dissabte, 22 d’abril de 2017

Dimarts que ve acaba el II Curs de literatura universal a l’Octubre

Dimarts que ve, 25 d’abril, tindrà lloc l’última sessió del curs de literatura universal. Acabarem de comentar La tempestat i intentaré fer una recapitulació del que ha estat el curs. M’agradaria destacar-ne la xarxa de relacions creuades que es pot establir entre totes les obres que hem comentat, anant endavant i enrere en el temps, botant d’Homer a Balzac i a Tolstoi, de Montaigne a Pla i a Fuster, d’Èsquil a Shakespeare… 

Com sempre, el més complicat a l’hora de plantejar un curs de literatura universal és trobar un fil conductor, o millor encara, uns quants fils conductors, temàtics i formals, que vagen més enllà de la juxtaposició d’autors, èpoques i moviments literaris. Tampoc no es tracta de comentar en el buit una sèrie de grans llibres, separadament els uns dels altres, encara que és un procediment que no em desagrada d’entrada. 

Un curs de literatura no és un club de lectura. No hi ha cap escriptor que tinga aïlladament el seu significat complet. T.S. Eliot defensava en l’assaig Tradition and the Individual Talent que «tota la literatura europea des d’Homer i dins d’aquesta tota la literatura del propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani». Per a Eliot, cada escriptor ha de ser situat entre els morts per contrastar-lo i comparar-lo, però aquesta inclusió en la tradició no és unilateral: «el que ocorre quan es crea una nova obra d’art, ocorre simultàniament a totes les obres d’art que la van precedir. Els monuments existents conformen un ordre ideal entre si, que es modifica per la introducció d’una nova obra d’art (veritablement nova)». Jorge Luis Borges va expressar la mateixa idea en el seu assaig Kafka y sus precursores, recollit en Otras inquisiciones. Hi afirmava que «cada escritor crea a sus precursores. Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro». 

Cada obra modifica, per tant, la percepció que tenim de les obres del passat. En el cas de la lectura individual ocorre una cosa semblant. Cada nova lectura, cada nova lectura important, modifica en la nostra memòria les anteriors. Per això, en el curs no hem seguit un eix cronològic estricte i hem barrejat les literatures antigues amb les modernes. En definitiva, hem intentat comportar-nos com uns lectors. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (33): Francesco d’Assisi



CÀNTIC DEL GERMÀ SOL
Altíssim, omnipotent, bon Senyor,
teves són les lloances, la glòria i l'honor i tota benedicció.
A tu només, Altíssim, s'adiuen
i cap home no és digne d'anomenar-te.
Lloat siguis, Senyor meu, amb totes les teves criatures,
especialment mossèn el germà sol,
el qual és dia, i per ell ens il·lumines.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor:
de tu, Altíssim, porta significació.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana lluna i les estrelles:
al cel les has formades clares i precioses i belles.
Lloat siguis, Senyor meu, pel germà vent
i per l'aire, ennuvolat i serè i en tota mena de temps,
pel qual a les teves criatures dónes sosteniment.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat siguis, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual il·lumines la nit:
i ell és bell i alegre i robust i fort.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mare terra,
la qual ens sustenta i governa
i produeix diversos fruits amb flors de colors i herba.
Lloat siguis, Senyor meu, per aquells que perdonen pel teu amor
i suporten malalties i tribulacions.
Beats aquells que ho suportaran en pau,
que per tu, Altíssim, seran coronats.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mort corporal
de la qual cap home vivent no pot escapar:
ai d'aquells que moriran en els pecats mortals;
beats aquells a qui trobarà en les teves santíssimes voluntats,
que la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor i regracieu-lo
i serviu-lo amb gran humilitat.

