dimecres, 26 d’agost de 2015

Llegint Heròdot

Lectura de la Història d’Heròdot, en la traducció de Rubén J. Montañés publicada per La Magrana. Un volum d’una mica més de vuit-centes pàgines, que inclou també una introducció del mateix traductor i un pròleg de Joan Francesc Mira. En fi, un dels llibres que per la seua extensió se solen reservar per a les vacances. Encara que fa embalum, us el podeu endur a la platja i tot: és de lectura agradable i no demana gaire esforç. I, sobretot, conta moltes històries. Algunes ja les coneixia, perquè les havia llegit resumides per Montaigne en els seus Essais

Rubén J. Montañés remarca en la introducció que Heròdot és qui va consagrar el mot d’«història», que ell entenia com a recerca, investigació, en sentit general. Aquesta recerca la du a terme en un sentit espacial i temporal alhora. D’una banda, reporta els resultats dels seus viatges a pobles i països molt diferents. De l’altra, narra la història de les guerres entre els grecs i els perses, que van culminar en les gran victòries de Salamina i Platea. 

Heròdot es mostra, molt abans del renaixement, plenament conscient de la relativitat d’usos i costums entre els diferents pobles del món que ell coneixia. El seu llibre proporciona informacions molt abundants sobre la civilització egípcia, incloent-hi el fet que a l’Egipte les dones pixen dretes i els homes asseguts. O sobre els escites, aquest poble que si no fos pel seu llibre hauria desaparegut de la història. La majoria de les vegades es limita a informar sense fer-ne cap comentari. Així, conta que «quan un baró nasamó es casa per primera vegada, és costum que la núvia, la primera nit, s’uneixi successivament a tots els invitats, cadascun dels quals, un cop s’ha unit a ella, li dóna el regal que hagi portat de casa seva». Hi ha un pas, però, en què reflexiona sobre aquestes diferències etnogràfiques. Sembla que estiguem llegint Montaigne:

«Per tots els conceptes, doncs, és evident per a mi que Cambises era un foll rematat; en efecte, altrament no hagués intentat burlar-se de coses sagrades i sancionades pel costum. Perquè si hom exhortés tots els homes, fent-los la proposta de triar els millors costums de tots, després de reflexionar-ho cadascun escolliria els propis; de tal manera creu cadascun que els propis costums són, de molt, els millors. No és versemblant, doncs, que ningú, sinó un home enfollit, ridiculitzi tals afers. Que així han considerat tots els homes allò que els costums afecta, val a concloure-ho, entre molts altres testimoniatges, pel següent: Darios, durant el seu govern, va cridar els grecs que eren amb ell i els va preguntar per quants diners estarien disposats a devorar els seus pares morts; i ells van afirmar que no ho farien a cap preu. Llavors Darios va cridar els indis anomenats callaties, que devoren els seus genitors, i els va preguntar en presència dels grecs, que s'assabentaven mitjançant un intèrpret del que es deia, per quants diners acceptarien cremar els seus pares en una foguera, quan finessin; i ells, amb grans crits, l'apressaren a parlar pietosament. Així s'ha considerat, doncs, i em sembla que Píndar va afirmar correctament que el costum és rei de tot.»

dimecres, 19 d’agost de 2015

El mal en Shakespeare


Els malvats de Shakespeare: Aaron, Iago, Edmund, Lady Macbeth… Fortament definits, incommovibles. En Timó d’Atenes hi ha uns versos que sintetitzen bastant bé la posició de Shakespeare envers el mal:

                                            All’s obliquy;
There’s nothing level in our cursed natures
But direct villainy.
(IV, 3)

Salvador Oliva ho tradueix així:

                                                    Tot és oblic;
res no és franc en les nostres natures maleïdes,
llevat de la maldat.

I Sagarra:

                                            Tot és oblic;
res no hi ha dret a dins l’abominable
natura nostra; només ho és la infàmia.

«Dret» em sembla una millor traducció de level que no «franc».

Una característica dels malvats de Shakespeare és que tots argumenten molt bé les raons del mal, sobretot Aaron i Edmund. A més de demostrar que el mal té les seues raons, que deixen perplex el bé més d’una vegada, aquests personatges mostren una complaença en el mal per ell mateix, independentment dels seus motius: fer mal per gust, pel plaer que provoca la destrucció i la humiliació del bé. El mal aprofita sovint les raons del bé per aconseguir més fàcilment els seus propòsits. Hi ha un fragment de Titus Andrònic en què Aaron demana a un personatge que jure per Déu. Aquest li retreu que com és possible que li demane jurar, si ell no hi creu. Però tu sí, li retruca Aaron amb una lògica elemental i aclaparadora. Tot això fa monstruós el mal als ulls del bé.

