dissabte, 25 de març de 2017

«Agamèmnon»: unes notes de lectura (1)

En les últimes sessions del curs de literatura universal hem comentat Agamèmnon d’Èsquil. Vam coincidir, d’entrada, a destacar la sensació inicial d’estranyesa i de dificultat que la lectura d’aquesta obra ens havia produït. Aquesta reacció no és una conseqüència només de la distància cultural. Èsquil, el més antic dels tres grans tràgics grecs que ens ha arribat, ja era estrany i abrupte per als seus contemporanis. A nosaltres també ens sorprèn el seu llenguatge densament poètic, el·líptic, i el hieratisme de l’acció dramàtica, on a penes passa res. De fet, l’argument d’Agamèmnon es podria resumir en una sola frase: Agamèmnon torna a Argos, després de la caiguda de Troia, i és assassinat per Clitemnestra. El paper preponderant del cor reforça el hieratisme d’aquesta tragèdia, que es podria definir com el cant d’un cor amb diàlegs intercalats. El cor s’interroga, expressa la seua ansietat i els seus temors davant uns fets que el fan retrocedir en el temps constantment. 

En les dues sessions dedicades a Agamèmnon hem fet una relectura en veu alta dels passatges més importants d’aquesta obra, intentant fer un exercici de close reading. Cada vegada estic més convençut que la lectura de prop, la lectura atenta i concentrada, és l’única aproximació als textos literaris que val realment la pena. És la millor manera de copsar la xarxa espessa de relacions que s’estableix dins d’un text i les al·lusions que s’hi fan a altres textos. També ajuda a destriar els implícits principals que hi ha darrere de cada text, cosa que permet dirigir la mirada enfora. En el cas d’Agamèmnon aquesta manera de llegir s’imposa com una necessitat. 

dimecres, 22 de març de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (30): François Villon



L’EPITAFI DE VILLON (BALADA DELS PENJATS)
Us demanem, germans sobrevivents,
que amb el cor endurit no ens contempleu;
si de nosaltres teniu pietat,
també de Déu obtindreu la mercè.
Aquí ens veieu lligats, quatre, cinc, sis:
la carn que hem engreixat i mantingut
és devorada i podrida temps ha,
i ara els ossos es tornen cendra i pols.
Que no es rigui ningú del nostre mal;
pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

A vosaltres, germans, ara clamem,
no ens desdenyeu perquè fórem occits
per justícia. Vosaltres sabeu prou
que no tothom arriba a posar seny.
Puix que som morts, no ens volgueu acusar;
davant el Fill de la Verge Maria,
que no ens manqui la gràcia del perdó
i siguem preservats del foc etern.
Som morts i ja ningú no ens pot blasmar.
Pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

La pluja ens ha rentat i ens ha esbaldit,
i el sol ens ha eixugat i renegrit;
voltors i corbs ens han buidat els ulls,
les barbes i les celles arrencat,
i ni un moment podem estar asseguts.
Ara aquí, ara allà, a mercè del vent
que sense treva ens gronxa a son plaer
i amb la carn més picada que un didal.
No sigueu de la nostra confraria.
Pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

Príncep Jesús, que del món ets senyor,
guarda’ns de caure en poder del Maligne.
No volem ser-ne deutors ni criats.
Homes, guardeu-vos de tota facècia;
pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.


François Villon (aprox. 1430 - abans del 1489)

(François Villon, Balades. Vosgos. Traducció de Feliu Formosa)

dissabte, 18 de març de 2017

De com un pet es transforma en un mal de queixal

En les sessions del curs de literatura universal que hem dedicat a Josep Pla, vaig comentar que El quadern gris parteix d’un dietari de joventut, que ha estat reescrit i reelaborat a fons. A més, Pla hi va incorporar molts altres textos procedents d’altres llibres seus. La majoria de les pàgines de Coses vistes, el primer llibre que va publicar Pla, el 1925, apareixen reproduïdes en El quadern gris amb molt poques modificacions.