Francesco d’Assisi (1182-1226)

(Poesia italiana. Edicions 62. Traducció de Narcís Comadira.)

diumenge, 16 d’abril de 2017

Joan Fuster per a joves

Els professors d’institut utilitzen sovint els textos de Fuster com a material de lectura en classe, si més no en els cursos de batxillerat. Saben per experiència que els seus assaigs són un model excel·lent per a aprendre a estructurar un text, per aprendre a fer servir els recursos tipogràfics més enllà del punt i la coma o per aprendre a marcar les relacions lògiques entre les oracions d’un paràgraf. En definitiva, per aprendre a escriure, fent servir una llengua clara i precisa. A més, i més important encara, llegir Fuster equival a practicar una mena de gimnàstica mental, tonificant i desinfectant alhora. Finalment, però no pas en últim lloc, la seua obra ens recorda que hi ha literatura més enllà de la novel·la, la poesia i el teatre.

En la majoria dels casos, la reacció inicial dels alumnes davant la lectura de Fuster és de desconcert i d’interès alhora. Per a ells és la primera vegada que llegeixen un assaig literari, un gènere que ni sabien que existia, i que presenta la raresa, o l’inconvenient, de no tenir una intriga narrativa. També els desconcerta algunes característiques del seu estil literari, entre els quals l’ús de la ironia o els contrastos expressius, igualment irònics, entre un mot culte i un altre de col·loquial. I, sobretot, el fet que Fuster no segueix en els seus assaigs una línia rectilínea d’exposició i argumentació. Els alumnes solen dir que Fuster passa d’una cosa a altra i que no saps mai on vol anar a parar. L’observació és exacta. Alguns, però, s’adonen aviat que aquesta característica dels assaigs de Fuster els fa més intrigants que la lectura de qualsevol novel·la policíaca. 

divendres, 14 d’abril de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (32): Joan Roís de Corella


ORACIÓ A LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA, TENINT SON FILL DÉU JESÚS EN LA FALDA DEVALLAT DE LA CREU
Ab plor tan gran que nostres pits abeura
e greu dolor que nostre cor esquinça
venim a vós, filla de Déu e mare;
que nostra carn dels ossos se arranca
i l’esperit desitja l’ésser perdre,
pensant que, mort per nostres greus delictes,
ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre
jau tot estés en vostres castes faldes.

Ab fonts de sang regà lo verge estrado
on, xic infant, lo bolcàs ab rialles,
i els vostres ulls estil·len tan gran aigua
que pot llavar les sues cruels nafres,
fent ab la sang un engüent e col·liri
d’infinit preu, per llevar-nos les taques
que el primer hom, com a vassall rebel·le,
nos ha causat, ensems ab nostra culpa.

Lo vostre cor, partit ab fort escarpre
de gran dolor, vos mostrà tan gran plànyer
que els serafins, ensems ab tots los àngels,
mirant a vós planyent, aprenen dolre.
Plany-se lo món, cobert d’aspre celici;
crida lo sol, plorant ab cabells negres,
e tots los cels, vestits de negra sarga,
porten acords al plant de vostra llengua:

«O fill tot meu, oïu a mi que us parle,
que en lo dur pal haveu oït lo lladre,
puix no voleu que de present jo muira
e siga ab vós tancada en lo sepulcre.
Jo us acollí en lo meu verge ventre;
ara vós, fill, rebeu-me dins la tomba,
que no es pot fer entre els vius jo converse,
puix que, vós mort, és ja ma vida morta».

Joan Roís de Corella (1433/43-1497)

(Martí de Riquer, Antologia de poetes catalans. Galàxia Gutenberg)

dimarts, 11 d’abril de 2017

Uns fragments crítics sobre Shakespeare


M’hauria agradat resumir-vos amb detall les sessions que hem dedicat en el curs de literatura universal a El rei Lear, però no he tingut temps. Havia de preparar també el comentari de La tempestat, que començarem avui, i últimament porte un assumpte entre mans que cada vegada més em demana més temps i concentració. Ja us ho contaré, més endavant.

