dissabte, 27 de maig de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (36): Czesław Miłosz



LA CAIGUDA
La mort d’un home és com la caiguda d’un país poderós
que havia tingut exèrcits combatius, capitans i profetes,
i rics ports, i vaixells en tots els mars,
però que ara a ningú no ajuda, amb ningú fa aliances.

Perquè les seves ciutats són buides, la població disseminada,
els cards han cobert els seus camps que abans donaven collites,
la seva vocació ha caigut en l’oblit, la llengua s’ha perdut,
un dialecte rural en algun lloc de muntanyes inaccessibles.

Czesław Miłosz (1911-2004)

(Czesław Miłosz, Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000. Proa. Traducció de Xavier Farré)

dissabte, 20 de maig de 2017

Un dia a la Vall de Gallinera

Dissabte de la setmana passada, com vaig anunciar en aquest blog, vaig fer una conferència a l’ajuntament de la Vall de Gallinera, invitat amablement per Ignasi Mora, dins dels actes de la I jornada literària a la Vall de Gallinera. La Vall de Gallinera és un municipi de la Marina Alta que comprèn vuit nuclis: Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carroja, Alpatró, Llombai (deshabitat) i Benissili. L’ajuntament està situat a Benialí.

Vam eixir de matí de Polinyà i vam anar fins a Oliva. Allí vam agafar la desviació a Pego i abans d’entrar-hi ens vam desviar cap a l’Atzúbia. Passada aquesta població, comença la Vall de Gallinera. Ara està molt verda i molt bonica, perquè enguany ha plogut bastant. Com que conduïa jo, no em vaig poder fixar bé en el paisatge. Llàstima! Massa feina tenia amb les corbes i els ciclistes. 

Vam anar directament a Alpatró, on Ignasi Mora ens havia reservat una habitació en la casa rural Sastre-Seguí. Allí ens estava esperant. Hi vam deixar l’equipatge i Cristina, la propietària, ens va ensenyar una mica la casa, molt gran, situada enfront de l’església del poble. Estava netíssima i conserva molts mobles antics. A dins de la casa, amb molts racons agradables, hi ha una almàssera d’oli. Teníem a la nostra disposició, al primer pis, una habitació ben gran, amb cambra de bany, i al costat una saleta amb dos sillons orellers per llegir amb tota tranquil·litat. M’hi hauria instal·lat una temporadeta.

Però ens en vam anar de seguida a Benissivà, on viu Ignasi Mora des de fa vint-i-vuit anys. Mentre esperàvem que es fes l’hora de dinar, ens vam asseure en una terrassa amb una vista molt bona sobre la Serra Foradada, verda i grisa. A l’altra banda, un petit corriol de terra blanca s’enfilava entre les oliveres. Des del primer moment, mentre anàvem parlant, em va colpir la sensació de silenci. El silenci sempre sorprèn.

diumenge, 14 de maig de 2017

Algunes paradoxes de Kleist

El 1810, Heinrich von Kleist, que fins aleshores havia viatjat sense descans, va intentar establir-se a Berlín. Al cap de poc, hi va fundar els Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diàries de la ciutat. En un dels nombrosos escrits breus que va redactar per a aquest diari, titulat Un principi de la crítica més elevada, hi sostenia que cal més geni per elogiar una obra d’art mediocre que una de perfecta amb aquestes paraules: «a la natura humana, bellesa i veritat li resulten evidents en primeríssima instància; i així com les frases més sublims són les més fàcils d’entendre (només el que és minuciós costa de comprendre), així també el que és bell agrada fàcilment: només el gaudi d’allò defectuós i amanerat requereix esforç. Una obra d’art reeixida conté bellesa amb tanta puresa que salta a la vista de qualsevol que estigui en bon seny; en una de mediocre, en canvi, la bellesa està barrejada amb tants elements casuals i, fins i tot, contradictoris, que, per depurar-la, cal un judici molt més penetrant, una sensibilitat més fina i una imaginació més viva i experimentada; en definitiva: cal més geni». 

