dissabte, 20 desembre de 2014

«La dona d’en Martin Guerre», una obra mestra de la novel·la breu del segle XX

A mitjan segle XVI, a França, a la Gascunya, hi va tenir lloc un procés judicial cèlebre per l’estranyesa del cas tractat i per la dificultat d’arribar a una conclusió a partir de les proves presentades. L’any 1548, un camperol benestant del Llenguadoc, anomenat Martin Guerre, va abandonar la seua dona, Bertrande de Rols, i el seu fill. Durant molt de temps no se’n va saber res. Al cap de vuit anys va tornar —o així ho va creure tothom— i es va reintegrar plenament a la seua vida anterior. L’home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions i complexió, els mateixos senyals particulars, com algunes cicatrius, que el que havia desaparegut. Després d’uns anys de tranquil·la convivència matrimonial, que va donar com fruit dues filles, la dona va al·legar que havia estat enganyada per un impostor i el va denunciar davant els tribunals. El procés va restar indecís durant un temps fins que en una de les sessions va reaparèixer el veritable Martin Guerre. Els testimonis presents, però, no es van posar d’acord sobre quin dels dos era l’autèntic. Al final, l’home denunciat per Bertrande de Rols va confessar dir-se en realitat Arnaud du Tilh i va ser penjat. 

Les actes del judici s’han perdut, però ens han arribat dos llibres que es van publicar sobre el cas, un d’ells escrit pel mateix jutge que va dictar la sentència, Jean de Coras. Montaigne hi va fer referència en un dels seus assaigs, Des boyteux, com a exemple de fins a quin punt la raó humana és un instrument incert a l’hora de descobrir la veritat: «il y a d’incertitude partout. Tant notre apercevance est grossière, obscure et obtuse». Fins al segle XVIII el cas Martin Guerre va circular en recopilacions de casos cèlebres i suplantacions increïbles. Alexandre Dumas el va fer servir en un dels seus fulletons. Al segle XX es va portar al cinema en una producció francesa en què intervenia Gérard Depardieu: Le retour de Martin Guerre (1982). L’assessora històrica del film, Natalie Zemon. Davis, especialista en la cultura del segle XVI a França, va escriure dos anys després una anàlisi històrica, El retorn de Martin Guèrra, que ha estat editada en català per les Publicacions de la Universitat de València . El 1993 se’n va fer un remake: Sommersby

Però el millor que es pot llegir sobre el cas Martin Guerre és The Wife of Martin Guerre (1941), novel·la de l’escriptora nord-americana Janet Lewis (1899-1998) que acaba de publicar Viena Edicions amb el títol de La dona d’en Martin Guerre, en una traducció excel·lent de Marta Pera. Aquesta novel·la, una de les millors short novel del segle XX, segueix fidelment els fets reportats pels testimonis documentals, excepte en un punt que és el que resulta més intrigant i fascinant per al lector actual: què passava dins del cap de la dona d’en Martin Guerre? Com l’impostor va poder enganyar tothom? Sobretot, com va poder enganyar la pròpia dona d’en Martin Guerre? De seguida sorgeix la sospita, que és quasi una certesa: la va enganyar o es va deixar enganyar? Per què el va denunciar al cap de tres anys? Janet Lewis utilitza un narrador omniscient que focalitza la història en el personatge de Bertrande Rols, en la lenta construcció pas a pas de la seua personalitat, en l’evolució dels seus estats d’ànim. Evidentment, res d’això apareix en els documents històrics sobre el procés. Lewis utilitza la ficció narrativa com una mitjà d’investigar els enigmes que planteja aquest episodi històric. 

dissabte, 13 desembre de 2014

«Esborrar», un conte de Joan Plana

Doncs, sí. Una vegada. Aquí mateix, en aquesta sala immensa on ens trobem nosaltres dos. Devia ser l’any 1967, o el 1968. Jo estava preparant el volum XVII de la meva Obra Completa, el Retrats de passaport. Ja sabeu, un recull de retrats a ploma de persones que, d’una manera o altra, van passar per la meva vida. Amics, coneguts i saludats. I sí, home, també alguna coneixença fingida devia haver-hi. Què hi farem? En un ofici tan mal pagat, cal omplir paper. Aquest volum se’m feia molt pesat. Tot i que hi posava molts retrats que ja tenia fets i, fins i tot, publicats. Però, ja sabeu, la reescriptura, quan es pretén fer-la amb eficàcia i una mica de traça, porta molta feina. Hi ha autors, de ploma fluent, que ho enllesteixen aviat això, però a mi se m’allarga d’una manera extremadament tediosa.