Pla era un autor que tornava amb insistència sobre la seua obra. Ferran Toutain, en un article publicat en L’Avenç fa ja molt de temps («Alguns aspectes de La vida amarga», L’Avenç, núm. 104, abril 1987, pp. 12-17), advertia que Pla «corregia textos, n'aprofitava els trossos més suggerents per elaborar-ne de nous; retallava, afegia i apedaçava. Això és especialment constatable en els primers volums de l'Obra Completa, que són els que apleguen els seus escrits de joventut». Alguns dels escritss publicats anteriorment i incorporats a l’Obra Completa es van mantenir pràcticament intactes; d'altres, en canvi, van ser reformats a consciència. Canvis estilístics a banda, el que més crida l’atenció és que en les noves versions Josep Pla va eliminar sistemàticament tota referència crítica a la religió i al poder, passatges i frases que al·ludien directament al sexe i alguna escena fortament escatològica. Por de la censura? Més probablement, el que va suprimir o modificar Pla devia obeir a una voluntat d’esborrar l’empenta juvenil dels seus primers llibres, que hauria desentonat en l’esperit general que volia donar a la seua obra després del 39. Sense entrar a valorar els aspectes morals i ideològics d’aquests canvis, el fet més important a destacar és que aquestes refoses de vegades grinyolen literàriament en algun punt. És el cas de les escenes d’un primer amor (pàgs. 195-217 d’El quadern gris, en l’edició de Narcís Garolera), que van aparèixer prèviament en Relacions (1927). Pla, en incorporar aquest text a El quadern gris, hi va introduir diversos canvis, no massa importants, excepte en un detall. Quan el vaig llegir, em va semblar que una de les frases resultava una mica incongrüent en el context general del fragment. Vaig comparar-lo amb la versió inicial de Relacions i vaig entendre per què.

dissabte, 11 de març de 2017

Dimarts que ve comentarem «Agamèmnon»

Dimarts que, 14 de març, en ple ambient faller, dedicarem la sessió del curs de literatura universal a la lectura i comentari d’Agamèmnon d’Èsquil, en la traducció de Carles Riba.

En la sessió d’aquesta setmana vam acabar de tractar alguns punts que ens havien quedat penjats d’El quadern gris, com ara els comentaris i valoracions de Pla sobre molts escriptors. També, el problema central que articula la seua trajectòria literària: com incorporar la vida, heterogènia i diversa, a la literatura. L’escriptor ha de superar les dificultats que planteja captar una realitat tan densa. Ha de fer-se entendre. Vam tractar aquesta qüestió a partir de les narracions reproduïdes en El quadern gris, procedents de llibres publicats prèviament, com Coses vistes i Relacions. La majoria d’aquests relats són presentacions d’ambients i personatges, amb un escàs desenvolupament narratiu. De fet, relats com Història de Pardal, Història de Gervasi o Història de Carrau, apareixien incloses en un apartat de Coses vistes titulat Homes i paisatges. Per a Pla, la captació de l’ambient i dels personatges ja conté tot el dramatisme de la vida. No calen progressions argumentals Simplement, cal ser fidel a l’observació. Pla declara explícitament la seua desconfiança envers la forma de la novel·la en l’entrada de 9 de juny de 1919 amb aquestes paraules: «malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. […] les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns ambients determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit».

dijous, 9 de març de 2017

L’expressió de la intimitat

En l’entrada de 5 de setembre de 1918 d’El quadern gris, Josep Pla es preguntava «si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim» i concloïa que com a mínim hi ha tres factors que fan pràcticament impossible l’expressió sincera —sencera— de la intimitat. En primer lloc, «l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat» no es pot aconseguir, perquè «no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient». A més, suposant que la intimitat fos expressable, com que és única, ningú no la podria entendre. En segon lloc, hi ha totes les passions i sentiments que la deformen inevitablement: «la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit». Finalment, «l’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible». 

