dijous, 28 d’abril de 2016

L'art de callar

Hi ha una mena de llibres que, tot i el seu valor, queden per sempre en un segon o tercer terme, i passen pràcticament desapercebuts, excepte per a una minoria afortunada, per a la qual es converteixen en objecte de culte. Com ara L’art de callar, de l’abbé Dinouart, un clergue francès del XVIII, publicat per les Edicions de la Ela Geminada gràcies a la iniciativa de Ramon Alcoberro. D’entrada, no em negareu que el títol d’aquest llibre resulta tan atractiu com incitant davant la inflació «informativa» i «comunicativa» del nostre temps, en què hi ha tanta gent que no calla mai, en què es parla molt i es diu ben poc. Com a regla general, es parla sense saber de què va. Al bar de la cantonada, als mitjans de comunicació o a la càtedra universitària. Un altre aspecte de la incomoditat que produeix aquest panorama és que qui més parla és qui més hauria de callar. I que molts dels qui tenen alguna cosa a dir, resten callats, atabalats davant la xerrameca dels altres. Fatalment, si alguna vegada trenquen el seu silenci, no se senten. No se’ls escolta. 

No ens enganyem, però, respecte a les intencions últimes o primeres de l’autor de L’art de callar. Com recorda Ramon Alcoberro en la introducció que ha redactat a la traducció catalana d’aquest llibre, l’abbé Dinouart era un carca, un escriptor religiós en pugna amb una visió del món cada cop més laica que li feia por, «un enemic de les Llums que buscava en el silenci un refugi contra el progressisme sorollós». Dinouart reclamava silenci als seus adversaris il·lustrats i denunciava la dèria de criticar-ho tot. El seu llibre, però, era un mal símptoma per a la causa que defensava. Si reclamava silenci i en lloava les virtuts és perquè ja no podia imposar-lo, com el mestre que s’esgargamella debades davant els alumnes esvalotats sense remei. L’al·legat de Dinouart, llegit des de la nostra perspectiva actual, resulta commovedorament ingenu.

diumenge, 24 d’abril de 2016

Un repertori de gimnàstica mental

Josep C. Conill ha publicat Sic transit gloria, mindundi, el seu segon llibre d’aforismes després de Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus. Els més de dos mil d’aquest nou recull es presenten organitzats en una sèrie de blocs temàtics, com si fos una mena d’enciclopèdia personal. Així, Predicar en el desert comprèn aforismes sobre aquesta forma literària, Aguaita en la bellesa el nom de Déu, sobre l'escriptura i la música, El sentit del verb, sobre la llengua, No està bé vendre's la primogenitura, sobre política, o L’etologia transcendental, sobre la moral. De tota manera, els creuaments de temes i motius són constants, cosa que contribueix al caràcter unitari de l’obra, que no es llegeix com una miscel·lània formada per acumulació. 

Al llarg del llibre, l’autor du a la pràctica l’alternança i la combinació de les diferents formes que pot prendre l’aforisme. Com assenyala Conill en el preàmbul, «el repertori de recursos que posa en joc l'obra que al lector li arriba ara a les mans és bastant divers, i va de la greguería a l'evocació impressionista, de l'estocada verbal a la paròdia intertextual, de la màxima en imperatiu, tan típica dels moralistes francesos, fins al microconte i la reflexió de caire filosòfic, polític o teològic, sense desdenyar tampoc el tracte sovintejat amb el nonsense». 

Alguns dels aforismes de Sic transit gloria, mindundi estan dedicats a delimitar aquest forma literària, almenys tal com la practica el seu autor. Per a Conill, l’aforisme, al contrari que l’assaig, «és tot sovint una il·luminació més que no una temptativa». O dit amb un altre aforisme: «El discurs discorre, l’aforisme ocorre». En un altre, encara, promulga el que ell anomena les tres is de l’aforisme: «ha de ser irònic, insolent i irreverent, en comptes de veraç, bondadós i bell». 