Aquell vespre jo estava fatigat i tenia molta fred. Escrivia, com sempre, aquí, amb la taula al costat del foc, sota la campana. Ja veieu que és prou grossa per emparar-nos i oferir una mínima comoditat. Però no n’hi havia prou, aquell reconsagrat vespre. De la resta de la sala, des d’aquests racons tenebrosos, m’arribaven, de tant en tant, ratxes d’una fredor insondable i penetrant que se’m clavava als ossos. La tramuntana, en aquest país, pot arribar a ser molt desagradable.

A la taula hi tenia, pràcticament acabat, el retrat d’en Jaume Piquet. Aquell autor dramàtic, coetani d’en Pitarra, que, amb la seva radicalitat anticlerical, havia fet més mal que la pedra seca entre els menestrals i les classes més baixes. I, ves per on, després d’haver enllardat els escenaris amb obres sobre monges enterrades vives i devessalls de sang i fetge, s’havia despenjat amb uns Pastorets formidables: La Infància de Jesús, o els Pastorets de Betlem. Molt respectuosos amb la religió i carregats de sentit comú. Plens de comentaris pintorescos i ben trobats, tenien un punt de familiaritat i sornegueria molt arrelat en la tradició del país.

divendres, 12 desembre de 2014

Una nota sobre un retrat de passaport de Josep Pla

Ara fa ja més de dos anys, vaig publicar en aquest bloc dues entrades sobre Retrats de passaport, de Josep Pla (Una nota sobre «Retrats de passaport» de Josep Pla i Encara unes notes disperses sobre els «Retrats de passaport» de Pla). En un comentari a una d’aquestes entrades, un lector del bloc, Joan Plana, em va fer la següent observació sobre el retrat de l’autor teatral Jaume Piquet que apareix en el volum de Pla: «Tinc un dubte sobre un retrat: el d´en Jaume Piquet. No em lliga res. Ni la data (tardor de 1927 i en Piquet mor abans de 1900), ni el nom dels Pastorets que va escriure en Piquet, ni quins són aquests Pastorets dels que n´apunta retalls molt potents, ni que no hi hagi cap referència al teatre d´en Piquet, l'Odeon. De quin Jaume Piquet parla en Pla?» 

La veritat és que no hi havia caigut. Pla afirma que Pujols li va presentar Piquet el 1927, però Piquet va morir el 1896. És ben sabut que en qüestions de dates Pla no és gens de fiar, però en aquest cas més que d’una d’una inexactitud es tracta d’una mistificació. Un altre fet estrany, com m’ha remarcat Joan Plana en un correu recent, és que Pla, «només parlés d'uns Pastorets quan en Piquet, al teatre Odeon, era el rei del sang i fetge de finals del XIX». 

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, Jaume Piquet es va dedicar a partir del decenni del 1870 a una producció molt abundant de peces teatrals de circumstàncies, especialment melodrames lacrimògens adreçats a les capes més humils de la menestralia barcelonina, sense pretensions literàries. Va ser empresari del Teatre Odeon, que proveïa quasi totalment amb les seues obres, i amb el qual va guanyar diners i una gran popularitat. Recentment, Adesiara ha reeditat una de les peces més populars de Piquet, La monja enterrada en vida, obra que es fa ressò d’una de les llegendes urbanes més truculentes de la Barcelona vuitcentista. 

Joan Plana m’ha dit que segueix sense aclarir res sobre aquesta incongruència del retrat de Piquet, però que se li ha acudit de fer-ne un conte. Ha estat tan amable d’enviar-me’l i m’ha donat permís per reproduir-lo en la serp blanca. Podeu llegir-lo en l’entrada següent. Us el recomane!

dimecres, 10 desembre de 2014

Boulez en concert: uns vídeos

Com a complement de l'entrada anterior, us deixe ací uns vídeos d'uns concerts de Pierre Boulez:


Boulez dirigeix Le tombeau de Couperin de Ravel:




Boulez dirigeix Boulez: Notations




Una classe concert: Boulez dirigeix i explica la seua obra Sur incises:






dimarts, 9 desembre de 2014

«Per voluntat i per atzar», un llibre de Pierre Boulez

Fa unes setmanes us vaig anunciar amb entusiasme que Riurau Editors havia publicat la traducció al català d’un llibre d’entrevistes amb Pierre Boulez: Per voluntat i per atzar Ara, que ja me l’he llegit, puc tornar a recomanar-lo amb més motiu encara.

