dissabte, 25 de juny de 2016

Buf!

Dilluns vaig enviar a David Morell, de Bromera, el solucionari de l’última unitat del llibre de literatura universal per a batxillerat, que es va començar a distribuir la setmana passada. Ara sí que puc dir que he acabat del tot. Buf! El solucionari m’ha ocupat 130 fulls, gairebé un altre llibre. No debades, hi ha 877 activitats (les he comptades!). Se m’ha fet una mica llarg fer-les una per una. Evidentment, els usuaris del llibre no hi estan obligats, de la mateixa manera que tampoc no cal llegir i comentar tots els textos recollits en cada unitat. N’hi ha molts. Alumnes i professors han de poder triar. Però se suposa que jo havia de donar exemple. A més, everybody knows que el més important d’un llibre de text és el solucionari.

Les activitats que acompanyen els textos seleccionats s’han de considerar com una guia per al comentari i estan organitzades en dos blocs: Activitats de comprensió i Activitats de comentari i de contextualització. Les primeres són unes preguntes per assegurar la comprensió dels punts més importants. Les segones plantegen una lectura en profunditat de cada text, destacant-ne els aspectes temàtics i formals més rellevants, i la seua relació amb altres textos. A fi d’evitar la reducció de la literatura universal a un catàleg de moviments, autors i obres, moltes vegades es proposa el comentari comparat entre textos de la mateixa unitat i, també, entre textos de diferents èpoques, per fer veure que la literatura consisteix en un diàleg o teixit de referències que els llibres estableixen entre ells. De més a més, el comentari comparat ajuda a delimitar clarament el que s’ha d’analitzar, obliga a una lectura atenta i habitua a cercar contrastos i analogies entre les obres i els autors, cosa que ressalta les característiques específiques de cada text. És una bona manera, per tant, d’ensenyar a llegir.

dimecres, 15 de juny de 2016

Jardí francès

Lectura de Jardí francès. De Villon a Rimbaud, una antologia de vint-i-cinc poetes de la literatura francesa, molt ben triats i traduïts per Pere Rovira. Els més representats són Pierre Ronsard i Charles Baudelaire, amb vint poemes cada un. Pere Rovira, en la breu nota introductòria que ha redactat a aquest llibre, justifica la seua antologia perquè a hores d’ara, diu, i a diferència del que passava no fa tant de temps, pocs lectors cultes saben francès: «Ara se suposa que tothom sap l’anglès, o l’hauria de saber. Està bé, però jo crec que hi ha una diferència en el coneixement d’aquests dos idiomes: al costat del seu ús comercial o polític, el francès també representava una llengua de cultura; l’anglès es veu ara més com un idioma útil, per anar pel món, per guanyar-se la vida, etc. El coneixement de l’anglès no sembla que hagi significat, en general, l’entrada en el món de la literatura en aquesta llengua, com el coneixement del francès significava, en major o menor grau, un contacte amb la literatura francesa». 

Per la cura de la tria i per la qualitat de les versions, Jardí francès es pot posar al costat d’antologies com Poesia anglesa i nord-americana, de Marià Manent i d’Una antologia de la lítica nord-americana, d’Agustí Bartra, excel·lents introduccions en català a la lírica de la llengua anglesa. La de Manent l’he llegida moltes vegades, fullejant-la a l’atzar, sobretot quan passava aquells llargs estius a Navaixes. Recorde que també m’agradava molt fullejar Un segle de poesia catalana, de Jaume Bofill i Ferro i Antoni Comas.

dissabte, 11 de juny de 2016

Un llum de qualitat de vulva

Divendres. Com que ja no tinc classe amb els grups de segon de batxillerat, acabe de seguida a l’institut i me’n vaig a l’Octubre, a gestionar alguns detalls del II Curs de literatura universal. Una vegada allí, m’estic una estona a la llibreria. M’emporte dues novetats de les Edicions de la Ela Geminada que tenen molt bona pinta: Repeticions, de Iannis Ritsos, i Poesia lírica grega, una antologia d’Arquíloc a Teognis, a cura de Joan Ferrer Gràcia. Potser les podré aprofitar per al curs.

