dimecres, 28 gener de 2015

Amb les pedres disperses

La setmana passada vaig acabar de llegir Amb les pedres disperses (2003), recull de la correspondència que van mantenir Josep Pla i l’editor Josep M. Cruzet entre el 1946 i el 1962.. Lluitant contra tots els obstacles, Cruzet havia creat l’editorial Selecta el 1943 i havia reprès les edicions en català, unes de les primeres autoritzades després de la guerra. A partir del 1946, Pla va tornar a publicar en català i ho va fer en la Selecta de Josep M. Cruzet, que també li publicaria el primer projecte d’obres completes, amb vint-i-nou volums. 

Maria Josepa Gallofré, que es va encarregar de l’edició d’aquesta correspondència, va triat el títol del volum a partir d’una frase extreta de la dedicatòria que va escriure Pla en un homentage a Cruzet. Val la pena reproduir-la completa: «Amb una tenacitat admirable, amb una passió freda, heu lluitat contra la situació més tràgica per què ha passat el nostre esprit. Em sento orgullós de la vostra posició i del vostre esforç, sobretot perquè és una posició i un esforç molt singular en el país. Lluitar és feina d’homes. Lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents. Retorçar l’adversitat, vèncer la catàstrofe i crear, amb les pedres disperses del nostre esprit, l’edifici de les més sòlides possibilitats de l’edició catalana normal ha estat obra de la vostra tenacitat i de la vostra intel·ligència». 

Amb les pedres disperses és un document excepcional, d’un interès enorme. Són més de set-centes pàgines que permeten resseguir la lenta reconstrucció de la literatura catalana i del seu públic després de la guerra, la lluita amb la censura, la manera de treballar de Pla, el procés d’escriptura i reescriptura dels seus llibres. Les cartes documenten de manera precisa els llibres que Pla publica durant aquest període, i també alguns dels que tenia en projecte com El quadern gris, o Els fabricants, complement i contrapunt d’Els pagesos. Els fabricants, finalment, no va passar de ser un projecte. 

diumenge, 25 gener de 2015

Uns aforismes de Fuster sobre els llibres i la lectura


Amb l’excusa que estic comentant en segon de batxillerat el Diccionari per a ociosos de Fuster, he començat a rellegir alguns dels seus llibres. He agafat el primer volum de l’Obra Completa (el de la tercera i última edició, per ara, de l’Obra Completa) i he llegit tots els reculls d’aforismes que va publicar: el Consells, proverbis i insolències, que el meu pare considerava el llibre clau de Fuster, Poques paraules, inclòs en Sagitari, i alguns aforismes publicats durant la dècada dels 50 en Pont blau. En el Diccionari també hi ha alguns assaigs que prenen la forma de l’aforisme, com Diners, Ser o Silenci. Als alumnes els han agradat molt, per la brevetat, és clar, que els permetia concentrar fàcilment l’atenció, i també pel seu caràcter provocatiu i sorprenent. 

Mentre llegia, anava subratllant i, de tant en tant, copiava en la tauleta alguns que m’interessaven particularment, entre els quals uns que giren entorn del mateix motiu temàtic: els llibres, la lectura, la literatura. Comentar-los o continuar la reflexió que suggereixen em portaria ara massa lluny. De moment, els deixe ací reunits:


Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres. 

*
Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten. 

*
Tinc confiança en la lletra. Qualsevol paraula escrita, bé sigui per se, bé sigui a contrario sensu, acaba sempre per ser revolucionària. Tot és qüestió de saber llegir. 

*
La literatura consisteix a parlar de literatura. 

*
Un bon llibre sempre és una provocació. 

*
Llegir Virgili avui, o Shakespeare, o el mateix Proust, o Miller, ¿no serà ja un anacronisme? 

*
Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

Joan Fuster

dijous, 22 gener de 2015

«La casa buida», un llibre de poemes de Jaume Pérez Montaner

(Parlament pronunciat en la presentació de La casa buida, de Jaume Pérez Montaner, que va tenir lloc el 21 de gener de 2015 a la llibreria Tres i Quatre.)

Quan Jaume Pérez Montaner em va oferir l’oportunitat de participar en la presentació del seu últim llibre, em vaig sentir content i afalagat alhora. Perquè l’estime molt i, sobretot, perquè estic convençut que és una de les millors veus de la poesia catalana actual. Una de les millors, i, cosa que és més important per a mi, una de les que més m’agraden i interessen. I això no ho dic per l’amistat que tinc amb ell, ni perquè estiguem en una presentació, que, com tothom sap, és un acte de caràcter més social que literari. Ho dic perquè ho pense i perquè puc demostrar-ho o, com a mínim, ho puc argumentar.