Pierre Boulez és un dels compositors i directors d’orquestra més importants del nostre temps. Com a director, ha contribuït a consolidar i imposar el repertori del segle XX a les sales de concert i als catàlegs de les discogràfiques, i ha ensenyat a interpretar-lo. La seua manera de dirigir, com podeu comprovar veient qualsevol vídeo d’algun concert seu, és sòbria i elegant, clara i precisa. Com a compositor, Boulez és autor d’una música fascinant, d’una gran bellesa, que exigeix, però, una audició especialment concentrada. ¿Una música, per tant, per a minories, per als happy few? Potser no tan few com podria semblar d’entrada. Ara, happy, ben segur que sí. 

Last, but not least, hi ha l’escriptor. La seua obra ha estat recollida recentment en tres grossos volums, publicats en francès amb el títol de Points de repère. He après moltes coses importants, i no sols sobre música, llegint els seus assaigs. Confesse que monsieur Boulez és un dels meus ídols.

dissabte, 6 desembre de 2014

Planiana (74)


Les esquerres són fàcils de manejar a base de concessions socials. Les dretes són insaciables i perillosíssimes.

Josep Pla, La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964)

dijous, 4 desembre de 2014

Dues cançons per al «Llibre de meravelles» d’Estellés

Durant aquest primer trimestre del curs he llegit i comentat en segon de batxillerat una selecció de la poesia de Vicent Andrés Estellés: de les Èglogues, de les Horacianes, del Mural del País Valencià i, sobretot, del Llibre de meravelles. Els poemes d’aquest llibre han agradat tant als alumnes que molts d’ells se l’han llegit sencer pel seu compte.

Hi ha diversos factors que expliquen l’èxit d’aquesta obra, com ara el seu caràcter narratiu i un llenguatge que no entrebanca la lectura en cap moment. Però el principal atractiu que té per als alumnes és, crec, que ofereix un itinerari apassionat per la ciutat de València, en un moment (disset anys) en què comencen a tenir més llibertat personal, cosa que comporta, entre moltes altres coses, el descobriment de la ciutat pel seu compte. En aquest sentit, el Llibre de meravelles d’Estellés és un dels seus llibres.

És significatiu que dos dels grups musicals que més agraden als joves, Obrint Pas i La Gossa Sorda, tenen dues cançons, La vida sense tu i Camals mullats, respectivament, construïdes a partir d’un itinerari per la ciutat de València amb al·lusions explícites a Estellés. Llegiu en aquest sentit l’entrada que va publicar en aquest bloc una exalumna meua: No hi havia a València…, per Helena Hernàndez i Èvole. Un dels versos de Camals mullats parla de la València de «Blanquita i Estellés» i la majoria d’espais de la ciutat que hi apareixen esmentats, com ara el carrer de Cavallers, de la Pau, el Parterre, la Glorieta, els trobem també en el Llibre de meravelles. La fascinació per la ciutat pren la forma en aquesta cançó d’una relació d’amor-odi («en l'aire barreja de fem i salobre»), que somia una altra València: «Jo tinc en ment una València on els carrers són de plata».

diumenge, 30 novembre de 2014

Planiana (73)


De vegades, el sentit del ridícul no em deixa escriure.

Josep Pla, La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964)

dijous, 27 novembre de 2014

La vida trepidant

La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), que s’ha publicat aquest mes de novembre, recull l’edició de tres dietaris inèdits de Josep Pla, corresponents als anys 1956, 1957 (dos mesos) i 1964. Aquests dietaris vénen a sumar-se als dels anys 1965 i 1967, publicats primer en volum solt i després inclosos en el volum A, Per acabar, de l’Obra Completa, i als del 1967 i 1968, que van aparèixer per primera vegada en el volum 39 de l’Obra Completa. Les entrades d’aquests dietaris són en realitat notes d’agenda, molt ràpides, telegràfiques, sovint amb un sol mot, i referides a moments quotidians de la vida de Pla: visites, sopars, petites diligències quotidianes, apunts sobre l’oratge, estats d’ànim, els llibres que portava entre mans, els que llegia… 

Com adverteix Xavier Pla, editor de La vida lenta i autor de l’extens i aclaridor pròleg que l’encapçala, el títol d’aquesta obra no és, òbviament, del mateix Pla. És un títol metafòric, que «respon a una lectura de la primera frase del dietari, del dia 1 de gener de 1956, que diu així: “Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat”».