Avui mateix m’ha arribat un llibre del crític G. Wilson Knight, The Crown of Life, que havia comprat per Internet. Conté un assaig important sobre La tempestat. Evidentment, no el podré aprofitar per a la sessió d’avui. Però per a l’última del curs, la del dia 25, només tornar de vacances, ja el tindré llegit i potser en podré treure alguna cosa d’interès. 

Més Shakespeare. Revisant els arxius del meu ordinador, n’he trobat un que no recordava que el tenia, amb una tria de fragments crítics sobre Shakespeare de Mario Praz, Kenneth Clark, Walter Raleigh i Erich Auerbach. Són unes notes molt breus que vaig prendre, ja fa temps, per aprofitar-les en les meues classes. Poc profit n’he tret, perquè les havia oblidades. Tant se val. Ara que les he «recordat», o recuperat, m’agradaria compartir-les amb els lectors de la serp blanca. Penjades al blog, jo també les podré retrobar més fàcilment. Aquí teniu aquesta tria d’alguns fragments crítics sobre Shakespeare:

dimecres, 5 d’abril de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (31): Georg Trakl



CREPUSCLE HIVERNAL
Cels negres de metall. D’un cap
A l’altre de roges tempestes
Volen al vespre corbs famèlics
Damunt parcs dolorits i pàl·lids.

Entre els núvols es glaça un llamp,
I ells, davant els renecs satànics,
Giren en cercle per anar
Davallant en estols de set.

Al podrimener dolç i fat
En silenci els seus becs trossegen.
D’entorns muts, amenacen cases;
Llum a la sala del teatre.

Esglésies, ponts i hospital
S’alcen horribles en penombra.
S’inflen llençols tacats de sang,
Veles per sobre del canal.

Georg Trakl (1887-1914)

Georg Trakl, Obra poètica. Adesiara. Traducció de Feliu Formosa

diumenge, 2 d’abril de 2017

Dimarts que ve continuarem amb «El rei Lear»


Després de les sessions que hem dedicat a Agamèmnon, hem fet un bot en el temps i hem passat alegrement a El rei Lear, la més visionària i fosca de totes les tragèdies de Shakespeare, la que més s’acosta a Èsquil, segons el poeta i crític anglès Swinburne. Però el fatalisme tràgic de Shakespeare és més sinistre que el de l’Orestea, i no s’hi entreveu cap signe de reconciliació ni d’esperança. El príncep de Lampedusa, l’autor d’El Gattopardo, va escriure que en El rei Lear «ritroviamo il nichilismo morale assoluto che già ci ha trafitto in Misura per misura». És una qüestió que tractarem dimarts que ve.

Vaig preguntar als assistents al curs quina de les dues obres els havia agradat més. Pràcticament tots van dir que El rei Lear. Segurament jo també subscriuria aquest judici de valor, però… La preparació del comentari d’Agamèmnon m’ha obligat a llegir i rellegir aquesta obra amb tanta atenció, a fer-ne una lectura tan profunda que l’admiració que ja tenia per aquesta tragèdia d’Èsquil s’ha fet encara molt més gran. Swinburne considerava Agamèmnon la consecució espiritual més alta de la humanitat. 

dijous, 30 de març de 2017

«Agamèmnon»: unes notes de lectura (i 2)

