diumenge, 21 setembre de 2014

Planiana (63)


En la literatura francesa, la perfecció formal arriba a ser astoradora. De vegades, aquesta perfecció ha fet molt de mal —sobre aquest punt, en el Journal de Paul Léautaud hi ha moltes veritats— i així, pel fet de ser ben escrites, moltes ximpleries han semblat sublimitats. Es produeix, en efecte, l’equívoc: hi ha obres que semblen bones a causa de la seva perfecció formal, tot i que de fet són d’una buidor total. Una obra pot ser formalment perfecta i ser una inanitat. Escriure bé és, doncs, molt important; però encara ho és més que darrere de cada paraula hi hagi una cosa. Si es produeix la simultaneïtat, el resultat és sensacional.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

divendres, 19 setembre de 2014

Retrat de l’artista irat

Després de la publicació de cinc llibres de poesia, Ramon Ramon ha triat ara amb Dins el camp d’herba  la forma flexible del dietari. Un part de les entrades d’aquest llibre estan dedicades a l’escriptura d’apunts assagístics, suscitats per una lectura o per qualsevol fet divers de la vida quotidiana, pública o privada. Més interessants són les dedicades a rememorar part del seu passat familiar, com ara la vida i la personalitat de la seua àvia en unes pàgines extraordinàries que constitueixen una mostra de microhistòria del que ha estat el nostre país des dels anys trenta del segle passat fins a la mort del dictador. Igualment atractives són les pàgines dedicades al pare, o a un membre exòtic de la família, l’oncle Xedal, d’origen turc. O, encara, els records dels efectes al·lucinants de l’anticatalanisme en una escola de Catarroja durant la dècada dels vuitanta.

Però Dins el camp d’herba (dietari 2009-2011) és sobretot un retrat de l’artista, no de l’artista adolescent o jove, sinó del qui es troba nel mezzo del cammin. Ramon Ramon ho constata, angoixat i tens: «Quan ja veig enrere la meitat de la meua vida, no he passat de ser un sac de dubtes». «Sóc un continu remordiment», insisteix en un altre pas. Un sentiment d’insatisfacció recorre de cap a cap tot el llibre. Amb ell mateix, sobretot pel que fa al seu treball com a escriptor («Només em sent poeta quan escric, quan ho publique tot em sembla una impostura»), i amb el seu entorn: «el meu poble se’m presenta claustrofòbic», «és una ardor de digestió diària, i només les vaques cegues el remuguen bé». Al llarg del dietari l’autor es revela com una personalitat introvertida, irada, no gens complaent ni amb ell mateix ni amb els altres.

dimarts, 16 setembre de 2014

«Crist s’ha aturat a Èboli»: un altre llibre memorable de la literatura italiana


Una altra obra de la literatura italiana que he marcat amb pedra blanca durant les passades vacances: Crist s’ha aturat a Èboli, de Carlo Levi, crònica de la seua vida durant dos anys en un poble de la Lucània, al sud d’Itàlia, on havia estat confinat el 1935 pel règim feixista de Mussolini. Crònica i recreació d’un món, d’una altra civilització en realitat, amb els seus camperols miserables, taciturns i impenetrables. L’estranya simbiosi entre les persones, el paisatge i els animals. Un llibre «tutto cose», amb personatges inoblidables com el capellà misantrop del poble. O com Giulia. 

Al meu pare li agradava molt aquest llibre. Supose que hi retrobava moltes de les característiques del món rural de la seua infantesa, a la Marina, aquella comarca tan pobra i tan remota en aquell temps, abans del 1939, com el poble on va estar confinat Levi. 

dissabte, 13 setembre de 2014

Planiana (62)


Ítaca, com tots els lectors saben, és una de les set cèlebres illes del Iònion Pèlagos —arxipèlag anomenat pels grecs Heptanès— i és considerada l’illa d’Ulisses, no solament perquè hi nasqué aquest fenomenal personatge, sinó perquè, ja entrat en les seves fabuloses aventures en el món més o menys conegut del seu temps, no tingué més que una permanent obsessió: la del retorn a l’espai on nasqué, on visqueren els seus avantpassats i on tenia la família i la casa. Aquesta obsessió del retorn, de tornar a casa és, al meu modest entendre, la idea central de l’Odissea i la manera que tingueren els grecs antics de formular la idea de pàtria.

Josep Pla, Les illes (OC, 15)

dijous, 11 setembre de 2014

Crònica d’una jornada de protesta contra les condicions en què estem fent classe, per un alumne del Vives


Ahir, al Lluís Vives, durant el segon descans, vam començar a planejar algunes protestes per a denunciar les intolerables condicions en què estem intentant fer classe. Quasi tots els grups de primer i segon de batxillerat estaven disposats a acudir a l’institut amb banyador, xancletes i demés complements estiuencs a la porta del Vives per tal de que la gent somnàmbula que passa pel carrer s’adonés que la paciència dels estudiants s’havia esgotat. A la nit, amb tot planejat i a l’espera d’un èxit fulminant, vaig apagar el llum de l’habitació i em vaig adormir.