A més d’aquests tres factors assenyalats per Pla, n’hi ha un altre que en el seu cas concret potser encara és més decisiu: la reticència a expressar la intimitat a causa del sentit del ridícul. Ell mateix la reconeix en l’autoretrat reproduït en l’entrada del 7 de juny de 1918, quan es queixa de la mobilitat de les seues faccions, que el delaten sovint. Hi afirma que «si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen —si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes—, val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia». En l’entrada del 5 de setembre havia escrit també que «personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent» i que «només sóc fort per a aparentar —trobant-me en públic— que tinc el sentit del ridícul despert».

diumenge, 5 de març de 2017

Aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure

La presa de consciència de l’ofici d’escriptor és un dels principals eixos temàtics d’El quadern gris. És per això que les reflexions sobre l’escriptura hi són constants. Un de les més conegudes, i de les més citades, és l’entrada del 23 de desembre de 1918, en què Pla es refereix a la seua vocació literària com a «aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure»:

«23 de desembre de 1918.— Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?» 

Pla aplica l’adjectiu «secreta» a la seua vocació literària perquè en aquell moment era un escriptor inèdit, llevat d’alguns articles esparsos que havia publicat alguna revista comarcal. L’adjectiu apunta també al caràcter intens, obsessiu que tenia per a Pla l’escriptura. Com recordava Valéry, «del que més s’ocupa, és del que menys es parla. El que és sempre en l’esperit, no és gairebé mal als llavis». 

El segon adjectiu, «diabòlica», sembla suggerir que l’ofici d’escriptor comporta una mena de venda de l’ànima al diable i que el preu a pagar és «la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental». Encara que Pla es limita a contraposar aquesta característica que creu detectar en la seua personalitat amb l’obsessió que li suscita la seua vocació com a escriptor, implícitament s’assenyala que la segona és la causa de la primera. Aquesta interpretació vindria confirmada per altres entrades d’El quadern gris en què Pla es refereix al desdoblament que produeix en la seua personalitat la seua activitat com a escriptor. En l’autoretrat reproduït en l’entrada del 7 de juny de 1918, hi anota que, encara que escriu des de molt jove, «l’escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada» i que aquesta dedicació l’ha deformat, «ha creat, dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato». 

Per evitar malentesos, convé advertir que el que en podem dir «esterilitat sentimental» no implica en la pràctica una manca de cordialitat ni de simpatia personals, ni d’altruisme o de caritat. Igualment, no sabria dir si aquesta característica formava part de la realitat personal de Pla o era una elucubració seua. O meua. Ara, és bastant habitual en els escriptors. Turguenev observava d’un personatge de la seua novel·la Primer amor, que era un «home bastant fred, com la majoria dels escriptors». Quan l’escriptura es converteix en una obsessió apassionada i tensa, el problema de l’expressió de l’experiència, per intensa que siga aquesta, pot resultar més fascinant per a l’autor que la mateixa experiència, cosa que pot tenir com a efecte secundari l’esterilitat sentimental a què al·ludia Pla.



diumenge, 26 de febrer de 2017

Sobre el dietari com a gènere literari

Dimarts passat vam començar a comentar El quadern gris de Josep Pla. Abans, però, vam reflexionar una mica sobre el dietari com a gènere literari. Deu ser la forma literària més lliure i més flexible de totes. Substitueix l’extensió de la novel·la per la intensitat del fragment i amb el pas d’una entrada a una altra permet constants efectes de sorpresa. En un dietari hi cap tot: una anotació sobre qualsevol fet de l’activitat diària, una nota de lectura, una descripció d’un paisatge, una narració, un aforisme… El quadern gris és una mostra excel·lent de la gran varietat temàtica i formal que permet aquest gènere.

Cap bé sense pena. La forma del dietari també comporta perills, que no sempre són fàcils d’evitar. Tothom qui porta un diari o que l’ha portat en algun moment de la seua vida, ho ha pogut comprovar. Durant les primeres setmanes, o durant el primer mes, hi ha moltes coses a contar: tot és nou. Però al cap de poc, el dietarista s’adona que tendeix a repetir-se, que no val la pena anotar un fet o altre de l’activitat diària més o menys idèntic al d’ahir, al de demà i al de demà passat. El repertori de reflexions i de records també s’esgota ràpidament. El dietarista comprèn, dolorosament, que la vida de cadascun de nosaltres està muntada a partir d’un seguit de rutines, que no avancen ni duen enlloc. De vegades, s’intenta superar la banalitat del dia a dia anotant alguna reflexió sobre l’actualitat política o contant algun viatget turístic. El remei sol ser pitjor que la malaltia. El fet és que molts dels dietaris que es publiquen no compensen les poques pàgines dignes de ser llegides amb interès. Es nota massa que per a alguns escriptors el dietari només es justifica perquè permet fer llibres d’una manera fàcil i còmoda. Només cal escriure una mica cada dia, o amb un mínim de regularitat, i el llibre —el dietari— es fa, per acumulació, fatalment. Un dietari sempre és útil per a qui l’escriu: li serveix de disciplina, de memoràndum, de recull d’anotacions que es poden desenvolupar més endavant. Aquesta utilitat de l’escriptor no sempre comporta un profit proporcional per al lector.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (29): Guerau de Liost