De l’Octubre me’n vaig a correus, a arreplegar un llibre que havia comprat per Internet. Fa calor i molta humitat, que em desfibra. El trànsit atabala i augmenta la sensació de fatiga. Quan arribe a casa, em dutxe i de seguida em trobe millor. Al menjador, amb les finestres de guillotina una mica pujades i les persianes mig abaixades, corre l’aire i s’hi està bé. Em dic que hauria de posar-me a l’ordinador per llevar-me de damunt alguns assumptes que tinc pendents. Encara he d’enllestir, entre altres coses, dos solucionaris del manual de literatura universal. Però la virtut és aspra i antipàtica, de manera que m’estire al sofà amb les Notes sobre París i França. Ja me’n queden poques pàgines i vull acabar el llibre. 

dimecres, 8 de juny de 2016

S’ha obert la matrícula del II Curs de literatura universal a l’Octubre


Ja s’ha obert la matrícula del II Curs de literatura universal. El curs començarà el pròxim 4 d’octubre i acabarà el 25 d’abril de 2017. Les sessions tindran lloc els dimarts de cada setmana, de 18’30h a 20h. Per a informar-vos sobre els detalls de la matrícula, podeu clicar aquest enllaç del Centre Octubre: II Curs de literatura universal 2016-2017.

Aquest segon curs de literatura universal està dedicat a aprofundir alguns dels temes i dels autors que es van tractar en el primer, impartit durant el 2015/2016, i a introduir-ne de nous, però no és necessari haver cursat el primer curs per a cursar-ne el segon. Les obres que es llegiran no es comentaran aïlladament ni com a il·lustració de les diferents èpoques de la història de la literatura, sinó a partir d’aquesta sèrie d’itineraris basats en motius temàtics i estilístics, sense seguir un ordre cronològic estricte:



1. De l’Odissea a l’Ulisses
Obres completes, a banda de fragments d’altres obres, que s’analitzaran en classe:
Homer, Odissea. La butxaca. Traducció de Joan Francesc Mira
Balzac, El coronel Chabert. L’Avenç
Janet Lewis, La dona d’en Martin Guerre. Viena Edicions
Lev Tolstoi, Anna Karènina. Labutxaca. Traducció d’Andreu Nin

diumenge, 5 de juny de 2016

Un altre Pla, si us plau

El curs s’està acabant, i, inevitablement, he començat a fer-me llistes de lectures per a l’estiu. Aquestes llistes, és clar, no passen de ser una declaració de bones intencions. Són molt poc realistes, però m’ho passe molt bé fent-les i desfent-les, afegint-ne i llevant-ne títols. És un entreteniment innocent. Enguany, les lectures triades estan una mica condicionades pel segon curs de literatura universal que, si tot va bé, començaré a l’octubre. He de tornar a llegir, llapis en mà, en profunditat i pensant en l’enfocament que els donaré en classe, l’Odissea, Anna Karènina, Montaigne, El quadern gris… També m’he fet una llista de bibliografia sobre aquestes obres, que també vull llegir. Una part important de la feina sobre Anna Karènina ja està enllestida: fa tres o quatre anys vaig llegir l’estudi del formalista rus Boris Eikhenbaum en tres volums sobre Tolstoi, segurament l’obra més important que s’ha escrit sobre l’autor rus. El tinc tot subratllat. Ara és només qüestió de repassar-lo i prendre’n notes. 

De moment, però, m’he oblidat d’aquestes llistes i he agafat un Pla: el quart volum de l’Obra Completa, Sobre París i França. Tenia ganes de llegir d’una manera despreocupada, sense esforç, sense pensar en l’aula, únicament pel meu plaer. Tenia ganes de llegir Pla. Vaig ja per la meitat d’aquest llibre, que conté textos sobre Proust, Valéry, Gide, Picasso, els cubistes, els ballets russos, la llum de París, els hotels meublés, els jardins de Luxembourg, la Comèdia Francesa, l’Acadèmia, les Halles, la tardor a París… O un dinar amb Eugeni Xammar i Julio Camba (dotzena i mitja d’ostres per cap, boeuf à la mode, formatge de Brie, vi de Borgonya). També hi ha un capítol sobre la place de Saint-Sulpice i l’església del mateix nom amb els frescos de Delacroix, que recorde molt bé. La descripció que en fa Pla, tant de l’espai com de l’ambient, ha fet reviure poderosament el record que en tinc. O, més probablement, l’ha esborrat i reemplaçat. 