La il·luminació ve donada sovint per la imaginació verbal, que juga amb l’efecte sorprenent o simplement humorístic, com ara «Textosterona: hormona de l'escriptura» o «El poema és un rai fet de versos, testimoni d'algun naufragi interior». En els millors exemples, però, els aforismes de Conill són la conseqüència d’un enfocament inesperat, provocatiu, o d’una observació lúcida. Vegeu-ne aquest, que farà botar de la cadira, indignats o consternats, els qui practiquen el noble ofici de la docència: «Poques tasques tan improductives com la correcció d'exàmens: és com pretendre curar algú d'una úlcera d'estómac tot removent-ne els vòmits». 

divendres, 22 d’abril de 2016

Sant Jordi 2016: a la recerca dels llibres perduts


En l’últim número d’El Temps, Xavier Aliaga ha proposat a un grapat de persones relacionades amb l'escriptura, la traducció i la crítica, de triar cada un tres llibres escrits en català i uns altres tres escrits en altres llengües, sense cap limitació cronològica, temàtica ni estilística, que, tot i el seu valor, passen desapercebuts o queden senzillament oblidats, sepultats pel culte de les «novetats» imposat pel mercat editorial. O per la peresa de llegir. O per la poca memòria. Jo també he estat invitat a participar-hi i aquesta ha estat la meua selecció: 

-Eduard Girbal Jaume, La tragèdia de cal Pere Llarg. Edicions de 1984
Una de les novel·les més intenses i singulars de la literatura catalana. Publicada el 1923, en el seu moment es va considerar escandalosa, i això va fer, entre altres motius, que restés oblidada o amagada fins fa ben poc

-Josep Pin i Soler, Comentaris sobre llibres i autors. Arola Editors
Publicats pòstumament el 1947, Comentaris sobre llibres i autors és una mena de llista bibliogràfica en què Pin expressa amb extrema llibertat les seues opinions tota mena d’escriptors. Un repertori sorprenent, no gens convencional, divertit i descarat.

-Ferran Martí i Camps, El rellotge de caixa. Editorial Moll
En aquesta narració plena d’encant, perfecta, admirada per Josep Pla, Martí i Camps hi presenta una evocadora visió dels homes i la vida a Ciutadella a través del temps. 

-Franz Grillparzer, El pobre músic. Accent. Traducció de Xavier Jové
Llibre de capçalera de Kafka, aquest breu relat tracta d'una manera commovedora i profunda el que serà un dels temes centrals de la literatura europea del xix ençà: el conflicte entre la vida i l'activitat artística.

-Dostoievski, Stepàntxicovo i els seus habitants. Proa. Traducció d’Andreu Nin
Encara que poc coneguda, és una de les millors novel·les de Dostoievski. I una de les més sorprenents, amb un personatge impagable: Fomà Fomitx. Es va publicar en català el 1933, en traducció d’Andreu Nin. No s’ha reeditat des d’aleshores.

-Erving Goffman, Estigma: la identidad deteriorada. Amorrortu
Un assaig brillant del sociòleg Erving Goffman sobre la situació de l’individu inhabilitat per a una plena acceptació social. Tothom s’hi pot reconèixer.

Es tracta, evidentment, d’una tria entre moltes altres possibles. Vaig procurar, això sí, que fossen títols no massa complicats de localitzar per al lector interessat. Si en la vostra llibreria habitual no es trauen la pasta dels dits, recordeu que sempre podeu recórrer a uniliber, on trobareu fàcilment còpies de segona mà a un preu acceptable. En el cas dels llibres escrits en altres llengües, he procurat que n’hi hagués traducció al català o al castellà. 

Aquests són altres títols que vaig considerar inicialment, però que al final van quedar fora:

dissabte, 16 d’abril de 2016

De Mann a Joyce

Dimarts passat, en la sessió del curs de literatura universal, hi vam dedicar uns minuts a qüestions d’organització. Vam acordar que acabarem el 24 de maig. No és convenient allargar més el curs, perquè de seguida comença la temporada d’exàmens i avalucions. Vam acordar també que, després de Dublinesos, llegirem i comentarem un últim llibre: El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ja que estem, aprofitarem per comparar-lo amb Bearn, de Llorenç Villalonga, que la majoria dels assistents al curs han llegit ja. Per a la novel·la de Lampedusa utilitzarem la traducció de Pau Vidal, publicada en Labutxaca. N’hi ha una altra que va fer el mateix Villalonga, editada amb el títol d’El guepard, igualment vàlida, però potser no tan accessible a hores d’ara.