EL GORG NEGRE
Sinistre gorg de condormides aigües
que el visitant conjures, impassible,
amb veis metàl·lics que en ton gruix fulguren,
filets sanguinis de ton ull ciclopi.

T'és, un penyal, parpella monstruosa
que un regalim adollaria tebi,
com una trena càustica de llàgrimes.
Tan absolut seria ton mutisme!

En tes riberes s'aplegà una ossera
de branques nues, de clofolles buides,
cranis baumats i rierencs compactes
i anònima barreja de polsines.

Arbres no tens que a ton espill s'aboquin
fora del tronc espellofat d'un roure.
L'aigua que et sobra, com un tel llenega
al gorg de més avall que se't retira.

Un laberíntic corriol, per sota
d'alzines corbes i pollades, mena,
llimant esqueis, a ton recinte mític.
Si un roc et tiren, treus bombolles d'ira.

Oh gorg! Debades ton secret pouava:
res no copsà, l'esguard, de ton misteri;
però ton ull ciclopi, que no mira,
sí que m'entrà per sempre més a l'ànima.

Guerau de Liost (1878-1933)

(Guerau de Liost, Obra poètica completa. Editorial Selecta)

dimecres, 15 de febrer de 2017

A la setmana que ve començarem amb «El quadern gris»

Dimarts passat vam dedicar tota la sessió del curs de literatura universal a llegir i comentar una petita antologia que havia preparat dels moralistes francesos, concretament de La Rochefoucauld (Reflexions o màximes i sentències), Chamfort (Màximes i pensaments), Joubert (Pensaments. Ed. Proa) i Paul Valéry. M’hauria agradat afegir-hi una tria dels Pensaments de Pascal, de La Bruyère, i també alguns aforismes de Lichtenberg (n’hi ha una selecció publicada en català: Quaderns de notes) i de Nietzsche, però no he pogut per falta de temps. 

Amb una certa recança, hem deixat Montaigne. És un d’aquells pocs autors que val la llegir de tant en tant. No cansa mai. El seu efecte és sempre tònic i refrescant. Abans de comentar l’antologia dels moralistes, vaig remarcar que l’obra de Montaigne inaugura dues línies que seran molt fructíferes en la literatura posterior. D’una banda, la literatura del jo, la que té com a matèria el propi autor, formada per autobiografies, memòries, diaris i, de vegades, epistolaris. De l’altra, la literatura dels moralistes, la flor de la literatura de França, en paraules de Josep Pla. Un moralista, si més no des de la tradició que inaugura Montaigne, no és el mateix que un moralitzador. Un moralitzador diu el que s'ha de fer, el que està bé i el que està mal, basant-se en uns principis que suposadament tots reconeixen o han de reconèixer. Prescriu unes regles. Els moralistes de la literatura francesa, en canvi, posen en qüestió la possibilitat d'afirmar uns models de conducta. El terme «moralista», en el seu cas, no fa referencia a la prescripció moral, sinó a la descripció i a la reflexió crítica sobre el comportament humà.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (28): Hölderlin



CANT D’HIPERIÓ
Vosaltres feu via allà dalt
en la llum, per un sòl que no cansa,
Genis feliços!
Lúcides aures dels déus
us toquen lleugeres,
com els dits de l’artista
cordes sagrades.

Sense fat, com l’infant de mamella
adormit, alenen
els celestials!
Castament preservat
en modesta poncella,
els creix en eterna
flor l’esperit.
I els ulls venturosos
miren en tranquil·la
eterna claredat.