La veritat és que els arguments de Kleist es podrien invertir fàcilment, com sol passar en els enunciats paradoxals. L’experiència demostra que la majoria de la gent admira allò que és més previsible i més convencional, més «amanerat», si no més «defectuós» i «mediocre». La «bellesa i la veritat», en canvi, solen tenir una entrada difícil i no solen ser especialment evidents. Com a mínim, la veritat. A més, i aquí hi ha la trampa principal, Kleist juga amb uns conceptes —«bellesa i veritat»—, que són qualsevol cosa excepte obvis. No els defineix en cap moment. 

divendres, 12 de maig de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (35): Josep Carner



COR FIDEL
A una dolor que va al dellà del seny
fa només l'Impossible cara tendra.—
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d'aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d'on ve l'inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.—
Veig l'últim monument en l'enderroc.

Jo pujaré, sense replans d'espera,
cap al camí de l'alba fugissera
pel tros d'escala que no mena enlloc.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

dimecres, 10 de maig de 2017

Dissabte que ve faré una conferència a la Vall de Gallinera

Dissabte que ve, 13 de maig, a les 18,30h, faré una conferència a l’Ajuntament de la Vall de Gallinera amb el títol de L’experiència de llegir els clàssics. Il·lustraré la meua intervenció amb comentaris d'obres de diversos autors de la literatura universal, com ara Homer, Marx, Ausiàs March, Cervantes, Flaubert i Balzac.

Aquest conferència s’inclou en el marc de la I Jornada literària a la Vall de Gallinera. Aquí teniu el programa d’actes:





dissabte, 6 de maig de 2017

D’Homer a Tolstoi: una xarxa de relacions creuades


En l’última sessió del II Curs de literatura universal a l’Octubre, vaig fer una recapitulació del que han estat les vint-i-cinc sessions d’aquest curs. En primer lloc, vaig recordar tots els llibres que hi hem llegit i comentat. Il catalogo è questo:

Odissea (Bíblia, Dante, Riba, Kavafis, Bellay, Ritsos, Carner)
Tolstoi, Anna Karènina
Montaigne, llibre III dels Assaigs (La Rochefoucauld, Chamfort, Joubert, Valéry)
Josep Pla, El quadern gris (d’Ors, Fabra, Verdaguer, Guerau de Liost, Carner, Sagarra, Fuster)
Èsquil, Agamèmnon. Fundació Bernat Metge. Traducció de Carles Riba
William Shakespeare, El rei Lear. Traducció de Joan Sellent
William Shakespeare, La tempestat. Editorial Selecta. Traducció de Josep Maria de Sagarra

Entre parèntesi, hi he anotat els autors dels quals també hem llegit alguns textos. Totes aquestes obres les hem comentat, és clar, separadament, però al mateix temps les hem relacionat entre elles a partir de diferents fils temàtics i estilístics. Vam començar amb l’Odissea, un dels textos fundacionals de la literatura occidental, considerat pel crític italià Pietro Citati com una enciclopèdia del relat, que es va llegir des de molt aviat en clau simbòlica com una imatge de l’experiència humana. Al començament del cant I s’hi al·ludeix breument a una història, el retorn d’Agamèmnon, esmentada i contada repetidament al llarg del poema: «i li vingué al pensament la memòria d’Egist, tan il·lustre, / mort per Orestes, el fill celebrat i famós d’Agamèmnon». És una de les moltes històries de nostoi, de retorns dels diversos herois grecs a la pàtria després de la caiguda de Troia.

dimarts, 2 de maig de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (34): Dante Alighieri



TAN GENTIL APAREIX I HONESTA TANT…
Tan gentil apareix i honesta tant
la dona meva quan algú saluda,
que tota llengua es torna, trement, muda,
i els ulls no gosen de seguir mirant.

Ella camina, quan se sent lloar,
benignament d'humilitat vestida;
sembla que sigui una cosa sorgida
com miracle que el cel en terra fa.

Es mostra tan plaent a qui la mira
que pels ulls dóna una dolcesa al cor
que comprendre no pot qui no la prova:

i sembla que als seus llavis, dolç, es troba
un alè suavíssim ple d'amor
que va dient a l'ànima: sospira.