Diverses escenes del passat es rememoren en Agamèmnon molt vívidament: la destrucció i l’incendi de Troia, tal com se l’imagina Clitemnestra, els averanys que van precedir la partida de l’expedició dels grecs, el sacrifici d’Ifigènia… En aquesta última escena, d’un gran patetisme, Agamnèmnon s’hi troba encarat a un dilema. Dues aguiles han atacat i han devorat una llebre prenyada. Calcas, l’endeví dels grecs, ha interpretat aquest fet com una premonició de la presa de Troia —la llebre prenyada— pels dos Atrides —les dues àguiles. Però Àrtemis, deessa de la natura i de la caça, protectora de mares i fills, irritada per la mort de la llebre, exigeix el sacrifici d’Ifigènia, filla d’Agamèmnon, perquè s’aturen els vents adversos que impedeixen la partida de l’estol grec. Certament, Agamèmnon no és responsable del crim de les àguiles. Potser, els Atrides han comès alguna ofensa contra Àrtemis. Però això queda implícit i Èsquil no ho precisa. Amb la seua exigència, Àrtemis aboca Agamèmnon a un dilema tràgic: «llavors el rei gran parla així: “Cruel és el meu fat si no obeeixo; però cruel també, si he de trossejar el meu infant, l’orgull de casa meva, sollant, vora l’altar, les meves mans paternes amb els raigs de la degollació d’una verge. ¿Quin dels dos partits és sense mals? ¿Com puc fer-me un desertor de l’estol faltant a la meva aliança? Perquè si aquest sacrifici i aquesta sang virginal calma els vents, amb daler, ben dalerosament es pot desitjar sense crim. Que sigui per a bé!”» (línies 208-217). Enfrontat a un dilema, Agamèmnon tria, i aquesta tria és l’expressió de la seua responsabilitat moral. En aquest crim en ressona un altre, el del seu pare Atreu, que va matar els dos fills del seu germà Tiestes. 

El cor el censura amb aquestes paraules: «i quan s’hagué acotat a l’arnès del destí, es fa en el vent del seu esperit una revirada impia, impura, sacrílega: des de llavors es repensa, fins a resoldre aquell acte de tota audàcia. Perquè els moridors, els encoratja la pròpia demència, consellera de vileses, font primera de mals. Ell, doncs, gosà esdevenir el sacrificador de la seva filla, en ajut a una guerra per a vindicar una dona, en ofrena per al camí d’uns vaixells!» (línies 216-227).

dissabte, 25 de març de 2017

«Agamèmnon»: unes notes de lectura (1)

En les últimes sessions del curs de literatura universal hem comentat Agamèmnon d’Èsquil. Vam coincidir, d’entrada, a destacar la sensació inicial d’estranyesa i de dificultat que la lectura d’aquesta obra ens havia produït. Aquesta reacció no és una conseqüència només de la distància cultural. Èsquil, el més antic dels tres grans tràgics grecs que ens ha arribat, ja era estrany i abrupte per als seus contemporanis. A nosaltres també ens sorprèn el seu llenguatge densament poètic, el·líptic, i el hieratisme de l’acció dramàtica, on a penes passa res. De fet, l’argument d’Agamèmnon es podria resumir en una sola frase: Agamèmnon torna a Argos, després de la caiguda de Troia, i és assassinat per Clitemnestra. El paper preponderant del cor reforça el hieratisme d’aquesta tragèdia, que es podria definir com el cant d’un cor amb diàlegs intercalats. El cor s’interroga, expressa la seua ansietat i els seus temors davant uns fets que el fan retrocedir en el temps constantment. 

En les dues sessions dedicades a Agamèmnon hem fet una relectura en veu alta dels passatges més importants d’aquesta obra, intentant fer un exercici de close reading. Cada vegada estic més convençut que la lectura de prop, la lectura atenta i concentrada, és l’única aproximació als textos literaris que val realment la pena. És la millor manera de copsar la xarxa espessa de relacions que s’estableix dins d’un text i les al·lusions que s’hi fan a altres textos. També ajuda a destriar els implícits principals que hi ha darrere de cada text, cosa que permet dirigir la mirada enfora. En el cas d’Agamèmnon aquesta manera de llegir s’imposa com una necessitat. 

dimecres, 22 de març de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (30): François Villon



L’EPITAFI DE VILLON (BALADA DELS PENJATS)
Us demanem, germans sobrevivents,
que amb el cor endurit no ens contempleu;
si de nosaltres teniu pietat,
també de Déu obtindreu la mercè.
Aquí ens veieu lligats, quatre, cinc, sis:
la carn que hem engreixat i mantingut
és devorada i podrida temps ha,
i ara els ossos es tornen cendra i pols.
Que no es rigui ningú del nostre mal;
pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