El mal, al contrari del bé, apareix més fàcilment en estat pur: és més dret, més level. S’entremescla fàcilment amb l’egoisme, amb l’estupidesa, amb la ingenuïtat. Amb la impotència… De vegades, les natures més purament bondadoses provoquen desastres espectaculars. El bé és sospitós. En la seua defensa es pot dir que el bé és oblic perquè així és la naturalesa humana. En canvi, encara que de vegades utilitze l’engany i la traïció, el mal és més transparent i més directe. El mal no es planteja problemes. Més exactament: no té escrúpols, tal com li retreu el bé.

dimecres, 12 d’agost de 2015

Una nota de Praga

Després de sopar, fem una passejada per la Nové Mĕsto. Els carrers, poc il·luminats, són amples, amb edificis de finals del XIX de cinc plantes, i fan una impressió estranya de buidor i solitud. Sovint, només s’hi veu una única finestra amb llum. La massa dels edificis sembla encara més gran i opressiva en la penombra groguenca. 

Enfilem el carrer Resslova, baixant cap al riu, i passem per l’església ortodoxa de sant Ciril i sant Metodi on es van refugiar els autors de l’atemptat contra Reinhard Heydrich: Reichsprotektor de Bohèmia i Moràvia, segon càrrec més alt en les SS després de Himmler, president de la Conferència de Wansee de 20 de gener de 1942, on es va planejar l’extermini sistemàtic dels jueus d’Europa. Àlies, el carnisser de Praga. Tocava molt bé el violí. El 27 de maig de 1942, Heydrich es dirigia al castell de Praga en un cotxe descapotable. En un revolt del camí l’esperaven tres membres d’un escamot, que havien saltat en paracaigudes uns dies abans, enviats des de Londres pel govern txec a l’exili. En prendre el revolt i aminorar la marxa, un dels membres de l’escamot es va plantar davant del cotxe amb una metralleta, però se li va encallar l’arma. Un altre va reaccionar ràpidament i va llençar una granada. Heydrich va poder treure la pistola i disparar als atacants, però va morir al cap de vuit dies a conseqüència de les ferides. Els autors de l’atemptat van fugir, convençuts que l’havien pifiada. Juntament amb altres membres de la resistència, es van amagar a la cripta de l’església de sant Ciril i sant Metodi. Com que sempre hi ha un traïdor, van ser delatats. Durant vàries hores, van repel·lir l’atac d’un destacament nazi de 700 soldats. Quan se’ls va acabar la munició, i després d’emportar-se per davant 14 SS i ferir-ne vint-i-un, es van suïcidar. Les represàlies van ser ferotges. Per ordre de Hitler, un poble, Lídice, va ser esborrat literalment del mapa, habitants i edificis. Això sí: no va bombardejar Praga. El fet és que a diferència de tantes ciutats europees, Praga a penes va ser tocada per la Segona Guerra Mundial.

dimecres, 5 d’agost de 2015

El soliloqui de Ricard II


Entre els grans soliloquis del teatre de Shakespeare, un dels millors és el que apareix en l’escena cinquena de l’acte cinquè de Ricard II. És un dels més llargs, un dels més imaginatius i una expressió nihilista molt eloqüent, comparable a la que pronuncia Macbeth poc abans de morir. Us invite a llegir-lo i rumiar-lo pel vostre compte. Aquí el teniu en la versió original anglesa, seguida de la traducció al català de Salvador Oliva:


SCENE V. Pomfret castle.

Enter KING RICHARD

KING RICHARD II

I have been studying how I may compare
This prison where I live unto the world:
And for because the world is populous
And here is not a creature but myself,
I cannot do it; yet I'll hammer it out.
My brain I'll prove the female to my soul,
My soul the father; and these two beget
A generation of still-breeding thoughts,
And these same thoughts people this little world,
In humours like the people of this world,
For no thought is contented. The better sort,
As thoughts of things divine, are intermix'd
With scruples and do set the word itself
Against the word:
As thus, 'Come, little ones,' and then again,
'It is as hard to come as for a camel
To thread the postern of a small needle's eye.'
Thoughts tending to ambition, they do plot
Unlikely wonders; how these vain weak nails
May tear a passage through the flinty ribs
Of this hard world, my ragged prison walls,
And, for they cannot, die in their own pride.
Thoughts tending to content flatter themselves
That they are not the first of fortune's slaves,
Nor shall not be the last; like silly beggars
Who sitting in the stocks refuge their shame,
That many have and others must sit there;
And in this thought they find a kind of ease,
Bearing their own misfortunes on the back
Of such as have before endured the like.
Thus play I in one person many people,
And none contented: sometimes am I king;
Then treasons make me wish myself a beggar,
And so I am: then crushing penury
Persuades me I was better when a king;
Then am I king'd again: and by and by
Think that I am unking'd by Bolingbroke,
And straight am nothing: but whate'er I be,
Nor I nor any man that but man is
With nothing shall be pleased, till he be eased
With being nothing. Music do I hear?