Jaume Pérez Montaner va publicar el seu primer de poesia, Adveniment de l’odi, el 1976. Des d’aleshores ha desenvolupat una obra poètica d’una gran coherència, cada vegada més intensa, que comprèn fins ara onze reculls poètics, comptant-hi el que avui presentem.

En un assaig que Josep Iborra va publicar a finals dels setanta, en què intentava fer un balanç crític, provisional, de la nova poesia catalana al País Valencià, incloïa, entre les obres estudiades, Adveniment de l’odi, i comentava sobre Pérez Montaner: «cronològicament, pertany a la generació dels poetes del 62, literàriament, però, es troba més acostat als poetes de l’última generació, a la qual pertany, en definitiva, per la data de publicació del seu primer recull». 

dissabte, 17 gener de 2015

Planiana (78)


Davant de l'insomni la meva posició és ambivalent: no hi ha dubte que és molt desagradable, però per altra part m'és extremament útil. L'insomni m'incita a llegir i l'única cosa que en la vida d'aquests moments ara presents es manté com en la meva adolescència i joventut és la passió que tinc per la lectura. Llegeixo cada dia generalment des de dos quarts d'onze de la nit fins a les cinc de la matinada. És exactament una meravella, sobretot en aquest ambient tan silenciós, davant una naturalesa indiferent i distreta. Però, així com en la meva joventut la lectura em fatigava poc, ara, em fatiga. A les cinc de la matinada, moltes vegades no trobo encara manera de dormir, i això em fatiga. […] Llegeixo massa i, precisament perquè no llegeixo el Codi Civil o la Llei Hipotecària, el son se’m fa difícil.

Josep Pla, carta a Josep Vergés, Imatge Josep Pla (OC, 45)

dimecres, 14 gener de 2015

Introduint la trilogia de Cassana d’Enric Valor

No m’agrada comentar en classe fragments de novel·les que els alumnes no han llegit prèviament. Els textos queden coixos, descontextualitzats; resulten poc interessants. Per això m’estime més els relats curts, que es poden llegir complets a l’aula abans de comentar-los. Sovint el que faig és comentar-los sobre la marxa, interrompent la lectura en veu alta de tant en tant..

Així i tot, moltes vegades no hi ha més remei que recórrer a la lectura de fragments novel·lístics. Diguem-ne que és un mal menor. És el que m’ha passat enguany en segon de batxillerat amb Enric Valor. No he pogut posar com a llibre de lectura cap novel·la del cicle de Cassana, la seua obra literària més ambiciosa i de més qualitat. Com que no volia que alumnes es quedassen amb una informació d’oïda d’aquesta trilogia, els he passat una selecció de Sense la terra promesa i una altra de Temps de batuda, que hem llegit i comentat en classe. L’he penjada també en el web de la serp blanca per si pot ser útil als professors i als alumnes d’altres instituts, i per incitar a la lectura completa d’aquestes novel·les. He procurat que els fragments siguen representatius i que es puguen llegir autònomament, sense referències a l’argument general. Amb aquesta intenció, he posat un títol a cada un. Més endavant, intentaré penjar una selecció de la tercera i última novel·la del cicle, Enllà de l’horitzó

dissabte, 10 gener de 2015

Planiana (77)


Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible: quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. Quan de petits l’àvia Marieta ens explicava contes de la vora del foc, si de cas feia una pausa, li dèiem amb els ulls brillants:

—I què més? I què més? I què va passar després? I com s’acaba tot això que ens expliqueu?

Les persones que llegeixen novel·les fan el mateix efecte. Només que les novel·les tenen moltes més pretensions que les rondalles: aspiren a reflectir la vida. Una novel·la és un mirall, etc. Ara: les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un argument no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen acabar d’aquesta manera. Les novel·les aspiren a demostrar una cosa o altra —generalment la grandesa de la moralitat triomfant a cada moment. Crec que les set o vuit grans novel·les que formen les obres mestres d’aquesta classe de literatura guanyarien si no tinguessin acabament.