Dante Alighieri (1265-1321)

(Poesia italiana. Edicions 62. Traducció de Narcís Comadira.)

dissabte, 29 d’abril de 2017

Cloenda del II Curs de literatura universal


Dimarts passat va tenir lloc l’última sessió del II Curs de literatura universal a l’Octubre. Vam acabar el comentari de La tempestat, que havia quedat interromput per les llargues i merescudes vacances de Pasqua, i vam fer una recapitulació sobre totes les obres que hem llegit en aquest curs, remarcant les relacions temàtiques i formals que es poden establir entre totes elles. Intentaré resumir aquesta xarxa de relacions en una pròxima entrada.

Al final de la sessió, vaig anunciar que a l’any que ve no faré cap curs de literatura. Crec que a tots ens anirà bé descansar una mica. Per a tots els participants, seguir aquests cursos ha representat un esforç considerable. A més d’assistir a les classes (alguns venien de fora de València), han hagut de llegir una sèrie d’obres que no són precisament lleugeres. I ha estat un curs llarg, que ha durat sis mesos. A mi, la preparació de cada sessió se’m menjava pràcticament tot el temps lliure disponible. No em sap gens greu, però. Impartir aquests dos cursos a l’Octubre m’ha obligat a llegir en profunditat una sèrie d’obres fonamentals de la literatura universal. I m’ho he passat molt bé, gràcies sobretot al públic assistent, enormement atent, participatiu i agraït. Dimarts passat els vaig donar les gràcies de tot cor i ara aprofite per reiterar-les públicament des d’ací.

Per a més endavant, m’agradaria preparar amb calma un curs sobre la novel·la del segle XX. Però, potser, seria millor pensar en un format més reduït i, en comptes d’un curs complet, fer algunes sessions soltes sobre algun tema o algun llibre concret, que es podrien anunciar sobre la marxa. 

De moment, ja us dic, la intenció és fer una aturada i pensar una mica. I llegir més.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Dimarts que ve acaba el II Curs de literatura universal a l’Octubre

Dimarts que ve, 25 d’abril, tindrà lloc l’última sessió del curs de literatura universal. Acabarem de comentar La tempestat i intentaré fer una recapitulació del que ha estat el curs. M’agradaria destacar-ne la xarxa de relacions creuades que es pot establir entre totes les obres que hem comentat, anant endavant i enrere en el temps, botant d’Homer a Balzac i a Tolstoi, de Montaigne a Pla i a Fuster, d’Èsquil a Shakespeare… 

Com sempre, el més complicat a l’hora de plantejar un curs de literatura universal és trobar un fil conductor, o millor encara, uns quants fils conductors, temàtics i formals, que vagen més enllà de la juxtaposició d’autors, èpoques i moviments literaris. Tampoc no es tracta de comentar en el buit una sèrie de grans llibres, separadament els uns dels altres, encara que és un procediment que no em desagrada d’entrada. 

Un curs de literatura no és un club de lectura. No hi ha cap escriptor que tinga aïlladament el seu significat complet. T.S. Eliot defensava en l’assaig Tradition and the Individual Talent que «tota la literatura europea des d’Homer i dins d’aquesta tota la literatura del propi país, té una existència simultània i compon un ordre simultani». Per a Eliot, cada escriptor ha de ser situat entre els morts per contrastar-lo i comparar-lo, però aquesta inclusió en la tradició no és unilateral: «el que ocorre quan es crea una nova obra d’art, ocorre simultàniament a totes les obres d’art que la van precedir. Els monuments existents conformen un ordre ideal entre si, que es modifica per la introducció d’una nova obra d’art (veritablement nova)». Jorge Luis Borges va expressar la mateixa idea en el seu assaig Kafka y sus precursores, recollit en Otras inquisiciones. Hi afirmava que «cada escritor crea a sus precursores. Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro». 

Cada obra modifica, per tant, la percepció que tenim de les obres del passat. En el cas de la lectura individual ocorre una cosa semblant. Cada nova lectura, cada nova lectura important, modifica en la nostra memòria les anteriors. Per això, en el curs no hem seguit un eix cronològic estricte i hem barrejat les literatures antigues amb les modernes. En definitiva, hem intentat comportar-nos com uns lectors. 

dimecres, 19 d’abril de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (33): Francesco d’Assisi