Però a nosaltres
no ens és donat de tenir
repòs en cap lloc,
s’assequen, rodolen
els mísers humans
a cegues de l’una
hora dins l’altra,
com aigua de roca
a roca llançada,
anys i anys dins l’incert, daltabaix.

Friedrich Hölderlin (1770-1843)

(Carles Riba, Versions de Hölderlin. Edicions 62)

dimecres, 8 de febrer de 2017

Escriure per llegir millor

De la mateixa manera que el concepte de literatura no ha significat sempre el mateix, també les maneres d’ensenyar-la han variat al llarg del temps. Fins al segle XIX, l’ensenyament de la literatura tenia una dimensió retòrica explícita i declarada. El seu estudi es prolongava en l’aprenentatge de l’art d’escriure, perquè els autors que es llegien a les escoles eren també models a imitar. La feina dels alumnes no era fer comentaris, lingüístics o literaris, sinó aprendre a escriure i a parlar bé imitant els textos seleccionats. Els comentaris crítics eren competència del professor. 

Al segle XX, en canvi, la literatura va deixar de ser un model per esdevenir un objecte. El discurs escolar es va convertir en un discurs crític sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura es va reorientar cap a l’historicisme, cosa que es va traduir en els manuals d’història de la literatura i en el predomini de la dimensió crítica, canalitzada a través de la pràctica del comentari de text. 

Aquest enfocament acadèmic és un dels factors que més han contribuït a l’aversió que gran part de la població escolar sent per la lectura. La literatura com a disciplina acadèmica, si no se’n té una experiència personal prèvia, no té sentit, i l’enfocament acadèmic contribueix a blocar-ne la possible conversió en experiència personal. Ja tenim el cercle viciós Per a la majoria dels alumnes de tots els nivells educatius la literatura és únicament el que s’ensenya: una assignatura. S’arriba a pensar que les obres literàries han estat escrites amb el fi de ser ensenyades i estudiades, cosa que estalvia de llegir-les i rellegir-les. 

diumenge, 5 de febrer de 2017

Dimarts que ve continuarem amb Montaigne

Ja portem dues sessions amb els Assaigs de Montaigne. Dimarts que ve encara hi continuarem. Després, passarem a una petita antologia de la literatura dels moralistes (La Rochefoucauld, Chamfort, Joubert), que repartiré fotocopiada als assistents. Calcule que començarem el comentari d’El quadern gris el 14 de febrer, o el 21. La veritat és que Montaigne ens està resultant molt suggestiu i em fa la impressió que ens trobem molt a gust amb ell. 

En la primera sessió vam introduir d’una manera general, panoràmica, els Assaigs. Vam intentar explicar, en la mesura que es pot explicar, com Montaigne va poder escriure un llibre tan original, que inaugurava un gènere nou. El tema del seu llibre —«jo mateix sóc la matèria del meu llibre»— no se li va fer evident des del primer moment. Els primers assaigs, de fet, són només un recull d’exemples i màximes comentats de la moral antiga. Pertanyen al gènere de les «lliçons», entenent «lliçó» en el sentit de «lectura», molt cultivat en la seua època. Com la majoria dels escriptors, Montaigne comença imitant els escriptors i els gèneres dominants en el seu temps.

dimecres, 1 de febrer de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (27): Jaroslav Seifert



CANÇÓ D’AMOR
Sento allò que els altres no senten,
el fregadís d’un peu nu sobre el vellut.

Els sospirs sota el lacre d’una carta,
la vibració d’una corda que no vibra.

Quan de vegades fujo de la gent
veig allò que els altres no veuen.

L’amor que, guarnit de rialles,
s’amaga a les pestanyes dels ulls.

Quan encara té un floc de neu als cabells
ja veig florir una rosa al matoll.

M’ha semblat sentir l’amor que fugia
quan per primer cop uns llavis han besat els meus.

Qui frustrarà, però, la meva esperança?
—ni la por del desengany
no m’allunyarà de tu. Més bell
florirà si més gran és la follia.

