dissabte, 26 juliol de 2014

Planiana (56)


Les baluernes que s’interposen entre el lector i el món exterior, per amplificació inútil del pensament o per excés de matèria verbal.

Josep Pla, Josep Sebastià Pons, poeta (Homenots. Tercera sèrie, OC, 21)

dijous, 24 juliol de 2014

Ha aparegut el número 2 d’«El funàmbul»


Acaba de publicar-se el número 2 d’El funàmbul, la revista cultural que dirigeix David Cuscó. El primer número estava dedicat monogràficament a l’escriptor polonès Bruno Schulz. Aquest segon porta per títol Per què escrivim? i recull una sèrie de textos de disset autors que reflexionen sobre l’escriptura literària des de diversos punts de vista. Entre els textos seleccionats hi ha Per què escrivim? de Primo Levi, Deu raons per a escriure de Roland Barthes, Escriure contes de John Steinbeck, La tècnica de l’escriptor en tretze tesis de Walter Benjamin, el discurs d’investidura que va pronunciar Pere Calders en ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, o una entrevista amb Clarice Lispector i una altra amb Thomas Bernhard. Tot plegat constitueix un dossier d’una enorme varietat i interès. 

La publicació es completa amb una ressenya meua sobre Una cambra i mitja de Joseph Brodsky, dos textos sobre cinema, un poema de Manuel Forcano, un article d’Albert Lázaro-Tinaut sobre la construcció de la literatura lituana i la secció Vies, que ofereix una llista d’obres essencials dels autors esmentats en aquest número.

El funàmbul s’ha convertit en una de les revistes culturals en llengua catalana més ambicioses i atractives. Cal remarcar que és obra fonamentalment de David Cuscó, el seu director. Ell decideix el tema monogràfic que es tracta en cada número, l’estructura de la publicació i, sobretot, ell és qui tria els textos i qui els tradueix en la majoria dels casos.

El funàmbul s’edita en paper i en format digital. Podeu adquirir-lo clicant-ne l’enllaç.

dimarts, 22 juliol de 2014

Una biblioteca venuda: els llibres de Montse Anfruns

Quan tinc un buit a l’institut, m’acoste sovint a Tres i Quatre a fer-hi una ullada o a arreplegar-ne algun llibre que hi tinc encomant. M’agrada anar-hi pel carrer de les cistelles, que és de vianants. De vegades, en passar per la plaça de la Mercè, visite també la llibreria Auca, de llibre antic i de segona mà. La setmana passada, després d’una avaluació, hi vaig entrar. Al cap de poc, em vaig adonar que un dels llibres que havia agafat tenia l’exlibris de Montse Anfruns. Vaig continuar regirant llibres i en vaig trobar molts més amb el seu exlibris, dispersos pels prestatges. Alguns tenien anotacions manuscrites . Hi havia diccionaris, com el de sinònims i antònims de Santiago Pey, els volums de la història de la literatura catalana de Riquer i Molas, la història de la literatura catalana publicada per Edhasa de Jordi Llovet i altres, i molts llibres de poesia: L’alegria d’Ungaretti, Els dotze de Blok, Arbres d’hivern de Sylvia Plath, diverses obres de Neruda, i moltes plaquetes de La Forest d’Arana. Es veu que els familiars de Montse Anfruns n’han venut els llibres. En un exemplar de La passió segons Renée Vivien, novel·la de Maria Mercè Marçal, s’hi pot llegir aquesta anotació manuscrita: «He anat al clínic a fer-me una anàlisi pel doctor Cano. He passat per Tirant lo Blanch i he comprat aquest llibre. Montse. Maig 2008». 

Montse Anfruns, poeta, cantant i actriu, va morir el 20 de gener d’enguany. Els seus llibres, uns mesos després.







dilluns, 21 juliol de 2014

Una ressenya d’Isabel Robles sobre «Un son profund»


Dissabte passat, Isabel Robles va publicar en la secció Panorama del diari Levante una ressenya sobre Un son profund. Podeu llegir-la a continuació:


Viatge a l’interior

Un temari basat en Èdip rei, la Divina Comèdia, Hamlet, Madame Bovary, Les flors del mal i La metamorfosi, es converteix en les mans d’Enric Iborra en l’esplèndid Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal. El llibre, Premi Ciutat de Barcelona i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2014, és el resultat de les seues classes en segon de batxillerat, de l’activa participació dels estudiants, les anotacions incorporades al seu bloc la serp blanca i un amplíssim bagatge cultural i literari, amb referències a altres textos, traduccions, poemes, cinema o música amb els quals dialoga mostrant preferències o desacords. La desinhibició i l’amenitat formen part d’un estil personalíssim i eficaç, lluny d’academicismes, que converteix la lectura en autèntic plaer. «Una de les obligacions de l’escriptor, a més de la claredat i de l’amenitat, és tractar el lector com un igual. Com en una conversa», ens diu. Una conversa que compta amb la presència d’alguns dels grans estudiosos del segle XX, Erich Auerbach, Lionel Trilling, Kenneth Clark o, sobretot, Josep Iborra, el seu pare. En definitiva, una obra magnífica sobre l’escriptura i la lectura que ens deixa a l’entrada d’aquell son profund, com el d’Ulisses, que ens condueix a l’interior, a la pròpia vida, a la literatura.

Isabel Robles (Levante, 19/07/2014)

diumenge, 20 juliol de 2014

Planiana (55)


En tots els meus escrits, una preocupació artisticoliterària hi té una situació purament secundària. La literatura és un mètode per a aclarir i ordenar el pensament. De cap manera no és una finalitat en ella mateixa.

Josep Pla, Els pagesos (OC, 8)

divendres, 18 juliol de 2014

Dos exemples més de ressenyes crítiques

En l’entrada anterior comentava (és un dir) un article d’Alberto Manguel publicat en el Babelia, com a mostra del que em sembla una manera errònia i coenta de parlar de la literatura. Tal com vaig prometre, avui faré el mateix a partir de dues ressenyes crítiques publicades en mitjans d’expressió catalana. 

El 3 de maig passat Narcís Comadira publicava en l’Ara una ressenya sobre Els nois de Toni Sala. Comadira, d’entrada, explicitava honradament quin és el seu criteri principal per valorar una novel·la: «per mi, la novel·la és una qüestió de la llengua, més que no pas d’una història. M’interessen els escriptors que construeixen un artefacte lingüístic significatiu més que no pas expliquen una història». Pense ara en alguns exemples que podrien il·lustrar aquesta característica, com ara l’Ulisses de Joyce o el Viatge al fons de la nit de Céline.

Pel que a la novel·la de Sala, Comadira afirma que «és una obra mestra pel fet de prioritzar aquest estrany edifici verbal que, en créixer, defineix; que, quan precisa, emociona; que, en aquest batec global de la llengua, explica i narra». Perfectament. Tot plegat, però, queda una mica vaporós. En què consisteix exactament aquest «estrany edifici verbal»? Per sort, Comadira tanca el seu text citant aquest fragment d’Els nois per il·lustrar el que ell entén per creativitat verbal:

dimecres, 16 juliol de 2014

Sobre les ressenyes crítiques

Una de les entrades d’aquest bloc que ha tingut més visualitzacions i que ha suscitat més comentaris últimament ha estat Llegir aforismes. Crec que aquest èxit, si se’n pot dir així, té una certa relació amb el fet que m’atrevia a malparlar d’un llibre recentment publicat. Tot i que no n’esmentava el títol ni l’autor, els seguidors de la serp blanca van endevinar de seguida de qui es tractava. Em va fer la impressió que el poble vol sang.

Josep Conill i Carlota Garrido van remarcar en els seus comentaris que no val la pena assenyalar els defectes evidents de determinats llibres, quan n’hi ha tants que són interessants i valuosos, encara que de vegades resulta irritant la falta de criteri de la «crítica». Sergi, en canvi, reivindicava la necessitat de valorar els llibres de la literatura actual. Per a ell, no ressenyar públicament els llibres dolents pot tenir efectes perversos, com ara «que sembla que ací tot el que es publica és de puta mare». Reivindicava uns «ressenyadors que s'atreviren a valorar fins a les últimes conseqüències el text ressenyat».

És un debat que m’ha fet pensar. La veritat és que em decante més pel punt de vista sostingut per Josep i Carlota, però… els arguments de Sergi també tenen el seu pes, per no dir res del sentimentt d’irritació a què al·ludia Josep. Molt bé. Sense que servesca de precedent, i una mica per desfogar-me, cosa que sempre resulta higiènica, vaig a traure la destral, però no per carregar contra cap llibre recent, sinó contra alguns vicis habituals en algunes de les ressenyes crítiques que es publiquen en els mitjans de comunicació.

dissabte, 12 juliol de 2014

Llegir, ara que és estiu


Enguany no m’he fet cap llista de lectures per a les vacances d’estiu. Més o menys tinc una idea del que voldria llegir, però he passat de fixar-me uns objectius que no podré complir ni de lluny. També tenia ganes de llegir d’una manera més relaxada, triant els llibres sobre la marxa. 