Josep Pla, El quadern gris (OC, 1)

dijous, 8 gener de 2015

«Aproximacions a la Xoà», quart número de la revista cultural «El funàmbul»

Acaba d’aparèixer el quart número d’El funàmbul, dedicat monogràficament a la Xoà. David Cuscó, el seu director, escriu en l’editorial que «l’objectiu d’aquest número d’El funàmbul és aproximar el lector a la Xoà, eludint tant com sigui possible els perills de la banalització —avui dia tan habitual— i de la sacralització».

Aquest quart número ofereix una tria de textos molt suggestiva: una entrevista amb Rosa Planas, autora del notable assaig Literatura i holocaust, publicat en català per Lleonard Muntaner, i una altra amb el poeta i traductor hongarès Thomas Ország-Land, de qui es reprodueixen dos poemes traduïts al català i un text sobre Miklós Radnoti, assassinat l’any 1944, «probablement el poeta mes gran d’entre els escriptors adults testimonis de l’Holocaust». Ország-Land es va exiliar als Estats Units després de la revolució fracassada del 1956, escriu en anglès i ha traduït a aquesta llengua nombrosos poetes hongaresos. M’agradaria molt llegir Radnoti..

Més coses: una ressenya de Jorge Luis Borges del 1937, titulada Una pedagogia de l’odi; el discurs pronunciat per Imre Kertész en la cerimònia de lliurament del Premi Nobel de literatura de l’any 2002; diversos textos sobre la idoneïtat dels mots «Holocaust» o «Xoà», entre els quals un de Claude Lanzmann, per referir-se a la destrucció dels jueus durant la Segona Guerra Mundial; un article de David Cuscó sobre la novel·la Dora Bruder, de Patrick Modiano; un de Cristina Sánchez sobre Hanna Arendt i un altre sobre La llista de Schindler. I un altre encara sobre Alma Rosé, violinista, neboda de Gustav Mahler i filla d’Arnold Rosé, primer violí de la Filharmònica de Viena, i de Justine, germana del compositor. Alma Rosé va ser directora de l’orquestra de dones que ella va constituir a Auschwitz-Birkenau, on va morir als trenta-vuit anys. I textos de Primo Levi, de Vasilli Grossman, d’Ilja Ehrenburg. Especialment pertorbador resulta Estany, de Georges Didi-Huberman, filòsof i historiador de l’art que no coneixia. 

El funàmbul s’edita en paper i en format digital. Podeu adquirir-lo clicant-ne l’enllaç.

Per cert, espere amb candeletes l’aparició del pròxim número 5, que estarà dedicat a la Weltliteratur. Alumnes i professors de literatura universal: al loro!



dilluns, 5 gener de 2015

El setge de Barcelona. Una nova perspectiva dels fets de 1713-1714, per Neus Iborra

En moments com els que s'estan vivint actualment, no fa pas nosa una lectura que ens traslladi al setge de Barcelona de 1713-1714. A través d'aquestes cròniques, inèdites fins avui, podem seguir el testimoniatge d'aquells que visqueren els fets de la Guerra de Successió fins a la claudicació catalana de l'Onze de Setembre. Tots sabem, a grans trets, què va passar, però realment tenim idea de com visqueren els barcelonins, ja fossin austriacistes o filipistes, aquells catorze mesos d'assetjament? Una mirada enrere ens pot ajudar a tenir més clar d'on venim, què creiem i què defensem.

Després de la caiguda de la ciutat de Barcelona l'onze de setembre de 1714, la política d'amnèsia que va seguir la victòria de Felip Vva provocar la destrucció d'una gran part dels documents que van redactar durant aquells moments els mateixos autors. Alguns d'aquests documents, però, van sobreviure i han pogut arribar fins a nosaltres. És el cas dels testimonis inèdits que es publiquen en aquesta edició a cura d'Agustí A1coberroi Mireia Campabadal: Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714 (Barcino, «Els nostres clàssics», 2014).