Xavier Pla justifica la tria del títol assenyalant que té l’avantatge de remetre a altres llibres de Pla, com La vida amarga, i que la lentitud «sempre ha estat un concepte positiu en el vocabulari de Pla». Reconec que La vida lenta fa bonic, però com a títol no deixa de resultar una mica estirat pels cabells, sobretot si intentem relacionar-lo amb el contingut d’aquests diaris, amb el del 1956 particularment, que és el més interessants dels tres. Llegint-los, comprovem que Pla havia canviat la nit pel dia: dormia, si aconseguia vèncer l’insomni, quan començava a clarejar i s’alçava ben entrada la tarda. Dinava, es posava a llegir o a escriure vora la campana de la llar, o atenia algunes visites. A la nit, se n’anava a Palafrugell i sopava amb els amics. Tornava al mas de matinada, ben carregat d’alcohol, es ficava al llit i es posava a llegir i a escriure, fins que despuntava el matí. Vivia al mas, però de tant en tant feia escapades a Barcelona, i voltava constantment per les poblacions de l’Empordà en els cotxes dels altres. Durant el 1956, fa un viatge als països nòrdics, un altre a Grècia, passant per Itàlia, i un altre a Mallorca. I una escapada a València. Traspassava la frontera per anar al Rosselló amb una naturalitat perfecta. Sempre esmenta amb un gran plaer les visites al poeta Josep Sebastià Pons. La vida lenta? La vida accelerada, agitada, trepidant! 

dissabte, 22 novembre de 2014

Planiana (72)


Succeeix, només, però, que hom té projectes, que voldria fer això o allò o el de més enllà i que tot és molt difícil, car són ben poques les coses que es porten a cap plenament en la vida. I, en l’època que hem viscut, encara menys. Durant aquests últims anys, la vida d’aquest país ha tingut un procés tan angoixós, insegur i incert, hem passat per moments tan indescriptiblement dramàtics primer i escanyolits i misèrrims després, que la voluntat individual ha estat una ploma al vent.

Josep Pla, Tres artistes (OC, 14)

dijous, 20 novembre de 2014

Un text de Josep Iborra sobre els diaris de Pla

Notes per a un diari 1965, de Josep Pla. Curiós i paradoxal l'efecte que produeix la lectura d'aquestes planes. Per una banda, es tracta de notes d'una agenda, molt ràpides, telegràfiques, sovint amb un sol mot, i referides a moments quotidians de la seua vida: visites, sopars, petites diligències quotidianes, apunts sobre l'oratge. Noms i gestos que es repeteixen freqüentment. Cap comentari sobre el contingut d'una conversa, cap formulació d'una opinió. Ossos pelats... I tanmateix —és l'altra banda— aquestes ratlles tan esquemàtiques, tan monòtones i «insignificants», es llegeixen —és el meu cas— amb una excitació viva, amb ansietat, fins i tot: com si fos una emocionant novel·la d'aventures.

Com és possible això? Com és possible sentir-se arrossegat per una agenda tan esquemàtica, tan desprovista d'anècdotes i d'idees, tan trivial? Així i tot perdem l'alè i la llegim amb la llengua fora. Potser la clau de tot això es troba en el ritme «trepidant», per dir-ho amb la definició que dóna Fabra d'aquest mot, «sacsejat per moviments curts, ràpids i repetits». Uns moviments discontinus, amb frases estrictament coordinades, separades per un punt seguit, que sembla fer la funció d'un forat profund com un pou, un pou de silenci.

dimarts, 18 novembre de 2014

Dues adquisicions i una comanda en Tres i Quatre


Avui he tingut dues classes seguides a primera i segona hores. Despréstenia un buit, que he aprofitat per anar-me’n disparat a Tres i Quatre. Avui era un gran dia: avui es posava la venda La vida lenta, de Josep Pla, recull de les notes per a tres diaris dels anys 1956, 1957 i 1964, inèdites fins ara. Només entrar a Tres i Quatre m’he encarat amb Núria, que acabava d’obrir. Li he dit bon dia i li he exigit el meu exemplar. Me l’ha donat de seguida, és clar. Havia quedat amb ella, ja feia mesos, que la primera còpia de La vida lenta que arribés a València havia de ser per a mi. Però en aquest món la felicitat no és mai completa. Núria m’ha confessat que ahir de vesprada, poc abans de tancar, va arribar la caixa amb els llibres de Pla, i Gustau Muñoz, que justament passava per allí en aquell moment, se n’havia endut un. M’ha donat molta ràbia. Sempre hi ha algú que se’ns avança!

Aferrant amb força el meu Pla, m’he posat a inspeccionar una mica les novetats i me n’he topat amb una altra d’imprescindible: Leviatan i altres narracions, de Joseph Roth, en traducció al català de Raül Garrigasait. Al cabàs. Encara no havia arribat una altra novetat que constitueix una fita en el món editorial català, però l’he encomanada pel procediment d’urgència. Es tracta de Per voluntat i per atzar, de Pierre Boulez, recull de les entrevistes que li va fer Célestin Deliège, publicat per Riurau Editors en traducció de Vicent Minguet. Jaume Ortolà, factòtum de l’editorial, s’ha atrevit a publicar un llibre sobre música, que porta més de quinze anys exhaurit en l’edició original francesa. Un luxe. Estaria bé que els lectors com cal estiguéssem a l’altura de les circumtàncies. Aquest llibre s’ha d’adquirir i s’ha de llegir. Jaume Ortolà ha fet una aposta que mereix guanyar. Tingueu en compte que Pierre Boulez, director d’orquestra, compositor i assagista, és una de les figures clau de la música de la segona meitat del segle XX. I un dels pocs intel·lectuals dignes d’aquest nom. La claredat, la precisió i la intel·ligència són algunes de les virtuts tant de les seues interpretacions i composicions musicals, com dels seus escrits. 

He pagat les dues adquisicions i ja em disposava a anar-me’n resignadament a una reunió que tenia a l’institut. Abans, però, he fet una última ullada i he descobert, discretament col·locat a dalt d’un prestatge, una edició bilingüe francès-castellà dels Assaigs de Montaigne, que acaba de publicar Galaxia Gutenberg en un sol volum, en paper bíblia de molta qualitat, molt agradable al tacte i a la vista. M’he quedat clavat una estona, fullejant-lo. Està clar que Núria i Eva han convertit la llibreria Tres i Quatre en un espai ple de temptacions, un autèntic antro de perdisión. Però he fet el cor fort i he deixat el Montaigne al prestatge. Ja caurà. I me n’he anat a la maleïda reunió.



dilluns, 17 novembre de 2014

«Gargots», una revista literària dels joves escriptors del País Valencià


Un grup de joves, estudiants de la facultat de filologia, traducció i comunicació de València, acaba de publicar el primer número de Gargots, una revista literària digital. 

En l’editorial, manifesten que consideren aquesta revista una «eina per donar veu a una generació que sembla inexistent però que es manté impacient per fer-se visible. El País Valencià està ple de gargotaires amb ganes de publicar però alguna cosa fa olor a podrit al País Valenncià. Desgraciadament, patim d’una mancança d’iniciatives institucionals, de diaris i de revistes que s’encarreguen de donar veu als escriptors més joves; d’interés per part del món editorial a una literatura jove, poc rendible, i per part del públic lector majoritari que prefereix autors més coneguts o amb més experiència. Tots aquests factors i prejudicis contribueixen a un aparent buit generacional al nostre país. La nostra intenció és cobrir aquest buit».

Gargots apareix organitzada en diverses seccions: entrevistes, curiositats literàries, poesia, narrativa, assaig i teatre. En aquest primer número, podem llegir una entrevista amb l’editor de Sembra Llibres Joan Carles Girbés i una altra amb l’escriptor, músic i també editor Xavi Sarrià. En l’apartat de curiositats literàries hi hauna nota sobre el canvi de títol que va patir El coixinet, aquella novel·leta eròtica o pornogràfica d’Estellés. La secció de poesia recull poemes d’Ismael Sempere, Judith Sanz Micó i Enric Pellicer. Manu Rodenas Mollà, Maria Peris Bixquert, Marina Llopis Rodríguez i Maria Saiz són els col·laboradors de la secció de narrativa. En la d’assaig, hi ha dos textos, signats per Marc Senabre Casanova i Àngel Cano respectivament. Marc Senabre tira amb bala en la seua Glossa literària i reivindica el dret de l’escriptor a crear-se un públic propi, per limitat i reduït que siga, sense haver d’escriure al dictat del que es considera apte per a tots. En la secció de teatre s’hi reprodueix la peça Després de tants anys, de Clàudia Serra. 

Aquesta revista té molt bona pinta. Caldrà seguir-la ben de prop. Podeu llegir-ne el primer número de Gargots clicant aquest enllaç. O descarregar-lo en pdf, clicant-ne aquest altre.

diumenge, 16 novembre de 2014

Planiana (71)


Els homes tirats cap endins, els introvertits, no serveixen per a res, no serveixen ni per a ajudar-vos a ben morir. En aquell moment es guarden les paraules i queden muts com un mussol. Les reserven per a la pròxima vegada, és a dir, per al dia del Judici Final. En una societat com la catalana, que és una societat comercial, el nombre d’introvertits és enorme, i per això hi ha sempre flotant a Barcelona aquell silenci de morgue, aquella discreció de l’home que no es vol comprometre —que no es vol comprometre ni amb ell mateix—, aquella taciturnitat de l’envejós que rumia la jugada.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)