dimecres, 3 de febrer de 2016

Sobre els spoilers quan es comenta un llibre (a propòsit de l’entrada sobre «Michael Kohlhaas»)

Roderic Ortiz, autor del bloc Historiata, m’ha enviat un correu comentant-me l’entrada anterior sobre Michael Kohlhaas, de Kleist, obra que ell mateix ha llegit recentment. A part de compartir amb mi amablement la seua lectura, em fa un retret: «no m'esperava que contares tot l'argument. Ja sé que no passa res, que això no invalida la seua lectura, però mata un poc l'emoció. He gaudit molt de no saber si se salvaria o moriria fins la traca del final. Ja vaig anar amb compte de no llegir el pròleg abans del relat, per si de cas, i vaig fer bé, perquè revela el final». 

Reconec que en el comentari sobre Michael Kohlhass vaig contar-ne tot l’argument. En vaig fer, com es diu ara, l’spoiler. Aquesta paraula anglesa s’utilitza per referir-se al fet d’explicar total o parcialment elements claus d’un llibre, d’una pel·lícula, d’una sèrie televisiva, etc. El mot té una connotació clarament pejorativa. En anglès, spoil vol dir fer malbé, esguerrar. Deu tenir alguna relació amb espoliar: desposseir algú d’allò que li pertany.

Puc al·legar en defensa pròpia que pràcticament m’hi vaig veure obligat a causa de les característiques del relat de Kleist. Com que en Michael Kohlhass tot és trama, es fa molt difícil de referir-se al sentit global de l'obra sense analitzar-ne l'argument complet i, per tant, sense contar-lo. D’altra banda, reconec que en el meu cas concret els spoilers em deixen una mica indiferent. Supose que perquè cada vegada la intriga narrativa em molesta més. M’atreviria a dir que quasi m'ho passe millor en una segona lectura, quan puc fixar-me en moltes més coses sense sentir-me impulsat apressadament cap endavant pel què passarà. El que es puga perdre en sorpresa —sempre una mica mecànica— es guanya en intensitat i en una lectura més comprensiva. Amb la música, em passa igual. És a partir de la segona audició d’una obra quan comence a sentir la música veritablement. Evidentment, en molts altres casos, la primera vegada és també l’última. Amb una ja en tenim prou, i sovint massa i tot. 

dilluns, 1 de febrer de 2016

«Michael Kohlhaas»: l’àngel de l’apocalipsi contra el desordre del món

En la sessió que vam dedicar en el curs de literatura universal al comentari de Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist, tots vam coincidir en la sensació inicial d’estranyesa que provoca la lectura d’aquesta narració. No perquè siga difícil ni costosa de llegir, ben al contrari. El relat és transparent, precís, i Kleist imprimeix des de la primera línia un ritme vertiginós, que obliga a una lectura igualment ràpida, sense entrebancs. Però, primer motiu de desconcert, en Michael Kohlhaas tot és trama: els fets es presenten en estat brut, sense a penes comentaris, sense filtre moralitzador ni psicològic. No hi ha descripcions ni observacions sobre el caràcter dels personatges. El lector s’imagina el protagonista com un home robust, d’aspecte seriós. El fet, però, és que el narrador no diu ni una sola paraula sobre el seu aspecte físic. També contribueix a aquesta sensació d’estranyesa l’actuació del protagonista, tan hiperbòlica, i el seu determini, inflexiblement prussià.

