perillosíssim. Jo sóc un home d’una família liberal i empordanesa, a qui cada dia agrada més la tradició i la realitat del país. Fuster és un carlí de família, que s’ha tornat revolucionari. El contrast és divertit.

Josep Pla, Direcció Lisboa (OC, 28)

dissabte, 7 març de 2015

Planiana (83)


La cara de Joan Fuster sembla tenir un vèrtex: el vèrtex dels seus ulls sortits, que mantenen tibants i estirats tots els teixits de les seves faccions i fins i tot els lligams del coll, que té notòriament crispats. Aquesta crispació general li dóna un estat de presència molt visible —una presència caracteritzada per una agudesa inquieta, nerviosa i apassionada. És la mateixa cara que de jove tenia Trotski —penso. La mala cara que presenta Fuster sembla tenir per origen la seva activitat interna.

Josep Pla, Joan Fuster (Homenots. Quarta sèrie, OC, 29)