I vam continuar parlant de La mort a Venècia, encara que ja li havíem dedicat una sessió completa. Crec que a tots ens recava abandonar-la. Després de comentar uns quants punts que ens havíem quedat pendents, ho vam allargar llegint alguns fragments que ens havien agradat especialment. Jo en portava preparada una llista, però la vaig deixar córrer de seguida en veure que els assistents en proposaven molts pel seu compte. Vam llegir també, com a complement, alguns fragments d’Els Buddenbrook i de Tonio Kröger, d’una carta de Kafka i d’un capítol de Bearn, que giren entorn del tema central de La mort a Venècia: la naturalesa problemàtica de l’art i de l’artista. Com a contrast, l’exaltació de la literatura que es pot llegir en El temps retrobat de Proust: «La grandesa de l’art veritable, en canvi, d’aquell que el senyor de Norpois hauria anomenat un joc de “diletant”, era retrobar, tornar a copsar, fer-nos conèixer aquella realitat lluny de la qual vivim, de la qual ens allunyem cada cop més a mesura que adquireix més gruix i impermeabilitat el coneixement convencional que posem en el seu lloc, aquella realitat que fàcilment moriríem sense haver conegut, i que és simplement la nostra vida. La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura; la vida que, en un cert sentit, viu a cada instant en tots els homes tant com en l’artista. Però ells no la veuen, perquè no proven d’aclarir-la. I així llur passat és ple d’innombrables clixés que són inútils perquè la intel·ligència no els ha “revelats”». 

dilluns, 11 d’abril de 2016

Un cap de setmana tranquil

Dimarts passat, només alçar-me, vaig repassar una altra vegada, encara, l’última unitat del manual de literatura universal i la vaig enviar a David Morell, de Bromera. Vaig respirar fondo, o vaig pegar un bufit, i me’n vaig anar corrents a l’institut. Ara he de corregir els pdfs de les unitats, ja maquetades, i he de fer el solucionari de les activitats, però és un treball més lleuger, sobretot en comparació amb l’anterior. 

Aquest cap de setmana, en arribar a Polinyà, em vaig adonar, amb estranyesa, que tenia temps lliure i que estava més tranquil. Per celebrar-ho, vaig llegir dos llibres. En primer lloc, Dublinesos, que he de comentar en el curs de l’Octubre a partir de la sessió de demà. Sempre que he llegit aquesta obra de Joyce he pensat que és un llibre que m’hauria agradat escriure. Com a mínim, m’hauria agradat escriure’n un de la mateixa categoria, que, en comptes de Dublinesos, s’hauria dit Valencians

L’altre que he llegit és Per què llegir els clàssics, d’Italo Calvino, que ha estat publicat en català fa molt poc per Edicions 62. L’havia començat en el viatge que vaig fer a la Vall de Boí, i només ara l’he pogut acabar. El llibre recull una sèrie d’assaigs de Calvino sobre diversos clàssics. M’han interessat particularment els dedicats a l’Odissea, a l’Orlando furiós d’Ariosto, i al Càndid de Voltaire i a Jacques el fatalista de Diderot, que Calvino llegeix en paral·lel. També és molt bo el dedicat a Our Mutual Friend, la penúltima novel·la que va escriure Dickens, o un altre sobre Dos hússars de Tolstoi, una de les millors mostres de la tècnica del contrapunt narratiu de l’escriptor rus. A més dels autors que acabe d’esmentar, Calvino parla també de l’Anàbasi de Xenofont, d’Ovidi, de la Història natural de Plini el Vell, de l’autobiografia de Gerolamo Cardano, del Viatge a la lluna de Cyrano de Bergerac, de Robinson Crusoe, de Stendhal, de Balzac, dels Tres contes de Flaubert, de L’home que va corrompre Hadleyburg de Mark Twain, de Daisy Miller de Henry James, de Stevenson, de Conrad, d’El doctor Givago de Pasternak, de Carlo Emilio Gadda, d’Eugenio Montale, de Hemingway, de Francis Ponge, de Borges, de Raymond Queneau i de Pavese.

dilluns, 4 d’abril de 2016

La revista «Gargots» dedica el seu últim número a Kafka


La setmana passada es va publicar el número set de la revista literària Gargots, que en aquesta ocasió està dedicat a Franz Kafka. Gràcies a l’amable invitació de Marc Senabre, hi he pogut col·laborar amb un article: Quatre notes sobre Kafka. Aquest número de Gargots inclou també una extensa i interessant entrevista amb Laura Borràs, que els nostres editors farien bé de llegir. La portada reprodueix una il·lustració de l’escriptor i pintor Manuel Baixauli. 

