dijous, 27 novembre de 2014

La vida trepidant

La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), que s’ha publicat aquest mes de novembre, recull l’edició de tres dietaris inèdits de Josep Pla, corresponents als anys 1956, 1957 (dos mesos) i 1964. Aquests dietaris vénen a sumar-se als dels anys 1965 i 1967, publicats primer en volum solt i després inclosos en el volum A, Per acabar, de l’Obra Completa, i als del 1967 i 1968, que van aparèixer per primera vegada en el volum 39 de l’Obra Completa. Les entrades d’aquests dietaris són en realitat notes d’agenda, molt ràpides, telegràfiques, sovint amb un sol mot, i referides a moments quotidians de la vida de Pla: visites, sopars, petites diligències quotidianes, apunts sobre l’oratge, estats d’ànim, els llibres que portava entre mans, els que llegia… 

Com adverteix Xavier Pla, editor de La vida lenta i autor de l’extens i aclaridor pròleg que l’encapçala, el títol d’aquesta obra no és, òbviament, del mateix Pla. És un títol metafòric, que «respon a una lectura de la primera frase del dietari, del dia 1 de gener de 1956, que diu així: “Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat”».

Xavier Pla justifica la tria del títol assenyalant que té l’avantatge de remetre a altres llibres de Pla, com La vida amarga, i que la lentitud «sempre ha estat un concepte positiu en el vocabulari de Pla». Reconec que La vida lenta fa bonic, però com a títol no deixa de resultar una mica estirat pels cabells, sobretot si intentem relacionar-lo amb el contingut d’aquests diaris, amb el del 1956 particularment, que és el més interessants dels tres. Llegint-los, comprovem que Pla havia canviat la nit pel dia: dormia, si aconseguia vèncer l’insomni, quan començava a clarejar i s’alçava ben entrada la tarda. Dinava, es posava a llegir o a escriure vora la campana de la llar, o atenia algunes visites. A la nit, se n’anava a Palafrugell i sopava amb els amics. Tornava al mas de matinada, ben carregat d’alcohol, es ficava al llit i es posava a llegir i a escriure, fins que despuntava el matí. Vivia al mas, però de tant en tant feia escapades a Barcelona, i voltava constantment per les poblacions de l’Empordà en els cotxes dels altres. Durant el 1956, fa un viatge als països nòrdics, un altre a Grècia, passant per Itàlia, i un altre a Mallorca. I una escapada a València. Traspassava la frontera per anar al Rosselló amb una naturalitat perfecta. Sempre esmenta amb un gran plaer les visites al poeta Josep Sebastià Pons. La vida lenta? La vida accelerada, agitada, trepidant! 

dissabte, 22 novembre de 2014

Planiana (72)


Succeeix, només, però, que hom té projectes, que voldria fer això o allò o el de més enllà i que tot és molt difícil, car són ben poques les coses que es porten a cap plenament en la vida. I, en l’època que hem viscut, encara menys. Durant aquests últims anys, la vida d’aquest país ha tingut un procés tan angoixós, insegur i incert, hem passat per moments tan indescriptiblement dramàtics primer i escanyolits i misèrrims després, que la voluntat individual ha estat una ploma al vent.

Josep Pla, Tres artistes (OC, 14)

dijous, 20 novembre de 2014

Un text de Josep Iborra sobre els diaris de Pla

Notes per a un diari 1965, de Josep Pla. Curiós i paradoxal l'efecte que produeix la lectura d'aquestes planes. Per una banda, es tracta de notes d'una agenda, molt ràpides, telegràfiques, sovint amb un sol mot, i referides a moments quotidians de la seua vida: visites, sopars, petites diligències quotidianes, apunts sobre l'oratge. Noms i gestos que es repeteixen freqüentment. Cap comentari sobre el contingut d'una conversa, cap formulació d'una opinió. Ossos pelats... I tanmateix —és l'altra banda— aquestes ratlles tan esquemàtiques, tan monòtones i «insignificants», es llegeixen —és el meu cas— amb una excitació viva, amb ansietat, fins i tot: com si fos una emocionant novel·la d'aventures.

Com és possible això? Com és possible sentir-se arrossegat per una agenda tan esquemàtica, tan desprovista d'anècdotes i d'idees, tan trivial? Així i tot perdem l'alè i la llegim amb la llengua fora. Potser la clau de tot això es troba en el ritme «trepidant», per dir-ho amb la definició que dóna Fabra d'aquest mot, «sacsejat per moviments curts, ràpids i repetits». Uns moviments discontinus, amb frases estrictament coordinades, separades per un punt seguit, que sembla fer la funció d'un forat profund com un pou, un pou de silenci.

dimarts, 18 novembre de 2014

Dues adquisicions i una comanda en Tres i Quatre


Avui he tingut dues classes seguides a primera i segona hores. Despréstenia un buit, que he aprofitat per anar-me’n disparat a Tres i Quatre. Avui era un gran dia: avui es posava la venda La vida lenta, de Josep Pla, recull de les notes per a tres diaris dels anys 1956, 1957 i 1964, inèdites fins ara. Només entrar a Tres i Quatre m’he encarat amb Núria, que acabava d’obrir. Li he dit bon dia i li he exigit el meu exemplar. Me l’ha donat de seguida, és clar. Havia quedat amb ella, ja feia mesos, que la primera còpia de La vida lenta que arribés a València havia de ser per a mi. Però en aquest món la felicitat no és mai completa. Núria m’ha confessat que ahir de vesprada, poc abans de tancar, va arribar la caixa amb els llibres de Pla, i Gustau Muñoz, que justament passava per allí en aquell moment, se n’havia endut un. M’ha donat molta ràbia. Sempre hi ha algú que se’ns avança!

Aferrant amb força el meu Pla, m’he posat a inspeccionar una mica les novetats i me n’he topat amb una altra d’imprescindible: Leviatan i altres narracions, de Joseph Roth, en traducció al català de Raül Garrigasait. Al cabàs. Encara no havia arribat una altra novetat que constitueix una fita en el món editorial català, però l’he encomanada pel procediment d’urgència. Es tracta de Per voluntat i per atzar, de Pierre Boulez, recull de les entrevistes que li va fer Célestin Deliège, publicat per Riurau Editors en traducció de Vicent Minguet. Jaume Ortolà, factòtum de l’editorial, s’ha atrevit a publicar un llibre sobre música, que porta més de quinze anys exhaurit en l’edició original francesa. Un luxe. Estaria bé que els lectors com cal estiguéssem a l’altura de les circumtàncies. Aquest llibre s’ha d’adquirir i s’ha de llegir. Jaume Ortolà ha fet una aposta que mereix guanyar. Tingueu en compte que Pierre Boulez, director d’orquestra, compositor i assagista, és una de les figures clau de la música de la segona meitat del segle XX. I un dels pocs intel·lectuals dignes d’aquest nom. La claredat, la precisió i la intel·ligència són algunes de les virtuts tant de les seues interpretacions i composicions musicals, com dels seus escrits. 

He pagat les dues adquisicions i ja em disposava a anar-me’n resignadament a una reunió que tenia a l’institut. Abans, però, he fet una última ullada i he descobert, discretament col·locat a dalt d’un prestatge, una edició bilingüe francès-castellà dels Assaigs de Montaigne, que acaba de publicar Galaxia Gutenberg en un sol volum, en paper bíblia de molta qualitat, molt agradable al tacte i a la vista. M’he quedat clavat una estona, fullejant-lo. Està clar que Núria i Eva han convertit la llibreria Tres i Quatre en un espai ple de temptacions, un autèntic antro de perdisión. Però he fet el cor fort i he deixat el Montaigne al prestatge. Ja caurà. I me n’he anat a la maleïda reunió.



dilluns, 17 novembre de 2014

«Gargots», una revista literària dels joves escriptors del País Valencià


Un grup de joves, estudiants de la facultat de filologia, traducció i comunicació de València, acaba de publicar el primer número de Gargots, una revista literària digital. 

En l’editorial, manifesten que consideren aquesta revista una «eina per donar veu a una generació que sembla inexistent però que es manté impacient per fer-se visible. El País Valencià està ple de gargotaires amb ganes de publicar però alguna cosa fa olor a podrit al País Valenncià. Desgraciadament, patim d’una mancança d’iniciatives institucionals, de diaris i de revistes que s’encarreguen de donar veu als escriptors més joves; d’interés per part del món editorial a una literatura jove, poc rendible, i per part del públic lector majoritari que prefereix autors més coneguts o amb més experiència. Tots aquests factors i prejudicis contribueixen a un aparent buit generacional al nostre país. La nostra intenció és cobrir aquest buit».

Gargots apareix organitzada en diverses seccions: entrevistes, curiositats literàries, poesia, narrativa, assaig i teatre. En aquest primer número, podem llegir una entrevista amb l’editor de Sembra Llibres Joan Carles Girbés i una altra amb l’escriptor, músic i també editor Xavi Sarrià. En l’apartat de curiositats literàries hi hauna nota sobre el canvi de títol que va patir El coixinet, aquella novel·leta eròtica o pornogràfica d’Estellés. La secció de poesia recull poemes d’Ismael Sempere, Judith Sanz Micó i Enric Pellicer. Manu Rodenas Mollà, Maria Peris Bixquert, Marina Llopis Rodríguez i Maria Saiz són els col·laboradors de la secció de narrativa. En la d’assaig, hi ha dos textos, signats per Marc Senabre Casanova i Àngel Cano respectivament. Marc Senabre tira amb bala en la seua Glossa literària i reivindica el dret de l’escriptor a crear-se un públic propi, per limitat i reduït que siga, sense haver d’escriure al dictat del que es considera apte per a tots. En la secció de teatre s’hi reprodueix la peça Després de tants anys, de Clàudia Serra. 

Aquesta revista té molt bona pinta. Caldrà seguir-la ben de prop. Podeu llegir-ne el primer número de Gargots clicant aquest enllaç. O descarregar-lo en pdf, clicant-ne aquest altre.

diumenge, 16 novembre de 2014

Planiana (71)


Els homes tirats cap endins, els introvertits, no serveixen per a res, no serveixen ni per a ajudar-vos a ben morir. En aquell moment es guarden les paraules i queden muts com un mussol. Les reserven per a la pròxima vegada, és a dir, per al dia del Judici Final. En una societat com la catalana, que és una societat comercial, el nombre d’introvertits és enorme, i per això hi ha sempre flotant a Barcelona aquell silenci de morgue, aquella discreció de l’home que no es vol comprometre —que no es vol comprometre ni amb ell mateix—, aquella taciturnitat de l’envejós que rumia la jugada.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

dijous, 13 novembre de 2014

Està bé carregar-se un llibre?

És lícit que un crític literari es carregue un llibre? Val la pena declarar públicament que determinat llibre que un considera dolent és dolent? Té alguna justificació o utilitat la crítica negativa? Aquestes són les qüestions que es planteja Marcel Reich-Ranicki en Sobre la crítica literaria, un assaig que va escriure el 1970 com a introducció a una antologia de crítiques seues, titulada Crítiques demolidores i res més. L'editorial Elba l’ha publicat fa poc en castellà juntament amb un epíleg d’Ignacio Echevarría: Crítica y negatividad

Marcel Reich-Ranicki (Włocławek, Polònia, 1920 - Frankfurt, 2013) ha estat un dels crítics literaris alemanys més reconeguts i temuts de la segona meitat del segle XX. Va ser durant molts anys director de les pàgines literàries del diari Frankfurter Allgemeine Zeitung i va aconseguir una gran influència des del programa de televisió El quartet literari. Alguns dels principals escriptors de la literatura alemanya actual, com Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger o Peter Härtling, van patir més d'una vegada alguna les seues garrotades, seques i expeditives. 

La crítica literària no deixa de ser una activitat suspecta. Reich-Ranicki assenyala que per a molta gent la paraula «crítica» no significa tant examinar, analitzar avaluar, com censurar, condemnar. I això queda lleig. La crítica, per tant, és una activitat negativa, maligna, i els crítics literaris uns busca-raons, uns paràsits infames que, incapaços de crear res, es revengen de la seua frustració atacant les obres del altres. 

dissabte, 8 novembre de 2014

Planiana (70)


En aquest estil es pot constatar un esforç constant per donar a les frases un punt de vaguetat graciosa i movible, aquell moviment de cua de peix nedant en l'aigua, que els anglesos han practicat, que és una de les característiques dels estils que suren, en contra dels estils de ciment armat.

Josep Pla, Homenots. Primera sèrie (OC, 11)

dijous, 6 novembre de 2014

«De cara a la paret»: una cançó de La Gossa Sorda per a la classe de valencià


Aquest curs tinc una classe dimarts a última hora, de dues a tres, amb un grup de primer de batxillerat. A última hora, és clar, tots estem cansats i amb ganes d’anar-se’n a dinar. Per compensar,  procure fer alguna activitat una mica lleugereta, perquè els pobres alumnes descansen una mica de tant d’estudiar. Una classe light, com en diuen ells. Així, aquesta setmana, abans de continuar amb les animalades de sant Vicent Ferrer, que estem donant ara, els vaig posar De cara a la paret, una cançó de l’últim disc de La Gossa Sorda. Ens va servir per fer un exercici de comprensió oral i un treball de lèxic. 

Primer, vaig repartir als alumnes la lletra de la cançó amb alguns buits i la vam sentir una vegada sencera, sense interrupcions. Després, la vam tornar a sentir, parant-la al final de cada estrofa per omplir-ne els buit, mentre els comentava algun aspecte del lèxic, com ara el significat de «gueto», o els demanava que assenyalassen sinònims de paraules com «enderrocar» (abatre, demolir, tirar a terra, esfondrar), «travessar» (creuar, passar) i «minvar» (disminuir, retallar, restringir, reduir, afeblir o debilitar, rebaixar).

dimarts, 4 novembre de 2014

Professors que no llegeixen


Encara que a mi m’agrada molt llegir, no em sembla bé criticar els qui no llegeixen. Per a què? A més, diguem-ne que me’n faig càrrec. Llegir també té inconvenients. Si els efectes de la lectura fossen tan excelsos com se sol pregonar, no s'explicarien les reticències de la majoria de la població al respecte. 

Ara, no sóc gens condescendent quan es tracta de la gent del meu gremi: els professors. N’hi ha molts que només llegeixen esporàdicament, i encara n’hi ha més que no llegeixen res, ni el diari, ni el manual de la rentadora. Alguna vegada, fa temps, potser van llegir algun premi Planeta. Per excusar la nul·la lectura, al·leguen la falta de temps. És l'homenatge que el vici ret a la virtut. Però això no canvia el fet decisiu: un professor que no llegeix és com un sant amb dos pistoles.

diumenge, 2 novembre de 2014

Pocs o molts llibres?

No, no estic plantejant si cal llegir molt o poc. Em pregunte si és millor dedicar el temps disponible a la lectura i relectura d’uns pocs llibres o a llegir el màxim que es puga en extensió i en diversitat. Lectura intensiva o extensiva? El dilema, suposant que ho siga, pot semblar bizantí, i segurament ho és, però ens obliga a plantejar una qüestió important: com hem de llegir? 

«We all read too much nowadays to be able to read properly», va assenyalar Aldous Huxley en Those Barren Leaves, una de les seues novel·les. L’observació de l’escriptor anglès implica que llegir bé consisteix a llegir a poc a poc, rellegint, assimilant els llibres i no consumint-los simplement. Josep Pla, per la seua banda, deia en les Notes disperses que «no crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé» i que «no conec cap llibre positivament formatiu (normatiu) que d’entrada no sigui dolorós de rompre, que no se us entravessi, com una nosa pesada. Per això crec que llegir bé vol dir en definitiva rellegir, insistir». S’hi pot objectar, és clar, que cada llibre demana un tempo, que no té per què ser lent necessàriament, i que la majoria de vegades està bé que la primera lectura d’un llibre siga també l’última. Així i tot, hi ha molts llibres que s’han de llegir bé, «properly». 

divendres, 31 octubre de 2014

Planiana (69)


Es fa molt difícil de compaginar, en literatura, el dinamisme creador i una disposició per a l'anàlisi introspectiva. En el cas de Claudel, aquesta incompatibilitat és portada a l'extrem. Aquest escriptor condemnà sempre la posició introspectiva. Per Claudel la màxima socràtica «Coneix-te a tu mateix» és falsa. És impossible de conèixer-se a si mateix, perquè el fons de cada persona és el no-res. Literalment el no-res. Per un escriptor és molt més interessant, productiu, observar el món exterior, la relació amb la gent, que aturar-se en les insignificants històries personals; cultivar els seus sentiments és destruir la pròpia sinceritat; parlar-ne és adoptar una posa intolerable; mirar-se a si mateix és falsejar-se totalment.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

dimecres, 29 octubre de 2014

Reunió de coordinació de l’assignatura de literatura universal

Dilluns passat va tenir lloc, a la facultat de filologia de València, la preceptiva i rutinària reunió de coordinació de literatura universal. El coordinador, Ricardo Rodrigo, va començar informant sobre els resultats de les últimes PAU. I va donar una bona notícia: mentre que en les PAU del 2013 només un esquifit 60% dels alumnes van aprovar l’examen de literatura universal en la convocatòria de juny, i amb una nota mitjana de 5,60, enguany han aprovat el 80% i amb una mitjana de 6,26. El coordinador, candorosament, va explicar els motius d’aquesta gloriosa millora: seguint les recomanacions i els precs dels professors, es va procurar que les preguntes dels exàmens fossen més previsibles, i els textos triats, més assequibles. S’ha de fer constar, també, que els estudiants aquesta vegada han preparat millor la pregunta sobre l’ítem teòric. Abans, la deixaven directament en blanc. Finalment, va assenyalar que una part dels suspesos corresponien a alumnes que s’havien presentat per pujar nota. Encara com! Qui estiga avorrit, pot consultar els documents amb les estadístiques en aquest enllaç.

El coordinador va remarcar que és important que l’alumne vincule les preguntes amb el text que ha de comentar. És a dir, que comente el text i que no es limite a vomitar la xulla preparada a l’efecte. L’alumne ha de citar fragments significatius del text, demostrant que l’ha llegit i que l’ha entès. La primera pregunta del comentari sempre demana de vincular el fragment proposat amb els antecedents argumentals i amb el que segueix. A més, cal explicar per què el fragment proposat és important temàticament.

diumenge, 26 octubre de 2014

Lectura intensiva i lectura extensiva

Fa mesos, abans de l’estiu, vaig publicar una ressenya en aquest bloc sobre El misterioso caso alemán, de Rosa Sala. Al cap de poc, vaig llegir també Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán de Rüdiger Safranski. Són dos llibres d’un gran interès, plens de referències i d’informacions, de plantejaments suggestius. Tots dos presenten coincidències importants, com ara l’atenció que dediquen a la revolució lectora que, amb incidència desigual, va transformar l’horitzó cultural europeu durant el segle XVIII. Vaig prendre unes notes sobre aquesta qüestió, que miraré d’organitzar i resumir ara.

L’expressió «revolució lectora», encunyada per l’estudiós Rolf Engelsing, al·ludeix al pas de la literatura reiterada d’uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d’un conjunt sempre creixent de llibres novedosos i distints. A poc a poc es va produir un canvi en els hàbits de lectura: ja no es llegia moltes vegades un mateix llibre, sinó que es llegien molts llibres una sola vegada. Va desaparèixer l'autoritat dels grans llibres importants, com la Bíblia, i es va difondre l'exigència d'una major quantitat de material de lectura. El llibre es va convertir en un bé de consum, que va permetre el sorgiment d’un mercat literari mogut per un afany continu de novetat, molt semblant al que coneixem en l’actualitat. Els lectors van aprendre l'art de llegir de pressa. 

dissabte, 25 octubre de 2014

Planiana (68)


Gibbon fou un aristòcrata anglès, inicialment ric, després arruïnat, que se n’anà a viure a Lausana perquè la vida hi era més barata que en el Londres del seu temps. A Lausana acabà el seu gran llibre. En aquesta part de Suïssa disposà d’una manera agradable de passar l’estona: la tertúlia de Voltaire al costat de Ginebra —a Fernay. Fou un dels llocs més divertits de l’Europa del moment. En Decline and Fall of the Roman Empire, llibre importantíssim, d’influència essencial en la cultura moderna, ha desplaçat a segon terme gairebé tota la literatura francesa del segle de les llums i substituït el seu escepticisme, més aviat decoratiu i ornamental, per un escepticisme molt més profund i real.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)