dijous, 30 de juliol de 2015

L’elogi d’Anglaterra de Shakespeare


Lectura de Richard II. Un dels passatges més recordats d’aquesta obra és l’elogi d’Anglaterra —the England speech— que Shakespeare posa en boca d’un personatge en l’escena primera de l’acte segon. Aquí el teniu, per si teniu ganes de llegir-lo, en la versió original en anglès i en la traducció al català de Salvador Oliva. Incomprensiblement, Oliva no tradueix un vers, el desè, que és el que dóna més gràcia a aquest fragment. Una badada? El marque en cursiva: «aquest afortunat llinatge d'homes, aquest món petit, / aquesta pedra preciosa sobre el mar platejat / que, fent-li de muralla, la defensa / com els valls protectors dels grans castells, / contra l’enveja dels qui són menys feliços que nosaltres». Literalment: «contra l’enveja de terres menys felices». Ricard II és una de les obres de Shakespeare que Sagarra no va arribar a traduir. Snif!



This royal throne of kings, this scepter'd isle,
This earth of majesty, this seat of Mars,
This other Eden, demi-paradise,
This fortress built by Nature for herself
Against infection and the hand of war,
This happy breed of men, this little world,
This precious stone set in the silver sea,
Which serves it in the office of a wall,
Or as a moat defensive to a house,
Against the envy of less happier lands,

dimecres, 29 de juliol de 2015

Fi de la sèrie Planiana



Al juliol del 2013 vaig publicar una entrada en què anunciava l’inici de la sèrie Planiana, una mena de microentrades en què reproduïa citacions breus de l’obra de Josep Pla sense cap comentari. Ara, en arribar a la que fa 100, la tanque i la done per acabada. En iniciar aquella sèrie, un dels propòsits era donar varietat al bloc. Ara, per la mateixa raó, he decidit interrompre-la. Potser la reprendré més endavant o en faré una Carneriana, o una Johnsonniana, o una Ferrateriana

dimarts, 28 de juliol de 2015

Planiana (i 100)


Tot és massa lúcid, dibuixat, definitiu, clar, per a no sentir en totes les coses llur transfons d’inanitat.

Josep Pla, Cadaqués (Un petit món del Pirineu, OC, 27)

dissabte, 25 de juliol de 2015

Planiana (99)


En la joventut, les sensacions de plaer i de dolor són molt diferenciades. A mesura que la vida avança, es tornen molt iguals.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

dimecres, 22 de juliol de 2015

Algunes lectures per a la literatura universal de primer de batxillerat

Com us comentava en una entrada anterior, el pas de la literatura universal de segon a primer de batxillerat obliga a rebaixar una mica les expectatives d’aquesta assignatura, començant pels llibres de lectura. Crec que la majoria de les lectures fixades per al curs de segon, donades les circumstàncies que vaig exposar, no són vàlides per al de primer. Passe a presentar-vos uns suggeriments al respecte, per si us poden fer servei. 

Em sembla que en primer els alumnes haurien de tenir un mínim de tres llibres de lectura obligatòria i un màxim de sis. Cada professor, segons el panorama que tinga al davant, haurà de fixar un nombre o altre. A l’hora de fer la tria, cal tenir en compte un condicionant important. Només podem posar obres que estiguen disponibles en edicions de butxaca. D’algun llibre que m’agradaria molt per a aquest curs, com ara Khadjí-Murat de Tolstoi, no sé si en deuen quedar exemplars en quantitat suficient. Miraré d’informar-me’n. El mateix problema hi ha amb tot el Shakespeare traduït per Sagarra: no està disponible en volums solts, que només es poden trobar en llibreries de segona mà, via uniliber. Feta aquesta puntualització prèvia, aquesta és la meua proposta:

-Sòfocles, Èdip rei. La Magrana.
Una de les poques obres que salve de la llista de segon de batxillerat. García Márquez la considerava la millor novel·la policíaca de tots els temps. Un altre punt a favor és que es pot llegir en veu alta a classe, fent-ne una lectura dramatitzada. Amb tres sessions hi ha prou. Jo li’n dedique quatre, perquè interromp la lectura amb alguns aclariments breus i algunes preguntes.

dissabte, 18 de juliol de 2015

Planiana (98)


Endevinar una persona és descobrir-la, en definitiva posar-la en ridícul. Si voleu viure amb tranquil·litat, eviteu d’endevinar la gent. Si no us agrada d’endevinar-vos, tractar d’endevinar els altres no té a penes sentit.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

dimecres, 15 de juliol de 2015

Amb la corda al coll

Feia temps que no llegia un Conrad. Ho he fet ara, aprofitant que Viena Edicions acaba de publicar Amb la corda al coll (The End of the Tether), una narració que juntament amb Joventut (Youth) i El cor de les tenebres (Heart of Darkness) forma una mena de trilogia de les edats de la vida. Amb la corda al coll correspondria a la vellesa, al sentiment d’haver-se quedat, al capdavall, fora de joc. Acarat al final, amb la corda al coll, el capità Whalley voldrà mantenir-se fidel a l’últim sentit que el lliga a la vida, encara que això, paradoxalment, comporte trair el sentit de rectitud moral que l’ha acompanyat sempre. 

La clau de la història és un fet que no revelaré per no aixafar-vos la guitarra. El lector el descobreix gradualment. En la primera pàgina ja n’hi ha indicis, però d’això només ens n’adonem a posteriori. Borges considerava Amb la corda al coll una de les narracions més esplèndides de la literatura anglesa.

El crític i novel·lista Walter Allen va escriure en The English Novel que Conrad utilitza el mar i els escenaris exòtics com una mena de laboratori per investigar la naturalesa humana. El medi, el mar o el lloc exòtic, aïlla el personatge del món dels homes, que s’enfronta amb ell mateix in extremis. Per a Walter Allen, Conrad és essencialment un moralista. De tota manera, en aquesta narració el drama del capità Whalley es retalla no sols contra la buidor del mar i la llunyania dels llocs, sinó també contra el nou món creat pels avenços tecnològics de la industrialització. Els diners esdevenen un motiu insistit, obsessiu.

La traducció que ha fet Marta Pera d’aquesta narració de Conrad és excel·lent. No ho dic únicament per la fluïdesa amb què es llegeix. He cotejat diversos fragments de la versió catalana amb l’original anglès i en tots els casos resulta ajustada, precisa i àgil, amb un model de llengua literària molt pròxim al català actual. El mèrit encara és més gran si recordem que Conrad és un dels màxims estilistes de la literatura anglesa.

dilluns, 13 de juliol de 2015

Algunes consideracions sobre la literatura universal de primer de batxillerat

Finalment, com ja sabeu, la LOMQE s’aplicarà el curs que ve en 1r i 3r d’ESO, i en primer de batxillerat. Més endavant, ja veurem què passa. Ara voldria comentar-vos només alguns aspectes relacionats amb l’assignatura de literatura universal. Amb la nova llei aquesta assignatura passa de segon a primer de batxillerat, encara que durant el curs 2015/2016 s’impartirà en els dos nivells. Però els canvis van molt més enllà.

D’entrada, els alumnes de primer, òbviament, tenen un any menys que els de segon, en una època de la vida en què una diferència d’un any es nota molt. En comparació amb els de segon, els de primer estan més verds, personalment i intel·lectualment. No poden donar tant de joc, per tant, a l’hora de llegir i comentar obres literàries. Per fer-ho més difícil, o més divertit, encara que els continguts de la programació són els mateixos que en segon, en primer hi haurà una hora menys de classe a la setmana. Com els professors s’obsessionen a donar tots els ítems de la programació, el desastre està assegurat.

Més conseqüències tindrà el fet que la literatura universal de primer deixa de ser, en bona mesura, una optativa. Els alumnes d’humanitats han de cursar-la obligatòriament, i els de ciències i els de arts pràcticament s’hi veuran obligats, fugint del foc d’altres assignatures per caure en les brases d’aquesta. Si en segon de batxillerat la literatura universal ha funcionat tan bé ha estat perquè era una optativa. Els alumnes que s’hi matriculaven, com a mínim una part d’ells, hi estaven interessats. I els grups eren reduïts.