«A mitjan segle XVI, a la ribera del riu Havel, vivia un rambler anomenat Michael Kohlhaas, fill de mestre d’escola i un dels homes més honests i alhora més terrorífics del seu temps.» Així comença la narració de Kleist. De camí a una fira local per vendre els seus cavalls, un noble obliga Kohlhaas a deixar part de la mercaderia com a mitjà de pagament per viatjar per les seues terres, amb la promesa que podrà recuperar-la al final de la fira. Quan Kohlhaas torna, troba els seus cavalls gairebé morts i que un seu criat ha estat apallissat. El noble no vol saber-ne res. El rambler, una vegada examinats els fets amb molta cura, presenta una demanda davant els tribunals, que, gràcies a la influència del noble, és rebutjada. La dona de Kohlhaas acudeix ella mateixa a portar una petició al príncep elector de Brandenburg, però torna tan maltractada pels guàrdies que mor al cap de poc. Kohlhaas, indignat, decideix de prendre’s la justícia pel seu compte i al capdavant d’un grup de servidors ataca el castell del seu ofensor. De seguida es veu voltat per tot un seguit de gent arreplegadissa amb la qual arriba a formar un exèrcit tan àgil com temible, que porta arreu el caos i la destrucció. La revolta de Michael Kohlhaas, que es du a terme sobretot amb l’incendi, pren un caràcter apocalíptic, típic dels moviments mil·lenaristes medievals, que van persistir fins ben entrat el segle XVI. En un manifest que va difondre, Kohlhaas es proclamava «l’enviat de l’arcàngel Miquel que ha vingut a castigar a foc i ferro la perfídia en què està sumit el món sencer en tots els qui abracen el partit del gentilhome en aquest litigi». 

dijous, 28 de gener de 2016

Més Tolstoi: la incomprensió, estratègia essencial de la novel·la

Després de les dues sessions dedicades a Khadjí-Murat, no he pogut resistir la temptació de continuar parlant de Tolstoi. Així, vaig llegir un fragment d’Infància per remarcar les qualitats homèriques que s’han destacat sovint en la seua obra i vaig comentar també tres capítols d’Anna Karènina: el primer, el 29 i el 30 de la primera part. El començament d’aquesta novel·la, tan justament celebrat, és in media res, com en les obres clàssiques, com en la Ilíada, com en Khadjí-Murat… Anna Karènina ha acudit a casa del seu germà, Stiva, per posar-hi pau, ja que la muller d’aquest li ha descobert una infidelitat i no vol saber-ne res. Anna, irònicament, tenint en compte el que passarà després en el seu cas, aconsegueix la reconciliació del matrimoni i, acomplerta la seua missió, agafa el tren per tornar a casa. Durant l’estada amb el seu germà, ha conegut Vronski, que ha pres el mateix tren. I no per casualitat. 

Quan Anna puja al vagó, intenta posar-se a llegir, però no pot concentrar-se. Se sent inquieta i exaltada alhora. Tolstoi, a diferència del que fa Flaubert amb Emma Bovary, no atribueix la «caiguda» d’Anna Karènina a la lectura de novel·les, cosa que es mire com es mire no deixa de ser bastant inversemblant. Mentre el tren s’està aturat, Anna baixa a l’andana i s’hi troba amb Vronski, enmig d’una tempesta de neu. Abans, al vagó, un mugic, que havia entrat a revisar la calefacció «es posà a gratar no sabia ben bé què a la paret; la vella estirà les cames per tota la llargada del vagó i l’omplí d’un núvol negre; després, quelcom cruixí i espetegà terriblement, com si hom estripés alguna cosa; després un foc vermell l’encegà i una paret ho tapà tot. Anna tingué la sensació que s’ensorrava. Tot això, però, no era terrible, sinó joiós». En comptes de descriure o comentar directament l’estat psicològic d’un personatge, Tolstoi presenta un fet exterior que s’hi pot relacionar metafòricament o simbòlicament. Aquest escenari exterior té també una funció premonitòria. Es tracta d’un procediment que dóna una gran cohesió a l’acció narrativa. 

divendres, 22 de gener de 2016

«Khadjí-Murat», la millor narració que s’ha escrit mai?