divendres, 3 de juny de 2016

«Rotterdam, provisionalment», un nou llibre d’Octavi Monsonís


(Text llegit en la presentació de Rotterdam, provisionalment, d’Octavi Monsonís, que va tenir lloc el passat 26 de maig al Centre Octubre.)

Ara fa tres anys, l’obra literària d’Octavi Monsonís va experimentar un punt d’inflexió amb l’aparició de Carrer de pas. En primer lloc, per l’ambició d’aquesta obra, una novel·la que tenia la ciutat de València com un dels seus protagonistes principals, i també per les condicions en què es va publicar: en una editorial catalana de prestigi com Edicions de 1984. La publicació, ara, de Rotterdam, provisionalment, confirma i consolida el camí que va obrir aleshores, i representa tant una represa com una evolució. De fet, la primera de les dues parts en què està dividit és anterior en l’escriptura a Carrer de pas, i la segona, posterior.

Abans de passar a parlar amb una mica de deteniment de Rotterdam, provisionalment, cal advertir que, contra el que podria semblar, no ens trobem exactament davant un recull de contes. Les dues parts en què està organitzat s’han de considerar, en realitat, dues novel·les breus. El cas de la primera, la que dóna títol al llibre, és molt clar. La segona, és cert, està formada per set relats independents, però que permeten i en últim terme obliguen a fer-ne una lectura unitària, sobretot pel motiu temàtic de la música, que apareix en tots ells.

dimarts, 31 de maig de 2016

Dijous que ve, dos de juny, es presenta el núm. 51 de l’«L’Espill»


Dijous que ve, dos de juny, a les 19h, es presentarà a la llibreria Tres i Quatre (Centre Octubre, C/ Sant Ferran, 12) el número 51 de la revista L’Espill, que estrena nova maquetació i noves seccions. En aquest acte intervindran Pau Viciano, Ferran Garcia-Oliver, Gonçal López-Pampló, Gustau Muñoz i Núria Cadenes. 

Els organitzadors fan saber que, després dels parlaments, celebrarem amb una copa l’aparició d’aquest nou número de L’Espill. L’èxit de la convoctòria està assegurat.

dissabte, 28 de maig de 2016

Última sessió i cloenda del curs de literatura universal

Fotografia de Jesús Prats
Dimarts passat va acabar el curs de literatura universal a l’Octubre. La primera meitat d’aquesta sessió, l’última d’un total de trenta, la vam dedicar a fer un comentari comparat de Bearn i El Gattopardo, un recurs que he utilitzat sovint al llarg del curs, per destacar les relacions que les diferents obres de la literatura universal estableixen entre elles, com una mena de diàleg que constitueix un dels encants més grans de la literatura. En el cas d’aquestes dues novel·les, però, les coincidències són tan marcades, tan sorprenents, que en principi únicament es podrien explicar per una influència directa de l’una sobre l’altra. Per un plagi, vaja, possibilitat que els estudiosos que s’han ocupat d’aquesta qüestió han descartat. De tota manera, tota anàlisi comparada de Bearn i El Gattopardo, si vol ser justa, haurà de ressaltar-ne també les diferències, com ara la major complexitat de la primera des del punt de vista de la tècnica narrativa, o el seu acusat caràcter de novel·la d’idees, de debat sobre qüestions ideològiques i estètiques. Els personatges principals respectius, don Toni i don Fabrizio, també presenten diferències notables. El mateix Villalonga, en comparar el protagonista de la seua novel·la amb el príncep Salina, advertia que el sicilià era un «vertader senyor feudal», mentre que el seu don Toni només era un «pobre hobereau mallorquí», un petit propietari rural. 