He començat per un que tenia pendent de feia molt de temps: la Storia della letteratura italiana de Francesco de Sanctis. El podia llegir en una traducció al castellà que hi ha en la biblioteca del meu pare, però al final he preferit fer-ho en italià, en una edició electrònica. L’italià de De Sanctis és fàcil de seguir. De Sanctis és un escriptor vivaç, amb una «prosa parlata que ha la spontaneità del discorso vivo», segons una citació que reporta la Viquipèdia sense esmentar-ne l’autor.Vaig ja per la meitat. Els assaigs sobre Dante, Petrarca i Boccaccio són extraordinaris. Estic impacient per arribar al dedicat a Maquiavel. 

divendres, 11 juliol de 2014

Planiana (54)


La gent afirma que li agraden els escriptors originals, nous, diferents. N'hi ha ben pocs que ho practiquin. Els que li agraden són els que han digerit, els que coneixen, els habituals. En la vida humana gairebé totes les afirmacions són fictícies.

Josep Pla, Itàlia i el Mediterrani (OC, 37)
Planiana: una sèrie de la serp blanca

dimecres, 9 juliol de 2014

Una última tria de Joubert


Per complementar la tria dels pensaments de Joubert que us he ofert en les dues últimes entrades a partir de l’edició catalana publicada per Proa, aquí en teniu una altra molt més breu, que he extret d’una edició en francès a cura de Georges Poulet. Espere que no acabeu enfitats de tant de Joubert. No l’he traduïda, si no us fa res.

La multitude des livres en ôte le goût et tue le plaisir.


La contradiction ne nous irrite que parce que’elle trouble la plaisible possession où nous sommes de quelque opinion ou de quelque prééminence. Voilà pourquoi les faibles s’en irritent plus que les forts, et les infirmes plus que les sains.


Enchaînement. Idées enchaînées, et tristes de leur servitude.


Pour qu’une expression soit belle, il faut qu’il dise plus qu’il n’est nécessaire en disant pourtant avec précision ce qu’il faut.


L’âme qui est toujours la même mesure le temps. L’âme qui est dans le trouble ne mesure rien. Tout lui est uniforme autour d’elle parce son changement et sa perturbation est toujours la même.


Tous les jardiniers habitent de beaux lieux parce qu’ils les rendent tels. 


En littérature, remonter aux sources dans chaque langue, parce que primo on oppose ainsi l’antiquité a la mode, parce que secondo en trouvant ainsi dans sa propre langue cette pointe d’étrangeté qui picque et réveille le goût, on la prle mieux et avec plus de plaisir. Qunt aux inconvéniens, ils sont nuls. Des défauts vieillis et abolis ont perdu tout leur maléfice; on n’a plus rien à redouter de leur contagion.


Lorsque les mots sont bien choisis, ils sont des abrégés de phrazes. L’abrégé d’une phraze. Dites l’abrégé de beaucoup de phrazes ou, pour mieux dire, la valeur. Des mots amis de la mémoire, et de ceux qui ne le sont pas. C’est à choisir les premiers et à rejetter les seconds que l’habile écrivain s’attache. Ecrire pour la mémoire. De ceux qui écrivent pour l’oubli. 


Les mathématiques du coeur. Car les belles maximes sont pour lui des axiòmes d’une évidence irrésistible.

dilluns, 7 juliol de 2014

Els pensaments de Joubert: una tria (i 2)



867
Melancolia: quan es passen penes que no tenen nom.


869
Escrivint. No se sap què es volia dir fins que no s'ha dit. En tota idea, en efecte, la paraula que n'és l'expressió és la que la completa, la que li dóna 1'existència, ja que és per ella que surt a la llum, l'única cosa que fa que in lucem prodit. 


870
És una cosa natural sentir-nos alleujats dels nostres mals quan els hi hem donat un nom, sigui quin sigui. No sé ben bé si això és útil en si mateix i per si mateix, però sé que és una cosa molt natural i en conseqüència molt raonable. Fixeu-vos, us ho prego, que la primera pregunta que fem sempre quan veiem patir els altres o quan patim nosaltres és demanar-nos: «Què té? -Què tinc?».


885
El raonament només és bo en les matèries que no ens hi veiem ni gota. És el veritable bastó del cec.


888
La raó no és [...] una facultat, sinó una qualitat de l'home. És una espècie de moderació en l'esperit, de capacitat de suspendre la pròpia acció i el propi judici, de mantenir-se en observació, en equilibri, etc. Pertany, i per la mateixa raó que la moderació de la qual vós heu parlat tan bé, a la nostra essència i a la nostra naturalesa. 