En tornar de les vacances de Nadal, hem dedicat les dues sessions del curs de literatura universal que hem tingut fins ara al comentari de Khadjí-Murat, de Tolstoi. Vaig començar preguntant als assistents què pensaven de les paraules de Harold Bloom sobre aquesta obra: «la millor narració que s’ha escrit mai». La reacció general va ser d’un cert escepticisme. Home, la novel·la està bé, però la millor…! Reconec que Bloom és donat als entusiasmes rapsòdics i un punt hiperbòlics, sobretot si pot relacionar amb Shakespeare el llibre exaltat. Ara bé, en aquest cas concret no està sol. El filòsof Wittgenstein, que no era un babau precisament, en una carta del 1912 adreçada a Bertrand Russell li escrivia: «Acabe de llegir Hadjí-Murat, de Tolstoi. L’ha llegit vostè? Si no, ha de fer-ho, perquè és meravellós».

Evidentment, plantejar el valor d’aquesta obra en els termes amb què ho fa Bloom no té gaire sentit. Si ho vaig fer va ser més que res per provocar —en el bon sentit de la paraula, és clar. De tota manera, després de les dues sessions que li hem dedicat, crec que hem arribat a la conclusió que, si no la millor, sí que podríem considerar-la una de les millors. Tots contents.

dimecres, 13 de gener de 2016

Un llibre electrònic sobre les quatre grans cròniques


El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha editat, en el marc de l’Any Ramon Muntaner, el llibre electrònic Les cròniques catalanes sobre les quatre grans cròniques medievals. El llibre, que incorpora entrevistes, arxius sonors, imatges digitalitzades i text, es pot consultar online i decarrregar gratuïtament. No ha estat pensat com la duplicació en format electrònic d’un llibre imprès en paper i aprofita al màxim les possibilitats de l’hipertext. 

La publicació vol fer una mirada a l’època medieval que abasten les quatre cròniques a través de diferents focus temàtics: el context històric, l’art, la identitat i les dones. L’obra inclou trenta-nou passatges extrets de les cròniques, acompanyats de la imatge del document original, la transcripció, i en alguns casos de la lectura, així com un treball bibliogràfic que recopila els còdexs i impresos que transmeten aquestes cròniques amb enllaços a les reproduccions digitals íntegres dels textos que es conserven en la Biblioteca de Catalunya completen el contingut.

Aquesta és la taula de continguts del llibre:

Presentació 
Eugènia Serra Aranda 

Les cròniques en síntesi 
Tània Alaix i Gimbert 

Sobre fets rellevants de les cròniques 
Almudena Blasco Vallés 

Entrevistes als investigadors i selecció de passatges de les cròniques 
Les cròniques com a creació d’una identitat catalana 
Josep Maria Solé i Sabaté 
Catalunya en el context històric medieval
José Enrique Ruiz-Domènec
L’art i la creació a les cròniques 
Raül Sanchis Francés 

Les dones a les cròniques catalanes 
Núria Silleras Fernández 

Les cròniques a la Biblioteca de Catalunya 
Almudena Blasco Vallés 

Manuscrits, edicions impreses i estudis 
Tània Alaix i Gimbert



diumenge, 10 de gener de 2016

Dimarts que ve es reprèn el curs de literatura universal a l’Octubre


Dimarts que ve, 12 de gener, reprendrem el curs de literatura universal a l’Octubre. Tal com vam quedar, dedicarem aquesta sessió i potser alguna més al comentari de Khadjí-Murat de Tolstoi. Entre altres coses, podrem discutir si la valoració que va fer Harold Bloom sobre aquesta obra —«la millor narració que s‘ha escrit mai»― és una hipèrbole entusiasta o la simple constatació d’un fet. A més de Khadjí-Murat, comentarem una tria d’altres textos de Tolstoi, que repartiré fotocopiada. A partir d’aquí, introduiré diverses qüestions relacionades amb el sorgiment de la novel·la com a gènere modern i amb el concepte de realisme en literatura. El següent llibre que comentarem seran els Contes de Txékhov, en la selecció editada per Quaderns Crema. 