M’hauria agradat aprofundir més en aquestes dues novel·les, però volia presentar i comentar amb els assistents el pròxim curs de literatura universal, molts dels quals sembla que volen repetir. Ja us informaré, quan es convoque. Hi haurà un primer canvi important: el nou curs acabarà el 25 d’abril de 2017, un mes abans. Aquest últim mes de maig, els universitaris i els professors, en temporada alta d’exàmens, hem hagut de fer un esforç suplementari per seguir les classes. I ens ha costat. 

dilluns, 23 de maig de 2016

La revista «L’Espill» publica una tria de la correspondència entre Josep Iborra i Josep Garcia Richart

Amb un nou format i presentació renovada, acaba d’aparèixer el número 51 de la revista L’Espill. La secció de «Documents» d’aquest número presenta una selecció de la correspondència inèdita entre Josep Iborra i Josep Garcia-Richart, de la qual s’han conservat un total de 48 cartes. Es van escriure gairebé totes durant els estius del 2005 al 2010. Durant la resta de l’any no es cartejaven, perquè es veien sovint. Garcia Richart va iniciar aquesta correspondència el juliol del 2005 per combatre la solitud i mantenir el contacte amb el seu amic, que passava l’estiu a Navajas, un poble de l’Alt Palància. La mort de Josep Iborra, el febrer del 2011, la va interrompre per sempre més.

Josep Garcia Richart va morir el passat 19 de novembre, als vuitanta-sis anys. Amb la seua mort ha desaparegut l’últim supervivent de la tertúlia íntima de Joan Fuster, formada per tots dos, per Vicent Ventura i per Josep Iborra, que no s’ha de confondre amb les reunions que se celebraven a casa de Fuster, a Sueca, on acudia tantíssima gent per fer-li alguna consulta o simplement per conversar amb ell. Home modest i molt discret, Garcia Richart deixa inèdites una traducció íntegra dels Assaigs de Montaigne i diverses obres poètiques, a l’espera de les sorpreses que puga deparar l’inventari del seu arxiu.

L’epistolari entre Josep Iborra i Josep Garcia Richart constitueix un document d’un enorme interès, humà i literari alhora. Com que té una certa extensió, s’ha decidit d’editar-ne una tria. Se n’han deixat de banda algunes cartes i alguns fragments amb crítiques bastant contundents de diverses personalitats actuals del nostre món cultural. Les garrotades que reparteixen els dos corresponsals, expressades en el context d’una conversa íntima, poden ser divertides per al lector, però no tant per als damnificats. 

dimecres, 18 de maig de 2016

Penúltima sessió del curs de literatura universal

Ahir vam acabar pràcticament de comentar El Gattopardo, una novel·la que només es pot considerar històrica en una lectura superficial. De fet, els indicadors cronològics que hi apareixen són externs a la narració i la història no es constitueix en material narratiu. Aquest últim aspecte ve reforçat per les nombroses anticipacions cronològiques del narrador, que, a més de falsificar el punt de vista dels personatges, contribueixen a immobilitzar el temps del relat. Josep Pla pensava que, en realitat, El Gattopardo no era una novel·la, sinó una evocació de la memòria personal.

Com va assenyalar Miquel Pairolí en El príncep i el felí, el tema fonamental d’El Gattopardo és el temps o, més exactament, el poder destructor del temps, tal com sintetitza la frase amb què s’inicia la novel·la: «Nunc et in hora mortis nostrae. Amen». El pas dels anys és la força que ho empeny tot avall. Tot s’enfonsa, en darrer terme, en el no-res. La novel·la de Lampedusa contempla la vida humana i la història sota aquesta perspectiva desenganyada i existencial. El seu protagonista, don Fabrizio, nom de ressonàncies stendhalianes, és un personatge curiosament modern: un ésser que ha perdut el seu camí i no sap quina direcció prendre. Les antigues certeses han desaparegut i no han estat substituïdes per res substancial. La seua lucidesa, i el pensament de la mort que el domina, li permeten de tenir una perspectiva molt distant del món i de les persones, però no li proporcionen cap alternativa vital.