Jaroslav Seifert (1901-1986)

(Jaroslav Seifert, El crit dels fantasmes i altres poemes. Llibres del Mall. Traducció de Monika Zgustová)

dissabte, 28 de gener de 2017

L’andante cantabile que va fer plorar Tolstoi

Cap a la ratlla dels cinquanta, Tolstoi va patir una gran crisi personal i moral que el va portar a criticar radicalment la realitat social —política, religiosa, familiar— del seu temps. Alhora, va concebre una mena d’ideologia cristianoanarquista i va renegar de tots els valors que més havia estimat, com l’art i l’orgull nobiliari. Aquesta crisi ja apareix reflectida en Anna Karènina.

El crític rus Boris Eikhenbaum va tractar aquest punt d’inflexió en la vida i en l’obra de Tolstoi com un cas particular de l’evolució que experimenta tot escriptor. Eikhenbaum assenyalava que el pas de la ratlla dels quaranta representa l’entrada en una edat difícil per a qualsevol persona, perquè és el començament de la lenta aproximació, física i psicològica, a la vellesa. A més, en aquesta època un escriptor ha de resoldre la seua posició històrica i el seu destí per segona vegada. Una nova generació està entrant en l’edat adulta i la història posa noves qüestions a l’home madur, que encara està lligat a una època anterior. L’escriptor se sent obligar a fer un balanç de la seua obra, a plantejar-se’n la continuïtat o la direcció que ha de prendre, i ha de reaccionar davant la nova generació, davant les noves tendències i els nous gustos literaris, que el poden deixar de banda. 

diumenge, 22 de gener de 2017

«Madame Bovary» i «Anna Karènina», comparades

George Steiner recordava en el seu assaig Tolstoi o Dostoievski que la comparació entre Madame Bovary i Anna Karènina és una confrontació clàssica de la crítica literària. Tolstoi havia llegit la novel·la de Flaubert abans d’escriure Anna Karènina i alguns van pensar que havia triat el tema de l’adulteri i del suïcidi com una mena de resposta a la novel·la de Flaubert. El fet és que aquesta temàtica, tal com mostren els seus diaris, ja l’havia ocupat des de feia temps i que l’impuls real per escriure la seua novel·la es va produir el gener de 1872, arran del suïcidi d’una dona, Anna Stepànovna Pirogova, prop de la finca de Tolstoi. En tot cas, Anna Karènina va ser escrita amb clara consciència de la seua predecessora. 

Sembla que el primer a establir una comparació entre totes dues va ser Matthew Arnold, que va escriure: «no hem de considerar Anna Karènina com una obra d’art, sinó com un tros de vida. El que la novel·la perd en art ho guanya així en realitat». Henry James, en canvi, va assenyalar que les novel·les de Tolstoi no aconseguien donar una adequada presentació de la vida precisament perquè no tenien aquelles virtuts formals tan ben encarnades en Madame Bovary. Ja tenim constituïts els dos bàndols. Steiner objecta que aquestes dues valoracions estan basades en interpretacions falses. La distinció d’Arnold entre l’«obra d’art» i el «tros de vida» és bastant confusa, mentre que Henry James mostrava una estranya ceguesa davant la forma orgànica de les novel·les de Tolstoi. George Steiner, per la seua banda, ho té molt clar: Anna Karènina és incomparablement la més gran de les dues novel·les pel seu pla, per la seua humanitat i per la seua tècnica. En un pas del seu assaig afirma tranquil·lament que Anna Karènina té una respiració més fonda que Madame Bovary. Això de la respiració més fonda no és que siga precisament un model de precisió i ve a repetir amb altres paraules la valoració de Matthew Arnold. Contra Flaubert, Steiner dictamina que la mediocritat i la grisor del tema ofega la seua novel·la, a pesar de la seua habilitat o de la seua perfecció tècnica, paraules que repeteixen al seu torn l’opinió que tenia el mateix Flaubert al respecte. Mentre l’escrivia, va declarar que encara que fos executada a la perfecció, el resultat només seria passable i no mai bell à cause du fond même. En fi, Vladimir Nabòkov, en el seu Curso de literatura rusa, va concloure eclècticament: «hay más melodía en el poema de Flaubert, que es una de las novelas más poéticas que jamás se han escrito; hay más fuerza en el gran libro de Tolstoi».