Com sempre, podeu llegir online aquesta publicació i també descarregar-la en pdf.

dissabte, 2 d’abril de 2016

Intentant recuperar la normalitat

Ja fa quasi dues setmanes que no escric res en el bloc. I no és per falta de ganes ni de temes, però estic tan desbordat pel que porte entre mans que no arribe a tot. No em puc girar de feina. Estic acabant un manual de literatura universal per a primer de batxillerat, que publicarà Bromera. Dilluns he d’enviar l’última unitat, sobre la novel·la del segle XX. El que més m’està costant és la selecció de textos de cada unitat i les activitats de comprensió i de comentari per a cada un. Al final, dec haver-ne fet prop de vuit-centes, cosa que està molt bé, perquè així els alumnes i els professors, com a mínim, tindran on triar. Però de seguida m’ha vingut al cap que, quan acabe amb el llibre, he de redactar el solucionari d’aquestes vuit-centes activitats, i una suor freda m’ha recorregut l’esquena. 

A més d’aquest manual, estic treballant també en la part de literatura catalana d’un llibre de text segon de batxillerat de l’editorial Oxford. I he de preparar les classes del curs de literatura universal: el pròxim dimarts, dia 5, dedicarem la sessió a La mort a Venècia de Mann. Encara que la conec prou bé, he hagut de tornar-la a llegir, prendre’n notes, i llegir algunes coses sobre aquesta narració, encara que no tantes com hauria volgut. Abans de dimarts vull llegir el Tonio Kröger, on hi ha, en embrió, tota l’obra de Mann. El crític Marcel Reich-Ranicki deia, amb raó, que es tracta d’una obra bastant maldestra literàriament. Així i tot, resulta fascinant per a molts lectors, entre els quals hi havia Kafka. Per a Reich-Ranicki, Tonio Kröger és el relat del segle XX, i «el manual poètic de tots aquells el lloc dels quals és en dos mons o entre dos mons i no se senten bé en cap, d’aquells que no aconsegueixen mantenir-se a flor d’aigua perquè no troben el seu lloc, d’aquells que se senten cansats sovint de representar el que és humà o de criticar aquesta representació, perquè temen que que és humà puga escapar-se’ls o esdevinga una cosa inaccessible». 

Quan acabe amb La mort a Venècia he de posar-me de seguida a preparar el comentari de Dublinesos, de James Joyce. Ara per ara, per tant, em queda molt poc de temps per a fer noves lectures, o per a escriure. Tinc entre mans un nou llibre, que des de gener està totalment aparcat. 

Sant Climent de Taüll
Tot això és veritat, però no és tota la veritat. Ja sol passar. He de confessar-vos que del 24 al 28 de març vaig fer un viatge a la Vall de Boí, per veure’n les esglésies romàniques i fer-hi senderisme. Allí, la primavera encara s’ho està pensant. A la nit, la temperatura baixava fins a dos graus, però no tenia sensació de molt de fred. Un dia vam fer una caminada pel parc d’Aigüestortes i estava tot ple de neu. Calia portar cura de no eixir-se de la sendera, amb la neu trepitjada, perquè si te’n separaves t’afonaves de seguida fins a la cintura. Vam arribar fins a l’Estany Llong, que estava glaçat encara en tota la seua extensió allargada. Un altre dia vam agafar una sendera des de Boí fins a Durro, que està entre muntanyes, no com els altres pobles, situats tots a la part més baixa de la vall. L’església romànica de Durro té un porxo que dóna a un cementeri i a unes vistes excel·lents sobre les muntanyes. Com a curiositat, la porta del porxo té el forrellat romàntic més antic que s’ha conservat. A la paret, hi havia un banc de pedra. M’hi vaig asseure una estona, a soles. El silenci era absolut i feia un sol agradable, que escalfava i no cremava. Però calia reprendre el camí. Per una altra sendera vam baixar des de Durro fins a Barruera, al fons de la vall. Durant la pujada de Boí a Durro vam passar per una tartera, que és com s’anomena l’extensió de terreny, al flanc d’una muntanya, coberta de pedres despreses dels cims. Ens vam allotjar tot el temps a Taüll, en un hotel que us recomane de totes totes si alguna vegada aneu per allí. Es diu Hotel el Rantiner

Ja veieu, per tant, que no tot ha estat patiment. El que passa és que quan vaig tornar del viatge la feina la tenia tal com l’havia deixada. Indignant! Tant se val. Ara ja puc dir que, com a mínim, veig el final del túnel. O això vull creure.