diumenge, 8 de maig de 2016

Contra la lingüística

Fa poc, s’ha publicat Teoria lul·liana de la comunicació, de Josep-Lluís Navarro Lluch, un llibre que és la primera mostra de molts anys de treball, de debat, de lectures i de reflexions sobre el llenguatge. Cal advertir que, a pesar del títol, no es tracta d’un estudi sobre Llull, un més a afegir a la ja copiosa bibliografia sobre el beat mallorquí, sinó d’un intent, enormement ambiciós, de construir una alternativa a l’estudi del llenguatge i de les llengües. Llull és només un dels referents principals, entre molts altres, en què es basa Josep-Lluís Navarro per donar forma a un projecte molt ampli, anomenat L'Edifici de les Llengües, del qual el present llibre és el primer volum. Teoria lul·liana de la comunicació està dedicat a introduir, argumentar i posar els fonaments d’una teoria i d’un pràctica que tenen l’origen en els seminaris organitzats a València durant la dècada dels 90 entorn de Lluís V. Aracil, continuats després del 2000 en altres localitats fins a l’extinció final, per motius que no és ara el moment ni el lloc d’exposar.

L’autor declara en les pàgines inicials que l’objectiu de L'Edifici de les Llengües és «revolucionar els estudis lingüístics i plantejar un nou paradigma per a les ciències del llenguatge, construir una teoria englobadora que supere els errors del passat i encaixe els encerts i decobertes de les diverses disciplines lingüístiques en una nova síntesi». Està convençut que la construcció d’aquest nou paradigma ha de partir de la saviesa de la gramàtica antiga, integrant-hi les descobertes actuals més significatives, de manera que permeta fer justícia a la complexitat del llenguatge i de la comunicació. Com Verdi, Josep-Lluís Navarro també podria exclamar: torniamo all’antico e sarà un progresso!

Abans d’edificar, cal aplanar el terreny. Una bona part del volum està destinat a atacar sense miraments la lingüística moderna. Navarro la considera una pseudociència que exagera l'aspecte estàtic o idealitzat del llenguatge, enfocant-lo com si fos una estructura abstracta i rígida, autònoma, desvinculada de les persones, del context i de les finalitats per a les quals s'usa, i no com una activitat humana. En la pràctica, diu, «ha esdevingut l'exemple més clar d’obscurantisme», oscil·lant entre la buidor més banal i la foscor més incomprensible. En lloc de lingüística utilitza el terme «llenguatgisme» per referir-se als errors i falses concepcions que predominen en l'estudi actual del llenguatge i de les llengües. El llenguatgisme és definit, sintèticament, com «la manera fragmentada i reduccionista d'enfocar el llenguatge que encara predomina en la nostra època». 

dijous, 5 de maig de 2016

Ja només queden tres sessions del curs de literatura universal


A poc a poc, el curs de literatura universal a l’Octubre s’acosta al final. Dimarts passat vam acabar de comentar Dublinesos. En total, hem dedicat tres sessions completes a aquest llibre de Joyce. La sessió de dimarts passat, tota a Els morts, la narració que tanca el recull.

A la setmana que ve començarem amb El Gattopardo, del príncep de Lampedusa. Encara que ens centrarem en aquesta novel·la, la compararem també amb Bearn. L’he tornada a llegir, per tercera o quarta vegada, en la traducció de Pau Vidal publicada per Proa i reeditada en Labutxaca. La recordava molt bé, però m’ha tornat a enganxar totalment i l’admiració que sent per aquesta obra ha augmentat una mica més encara, si això és possible. Mentre la llegia, la deformació personal em feia pensar en els aspectes que volia destacar-ne en el curs, i també en la manera de relacionar-la amb els últims llibres que hem comentat, de manera que tinguem la sensació de seguir un fil conductor. 