Les entrades que estic publicant últimament estan més o menys relacionades amb les obres i els temes tractats en el curs. Al final, crec que deixaré de resumir sistemàticament totes les sessions, com he fet fins ara, i, en lloc d’això, escriuré sobre alguns dels punts tractats, completant-los o aprofundint-los una mica. De tota manera, encara voldria comentar en aquest bloc les dues últimes sessions, les dedicades a Montaigne i a la narració Michael Kohlhaas de Kleist. Espere fer-ho aviat. 

Ens veiem dimarts, doncs.

dijous, 7 de gener de 2016

Llegint Montesquieu i Swift

Continue treballant en el manual de literatura universal per a batxillerat. Ja he enllestit les quatre primeres unitats, d’un total de nou, i ara porte entre mans la dedicada a la literatura del segle XVIII. Al final, el que em dóna més feina, però també el que m’agrada més, és triar textos per a cada unitat. Tinc una taula plena de llibres apilats i vaig fullejant-los per trobar-hi fragments que tinguen un sentit complet, que siguen representatius de l’autor i l’obra, i que resulten atractius per als alumnes. La majoria dels llibres que he de consultar els tinc subratllats i els recorde prou bé, però n’hi ha d’altres que he aprofitat per tornar-los a llegir, com els Viatges de Gulliver. Uns altres els he llegit ara per primera vegada. És el cas de les Cartes perses de Montesquieu, que tenia pendent des de feia temps. El de Swift, ja fa molts anys que el vaig llegir en castellà. Ara podia fer-ho en la traducció catalana recentment publicada per Adesiara, però al final he preferit llegir-lo en anglès, en un volum petit, molt ben imprès, molt confortable, de l’Oxford University Press. 

Mentre llegia les Cartes perses, m’anava anotant en una columna el número de les pàgines que podien servir-me per al manual de literatura universal, i en una altra les que més m’interessaven personalment, com ara les seues paraules contra l’excessiva proliferació de llibres. Montesquieu posa en boca d’un dels perses que «la majoria dels francesos tenen la dèria de voler ser intel·ligents, i els qui volen ser intel·ligents tenen la dèria de fer llibres. Tanmateix, no hi ha cosa més mal pensada: sembla que la natura havia vetllat sàviament perquè les bestieses dels homes fossin passatgeres, i els llibres les immortalitzen». En una altra carta, s’exclama contra l’enorme quantitat de lletra morta que representen els molts llibres, en la majoria dels quals «quan encara l’autor no ha fet els compliments de costums, els lectors ja estan avorrits: els fa entrar mig morts en una matèria negada enmig d’un mar de paraules». 

dimecres, 6 de gener de 2016

Ha mort Pierre Boulez


Ahir va morir Pierre Boulez, als 90 anys. Compositor, director d’orquestra, escriptor, nom clau de la música del segle XX,  per a mi una referència constant, inexcusable, familiar. En aquest bloc m’hi he referit més d’una vegada, com ara en aquestes entrades:

Ara que s’ha acabat el curs: algunes músiques i algunes lectures

Continue sentint Haydn

«Per voluntat i per atzar», un llibre de Pierre Boulez

Boulez en concert: uns vídeos

90 anys de Pierre Boulez

dilluns, 4 de gener de 2016

Infància, adolescència, joventut

M’estic una bona estona fullejant Infància, adolescència, joventut en la traducció d’Andreu Nin. Crec que és el llibre que m’estime més de Tolstoi. Torne a llegir Aflicció, l’impressionant i torbador capítol sobre la mort de la mare. També, un altre en què descriu una cacera, una escena idíl·lica, plena de felicitat, un dels millors exemples del seu enorme poder de captació de la realitat sensorial. Llegiu-ne, si no, aquest fragment:

«La sega es trobava en el seu apogeu. La grogor brillant del camp immens era limitada només per una banda per la taca blavenca d'un bosc espès i alt que em semblava, llavors, un indret llunyà i misteriós més enllà del qual s'acabava el món o començaven uns països inhabitats. Tot el camp era ple de garbes i de gent. En les clarianes deixades per la sega es veia l'esquena encorbada d'una pagesa, el refulgir de les espigues quan les col·locava entre els dits, una dona inclinada damunt un bressol posat a l'ombra i les garbes escampades pels rostolls claferts de blauets. A l'altra banda, els camperols drets, en cos de camisa, damunt els carros, hi apilaven les garbes i alçaven la pols damunt la terra resseca i ardent.