Aquest recull de cròniques té una particularitat: ens proporciona una visió àmplia sobre l'episodi del setge de 1714. No es tracta d'un llibre d'història amb una visió general i completa d'aquells fets, sinó d'una mostra de perspectives i reaccions de diversos testimonis reals d'aquell moment, testimonis que havien passat desapercebuts fins fa poc temps perquè havien quedat amagats i dissimulats com a part d'uns altres textos. Els cinc cronistes de l'any 1714 que podem llegir en aquesta edició, tres austriacistes i dos filipistes, ens parlen des de diferents punts de vista que encara podem retrobar en l'actualitat.Tal com expressen, la seva intenció era la d'escriure sobre els esdeveniments del moment i servir així com a exemple per a les generacions futures.

dissabte, 3 gener de 2015

Planiana (76)


Les novel·les, per a ésser bones, han d’ésser molt bones. No hi ha termes mitjans. En el món al qual podem tenir accés, quantes n’han estat escrites que tinguin una duració llarga? Una dotzena? Així passa, en el nostre país, amb aquest gènere literari, el que succeeix en molts altres països: no tenen gens d’importància, no són res. En el nostre país, potser encara és més accentuada la mediocritat fonamental del gènere. Després de trenta-cinc anys, llegir novel·les és un símptoma de primarisme molt acusat. Escriure’n quan s’ha deixat d’ésser jove, sense donar la màxima ambició al treball, és una manifestació del mateix símptoma.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

dimarts, 30 desembre de 2014

Quinze novetats editorials en català del 2014

Durant aquest últim mes, molts autors, editors i crítics han destacat en diversos mitjans de comunicació els llibres que consideren més recomanables de tots els que s’han editat enguany en català. A mi també m’agradaria dir quins són, des del meu punt de vista, els tres, els quatre o els cinc millors llibres de poemes, de novel·les i d’assaigs en català del 2014. Ja posats, atorgaria també una menció honorifica als més desastrosos: al llibre de poemes més pedestre, al més idiota, a la novel·la més cursi, o a la més avorrida, a l’assaig més pedant i pitjor escrit… Veuríeu com les visites al bloc es disparaven de seguida.

Però no puc fer-ho. Durant el 2014 he comentat molts llibres en aquest bloc, però molt poques novetats. La meua ignorància al respectede és escandalosa. Molt mal per part meua, ho reconec. El fet és que no sóc un crític professional i en aquest bloc només parle de les meues lectures personals, i no de totes. 

De tota manera, fer com fan dóna molt de gust: em feia gràcia tancar l’any amb una llista de recomanacions. Al final he trobat una solució de compromís. He repassat totes les entrades que he publicat en la serp blanca durant el 2014 i m’he adonat que hi he comentat, poc o molt, quinze novetats en català. Quinze és un nombre que està bé per fer-ne una llista, encara que no la puga presentar pontificament com un hit-parade incontestable. He ordenat els títols per ordre de publicació cronològica en el bloc i, entre parèntesi, hi he posat l’enllaç a l’entrada sobre el llibre recomanat. Vinga, ací la teniu. Bon any a tots!



Carles Riba, Resum de literatura grega. Cal·lígraf

Reedició d’un petit volum de 62 pàgines, publicat el 1927 en la Col·lecció Popular Barcino, ampliat amb una introducció de l’hel·lenista Eusebi Ayensa i una antologia de textos en traducció catalana, que il·lustren la presentació que fa Riba dels principals autors de la literatura grega. (Algunes novetats bibliogràfiques importants.)

diumenge, 28 desembre de 2014

Planiana (75)


De vegades, potser convindria posar sobre l’arbre massa nu de la pàgina, una mica de borrissol, de fum o de misteri, aquell punt de desenfocament que és la mateixa essència de la vida.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

divendres, 26 desembre de 2014

Tres fragments d’una novel·la

Poc abans de començar les vacances vaig llegir El joc seriós, de Hjalmar Söderberg, publicada per Viena Edicions en la col·lecció «El cercle de Viena». Més endavant intentaré escriure una ressenya d’aquesta novel·la de Söderberg, de qui també podem llegir en català El doctor Glas, que vaig comentar en Un son profund. Ara només voldria reproduir-ne uns fragments molt breus, que m’han fet gràcia.

Al començament de la novel·la, Arvid, el protagonista, ha començat a treballar com a periodista i al cap de poc s’estrena com a crític musical amb una ressenya sobre un concert. Però té escrúpols de publicar-la, perquè ell mateix troba que és massa feridora i sarcàstica. El seu superior al diari, en canvi, s’hi mostra entusiasmat i li diu que no li sàpiga mal, perquè «a la gent no li agrada gaire llegir com s’elogia els altres. A més, aquells a qui van destinats els elogis mai no en tenen prou, i els altres sempre en senten enveja. Però si un crític deixa un actor o una cantant com un drap brut, aleshores només es disgustarà una persona, i tots els altres contents. En conseqüència: no tinguis cap recança a criticar! Hem d'intentar repartir una mica de felicitat i alegrar l'existència de la gent!» Quan vaig redactar l’entrada Està bé carregar-se un llibre?, encara no havia llegit la novel·la de Söderberg. Si no, hauria aprofitat aquest fragment, que, cinisme a banda, aporta un punt de vista a considerar. 