Si hi ha temps, en l’última sessió del dia 24, com a traca final, m’agradaria comentar una tria de poemes de Josep Carner. Mentrestant, Isidre Crespo s’està encarregant d’organitzar un solemne acte de cloenda, un sopar en La Tasca de Ca l’Enric. Alguns em van demanar que digués alguna cosa sobre el pròxim curs de literatura. Perquè es dóna per fet que repetiré. Vorrei e non vorrei. Són moltes hores de preparació, i són moltes hores de classe, perquè també tinc les de l’institut. I l’institut pesa. Em van suggerir un curs monogràfic sobre algunes obres, diferents de les que hem estudiat enguany, perquè es tractaria de fer un curs nou. Van disparar amb bala i van proposar l’Odissea, el Tirant lo Blanc, Guerra i pau i l’Ulisses.

dijous, 28 d’abril de 2016

L'art de callar

Hi ha una mena de llibres que, tot i el seu valor, queden per sempre en un segon o tercer terme, i passen pràcticament desapercebuts, excepte per a una minoria afortunada, per a la qual es converteixen en objecte de culte. Com ara L’art de callar, de l’abbé Dinouart, un clergue francès del XVIII, publicat per les Edicions de la Ela Geminada gràcies a la iniciativa de Ramon Alcoberro. D’entrada, no em negareu que el títol d’aquest llibre resulta tan atractiu com incitant davant la inflació «informativa» i «comunicativa» del nostre temps, en què hi ha tanta gent que no calla mai, en què es parla molt i es diu ben poc. Com a regla general, es parla sense saber de què va. Al bar de la cantonada, als mitjans de comunicació o a la càtedra universitària. Un altre aspecte de la incomoditat que produeix aquest panorama és que qui més parla és qui més hauria de callar. I que molts dels qui tenen alguna cosa a dir, resten callats, atabalats davant la xerrameca dels altres. Fatalment, si alguna vegada trenquen el seu silenci, no se senten. No se’ls escolta. 

No ens enganyem, però, respecte a les intencions últimes o primeres de l’autor de L’art de callar. Com recorda Ramon Alcoberro en la introducció que ha redactat a la traducció catalana d’aquest llibre, l’abbé Dinouart era un carca, un escriptor religiós en pugna amb una visió del món cada cop més laica que li feia por, «un enemic de les Llums que buscava en el silenci un refugi contra el progressisme sorollós». Dinouart reclamava silenci als seus adversaris il·lustrats i denunciava la dèria de criticar-ho tot. El seu llibre, però, era un mal símptoma per a la causa que defensava. Si reclamava silenci i en lloava les virtuts és perquè ja no podia imposar-lo, com el mestre que s’esgargamella debades davant els alumnes esvalotats sense remei. L’al·legat de Dinouart, llegit des de la nostra perspectiva actual, resulta commovedorament ingenu.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Un repertori de gimnàstica mental

Josep C. Conill ha publicat Sic transit gloria, mindundi, el seu segon llibre d’aforismes després de Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus. Els més de dos mil d’aquest nou recull es presenten organitzats en una sèrie de blocs temàtics, com si fos una mena d’enciclopèdia personal. Així, Predicar en el desert comprèn aforismes sobre aquesta forma literària, Aguaita en la bellesa el nom de Déu, sobre l'escriptura i la música, El sentit del verb, sobre la llengua, No està bé vendre's la primogenitura, sobre política, o L’etologia transcendental, sobre la moral. De tota manera, els creuaments de temes i motius són constants, cosa que contribueix al caràcter unitari de l’obra, que no es llegeix com una miscel·lània formada per acumulació. 

Al llarg del llibre, l’autor du a la pràctica l’alternança i la combinació de les diferents formes que pot prendre l’aforisme. Com assenyala Conill en el preàmbul, «el repertori de recursos que posa en joc l'obra que al lector li arriba ara a les mans és bastant divers, i va de la greguería a l'evocació impressionista, de l'estocada verbal a la paròdia intertextual, de la màxima en imperatiu, tan típica dels moralistes francesos, fins al microconte i la reflexió de caire filosòfic, polític o teològic, sense desdenyar tampoc el tracte sovintejat amb el nonsense». 