Us deixe algunes fotos d'aquesta escapada, que vaig fer amb el mòbil:

diumenge, 20 de març de 2016

Encara més sobre «L'educació sentimental» i altres coses

En la sessió del vuit de març, abans de les vacances falleres, vam acabar amb L'educació sentimental. Vaig començar recordant el comentari que fa Milan Kundera, en el seu llibre d’assaigs El teló, d'un episodi de la novel·la: 

«Després d'una vetllada mundana en presència de madame Arnoux, de qui està enamorat, el Frédéric de L'educació sentimental, embriagat pel seu futur, torna a casa i s'atura davant d'un mirall. Cito: “Es va trobar guapo —i es va passar un minut mirant-se”.

“Un minut.” En aquesta mesura exacta de temps, hi ha tota l'enormitat de l'escena. S'atura, es mira, es troba guapo. Durant tot un minut. Sense bellugar-se. Està enamorat, però no pensa pas en la que estima, enlluernat com està per ell mateix. Es mira al mirall. Però no es veu mirant-se al mirall (com Flaubert el veu). Està tancat en el seu jo líric i no sap que la dolça lluïssor de la comicitat s'ha posat damunt seu i del seu amor.

La conversió antilírica és una experiència fonamental del novel·lista; allunyat d'ell mateix, de sobte es veu a distància, se sorprèn de no ser aquell per qui es prenia. Després d'aquesta experiència, sabrà que cap home no és aquell per qui es pren, que aquest malentès és general, elemental, i que projecta damunt la gent (per exemple sobre Frédéric palplantat davant del mirall) la dolça lluïssor de la comicitat. (Aquesta lluïssor de la comicitat, descoberta de sobte, és la recompensa, discreta i preciosa, de la seva conversió.)»
 

dissabte, 12 de març de 2016

Chamfort, en català

In Púribus Llibres és una nova editorial, fruit d’una iniciativa conjunta de L'Eixam Edicions i Gran Angular Indústries Culturals, que s’ha estrenat fa poc amb la publicació de quatre títols: Sic transit gloria, mindundi, de Josep J. Conill; Màximes i pensaments, de Chamfort, en traducció de Guillem Calaforra; Balanç d’existències, de Joan Dolç i Passeres, d’Amadeu Viana. Aquests quatre llibres han estat publicats també per la mateixa editorial en versió castellana

Ja m’he llegit el de Chamfort, i de seguida que puga passaré al de Josep Conill. Ara voldria comentar-vos breument les Màximes i pensaments del primer, en paraules de Josep Pla «el moralista francès més agut i més bon observador» i «un dels més grans escriptors de la llengua francesa».

Dins de la tradició de la literatura moralista, la seua obra se’ns apareix com una de les més crítiques i radicals. Seguia l’estela de Diderot. Chamfort, que no concebia «una saviesa sense desconfiança», es malfiava també dels aforismes. Afirmava que «les màximes, els axiomes, com els compendis, són obra de persones de geni que han treballat, segons sembla, a la manera dels esperits mediocres o peresosos. El peresós es conforma amb una màxima que l’eximeix de fer ell mateix les observacions que han menat l'autor de la màxima al resultat de què fa partícip el seu lector. El peresós i l'home mediocre es creuen eximits d'anar més enllà, i donen a la màxima una generalitat que l'autor, tret que sigui ell mateix mediocre (cosa que passa a vegades), no ha pretès pas donar-li». Concloïa que «cal només observar, per no ser víctima de la xerrameca dels moralistes». De fet, una part de la seua obra, que no s’ha reproduït en aquesta edició catalana, està formada pel simple report d’anècdotes.

diumenge, 6 de març de 2016

Començant amb «L’educació sentimental»

Albert Thibaudet, el gran crític literari francès, remarcava que si Flaubert va dir «Madame Bovary, c’est moi», hauria pogut afirmar igualment que «L’éducation sentimentale, c’est mon temps», en el sentit que aquesta era la novel·la de la seua generació, de la seua època. El mateix Thibaudet comparava aquestes dues novel·les de Flaubert a dos quadres de Courbet. El primer, Un enterrament a Ornans, es podria considerar l’equivalent pictòric de Madame Bovary i, també, un manifest del realisme:




El quadre de Courbet, com la novel·la de Flaubert, constituïa una mena de retaule de la gent d’un poble, del seu concretament. Tots els personatges que hi apareixen estaven presos del natural; de la mateixa manera, l’argument de Madame Bovary partia d’un fet que s’havia esdevingut realment. Un enterrament a Ornans va trobar una recepció semblant a la que obtenir Flaubert. El quadre va ser acusat de lleig, de trivial i de depriment. Els colors, terrossos i apagats, eren lletjos; els personatges, dividits en tres blocs —les dones a la dreta, els homes al centre i els oficiants a l’esquerra de la tela—, no eren cap model d’elegància. Lletjos, per tant. El rostre envermellit d’alguns dels homes delatava els borratxets, que sempre tenen set. I, just al mig de la tela, a la part inferior, la visió mortificant de la fossa oberta. 

L’altre quadre de Courbet, que Thibaudet comparava a L’educació sentimental, era El taller del pintor . Molt semblant en la seua composició a l’anterior, Courbet s’hi va autoretratar i hi va va retratar els seus amics, la seua generació, que és una manera de dir «els meus amics i jo»:





La figura que hi ha a l’extrem dret de la tela és Baudelaire, llegint. Courbet va reciclar aquesta figura a partir de l’extraordinari quadre que li havia dedicat:




Feta aquesta introducció, de seguida vaig plantejar als assistents al curs quina de les dues novel·les de Flaubert els agradava més: de quin bàndol eren, vaja. D’entrada, la majoria es va decantavar per Madame Bovary. Em va fer la impressió, però, que aquesta preferència era una conseqüència, en part, de la valoració moral que cadascú feia dels protagonistes de cada novel·la. Per al lector, Frédéric Moreau resulta moltes vegades exasperant. A diferència d’Emma Bovary, Frédéric Moreau té moltes coses a favor: és home, és solter i és ric. Però no sap el que vol, mentre que Emma, malgrat la seua mediocritat provinciana, mostra una capacitat de decisió i una determinació que en el protagonista de L’educació sentimental brillen per la seua absència. Tot això demostra que no sempre és fàcil separar la valoració moral d’una obra artística de la seua valoració estrictament estètica. De tota manera, això va ocupar només la part inicial del debat. Formava part, en diríem, de la primera reacció, purament espontània. Els qui es van decantar més per L’educació sentimental van destacar des del primer moment la presentació d’una panoràmica social més àmplia, més diversa i més complexa. Evidentment, no és el mateix situar l’acció en un poblet de províncies que a París. En L’educació sentimental hi ha una varietat més gran de personatges i, a més, s’estableix un paral·lelisme entre el marc social i polític, i la peripècia individual del protagonista. La decepció sentimental de Frédéric és semblant a la decepció de la societat francesa després de la revolució del 1848. En aquesta obra, Flaubert hi va dur a la perfecció una de les novetats fonamentals de la novel·la realista: la síntesi equilibrada entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual. 

dimecres, 2 de març de 2016

Un assaig d’Enric Sòria sobre Josep Iborra

Fotografia de Jesús Ciscar

Diumenge passat, Enric Sòria va publicar, en la secció posdata del diari Levante, un excel·lent assaig sobre l’obra literària i la personalitat de Josep Iborra amb el títol d’Una paràbola reeixida. Només hi voldria fer una esmena molt lleu: Sòria es refereix a Breviari d’un bizantí com una obra editada pòstumament. En realitat, Josep Iborra va publicar aquest llibre —que va guanyar el premi d’assaig Rovira i Virgili— el 2007, quatre anys abans de la seua mort.

Podeu llegir l’assaig d’Enric Sòria clicant aquest enllaç: Una paràbola reeixida.

dissabte, 27 de febrer de 2016

Dimarts que ve comentarem «L’educació sentimental»


Després de les sessions que hem dedicat a Tolstoi, Txékhov i Gógol en el curs de literatura universal, hem fet marxa enrere per comentar, a partir d’un recull de textos, el període que va de la Il·lustració al romanticisme. Montesquieu, Voltaire, Goethe, Herder, Blake, Wordsworth i Keats han estat alguns dels autors que hem llegit en aquestes classes. Dimarts passat vam tractar el sorgiment i les característiques fonamentals de la novel·la moderna, com a forma clarament diferenciada de la ficció del passat, i vam comentar amb detall Bola de greix, de Maupassant. Dimarts que ve, u de març, atacarem sense més preàmbuls L’educació sentimental, de Flaubert, el llibre de lectura més extens que hem triat per a aquest curs. 

Tinc curiositat per saber a quina secta flaubertiana pertanyen els assistents. Es diu que els lectors de Flaubert es classifiquen en dos bàndols, totalment irreconciliables: els qui prefereixen Madame Bovary i els qui s’estimen més L’educació sentimental. Jo, abans, era de L’educació sentimental. Ara, que l’he tornada a llegir, ja no ho tinc tant clar. Potser perquè la vaig llegir per primera vegada, ja fa anys, a Navaixes, a l’estiu, davall d’un arbre, amb tot el temps per a mi. Ara, en canvi, l’he hagut de llegir amb interrupcions. No ha pogut ser d’una altra manera. A més, durant la lectura nno podia evitar de pensar en l’enfocament que donaria al comentari de la novel·la, cosa que hi introduïa un element una mica pertorbador. Tant se val. Espere que ens ho passarem bé.

dimecres, 24 de febrer de 2016

Cinc anys

Fotografia de Francesc Vera

Avui fa cinc anys que va morir Josep Iborra. 

Divendres passat, només arribar a Polinyà, em vaig posar a sentir el Rèquiem de Gabriel Fauré.  Vaig estar dubtant entre les moltes versions que m’oferia Google Play i al final vaig triar la de Cluytens, sobretot perquè els cantants eren Victòria dels Àngels i Fischer-Dieskau. Volia tornar a sentir aquesta obra, perquè el meu pare hi feia referència amb aquestes paraules en una carta de 14 de setembre de 2010 que va enviar a Josep Garcia Richart, l’última que li va escriure, i que apareixerà publicada, en el pròxim número de L’Espill, en una tria de l’epistolari de tots dos:

«L’altre dia vaig sentir, per enèsima vegada, el Rèquiem de Fauré. M’arriba a l’ànima i em reconcilia amb la humanitat. És una obra de gran simplicitat, una melodia molt bella, sense eloqüències, sense llamps i trons. La versió —una més de les que tinc— és una gravació en viu, a càrrec de Celibidache —no estic segur si s’escriu així—. Ara el que et volia dir és que quan ha sonat l’última nota, hi ha un silenci de gairebé un minut, o més. Ni una palmada, ni una tos, res de res. És a continuació que el públic es posa a aplaudir fervorosament. Aquesta actitud dels oients presents a la sala, constrasta, exemplarment, amb la forma de reaccionar que sovint té la gent, quan acaba l’obra, com si formés part de la partitura. De vegades, sobretot si el final és un fortissimo de campionat, els aplaudiments s’hi interfereixen o sonen junts amb l’orquestra. Què et sembla? El silenci, encara que siga curt per part de l’auditori, el note de tant en tant, en concerts que transmet la ràdio. Però és més freqüent el «bravo!» com a punt seguit. Es desbraven. Els qui callen al final, i amb silenci que sembla prolongar l’audició, són dignes d’admiració. Fan honor a l’obra i a la interpretació, en són respectuosos. Els altres són unes bèsties».