Un altre fragment, més breu encara, és aquest diàleg entre Arvid i Lydia, la seua amant:

«—En què penses? — li va preguntar ella llavors. 
—En res... 
—O sigui, en una cosa que jo no puc saber?» 

Per acabar, aquesta parrafada del narrador contra els poetes: «No... Ell no era poeta. La seva visió del món era massa àrida, massa sòbria. Li faltava la feliç capacitat, necessària per fer poesia, d’autoenganyar-se i extasiar-se amb les seves pròpies il·lusions. I potser també l'absoluta manca d'escrúpols dels poetes! Per descomptat que un poeta pot tenir algun tipus de consciència, però sempre serà de la mena més laxa que existeixi». 

Quede clar que tot això ho diu Hjalmar Söderberg. Jo no hi tinc res a veure.

dimarts, 23 desembre de 2014

Als nostres poetes els aniria bé llegir Brecht

L’obra poètica de Bertolt Brecht és molt extensa: comprèn uns dos milers de poemes, que mostren una gran varietat de temes i recursos. Encara que Brecht se sol relacionar sobretot amb el teatre, potser la part més valuosa de la seua producció literària siga la poesia. Ara tenim l’oportunitat de comprovar-ho amb la lectura de Devocionari domèstic, el primer llibre de poemes publicat per Brecht, el 1927, que acaba d’editar Adesiara en traducció de Feliu Formosa. Alguns dels poemes d’aquest llibre ja havien aparegut en català en Poemes i cançons, una tria de la poesia de Brecht publicada el 1998 en traducció del mateix Formosa, que també ha coordinat la traducció al català del teatre complet de Brecht, editat en quatre volums per l’Institut del Teatre

Devocionari domèstic presenta una estructura molt deliberada, malgrat la gran varietat de formes i de tons. Al costat de poemes d’amor, com l’extraordinari «Record de Marie A.», hi ha balades dedicades a personatges de tota mena, himnes a la natura, corals… Aquests són alguns dels títols: «Balada dels aventurers», «Balada dels pirates», «Gran coral d’acció de gràcies», «De la infanticida Maria Farrow», «Del proïsme», «Cançó de la innocència perduda tot plegant la bugada», «Història de Malchus, el porc enamorat», «Llegenda del soldat mort». Brecht va redactar també una «Guia per a l’ús de les diverses lliçons» del Devocionari. Hi adverteix que el llibre «és destinat a l’ús dels lectors», remarcant així, com diu Heike van Lawick, en les «Paraules introductòries» que ha escrit per aquesta edició, «el valor utilitari que per a ell té la poesia, com també el fet que cada lector ha de fer-la servir per a si mateix d’acord amb les pròpies necessitats».

dissabte, 20 desembre de 2014

«La dona d’en Martin Guerre», una obra mestra de la novel·la breu del segle XX

A mitjan segle XVI, a França, a la Gascunya, hi va tenir lloc un procés judicial cèlebre per l’estranyesa del cas tractat i per la dificultat d’arribar a una conclusió a partir de les proves presentades. L’any 1548, un camperol benestant del Llenguadoc, anomenat Martin Guerre, va abandonar la seua dona, Bertrande de Rols, i el seu fill. Durant molt de temps no se’n va saber res. Al cap de vuit anys va tornar —o així ho va creure tothom— i es va reintegrar plenament a la seua vida anterior. L’home que deia ser Martin Guerre tenia les mateixes faccions i complexió, els mateixos senyals particulars, com algunes cicatrius, que el que havia desaparegut. Després d’uns anys de tranquil·la convivència matrimonial, que va donar com fruit dues filles, la dona va al·legar que havia estat enganyada per un impostor i el va denunciar davant els tribunals. El procés va restar indecís durant un temps fins que en una de les sessions va reaparèixer el veritable Martin Guerre. Els testimonis presents, però, no es van posar d’acord sobre quin dels dos era l’autèntic. Al final, l’home denunciat per Bertrande de Rols va confessar dir-se en realitat Arnaud du Tilh i va ser penjat. 