Alguns dels aforismes de Sic transit gloria, mindundi estan dedicats a delimitar aquest forma literària, almenys tal com la practica el seu autor. Per a Conill, l’aforisme, al contrari que l’assaig, «és tot sovint una il·luminació més que no una temptativa». O dit amb un altre aforisme: «El discurs discorre, l’aforisme ocorre». En un altre, encara, promulga el que ell anomena les tres is de l’aforisme: «ha de ser irònic, insolent i irreverent, en comptes de veraç, bondadós i bell». 

La il·luminació ve donada sovint per la imaginació verbal, que juga amb l’efecte sorprenent o simplement humorístic, com ara «Textosterona: hormona de l'escriptura» o «El poema és un rai fet de versos, testimoni d'algun naufragi interior». En els millors exemples, però, els aforismes de Conill són la conseqüència d’un enfocament inesperat, provocatiu, o d’una observació lúcida. Vegeu-ne aquest, que farà botar de la cadira, indignats o consternats, els qui practiquen el noble ofici de la docència: «Poques tasques tan improductives com la correcció d'exàmens: és com pretendre curar algú d'una úlcera d'estómac tot removent-ne els vòmits». 

divendres, 22 d’abril de 2016

Sant Jordi 2016: a la recerca dels llibres perduts


En l’últim número d’El Temps, Xavier Aliaga ha proposat a un grapat de persones relacionades amb l'escriptura, la traducció i la crítica, de triar cada un tres llibres escrits en català i uns altres tres escrits en altres llengües, sense cap limitació cronològica, temàtica ni estilística, que, tot i el seu valor, passen desapercebuts o queden senzillament oblidats, sepultats pel culte de les «novetats» imposat pel mercat editorial. O per la peresa de llegir. O per la poca memòria. Jo també he estat invitat a participar-hi i aquesta ha estat la meua selecció: 

-Eduard Girbal Jaume, La tragèdia de cal Pere Llarg. Edicions de 1984
Una de les novel·les més intenses i singulars de la literatura catalana. Publicada el 1923, en el seu moment es va considerar escandalosa, i això va fer, entre altres motius, que restés oblidada o amagada fins fa ben poc

-Josep Pin i Soler, Comentaris sobre llibres i autors. Arola Editors
Publicats pòstumament el 1947, Comentaris sobre llibres i autors és una mena de llista bibliogràfica en què Pin expressa amb extrema llibertat les seues opinions tota mena d’escriptors. Un repertori sorprenent, no gens convencional, divertit i descarat.

-Ferran Martí i Camps, El rellotge de caixa. Editorial Moll
En aquesta narració plena d’encant, perfecta, admirada per Josep Pla, Martí i Camps hi presenta una evocadora visió dels homes i la vida a Ciutadella a través del temps. 

-Franz Grillparzer, El pobre músic. Accent. Traducció de Xavier Jové
Llibre de capçalera de Kafka, aquest breu relat tracta d'una manera commovedora i profunda el que serà un dels temes centrals de la literatura europea del xix ençà: el conflicte entre la vida i l'activitat artística.

-Dostoievski, Stepàntxicovo i els seus habitants. Proa. Traducció d’Andreu Nin
Encara que poc coneguda, és una de les millors novel·les de Dostoievski. I una de les més sorprenents, amb un personatge impagable: Fomà Fomitx. Es va publicar en català el 1933, en traducció d’Andreu Nin. No s’ha reeditat des d’aleshores.

-Erving Goffman, Estigma: la identidad deteriorada. Amorrortu
Un assaig brillant del sociòleg Erving Goffman sobre la situació de l’individu inhabilitat per a una plena acceptació social. Tothom s’hi pot reconèixer.

Es tracta, evidentment, d’una tria entre moltes altres possibles. Vaig procurar, això sí, que fossen títols no massa complicats de localitzar per al lector interessat. Si en la vostra llibreria habitual no es trauen la pasta dels dits, recordeu que sempre podeu recórrer a uniliber, on trobareu fàcilment còpies de segona mà a un preu acceptable. En el cas dels llibres escrits en altres llengües, he procurat que n’hi hagués traducció al català o al castellà. 

Aquests són altres títols que vaig considerar inicialment, però que al final van quedar fora: