dimecres, 27 de juliol de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (4): Rainer Maria Rilke




TORS ARCAIC D’APOL·LO

No hem conegut el seu cap fabulós,
on florien les pupil·les. Però
el seu tors fulgura encara com un canelobre
en el qual dura i brilla –només abaixada,

la seva mirada. Si no, no podria l’arc
d’aquell pit enlluernar-te, i en el gir lent
dels ronyons no podria un somriure anar
fins aquell centre que portava el sexe.

Si no, aquesta pedra seria desfigurada i curta
sota la transparent caiguda de les espatlles
i no llambrejaria com la pell d’un animal de presa

i no hi hauria en tots els seus caires un esclat
com d’estrella; perquè no hi ha cap indret
que no et vegi. Has de canviar de vida.


Rainer Maria Rilke (1875-1926)

(Carles Riba, Esbossos de versions de Rilke. Edicions 62)

diumenge, 24 de juliol de 2016

Un llibre d'assaigs de Stevenson en català

Des que John Florio va publicar el 1603 la seua traducció a l'anglès dels Essais, la literatura anglesa ha estat la que millor ha assimilat la fórmula de l'assaig tal com la concebia Montaigne: com una divagació lliure, no sistemàtica, a partir d'una lectura o d'un fet divers, d’un record o de qualsevol altre motiu, sense aspirar a exposar una síntesi sobre un tema determinat, sinó intentant veure què es pot dir a partir d'ell. Què en puc dir jo? Que sais-je? L’assagista intentarà aconseguir la tensió d'esperit necessària per mantenir la pilota enlaire a propòsit de qualsevol tema, i es reconeixerà en el fragment, sempre provisional, sempre a reprendre. 

Pensar pel propi compte equival sovint a pensar contra el que estableix la tradició, el sentit comú o la maniera literària o cultural del moment. L'assaig es converteix així en una mena d'operació higiènica, una neteja de tòpics i mistificacions, que té com a lema el dictum del doctor Johnson: clear your mind of cant. D'aquí, i del seu enfocament no sistemàtic deriva la capacitat de sorprendre i l’encant d’aquest gènere literari. Tot això, amb un to de conversa, com si estiguéssem passejant. 

dimecres, 20 de juliol de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (3): Josep Carner






ENYOR 

Quan es perden els ulls en el brancatge
d’un arbre espès, tot verd, on gairebé
no entra l’or pacífic del capvespre
oh, quin enyor ens ve!

  Hi ha dies que les ànimes s’escapen
al floc de núvol, en el cel perdut;
hi ha dies que el camí de cada dia
ens sembla inconegut.
  
  El nostre enyor ens ve de quan no érem.
Quina incertesa al caminal on som!
Oh bla sojorn, oh quietud bressada
que la vida interromp.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

dissabte, 16 de juliol de 2016

La literatura digital, una literatura més enllà de la literatura?

La irrupció d’Internet i del llibre electrònic està produint una transformació profunda en la producció i el consum de la literatura. Es tracta d’un fenomen que no deixa d’evolucionar, acceleradament, i que poques vegades és analitzat amb precisió i objectivitat. Si més no, en el sector de la gent de lletres, on predomina l’amagar el cap sota l’ala o l’emissió d’admonicions apocalíptiques sobre els efectes devastadors que Internet està tenint en els hàbits lectors, per no dir res de les desgràcies que comporta la competència entre el venerable còdex en paper i l’ebook. En una pròxima entrada comentaré aquesta última qüestió. Ara voldria referir-me a un llibre insòlit en els estudis literaris, Poesia digital, d’Oreto Doménech i Masià, que planteja els efectes que la digitalització pot tenir en la producció de la literatura i en el mateix concepte de literatura. 

Oreto Doménech ha centrat la seua investigació sobre la literatura digital en la poesia. El primer capítol del seu llibre, Què és la poesia digital?, està dedicat a traçar un panorama general del que significa i implica aquest nou tipus de literatura. En els capítols segon i tercer, que ocupen la major part del lllibre, analitza, respectivament, l’obra poètica digital de dues autores nord-americanes, Deena Larsen i Stephanie Strickland. Es tracta d’una anàlisi molt detallada que ha degut representar a l’autora un gran esforç. És molt difícil utilitzar les paraules per descriure el que va més enllà de les paraules, encara que l’autora ha il·lustrat sovint la seua exposició amb imatges i gràfics. El quart i últim capítol, Què passa quan llegim poesia digital?, presenta una sèrie de conclusions sobre la literatura digital, un fenomen encara poc conegut i molt restringit a les escasses comunitats acadèmiques en què s’estudia. 

dimecres, 13 de juliol de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (2): Horaci



Oda 4.7

No queda neu, reverdeixen les planes, i els arbres
tornen a treure fullam;
la terra canvia de tanda, i els rius, que decreixen,
passen riberes avall;

una Gràcia, junt amb les nimfes i junt amb les seves bessones,
nua, s'engresca a ballar.
T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:
no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona
la primavera, se'n va
quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa
torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:
quan a nosaltres l'ocàs
ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,
ombres i cendra som ja.

¿Qui sap si a la suma d'avui han previst d'afegir-hi els celestes
temps per cap més endemà?
Tot allò amb què et regalis el cor, ho preserves
d'un hereu d'àvides mans.

Quan seràs mort i el teu cas amb sentència clara
Minos haurà judicat,
ni el llinatge, Torquat, ni discursos ni benmereixences
no et tornaran al d'abans:

que ni Diana no pot rescatar el cast Hipòlit
de les tenebres de baix,
ni Teseu, les cadenes del Lete, al seu Íntim Pirítous
no les hi pot arrencar.


Horaci (65 aC - 8 aC)

(Traducció de Jordi Cornudella: Jordi Cornudella, Les bones companyies. Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors)

dimecres, 6 de juliol de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal (1): François Villon



BALADA [QUE VILLON FÉU A REQUESTA DE LA SEVA MARE PER PREGAR A LA MARE DE DÉU]

Senyora del cel, reina de la terra,
Emperadriu dels aiguamolls infernals,
Acolliu aquesta vostra humil cristiana,
Tingueu-me entre els vostres escollits,
Encara que no hagi fet res per merèixer-ho.
Els vostres beneficis, Dama i Senyora meva,
Depassen de lluny tots els meus pecats,
I sense la vostra gràcia, ningú no pot
Guanyar-se els Cels. No sóc mentidera:
En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

Al vostre Fill digueu-li que sóc seva,
Que els meus pecats esborri
I que em perdoni com a l'Egipciana,
O com féu amb Teòfil el clergue,
Aquell que per gràcia vostra fou alliberat i absolt,
Malgrat que havia fet un pacte amb el dimoni.
No m'ho deixeu fer mai, això, a mi;
Vergeimmaculada que en Vós porteu
El sagrament amb el qual se celebra la missa:
En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

Dona sóc, pobra i vella,
Ignorant, incapaç de llegir lletra.
A l'església de la qual sóc parroquiana
Hi veig pintat un Paradís amb tot d'arpes i llaüts,
I també un infern on s'abrusen els pecadors.
L'un em fa temor, l'altre és font d'alegria.
Feu-me tenir la joia, poderosa deessa
A qui tots els pecadors invoquen,
Curulls de fe, sense hipocresia ni peresa:
En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.

Vós portàreu, gran Verge sobirana,
Jesús-rei que no té fi ni cessa.
El Totpoderós fent-se feble com nosaltres,
Els cels deixà i vingué en nostre ajut
Oferint a la mort sa bella joventut,
És ell Nostre Senyor i jo el professo:
En aquesta fe, jo vull viure i vull morir.


François Villon (aprox. 1430 - abans del 1489)

(François Villon, Les balades. Labreu Edicions. Traducció d’Andreu Subirats)

dimarts, 5 de juliol de 2016

Antologia portàtil de la poesia universal: una sèrie de la serp blanca


Fa tres estius, al juliol del 2013, vaig anunciar la publicació en aquest blog de la sèrie Planiana, en què recollia citacions curtes de l’obra de Pla, d’una a deu línies com a màxim, frases o fragments, sovint de caràcter aforístic, que m’havien cridat l’atenció per un motiu o altre (vegeu Planiana: una sèrie de la serp blanca). Eren unes microentrades, que em permetien descansar una mica de les entrades d’elaboració pròpia i que, al mateix temps, donaven, crec, una mica de varietat al blog. 

La sèrie Planiana la vaig interrompre en arribar a la que feia cent. En l’entrada en què n’anunciava el final (Fi de la sèrie Planiana), deia que potser la reprendria més endavant o que en faria una Carneriana, o una Johnsonniana, o una Ferrateriana… O una Fusteriana. De moment, i mentre vaig rumiant i recollint material per a aquestes possibles sèries, he pensat de llençar-ne una altra que ara mateix tinc més a mà: una antologia de la poesia universal. En cada entrada reproduiré un poema, en traducció al català o escrit originalment en aquesta llengua, sense fer-ne cap comentari, d’autors de la literatura universal de totes les èpoques. No seguiré cap ordre cronològic ni de cap tipus. Em guiaré únicament per les meues preferències personals, triant sobretot aquells poemes que em vénen més sovint a la memòria. Una mena d’antologia portàtil, per tant, de la poesia universal.

Demà podreu llegir el primer lliurament d’aquesta nova sèrie de la serp blanca.

PD. Els lliuraments seran setmanals.

dissabte, 2 de juliol de 2016

Carrer de direcció única


Lectura de Calle de dirección única, de Walter Benjamin, en la traducció castellana publicada per Adaba Editores. Publicat el 1928, aquest recull d'aforismes i reflexions presenta una estructura peculiar. Benjamin dóna a cada un dels textos un títol que podria ser el d'una placa o un cartell de qualsevol carrer. Fins i tot el títol del llibre és el d'un senyal de trànsit. Calle de dirección única és un antecedent de l'extraordinari Infància a Berlín cap al 1900, del qual vaig parlar fa temps en aquest blog (vegeu Un llibre de Walter Benjamin). En el cas de Benjamin, la imaginació és tant una de les formes de la memòria com de la inel·ligència.

He traduït al català alguns dels textos de Calle de dirección única que més m'han agradat. Aquí els teniu:



Gasolinera
L'activitat literària veritable no pot pretendre desenvolupar-se en el que és el seu marc literari; això és, al contrari, l'expressió més habitual on es mostra la seua esterilitat. 

Rellotge magistral 
Per als grans autors, les obres acabades són menys importants que els fragments en què treballen durant tota la vida. Només l'autor dèbil, distret, es troba feliç quan acaba i sent que ja pot tornar a la seua vida. Per al geni, qualsevol tipus de cesura, els colps del destí i el son tranquil formen part integrant de l'esforç del seu propi taller, el perímetre del qual el traça en el fragment. Perquè «el geni és esforç». 

Pis de deu habitacions luxosament moblat
Tots els grans escriptors parlen sempre d'un món que ha d'arribar després d'ells: els carrers de París presents en els poemes de Baudelaire no van existir fins després del 1900, i els personatges de Dostoievski tampoc no van existir en la seua època. 

dissabte, 25 de juny de 2016

Buf!

Dilluns vaig enviar a David Morell, de Bromera, el solucionari de l’última unitat del llibre de literatura universal per a batxillerat, que es va començar a distribuir la setmana passada. Ara sí que puc dir que he acabat del tot. Buf! El solucionari m’ha ocupat 130 fulls, gairebé un altre llibre. No debades, hi ha 877 activitats (les he comptades!). Se m’ha fet una mica llarg fer-les una per una. Evidentment, els usuaris del llibre no hi estan obligats, de la mateixa manera que tampoc no cal llegir i comentar tots els textos recollits en cada unitat. N’hi ha molts. Alumnes i professors han de poder triar. Però se suposa que jo havia de donar exemple. A més, everybody knows que el més important d’un llibre de text és el solucionari.

Les activitats que acompanyen els textos seleccionats s’han de considerar com una guia per al comentari i estan organitzades en dos blocs: Activitats de comprensió i Activitats de comentari i de contextualització. Les primeres són unes preguntes per assegurar la comprensió dels punts més importants. Les segones plantegen una lectura en profunditat de cada text, destacant-ne els aspectes temàtics i formals més rellevants, i la seua relació amb altres textos. A fi d’evitar la reducció de la literatura universal a un catàleg de moviments, autors i obres, moltes vegades es proposa el comentari comparat entre textos de la mateixa unitat i, també, entre textos de diferents èpoques, per fer veure que la literatura consisteix en un diàleg o teixit de referències que els llibres estableixen entre ells. De més a més, el comentari comparat ajuda a delimitar clarament el que s’ha d’analitzar, obliga a una lectura atenta i habitua a cercar contrastos i analogies entre les obres i els autors, cosa que ressalta les característiques específiques de cada text. És una bona manera, per tant, d’ensenyar a llegir.

dimecres, 15 de juny de 2016

Jardí francès

Lectura de Jardí francès. De Villon a Rimbaud, una antologia de vint-i-cinc poetes de la literatura francesa, molt ben triats i traduïts per Pere Rovira. Els més representats són Pierre Ronsard i Charles Baudelaire, amb vint poemes cada un. Pere Rovira, en la breu nota introductòria que ha redactat a aquest llibre, justifica la seua antologia perquè a hores d’ara, diu, i a diferència del que passava no fa tant de temps, pocs lectors cultes saben francès: «Ara se suposa que tothom sap l’anglès, o l’hauria de saber. Està bé, però jo crec que hi ha una diferència en el coneixement d’aquests dos idiomes: al costat del seu ús comercial o polític, el francès també representava una llengua de cultura; l’anglès es veu ara més com un idioma útil, per anar pel món, per guanyar-se la vida, etc. El coneixement de l’anglès no sembla que hagi significat, en general, l’entrada en el món de la literatura en aquesta llengua, com el coneixement del francès significava, en major o menor grau, un contacte amb la literatura francesa». 

Per la cura de la tria i per la qualitat de les versions, Jardí francès es pot posar al costat d’antologies com Poesia anglesa i nord-americana, de Marià Manent i d’Una antologia de la lítica nord-americana, d’Agustí Bartra, excel·lents introduccions en català a la lírica de la llengua anglesa. La de Manent l’he llegida moltes vegades, fullejant-la a l’atzar, sobretot quan passava aquells llargs estius a Navaixes. Recorde que també m’agradava molt fullejar Un segle de poesia catalana, de Jaume Bofill i Ferro i Antoni Comas.

dissabte, 11 de juny de 2016

Un llum de qualitat de vulva

Divendres. Com que ja no tinc classe amb els grups de segon de batxillerat, acabe de seguida a l’institut i me’n vaig a l’Octubre, a gestionar alguns detalls del II Curs de literatura universal. Una vegada allí, m’estic una estona a la llibreria. M’emporte dues novetats de les Edicions de la Ela Geminada que tenen molt bona pinta: Repeticions, de Iannis Ritsos, i Poesia lírica grega, una antologia d’Arquíloc a Teognis, a cura de Joan Ferrer Gràcia. Potser les podré aprofitar per al curs.

De l’Octubre me’n vaig a correus, a arreplegar un llibre que havia comprat per Internet. Fa calor i molta humitat, que em desfibra. El trànsit atabala i augmenta la sensació de fatiga. Quan arribe a casa, em dutxe i de seguida em trobe millor. Al menjador, amb les finestres de guillotina una mica pujades i les persianes mig abaixades, corre l’aire i s’hi està bé. Em dic que hauria de posar-me a l’ordinador per llevar-me de damunt alguns assumptes que tinc pendents. Encara he d’enllestir, entre altres coses, dos solucionaris del manual de literatura universal. Però la virtut és aspra i antipàtica, de manera que m’estire al sofà amb les Notes sobre París i França. Ja me’n queden poques pàgines i vull acabar el llibre. 

dimecres, 8 de juny de 2016

S’ha obert la matrícula del II Curs de literatura universal a l’Octubre


Ja s’ha obert la matrícula del II Curs de literatura universal. El curs començarà el pròxim 4 d’octubre i acabarà el 25 d’abril de 2017. Les sessions tindran lloc els dimarts de cada setmana, de 18’30h a 20h. Per a informar-vos sobre els detalls de la matrícula, podeu clicar aquest enllaç del Centre Octubre: II Curs de literatura universal 2016-2017.

Aquest segon curs de literatura universal està dedicat a aprofundir alguns dels temes i dels autors que es van tractar en el primer, impartit durant el 2015/2016, i a introduir-ne de nous, però no és necessari haver cursat el primer curs per a cursar-ne el segon. Les obres que es llegiran no es comentaran aïlladament ni com a il·lustració de les diferents èpoques de la història de la literatura, sinó a partir d’aquesta sèrie d’itineraris basats en motius temàtics i estilístics, sense seguir un ordre cronològic estricte:



1. De l’Odissea a l’Ulisses
Obres completes, a banda de fragments d’altres obres, que s’analitzaran en classe:
Homer, Odissea. La butxaca. Traducció de Joan Francesc Mira
Balzac, El coronel Chabert. L’Avenç
Janet Lewis, La dona d’en Martin Guerre. Viena Edicions
Lev Tolstoi, Anna Karènina. Labutxaca. Traducció d’Andreu Nin

diumenge, 5 de juny de 2016

Un altre Pla, si us plau

El curs s’està acabant, i, inevitablement, he començat a fer-me llistes de lectures per a l’estiu. Aquestes llistes, és clar, no passen de ser una declaració de bones intencions. Són molt poc realistes, però m’ho passe molt bé fent-les i desfent-les, afegint-ne i llevant-ne títols. És un entreteniment innocent. Enguany, les lectures triades estan una mica condicionades pel segon curs de literatura universal que, si tot va bé, començaré a l’octubre. He de tornar a llegir, llapis en mà, en profunditat i pensant en l’enfocament que els donaré en classe, l’Odissea, Anna Karènina, Montaigne, El quadern gris… També m’he fet una llista de bibliografia sobre aquestes obres, que també vull llegir. Una part important de la feina sobre Anna Karènina ja està enllestida: fa tres o quatre anys vaig llegir l’estudi del formalista rus Boris Eikhenbaum en tres volums sobre Tolstoi, segurament l’obra més important que s’ha escrit sobre l’autor rus. El tinc tot subratllat. Ara és només qüestió de repassar-lo i prendre’n notes. 

De moment, però, m’he oblidat d’aquestes llistes i he agafat un Pla: el quart volum de l’Obra Completa, Sobre París i França. Tenia ganes de llegir d’una manera despreocupada, sense esforç, sense pensar en l’aula, únicament pel meu plaer. Tenia ganes de llegir Pla. Vaig ja per la meitat d’aquest llibre, que conté textos sobre Proust, Valéry, Gide, Picasso, els cubistes, els ballets russos, la llum de París, els hotels meublés, els jardins de Luxembourg, la Comèdia Francesa, l’Acadèmia, les Halles, la tardor a París… O un dinar amb Eugeni Xammar i Julio Camba (dotzena i mitja d’ostres per cap, boeuf à la mode, formatge de Brie, vi de Borgonya). També hi ha un capítol sobre la place de Saint-Sulpice i l’església del mateix nom amb els frescos de Delacroix, que recorde molt bé. La descripció que en fa Pla, tant de l’espai com de l’ambient, ha fet reviure poderosament el record que en tinc. O, més probablement, l’ha esborrat i reemplaçat. 

divendres, 3 de juny de 2016

«Rotterdam, provisionalment», un nou llibre d’Octavi Monsonís


(Text llegit en la presentació de Rotterdam, provisionalment, d’Octavi Monsonís, que va tenir lloc el passat 26 de maig al Centre Octubre.)

Ara fa tres anys, l’obra literària d’Octavi Monsonís va experimentar un punt d’inflexió amb l’aparició de Carrer de pas. En primer lloc, per l’ambició d’aquesta obra, una novel·la que tenia la ciutat de València com un dels seus protagonistes principals, i també per les condicions en què es va publicar: en una editorial catalana de prestigi com Edicions de 1984. La publicació, ara, de Rotterdam, provisionalment, confirma i consolida el camí que va obrir aleshores, i representa tant una represa com una evolució. De fet, la primera de les dues parts en què està dividit és anterior en l’escriptura a Carrer de pas, i la segona, posterior.

Abans de passar a parlar amb una mica de deteniment de Rotterdam, provisionalment, cal advertir que, contra el que podria semblar, no ens trobem exactament davant un recull de contes. Les dues parts en què està organitzat s’han de considerar, en realitat, dues novel·les breus. El cas de la primera, la que dóna títol al llibre, és molt clar. La segona, és cert, està formada per set relats independents, però que permeten i en últim terme obliguen a fer-ne una lectura unitària, sobretot pel motiu temàtic de la música, que apareix en tots ells.

dimarts, 31 de maig de 2016

Dijous que ve, dos de juny, es presenta el núm. 51 de l’«L’Espill»


Dijous que ve, dos de juny, a les 19h, es presentarà a la llibreria Tres i Quatre (Centre Octubre, C/ Sant Ferran, 12) el número 51 de la revista L’Espill, que estrena nova maquetació i noves seccions. En aquest acte intervindran Pau Viciano, Ferran Garcia-Oliver, Gonçal López-Pampló, Gustau Muñoz i Núria Cadenes. 

Els organitzadors fan saber que, després dels parlaments, celebrarem amb una copa l’aparició d’aquest nou número de L’Espill. L’èxit de la convoctòria està assegurat.