El capatàs, amb botes altes, la jaqueta tirada a l'esquena i unes vergues a la mà, en veure el pare des de lluny, es tragué el capell de feltre, s'eixugà el cap de pèl de panotxa i la barba amb un tovallola i escridassà les dones.

El cavall rogenc que muntava el papà caminava amb un pas lleuger i juganer, acalant de tant en tant la testa fins al pit, estirant les regnes i esquivant amb la seva cua espessa els tàvecs i les mosques que se li encastaven àvidament. Dos llebrers, arronsant la cua tensa en forma de falç i alçant molt les potes, saltaven graciosament pels rostolls, entremig de les potes dels cavalls; la Faluga corria al capdavall i, acotant el cap, esperava el senyal. Jo sentia i veia, commogut, els enraonaments de la gent, el clapoteig dels cavalls i la remor dels carros, el joiós xiulet de les guatlles, la bonior dels insectes, que planaven per l'aire en estels immòbils, la fortor de botja, palla i suor de cavall, els milers de colors i ombres diverses que el sol ardent expandia per la grogor clara dels rostolls, la blavor del bosc llunyà i el lilà blanquinós dels núvols, les blanques teranyines que flotaven per l'espai i es posaven damunt els rostolls».

dimecres, 30 de desembre de 2015

Repasssant «Resurrecció» de Tolstoi

Avui, de matí, m’estic una bona estona fullejant Resurrecció de Tolstoi en la traducció al català de Rossend Llates i Alfons Maseras, publicada per Proa el 1928 en dos volums. No s’ha reeditat des d’aleshores ni s’ha tornat a traduir. Com que prompte comentarem Khadjí-Murat en el curs de literatura universal, estic repassant altres obres de Tolstoi. M’agradaria fer-ne una tria d’alguns fragments significatius per complementar el comentari de Khadjí-Murat.

Hi ha una escena de Resurrecció que tinc gravada en la memòria i que he pogut localitzar de seguida. Al capítol 16 de la segona part, Nekhludov, el personatge principal, s’entrevista amb un funcionari important per plantejar-li un assumpte que el preocupa. Aquest funcionari acabava d’esmorzar en el moment en què arriba Nekhludov i «com solia fer, estimulava la digestió fumant un cigar i caminant amunt i avall del seu despatx». El narrador no diu en cap moment que a aquest personatge tant se li’n dóna el problema que li planteja Nekhludov. Simplement, remarca de tant en tant la seua preocupació perquè la cendra del cigar no caiga a terra. El funcionari conclou l’entrevista preguntant banalment a Nekhludov si ve sovint a Peterbug, «sostenint el cigar de manera que la cendra no caigués; però com que tanmateix anava a caure, anà a deixar-la amb precaució al fons d’un cendrer».

Continue fullejant i em crida l’atenció una comparació. La tenia subratllada, però no la recordava: «Des de l’instant que havia tornat a veure la noieta, Nekhludov havia sentit renéixer en ell el desig antic. Com abans, no podia estar-se de sentir una sincera emoció quan s’adonava del davant blanc de Katutxka; ni sentir sense gran satisfacció la seva veu, el seu riure, el soroll de les seves passes; ni sofrir amb indiferència, sobretot quan ella reia, l’esguard dels seus ulls negres com a móres mullades». L’esguard dels seus ulls negres com a móres mullades. La veritat és que la comparació és més sorprenent que precisa. Al mateix temps, és estranyament efectiva. 