Ara, en canvi, la cursaran pràcticament tots, i no per devoció, i amb una hora menys, i estaran més verds. Tot plegat porta, crec, a rebaixar les expectatives. Començant, per exemple, pels llibres de lectura. No és sols que caldrà disminuir-ne el nombre, ja que passem de quatre a tres hores a la setmana, sinó que la majoria de les lectures de segon, donades les circumstàncies que acabe d’exposar, no són vàlides per a primer. Només en salvaria, i encara, Èdip rei i La metamorfosi. L’Infern de Dante pot resultar excessiu; Hamlet és l’obra més llarga de Shakespeare i potser seria més prudent reemplaçar-la per un Romeo i Julieta, més breu i més fàcil. Madame Bovary, fora també. En segon molts alumnes es queixaven perquè hi ha molta descripció, i tenien raó. No us dic res del que podria passar en primer amb aquesta novel·la. Les flors del mal, sense comentaris. Els professors que hem donat fins ara l’assignatura de literatura universal, ens equivocarem si pensem que podem impartir-la igual que en segon.

Una última diferència és que en primer no hi ha una llista tancada de lectures obligatòries. Les lectures, per tant, se suposa que les tria i les fixa el professor de l’assignatura. En una pròxima entrada ja us comentaré les que he pensat, i també altres qüestions. Avui només volia plantejar-vos unes consideracions prèvies, que, des del meu punt de vista, no conviden precisament a l’optimisme. Ja ho anirem veient.



dissabte, 11 de juliol de 2015

Planiana (97)


No és necessari recordar que les persones més profusament aptes per a una acció determinada són les que solen preocupar-se menys —en aparença, és clar— d’allò que sembla constituir l’essència del seu destí ineluctable. Quan un home té una obsessió permanent no sol parlar-ne i més aviat se’n desvia per alleugerir-se de tediositat. Potser els qui han parlat menys d’art són els artistes més naturalment creadors. Com totes les coses de la vida, d’art els qui n’han parlat sempre amb més fluència són els esperits crítics, els qui en el fer sentiren més constrenyiment.

Josep Pla, L’escultor Josep Llimona, (Tres senyors, OC, 19)

dimarts, 7 de juliol de 2015

La lectura com a forma de suïcidi

En un passsatge del seu Livre de lectures Marthe Robert cita aquests mots del poeta alemany August von Platen: «he consumit la meua vida en lectures, he llegit en lloc de viure, els llibres han mort la meua vida». Per a Marthe Robert, l’autor d’aquesta frase, terrible en la seua banalitat, té don Quixot com a mestre, que experimentava pels llibres la mateixa passió desencaminada i les mateixes raons per abandonar-s’hi. Si el lector quixotesc confon la vida amb l’escriptura no és únicament per una necessitat legítima de l’esperit, diu Robert, sinó més profundament per compensar una feblesa nativa del seu organisme espiritual, una mena de defecte de l’ésser que l’aparta del món. Entre els llibres, es troba deslliurat de la necessitat de ser home entre els homes. Gràcies a la complicitat de la literatura, la seua vida no és que un llarg suïcidi diferit. El lector inveterat, el que es mata a llegir, no denuncia únicament una perversió de l’esperit portada a l’extrem, sinó que planteja la duplicitat de la naturalesa de la literatura, que li permet secundar la mort mentre sembla representar la vida.

Fins aquí, Marthe Robert, que he intentat de resumir. El text està bé, è ben trovato, però hi ha més d’una cosa que m’ha fet arrufar les celles. Per començar, la consideració de don Quixot com a prototipus del lector inveterat. Don Quixot, un lector? Un exlector, si de cas. Va llegir molt, i mal, i se’n va jubilar. Ja n’havia tingut prou. El fet és que en la novel·la de Cervantes don Quixot no llegeix res, ni una ratlla. Va amunt i avall, no para en torreta, perora incansablement. Però no llegeix. El mateix es podria dir d’una descendent literària seua: Emma Bovary. Tant que s’avorria després de casar-se amb Charles, i en cap moment se li ocorre de llegir una novel·leta, cosa que resulta poc versemblant. L’únic que llegeix són les cartes dels amants i les factures dels creditors. Les heroïnes romàntiques de les novel·les que llegia, en canvi, ho tenien tot pagat.

dissabte, 4 de juliol de 2015

Planiana (96)


El modernisme fou una falsa pista, perquè el que s’ha oposat sempre més a l’art, ha estat el que s’anomena emfàticament artístic.

Josep Pla, L’escultor Josep Llimona, (Tres senyors, OC, 19)