Us deixe ací el Rèquiem de Fauré en la versió de Cluytens. No he trobat en Youtube la de Celibidache, però sí uns vídeos de la BBC en què el director romanès assaja aquesta obra amb la London Symphony Orchestra. Londres. Els penge igualment en aquesta entrada.




diumenge, 14 de febrer de 2016

Llegint Txékhov

Després de les sessions dedicades a Tolstoi, hem passat en el curs de literatura universal a Anton Txékhov, un autor que contrasta fortament amb els grans narradors russos del XIX. Lionel Trilling deia que l’encant peculiar de la seua obra té a veure amb un tret personal, que podríem anomenar modèstia. És una qualitat que es mostra no únicament en el to i la forma dels seus relats, sinó també en la tria dels temes. Txékhov no va tractar grans qüestions polítiques, religioses i morals, com Tolstoi i Dostoievski. El que va expressar de la naturalesa de l’existència humana es refereix a passions mudes, esperances frustrades, l’avorriment que s’apodera dels qui abans tenien il·lusions, la pena somorta de l’aïllament i l’alienació. Com si ens digués que la vida de l’home a la Rússia tsarista del seu temps era massa restringida i difícil per admetre la possibilitat de grans comportaments i emocions.

Txékhov, el primer gran escriptor rus que no provenia de la noblesa, va nàixer el 1860 a Taganrog; era el tercer d’una família de sis germans. El seu avi patern havia estat un serf enriquit que va aconseguir comprar la seua emancipació. El seu pare, propietari d’una botiga, era un home rígid i intolerant, que va tractar amb brutalitat els seus fills. El record de la duresa de la seua infància l’acompanyarà sempre. En una carta va escriure: «Recorde que va començar a educar-me, o més senzillament a pegar-me, quan encara no tenia cinc anys. En despertar-me cada matí, pensava primer de tot: em pegaran avui?». El 1876 el negoci del pare va fer fallida i la família es va traslladar a Moscou; Txékhov es va quedar a Taganrog per acabar els estudis de secundària. Després es va traslladar també a Moscou i es va reunir amb la seua família. Aviat es va convertir en el seu suport econòmic, escrivint contes de caràcter còmic o satíric que es publicaven en revistes. A Moscou va començar el 1880 la carrera de medicina. La va acabar el 1884, el mateix any en què se li va declarar la tuberculosi que li llevaria la vida.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Sobre els spoilers quan es comenta un llibre (a propòsit de l’entrada sobre «Michael Kohlhaas»)

Roderic Ortiz, autor del bloc Historiata, m’ha enviat un correu comentant-me l’entrada anterior sobre Michael Kohlhaas, de Kleist, obra que ell mateix ha llegit recentment. A part de compartir amb mi amablement la seua lectura, em fa un retret: «no m'esperava que contares tot l'argument. Ja sé que no passa res, que això no invalida la seua lectura, però mata un poc l'emoció. He gaudit molt de no saber si se salvaria o moriria fins la traca del final. Ja vaig anar amb compte de no llegir el pròleg abans del relat, per si de cas, i vaig fer bé, perquè revela el final». 

Reconec que en el comentari sobre Michael Kohlhass vaig contar-ne tot l’argument. En vaig fer, com es diu ara, l’spoiler. Aquesta paraula anglesa s’utilitza per referir-se al fet d’explicar total o parcialment elements claus d’un llibre, d’una pel·lícula, d’una sèrie televisiva, etc. El mot té una connotació clarament pejorativa. En anglès, spoil vol dir fer malbé, esguerrar. Deu tenir alguna relació amb espoliar: desposseir algú d’allò que li pertany.

Puc al·legar en defensa pròpia que pràcticament m’hi vaig veure obligat a causa de les característiques del relat de Kleist. Com que en Michael Kohlhass tot és trama, es fa molt difícil de referir-se al sentit global de l'obra sense analitzar-ne l'argument complet i, per tant, sense contar-lo. D’altra banda, reconec que en el meu cas concret els spoilers em deixen una mica indiferent. Supose que perquè cada vegada la intriga narrativa em molesta més. M’atreviria a dir que quasi m'ho passe millor en una segona lectura, quan puc fixar-me en moltes més coses sense sentir-me impulsat apressadament cap endavant pel què passarà. El que es puga perdre en sorpresa —sempre una mica mecànica— es guanya en intensitat i en una lectura més comprensiva. Amb la música, em passa igual. És a partir de la segona audició d’una obra quan comence a sentir la música veritablement. Evidentment, en molts altres casos, la primera vegada és també l’última. Amb una ja en tenim prou, i sovint massa i tot.