Una mica més avant, m’ature en aquesta frase, que també havia subratllat. En una missa, «imitant els grans, les criatures pregaven amb fervor, sobretot quan algú les mirava». Trobe de seguida un altre fragment en la mateixa línia: «Els ulls se li mullaven de llàgrimes: bones i dolentes. Bones, en tant que llàgrimes de felicitat, nascudes del desvetllament de l’ésser moral adormit dintre ell feia anys; però també dolentes, perquè eren llàgrimes de tendresa per ell mateix i per la bondat de la seva ànima». La Rochefoucauld.

Torne a llegir el capítol 39 de la primera part, que conté la cèlebre descripció d’un ofici religiós al presidi. Aquest capítol, que aprofitaré en el curs, il·lustra d’una manera perfecta la tècnica principal de Tolstoi per descriure una escena o una situació: descriure-la com si la veiés per primera vegada, sense comprendre-la. La «incomprensió» novel·lística és un procediment fonamental a l’hora de desemmascarar el convencionalisme i el mecanicisme que impregnen els fets de la vida social. Aquesta tècnica la van fer servir sovint els il·lustrats, com ara Montesquieu en les Cartes perses o Voltaire en Càndid

Un altre fragment d’aquesta novel·la que vull comentar en el curs és l’extraordinari capítol 17 de la primera part, en què es consuma la seducció de Natutxka per Nekhludov. L’escena transcorre en una nit «fosca, humida, càlida; una boirina blanca, produïda a la primavera per la fosa de les neus, emplenava l’aire. De la riera, a cent passes de la casa, venien uns sorolls estranys: era el glaç que cruixia». 

M’agradaria tornar a llegir Resurrecció. Però ara no puc. Com a mínim, fullejant-la una mica he refrescat el record que en tenia. Si la voleu llegir en català, encara podreu trobar en uniliber alguna còpia, amb els fulls esgrogueïts, de l’edició de Proa.



dilluns, 28 de desembre de 2015

Ariadna, una pàgina web interactiva per a l’estudi de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX


Fa poc s’ha penjat en la xarxa Ariadna, una pàgina web interactiva dedicada a la literatura catalana de la segona meitat del segle XX, que pot resultar molt útil per a estudiants i professors d’ensenyament secundari i, especialment, de batxillerat.

En la presentació d’aquest projecte s’assenyala que Ariadna és un documental interactiu i una eina pedagògica que «a través d’un recorregut pels principals autors de la literatura catalana del segle XX, ofereix una visió global i integradora d’una part de la producció literària del segle XX a Catalunya». 

El documental s'estructura en dos mòduls que corresponen als períodes històrics 1939-1959 i 1960-1998. Cada mòdul conté una narració principal que té per objectiu donar una visió global de la història de la literatura catalana durant aquells anys. La narració principal serveix de context i dóna pas als vídeos d’entrevistes, on amb l’ajuda dels experts es desenvolupa algun dels temes que es mencionen a la narració principal i que mereixen ser aprofundits, com ara el pas de frontera dels exiliats o la censura durant el franquisme. El documental també proposa fragments de textos literaris, llegits i comentats per experts, entre els quals La plaça del Diamant, Bearn, Vacances pagades, Invasió subtil o Camí de sirga. La selecció dels textos s’ha fet prenent en consideració les lectures prescriptives de Batxillerat del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya per als cursos 2012-2016.

dissabte, 19 de desembre de 2015

L’Institut d’Estudis Catalans penja en línia el diccionari de sinònims d’Albert Jané

De gran esdeveniment s’ha de considerar la publicació en línia del diccionari de sinònims d’Albert Jané. Fins ara, podíem consultar en Internet els principals diccionaris generals de la llengua catalana, com el de l’Enciclopèdia o el Diccionari català-valencià-balear. Però no disposàvem d’un diccionari de sinònims de qualitat. Calia recórrer a edicions en paper, amb la incomoditat que això comporta quan estem escrivint i treballant davant d’una pantalla. Al final, només consultem el que ens és accessible amb un clic. 

El diccionari de sinònims d’Albert Jané va ser publicat per l’editorial Aedos el 1972. En el moment de la seua aparició es va ressentir de la competència del Diccionari de sinònims i antònims, de Santiago Pey, publicat per l’Editorial Teide molt poc abans. El 1995 va ser reeditat per Barcanova amb el títol de Diccionari Barcanova de sinònims. A hores d’ara, aquestes dues edicions en paper són introbables. 

La present edició d’aquest diccionari de sinònims, que s’ha publicat únicament en format electrònic, conté 33.025 formes diferents aplegades en 27.542 articles, amb un total de 34.377 accepcions diferents; els articles tenen entre una i tretze accepcions, i un 18% dels articles en contenen més d’una. L’edició s’ha ampliat i enriquit amb moltes possibilitats de consulta i permet tota una sèrie d’utilitzacions especials abans impensables. A més, cada article permet ampliar la informació sobre la paraula consultada amb enllaços directes al DCVB (Diccionari català-valencià-balear), al DIEC2 (Diccionari de la llengua catalana. Segona edició), al DCLC (Diccionari descriptiu de la llengua catalana) i al Portal CiT (Terminologia de Ciències i Tecnologia).

Com assenyala Albert Jané en la presentació que ha redactat per a aquesta edició, «molt sovint, un diccionari de sinònims actua solament com un simple recordatori» i «no és sinó un instrument de suggeriment, que pot ser que demani, a continuació, la informació del diccionari general». La seua funció, per tant, no és introduir variacions lèxiques en el nostre estil d’una manera gratuïta, ni evitar mecànicament les repeticions, reemplaçant la paraula repetida per una altra de significat semblant o equivalent. La cacofonia, molèsties auditives a banda, sol ser símptoma d’una expressió maldestra, mal organitzada, poc àgil. El diccionari de sinònims ens pot ajudar a aconseguir una expressió més precisa i pot suggerir-nos alguna solució per refer la redacció d’una frase o de tot un paràgraf que coixeja per un costat o altre. 

Jo ja tinc el diccionari de sinònims d’Albert Jané en la barra d’adreces d’interès del Google Chrome.



dijous, 17 de desembre de 2015

Última sessió del curs de literatura universal abans que acabe l’any


Dimarts passat va tenir lloc l’última sessió del 2015 del curs de literatura universal a l’Octubre. Reprendrem el fil el 12 de gener. En principi, havíem previst fer-ne una altra dimarts que ve, 22 de desembre, però els assistents al curs, amb el bon sentit que els caracteritza, van considerar que aquest dia se solen fer dinars d’institut o d’empresa i que, en conseqüència, és possible que molts no estiguéssem en les millors condicions per presentar-nos a classe amb el decòrum que exigeix un acte tan solemne. Per tant, el 12 de gener, més.

Després de festes començarem directament, sense cap preàmbul, amb el comentari de Khadjí-Murat de Tolstoi. Qui no puga fer-se amb un exemplar de la traducció catalana, exhaurida segons sembla, que el llegisca en castellà. Després de Khadjí-Murat, i d’altres textos de Tolstoi, que repartiré fotocopiats, passarem de seguida als Contes de Txékhov i, a continuació, a L’educació sentimental de Flaubert. Aquests són els deures per Nadal.

No he pogut redactar encara les entrades sobre la novena sessió, de l’1 de desembre, i sobre la desena, de dimarts passat. He hagut de corregir molts exàmens i enllestir uns compromisos editorials urgents; tot això adobat amb un constipat molt fort que em feia anar a mig gas. Ara només anote que la novena sessió la vam dedicar a Montaigne i a dues derivacions importants de la seua obra: la literatura dels moralistes francesos i el que s’ha anomenat la literatura del jo. A més, hi vam analitzar i comparar dues obres fonamentals de la literatura catalana: El quadern gris de Pla i el Diari 1952-1960 de Fuster. Dimarts passat vam acabar de comentar alguns aspectes del diari de Fuster. La resta del temps la vam dedicar a Michael Kohlhaas, de Kleist, aquesta narració tan transparent, tan ràpida i tan estranya —i tan extraordinària. 