Les actes del judici s’han perdut, però ens han arribat dos llibres que es van publicar sobre el cas, un d’ells escrit pel mateix jutge que va dictar la sentència, Jean de Coras. Montaigne hi va fer referència en un dels seus assaigs, Des boyteux, com a exemple de fins a quin punt la raó humana és un instrument incert a l’hora de descobrir la veritat: «il y a d’incertitude partout. Tant notre apercevance est grossière, obscure et obtuse». Fins al segle XVIII el cas Martin Guerre va circular en recopilacions de casos cèlebres i suplantacions increïbles. Alexandre Dumas el va fer servir en un dels seus fulletons. Al segle XX es va portar al cinema en una producció francesa en què intervenia Gérard Depardieu: Le retour de Martin Guerre (1982). L’assessora històrica del film, Natalie Zemon. Davis, especialista en la cultura del segle XVI a França, va escriure dos anys després una anàlisi històrica, El retorn de Martin Guèrra, que ha estat editada en català per les Publicacions de la Universitat de València . El 1993 se’n va fer un remake: Sommersby

Però el millor que es pot llegir sobre el cas Martin Guerre és The Wife of Martin Guerre (1941), novel·la de l’escriptora nord-americana Janet Lewis (1899-1998) que acaba de publicar Viena Edicions amb el títol de La dona d’en Martin Guerre, en una traducció excel·lent de Marta Pera. Aquesta novel·la, una de les millors short novel del segle XX, segueix fidelment els fets reportats pels testimonis documentals, excepte en un punt que és el que resulta més intrigant i fascinant per al lector actual: què passava dins del cap de la dona d’en Martin Guerre? Com l’impostor va poder enganyar tothom? Sobretot, com va poder enganyar la pròpia dona d’en Martin Guerre? De seguida sorgeix la sospita, que és quasi una certesa: la va enganyar o es va deixar enganyar? Per què el va denunciar al cap de tres anys? Janet Lewis utilitza un narrador omniscient que focalitza la història en el personatge de Bertrande Rols, en la lenta construcció pas a pas de la seua personalitat, en l’evolució dels seus estats d’ànim. Evidentment, res d’això apareix en els documents històrics sobre el procés. Lewis utilitza la ficció narrativa com una mitjà d’investigar els enigmes que planteja aquest episodi històric. 

dissabte, 13 desembre de 2014

«Esborrar», un conte de Joan Plana

Doncs, sí. Una vegada. Aquí mateix, en aquesta sala immensa on ens trobem nosaltres dos. Devia ser l’any 1967, o el 1968. Jo estava preparant el volum XVII de la meva Obra Completa, el Retrats de passaport. Ja sabeu, un recull de retrats a ploma de persones que, d’una manera o altra, van passar per la meva vida. Amics, coneguts i saludats. I sí, home, també alguna coneixença fingida devia haver-hi. Què hi farem? En un ofici tan mal pagat, cal omplir paper. Aquest volum se’m feia molt pesat. Tot i que hi posava molts retrats que ja tenia fets i, fins i tot, publicats. Però, ja sabeu, la reescriptura, quan es pretén fer-la amb eficàcia i una mica de traça, porta molta feina. Hi ha autors, de ploma fluent, que ho enllesteixen aviat això, però a mi se m’allarga d’una manera extremadament tediosa.

Aquell vespre jo estava fatigat i tenia molta fred. Escrivia, com sempre, aquí, amb la taula al costat del foc, sota la campana. Ja veieu que és prou grossa per emparar-nos i oferir una mínima comoditat. Però no n’hi havia prou, aquell reconsagrat vespre. De la resta de la sala, des d’aquests racons tenebrosos, m’arribaven, de tant en tant, ratxes d’una fredor insondable i penetrant que se’m clavava als ossos. La tramuntana, en aquest país, pot arribar a ser molt desagradable.

A la taula hi tenia, pràcticament acabat, el retrat d’en Jaume Piquet. Aquell autor dramàtic, coetani d’en Pitarra, que, amb la seva radicalitat anticlerical, havia fet més mal que la pedra seca entre els menestrals i les classes més baixes. I, ves per on, després d’haver enllardat els escenaris amb obres sobre monges enterrades vives i devessalls de sang i fetge, s’havia despenjat amb uns Pastorets formidables: La Infància de Jesús, o els Pastorets de Betlem. Molt respectuosos amb la religió i carregats de sentit comú. Plens de comentaris pintorescos i ben trobats, tenien un punt de familiaritat i sornegueria molt arrelat en la tradició del país.