A vosaltres, germans, ara clamem,
no ens desdenyeu perquè fórem occits
per justícia. Vosaltres sabeu prou
que no tothom arriba a posar seny.
Puix que som morts, no ens volgueu acusar;
davant el Fill de la Verge Maria,
que no ens manqui la gràcia del perdó
i siguem preservats del foc etern.
Som morts i ja ningú no ens pot blasmar.
Pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

La pluja ens ha rentat i ens ha esbaldit,
i el sol ens ha eixugat i renegrit;
voltors i corbs ens han buidat els ulls,
les barbes i les celles arrencat,
i ni un moment podem estar asseguts.
Ara aquí, ara allà, a mercè del vent
que sense treva ens gronxa a son plaer
i amb la carn més picada que un didal.
No sigueu de la nostra confraria.
Pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.

Príncep Jesús, que del món ets senyor,
guarda’ns de caure en poder del Maligne.
No volem ser-ne deutors ni criats.
Homes, guardeu-vos de tota facècia;
pregueu a Déu que ens vulgui perdonar.


François Villon (aprox. 1430 - abans del 1489)

(François Villon, Balades. Vosgos. Traducció de Feliu Formosa)

dissabte, 18 de març de 2017

De com un pet es transforma en un mal de queixal

En les sessions del curs de literatura universal que hem dedicat a Josep Pla, vaig comentar que El quadern gris parteix d’un dietari de joventut, que ha estat reescrit i reelaborat a fons. A més, Pla hi va incorporar molts altres textos procedents d’altres llibres seus. La majoria de les pàgines de Coses vistes, el primer llibre que va publicar Pla, el 1925, apareixen reproduïdes en El quadern gris amb molt poques modificacions.

Pla era un autor que tornava amb insistència sobre la seua obra. Ferran Toutain, en un article publicat en L’Avenç fa ja molt de temps («Alguns aspectes de La vida amarga», L’Avenç, núm. 104, abril 1987, pp. 12-17), advertia que Pla «corregia textos, n'aprofitava els trossos més suggerents per elaborar-ne de nous; retallava, afegia i apedaçava. Això és especialment constatable en els primers volums de l'Obra Completa, que són els que apleguen els seus escrits de joventut». Alguns dels escritss publicats anteriorment i incorporats a l’Obra Completa es van mantenir pràcticament intactes; d'altres, en canvi, van ser reformats a consciència. Canvis estilístics a banda, el que més crida l’atenció és que en les noves versions Josep Pla va eliminar sistemàticament tota referència crítica a la religió i al poder, passatges i frases que al·ludien directament al sexe i alguna escena fortament escatològica. Por de la censura? Més probablement, el que va suprimir o modificar Pla devia obeir a una voluntat d’esborrar l’empenta juvenil dels seus primers llibres, que hauria desentonat en l’esperit general que volia donar a la seua obra després del 39. Sense entrar a valorar els aspectes morals i ideològics d’aquests canvis, el fet més important a destacar és que aquestes refoses de vegades grinyolen literàriament en algun punt. És el cas de les escenes d’un primer amor (pàgs. 195-217 d’El quadern gris, en l’edició de Narcís Garolera), que van aparèixer prèviament en Relacions (1927). Pla, en incorporar aquest text a El quadern gris, hi va introduir diversos canvis, no massa importants, excepte en un detall. Quan el vaig llegir, em va semblar que una de les frases resultava una mica incongrüent en el context general del fragment. Vaig comparar-lo amb la versió inicial de Relacions i vaig entendre per què.

dissabte, 11 de març de 2017

Dimarts que ve comentarem «Agamèmnon»

Dimarts que, 14 de març, en ple ambient faller, dedicarem la sessió del curs de literatura universal a la lectura i comentari d’Agamèmnon d’Èsquil, en la traducció de Carles Riba.

En la sessió d’aquesta setmana vam acabar de tractar alguns punts que ens havien quedat penjats d’El quadern gris, com ara els comentaris i valoracions de Pla sobre molts escriptors. També, el problema central que articula la seua trajectòria literària: com incorporar la vida, heterogènia i diversa, a la literatura. L’escriptor ha de superar les dificultats que planteja captar una realitat tan densa. Ha de fer-se entendre. Vam tractar aquesta qüestió a partir de les narracions reproduïdes en El quadern gris, procedents de llibres publicats prèviament, com Coses vistes i Relacions. La majoria d’aquests relats són presentacions d’ambients i personatges, amb un escàs desenvolupament narratiu. De fet, relats com Història de Pardal, Història de Gervasi o Història de Carrau, apareixien incloses en un apartat de Coses vistes titulat Homes i paisatges. Per a Pla, la captació de l’ambient i dels personatges ja conté tot el dramatisme de la vida. No calen progressions argumentals Simplement, cal ser fidel a l’observació. Pla declara explícitament la seua desconfiança envers la forma de la novel·la en l’entrada de 9 de juny de 1919 amb aquestes paraules: «malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. […] les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns ambients determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit».

dijous, 9 de març de 2017

L’expressió de la intimitat

En l’entrada de 5 de setembre de 1918 d’El quadern gris, Josep Pla es preguntava «si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim» i concloïa que com a mínim hi ha tres factors que fan pràcticament impossible l’expressió sincera —sencera— de la intimitat. En primer lloc, «l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat» no es pot aconseguir, perquè «no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient». A més, suposant que la intimitat fos expressable, com que és única, ningú no la podria entendre. En segon lloc, hi ha totes les passions i sentiments que la deformen inevitablement: «la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit». Finalment, «l’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible». 

A més d’aquests tres factors assenyalats per Pla, n’hi ha un altre que en el seu cas concret potser encara és més decisiu: la reticència a expressar la intimitat a causa del sentit del ridícul. Ell mateix la reconeix en l’autoretrat reproduït en l’entrada del 7 de juny de 1918, quan es queixa de la mobilitat de les seues faccions, que el delaten sovint. Hi afirma que «si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen —si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes—, val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia». En l’entrada del 5 de setembre havia escrit també que «personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent» i que «només sóc fort per a aparentar —trobant-me en públic— que tinc el sentit del ridícul despert».

diumenge, 5 de març de 2017

Aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure

La presa de consciència de l’ofici d’escriptor és un dels principals eixos temàtics d’El quadern gris. És per això que les reflexions sobre l’escriptura hi són constants. Un de les més conegudes, i de les més citades, és l’entrada del 23 de desembre de 1918, en què Pla es refereix a la seua vocació literària com a «aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure»:

«23 de desembre de 1918.— Ara que dins de l’aire flota aquesta cosa indescriptible, humanament tendra, íntima, de les festes de Nadal, m’obsessiona la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental. És una esterilitat que m’alarma perquè deu formar part de la pròpia naturalesa íntima. No sento el més lleu impuls d’adorar res. La meva sensibilitat social és negligible, escassa. Sento que la família parla, amb entusiasme, de la missa del gall. No arribo pas a interessar-m’hi. És objectivament desagradable no sentir cap il·lusió –ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d’arribar a ésser alguna cosa en la vida–, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d’escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot en la vida. Em demano: ¿què és preferible: un passament mediocre, alegroi i conformat, o una obsessió com aquesta, apassionada, tensa, obsessionant?» 

Pla aplica l’adjectiu «secreta» a la seua vocació literària perquè en aquell moment era un escriptor inèdit, llevat d’alguns articles esparsos que havia publicat alguna revista comarcal. L’adjectiu apunta també al caràcter intens, obsessiu que tenia per a Pla l’escriptura. Com recordava Valéry, «del que més s’ocupa, és del que menys es parla. El que és sempre en l’esperit, no és gairebé mal als llavis». 

El segon adjectiu, «diabòlica», sembla suggerir que l’ofici d’escriptor comporta una mena de venda de l’ànima al diable i que el preu a pagar és «la sequedat de cor, l’eixarreïment, l’esterilitat sentimental». Encara que Pla es limita a contraposar aquesta característica que creu detectar en la seua personalitat amb l’obsessió que li suscita la seua vocació com a escriptor, implícitament s’assenyala que la segona és la causa de la primera. Aquesta interpretació vindria confirmada per altres entrades d’El quadern gris en què Pla es refereix al desdoblament que produeix en la seua personalitat la seua activitat com a escriptor. En l’autoretrat reproduït en l’entrada del 7 de juny de 1918, hi anota que, encara que escriu des de molt jove, «l’escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada» i que aquesta dedicació l’ha deformat, «ha creat, dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato». 

Per evitar malentesos, convé advertir que el que en podem dir «esterilitat sentimental» no implica en la pràctica una manca de cordialitat ni de simpatia personals, ni d’altruisme o de caritat. Igualment, no sabria dir si aquesta característica formava part de la realitat personal de Pla o era una elucubració seua. O meua. Ara, és bastant habitual en els escriptors. Turguenev observava d’un personatge de la seua novel·la Primer amor, que era un «home bastant fred, com la majoria dels escriptors». Quan l’escriptura es converteix en una obsessió apassionada i tensa, el problema de l’expressió de l’experiència, per intensa que siga aquesta, pot resultar més fascinant per a l’autor que la mateixa experiència, cosa que pot tenir com a efecte secundari l’esterilitat sentimental a què al·ludia Pla.



diumenge, 26 de febrer de 2017

Sobre el dietari com a gènere literari

Dimarts passat vam començar a comentar El quadern gris de Josep Pla. Abans, però, vam reflexionar una mica sobre el dietari com a gènere literari. Deu ser la forma literària més lliure i més flexible de totes. Substitueix l’extensió de la novel·la per la intensitat del fragment i amb el pas d’una entrada a una altra permet constants efectes de sorpresa. En un dietari hi cap tot: una anotació sobre qualsevol fet de l’activitat diària, una nota de lectura, una descripció d’un paisatge, una narració, un aforisme… El quadern gris és una mostra excel·lent de la gran varietat temàtica i formal que permet aquest gènere.

Cap bé sense pena. La forma del dietari també comporta perills, que no sempre són fàcils d’evitar. Tothom qui porta un diari o que l’ha portat en algun moment de la seua vida, ho ha pogut comprovar. Durant les primeres setmanes, o durant el primer mes, hi ha moltes coses a contar: tot és nou. Però al cap de poc, el dietarista s’adona que tendeix a repetir-se, que no val la pena anotar un fet o altre de l’activitat diària més o menys idèntic al d’ahir, al de demà i al de demà passat. El repertori de reflexions i de records també s’esgota ràpidament. El dietarista comprèn, dolorosament, que la vida de cadascun de nosaltres està muntada a partir d’un seguit de rutines, que no avancen ni duen enlloc. De vegades, s’intenta superar la banalitat del dia a dia anotant alguna reflexió sobre l’actualitat política o contant algun viatget turístic. El remei sol ser pitjor que la malaltia. El fet és que molts dels dietaris que es publiquen no compensen les poques pàgines dignes de ser llegides amb interès. Es nota massa que per a alguns escriptors el dietari només es justifica perquè permet fer llibres d’una manera fàcil i còmoda. Només cal escriure una mica cada dia, o amb un mínim de regularitat, i el llibre —el dietari— es fa, per acumulació, fatalment. Un dietari sempre és útil per a qui l’escriu: li serveix de disciplina, de memoràndum, de recull d’anotacions que es poden desenvolupar més endavant. Aquesta utilitat de l’escriptor no sempre comporta un profit proporcional per al lector.