Només puga, publicaré les entrades sobre aquestes dues sessions. De moment, el diumenge que ve ja el puc donar per perdut. M’han nomenat president d’una mesa electoral.




dijous, 10 de desembre de 2015

«Mendelssohn és a la teulada», una novel·la txeca sobre la Praga ocupada pels nazis

Ja fa temps que m’ho pense molt abans de comprar un llibre. En tinc tants a casa per llegir encara! De tota manera, l’altre dia no vaig dubtar quan vaig veure a Tres i Quatre Mendelssohn és a la teulada, una novel·la de Jiří Weil, escriptor txec d’origen jueu, que acaba de publicar Viena Edicions en la col·lecció El cercle de Viena, amb traducció directa de Jaume Creus. 

Tot el que té a veure amb la cultura txeca m’interessa d’entrada. Digueu-ho mania, si voleu, però em té igual. M'agraden molt els compositors txecs i els conec bastant bé. Sobretot Janáček, que no em canse mai de sentir. Pel que fa als escriptors, m’he de limitar al que hi ha traduït (mil gràcies a Monika Zgustova!): Hašek, Seifert, Holan, Kundera, Hrabal… També m'agrada molt el país. He fet diverses estades a Txèquia, no únicament a Praga, i no sempre estrictament turístiques. De vegades, quan es pensa en alguna nació petita com a model per al país normal que voldríem ser, se sol esmentar, ja posats, Dinamarca. A mi m'agrada més pensar en Txèquia. 

dilluns, 7 de desembre de 2015

Vuitena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Shakespeare, Rabelais, l’entrada en l’edat moderna

La feina se m’acumula. Dimarts passat vam tenir la novena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre i encara no havia publicat el corresponent report de la vuitena. S’està complint l’aporia que plantejava Sterne en el volum quart del Tristram Shandy, quan Tristram constata que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. Sort que ara hem tingut un pont de quatre dies. A més, com que demà és festa, no hi ha sessió del curs i ho podré aprofitar per posar-me al dia.

En la vuitena sessió, del 24 de novembre, vam acabar amb Shakespeare. Vam llegir i comentar el soliloqui de Ricard II que pronuncia el rei quan és a la presó. Ricard II és una obra que avança les tragèdies fosques i violentes: Hamlet, Macbeth, El rei Lear, Otel·lo… En aquest bloc ja vaig dedicar una entrada a aquest soliloqui de Ricard II, que podeu llegir clicant l’enllaç anterior. El rei l’inicia comparant la presó que l’acull amb el món. Com que el món és populós, mentre que a la presó no hi ha ningú, llevat d’ell, decideix poblar aquest petit món amb el seu pensament, «amb fantasies tristes, com si fossin homes». Però els pensaments tampoc no estan contents. Els més alts, es mesclen amb escrúpols i es contradiuen. Els ambiciosos, com que no poden res, moren dintre del seu orgull. I els pensaments de resignació s’adulen llastimosament dient-se que «d'altres han estat esclaus de la fortuna / i d’altres en vindran». Ricard constata que juga a ser molts personatges, cap dels quals no és feliç. És a dir, juga a posar-se diferents màscares, cap de les quals no el satisfà, perquè «ni a mi ni a un home que no sigui més que un home, / res no ens complau fins que arriba la calma / de no ser res». En els versos següents, el rei s’identifica amb un rellotge: abans vivia el temps. Ara, empresonat, l’únic que pot fer és comptar-lo. Després d’aquest soliloqui, vam llegir tres sonets de Shakespeare: el 18, el 23 i el 73, en la traducció de Gerard Vergés.