CÀNTIC DEL GERMÀ SOL
Altíssim, omnipotent, bon Senyor,
teves són les lloances, la glòria i l'honor i tota benedicció.
A tu només, Altíssim, s'adiuen
i cap home no és digne d'anomenar-te.
Lloat siguis, Senyor meu, amb totes les teves criatures,
especialment mossèn el germà sol,
el qual és dia, i per ell ens il·lumines.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor:
de tu, Altíssim, porta significació.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana lluna i les estrelles:
al cel les has formades clares i precioses i belles.
Lloat siguis, Senyor meu, pel germà vent
i per l'aire, ennuvolat i serè i en tota mena de temps,
pel qual a les teves criatures dónes sosteniment.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat siguis, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual il·lumines la nit:
i ell és bell i alegre i robust i fort.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mare terra,
la qual ens sustenta i governa
i produeix diversos fruits amb flors de colors i herba.
Lloat siguis, Senyor meu, per aquells que perdonen pel teu amor
i suporten malalties i tribulacions.
Beats aquells que ho suportaran en pau,
que per tu, Altíssim, seran coronats.
Lloat siguis, Senyor meu, per la germana nostra mort corporal
de la qual cap home vivent no pot escapar:
ai d'aquells que moriran en els pecats mortals;
beats aquells a qui trobarà en les teves santíssimes voluntats,
que la mort segona no els farà mal.
Lloeu i beneïu el meu Senyor i regracieu-lo
i serviu-lo amb gran humilitat.

Francesco d’Assisi (1182-1226)

(Poesia italiana. Edicions 62. Traducció de Narcís Comadira.)

diumenge, 16 d’abril de 2017

Joan Fuster per a joves

Els professors d’institut utilitzen sovint els textos de Fuster com a material de lectura en classe, si més no en els cursos de batxillerat. Saben per experiència que els seus assaigs són un model excel·lent per a aprendre a estructurar un text, per aprendre a fer servir els recursos tipogràfics més enllà del punt i la coma o per aprendre a marcar les relacions lògiques entre les oracions d’un paràgraf. En definitiva, per aprendre a escriure, fent servir una llengua clara i precisa. A més, i més important encara, llegir Fuster equival a practicar una mena de gimnàstica mental, tonificant i desinfectant alhora. Finalment, però no pas en últim lloc, la seua obra ens recorda que hi ha literatura més enllà de la novel·la, la poesia i el teatre.

En la majoria dels casos, la reacció inicial dels alumnes davant la lectura de Fuster és de desconcert i d’interès alhora. Per a ells és la primera vegada que llegeixen un assaig literari, un gènere que ni sabien que existia, i que presenta la raresa, o l’inconvenient, de no tenir una intriga narrativa. També els desconcerta algunes característiques del seu estil literari, entre els quals l’ús de la ironia o els contrastos expressius, igualment irònics, entre un mot culte i un altre de col·loquial. I, sobretot, el fet que Fuster no segueix en els seus assaigs una línia rectilínea d’exposició i argumentació. Els alumnes solen dir que Fuster passa d’una cosa a altra i que no saps mai on vol anar a parar. L’observació és exacta. Alguns, però, s’adonen aviat que aquesta característica dels assaigs de Fuster els fa més intrigants que la lectura de qualsevol novel·la policíaca. 

divendres, 14 d’abril de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (32): Joan Roís de Corella


ORACIÓ A LA SACRATÍSSIMA VERGE MARIA, TENINT SON FILL DÉU JESÚS EN LA FALDA DEVALLAT DE LA CREU
Ab plor tan gran que nostres pits abeura
e greu dolor que nostre cor esquinça
venim a vós, filla de Déu e mare;
que nostra carn dels ossos se arranca
i l’esperit desitja l’ésser perdre,
pensant que, mort per nostres greus delictes,
ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre
jau tot estés en vostres castes faldes.

Ab fonts de sang regà lo verge estrado
on, xic infant, lo bolcàs ab rialles,
i els vostres ulls estil·len tan gran aigua
que pot llavar les sues cruels nafres,
fent ab la sang un engüent e col·liri
d’infinit preu, per llevar-nos les taques
que el primer hom, com a vassall rebel·le,
nos ha causat, ensems ab nostra culpa.