890
Reconèixer que ens hem equivocat és tenir raó.


900
Hem de presumir de ser raonables, però no de tenir raó.


dissabte, 5 juliol de 2014

Planiana (53)


Si algun dia se us acudeix de tenir alguna idea del que són els homes i les dones no llegiu pas, si us plau, un tractat de Psicologia, per més importància universitària que hi vulguin donar. Llegiu més aviat algunes novel·les, no gaires, i, sobretot, els llibres dels moralistes francesos, que són, al meu modest entendre, la flor de la literatura de França. Les persones que aspiren a tenir una consideració de cultivades i no han llegit aquests moralistes —vull dir aquesta processó d’escriptors que va de Montaigne a Chateaubriand passant per Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, Vauvenargues, Bossuet, Massillon, Saint-Simon, Fénelon, J.J. Rousseau, etc.— són uns primaris, per més monogràfica i tècnica que sigui la seva especialitat.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

divendres, 4 juliol de 2014

Els pensaments de Joubert: una tria (1)



87
Turmentat per la maleïda ambició de posar sempre tot un llibre en una pàgina, tota una pàgina en una frase i aquesta frase en un mot. Aquest sóc jo.


138
L’objectiu no sempre es proposa per ser assolit, sinó per servir de punt de mira o de direcció. Així el precepte de l’amor dels enemics.


176
Els llocs moren com els homes, encara que sembli que subsisteixin.


262
No talleu allò que podeu deslligar.


288
No som tan enemics d’aquells que ens odien com d’aquells que ens menyspreen.


293
La tomba se’ns empassa, però no ens digereix.


295
—abandonen la vida, com els negres que s’enduen d’esclaus abandonen el seu país sense tenir cap idea del país on van.
…morir vivint, és a dir carregat amb els projectes de la vida. Cal morir morint.


dimecres, 2 juliol de 2014

Joubert

Després dels Mauvaises pensées et autres de Valéry, he llegit un altre llibre d’aforismes: els Pensaments de Joubert, traduïts al català per Joan Casas i publicats en la col·lecció taronja de Proa. Aquest volum tradueix l’edició francesa de Rémy Tessonneau, una selecció dels Pensées de Joubert agrupats per blocs temàtics: l’home i l’autor, amor i amistat, intel·ligència, política, plaer, felicitat, etc. La veritat és que no m’acaben d’agradar els reculls d’aforismes agrupats per temes. El procediment té la seua utilitat, és clar, però introdueix pel mateix preu un to una mica monòton. A més, no m’agrada que m’ho donen tan mastegat. 

Tampoc no m’agraden les seleccions d’obres literàries. El text íntegre, per favor, que la tria ja me la faré jo. És molt més divertit, entre altres coses. O siga, que hauré d’aconseguir l’edició completa dels quaderns de Joubert publicada per Gallimard en dos volums el 1938, a cura d’André Beaunier, que presenta els escrits per ordre cronològic, en la forma original de la seua composició. Un moment! Que quede clar que l’edició publicada per Proa és molt bona. I la traducció de Joan Casas, excel·lent. Continuem.

dimarts, 1 juliol de 2014

Un assaig d’Alan Yates sobre «Els sots feréstecs»


En l’últim número de la revista L’Avenç (núm. 402, juny 2014) s’ha publicat un assaig d’Alan Yates sobre Els sots feréstecs de Raimon Casellas que constitueix una síntesi molt precisa, molt clara i suggestiva sobre la narrativa modernista i sobre aquesta novel·la. 

Yates situa Els sots feréstecs en una categoria de novel·les europees modernes «que converteixen en un “paisatge mental” una determinada geografia real», alhora que l’escenari real on se situa la ficció cobra una dimensió mítica derivada de la representació literària. En la tradició anglesa el cas arquetípic d’això seria Wuthering Heights d’Emily Brontë. Com a introducció al modernisme català, a la novel·la modernista i a la seua relació amb el context literari europeu, aquest assaig de Yates crec que pot resultar molt útil per als professors i els estudiants de literatura catalana. 

El text reproduït en L’Avenç («Els sots feréstecs», un paisatge mental) és la versió completa de la traducció anglesa, feta per Alan Yates mateix, d’Els sots feréstecs de Raimon Casellas, publicada amb el títol de Dark Vales per l’editorial britànica Dedalus el 28 de febrer passat. Podeu adquirir-ne el pdf per 1 euro clicant l’enllaç anterior.