Lo vostre cor, partit ab fort escarpre
de gran dolor, vos mostrà tan gran plànyer
que els serafins, ensems ab tots los àngels,
mirant a vós planyent, aprenen dolre.
Plany-se lo món, cobert d’aspre celici;
crida lo sol, plorant ab cabells negres,
e tots los cels, vestits de negra sarga,
porten acords al plant de vostra llengua:

«O fill tot meu, oïu a mi que us parle,
que en lo dur pal haveu oït lo lladre,
puix no voleu que de present jo muira
e siga ab vós tancada en lo sepulcre.
Jo us acollí en lo meu verge ventre;
ara vós, fill, rebeu-me dins la tomba,
que no es pot fer entre els vius jo converse,
puix que, vós mort, és ja ma vida morta».

Joan Roís de Corella (1433/43-1497)

(Martí de Riquer, Antologia de poetes catalans. Galàxia Gutenberg)

dimarts, 11 d’abril de 2017

Uns fragments crítics sobre Shakespeare


M’hauria agradat resumir-vos amb detall les sessions que hem dedicat en el curs de literatura universal a El rei Lear, però no he tingut temps. Havia de preparar també el comentari de La tempestat, que començarem avui, i últimament porte un assumpte entre mans que cada vegada més em demana més temps i concentració. Ja us ho contaré, més endavant.

Avui mateix m’ha arribat un llibre del crític G. Wilson Knight, The Crown of Life, que havia comprat per Internet. Conté un assaig important sobre La tempestat. Evidentment, no el podré aprofitar per a la sessió d’avui. Però per a l’última del curs, la del dia 25, només tornar de vacances, ja el tindré llegit i potser en podré treure alguna cosa d’interès. 

Més Shakespeare. Revisant els arxius del meu ordinador, n’he trobat un que no recordava que el tenia, amb una tria de fragments crítics sobre Shakespeare de Mario Praz, Kenneth Clark, Walter Raleigh i Erich Auerbach. Són unes notes molt breus que vaig prendre, ja fa temps, per aprofitar-les en les meues classes. Poc profit n’he tret, perquè les havia oblidades. Tant se val. Ara que les he «recordat», o recuperat, m’agradaria compartir-les amb els lectors de la serp blanca. Penjades al blog, jo també les podré retrobar més fàcilment. Aquí teniu aquesta tria d’alguns fragments crítics sobre Shakespeare:

dimecres, 5 d’abril de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (31): Georg Trakl



CREPUSCLE HIVERNAL
Cels negres de metall. D’un cap
A l’altre de roges tempestes
Volen al vespre corbs famèlics
Damunt parcs dolorits i pàl·lids.

Entre els núvols es glaça un llamp,
I ells, davant els renecs satànics,
Giren en cercle per anar
Davallant en estols de set.

Al podrimener dolç i fat
En silenci els seus becs trossegen.
D’entorns muts, amenacen cases;
Llum a la sala del teatre.

Esglésies, ponts i hospital
S’alcen horribles en penombra.
S’inflen llençols tacats de sang,
Veles per sobre del canal.

Georg Trakl (1887-1914)

Georg Trakl, Obra poètica. Adesiara. Traducció de Feliu Formosa

diumenge, 2 d’abril de 2017

Dimarts que ve continuarem amb «El rei Lear»


Després de les sessions que hem dedicat a Agamèmnon, hem fet un bot en el temps i hem passat alegrement a El rei Lear, la més visionària i fosca de totes les tragèdies de Shakespeare, la que més s’acosta a Èsquil, segons el poeta i crític anglès Swinburne. Però el fatalisme tràgic de Shakespeare és més sinistre que el de l’Orestea, i no s’hi entreveu cap signe de reconciliació ni d’esperança. El príncep de Lampedusa, l’autor d’El Gattopardo, va escriure que en El rei Lear «ritroviamo il nichilismo morale assoluto che già ci ha trafitto in Misura per misura». És una qüestió que tractarem dimarts que ve.

Vaig preguntar als assistents al curs quina de les dues obres els havia agradat més. Pràcticament tots van dir que El rei Lear. Segurament jo també subscriuria aquest judici de valor, però… La preparació del comentari d’Agamèmnon m’ha obligat a llegir i rellegir aquesta obra amb tanta atenció, a fer-ne una lectura tan profunda que l’admiració que ja tenia per aquesta tragèdia d’Èsquil s’ha fet encara molt més gran. Swinburne considerava Agamèmnon la consecució espiritual més alta de la humanitat.