Tempus fugit: un article de Quim Monzó i un altre de Salvador Sostres


He llegit, amb poc temps de diferència, dos textos plens de melancolia. El primer és un article de Quim Monzó publicat 24 d’agost passat en La Vanguardia amb el títol de "Well, be-bop-a-lula, she's my baby...", en què recorda Jaume Vallcorba, recentment desaparegut. L’altre és una entrada del bloc de Salvador Sostres de l’1 de setembre de 2014: El fantasma

L’últim dia que Monzó es va veure amb Vallcorba, aquest li va explicar els preparatius per al seu funeral. Que havia parlat amb Josep Pons i que havia triat amb ell les músiques que hi posarien. Quan va acabar d’explicar-li com quedaria tot, li va dir: «Però tu no vingues, que ja sé que aquestes coses no t’agraden». Quim Monzó li va contestar que d’acord, que se n’aniria a un bar a prop de l’església i es faria un gin-tonic in memoriam. El problema és que al cap de poc els metges li van prohibir l’alcohol en termes apocalíptics. A Sostres no, o encara no, però ell mateix constata afligit en el seu article que «vaig sortir dijous i avui encara no m’he trobat bé del tot, sense comptar aquest final lamentable. Començo a tenir convalescències, més que ressaques». L’última frase és perfecta: desoladament concisa i exacta.

dilluns, 8 setembre de 2014

Esperant que ho facen els altres

Més mal que bé, a l’institut estem fent classe, mentre continua la calor. La directiva del meu centre va enviar una carta al Servei de Prevenció de Riscos Laborals de la Generalitat, demanant-los que enviassen algun tècnic per mesurar la temperatura dins de les aules i a partir d’aquí prendre les mesures corresponents. Els responsables d’aquest Servei van contestar de seguida, dient que estaven desbordats de sol·licituds com la nostra i que no els donava la gana d’acudir al nostre centre. Que era una qüestió de la Conselleria. Punt i final de la història.

Mentrestant, alguns professors, de vegades, trauen els alumnes de les aules i els baixen al pati. Com a mínim, s’hi respira millor. Alguns fan classe a l’aire lliure, com bonament poden. Altres, es dediquen a tocar-se el nas. La directiva ens ha recordat que podem treure els alumnes de les aules, que podem no fer classe, però que no podem abandonar-los o aviar-los al carrer.

Mentrestant, els alumnes, que tenen una confiança cega en els seus professors, esperen que aquests estaran a l’altura de les circumstàncies i convocaran aviat a les barricades o, com a mínim, a una vaga general i revolucionària fins que baixen les temperatures.

Mentrestant, els professors esperen que l’AMPA farà alguna cosa o que als alumnes se’ls acabarà pujant la mosca al nas i es decidiran a liar-la, començant pel protocolari tall del trànsit al carrer Xàtiva. Bé, això supose que només ho pensen alguns. Jo no, és clar!

Mentrestant, alguns mediten, extasiats, les modalitats de revenja que es podrien dur a la pràctica després de les pròximes eleccions. 

Mentrestant, els dies passen, i qui dia passa any empeny.

dissabte, 6 setembre de 2014

Una ressenya i més coses de Roderic Ortiz sobre «Un son profund»


Roderic Ortiz ha publicat en el seu bloc una ressenya sobre Un son profund. Podeu llegir-la clicant aquest enllaç: «Un son profund» d’Enric Iborra, l’experiència amable de llegir

El bloc de Roderic Ortiz s’anomena Historiata. Conté recursos educatius per a l’àrea de Ciències Socials, Geografia i Història d’ESO i Batxillerat, i ressenyes crítiques de les seues lectures personals.

En el text sobre Un son profund, l’autor assenyala que «l’única objecció que li posaria a aquest llibre és que no té cap índex», un índex onomàstic, que hauria estat molt útil en una obra plena de referències a autors molt diversos. La crítica està totalment justificada, però la veritat és que en el moment de l’edició no hi vaig pensar. Una badada, vaja. Roderic Ortiz no és el primer que m’ho diu, però ha anat molt més enllà, perquè ha dedicat una altra entrada del seu bloc a compartir una llista personal dels llibres que ha anat apuntant mentre llegia Un son profund: La llista Iborra, en diu. Estan pràcticament tots. En aquesta mateixa entrada recomana un bloc fascinant, que no coneixia, Reading and Art, amb moltes imatges de persones llegint.

Pensant-ho bé, em sembla que en un moment o altre hauré de posar-me a la feina i fer un índex onomàstic d’Un son profund. El penjaré en el bloc a disposició dels lectors interessats. Glups! Ja m’he compromès en públic!


Oskar Kokoschka, Hermann Schwarzwald, 1916



René Maigritte, La lectrice soumise, 1928

dimecres, 3 setembre de 2014

Fer classe en una sauna

Avui ha començat el curs amb la jornada de recepció dels alumnes, que han entrat escalonadament per cursos. De primer, abans d’anar a la seua aula amb el tutor, la directora i els caps d’estudis, a la sala d’actes, els fan un discurset que combina la benvinguda i l’admonició.

Enguany sóc tutor d’un grup de segon de batxillerat. He arribat puntualment a la sala d’actes per assistir a la recepció dels alumnes de segon, però me n’he eixit de seguida, escapat: hi feia una calor espessa, opressiva. M’he estat al claustre mentre els feien els discursets, passejant. Al claustre, no hi corria gens d’aire i també hi feia molta calor, però no tanta com a dins. En això que arriba el cap d’estudis de batxillerat diürn i em demana que entre a dins, perquè així els alumnes poden contemplar els seus tutors, etc. Ho faig, i m’assec en una cadira col·locada a dalt de l’escenari, exposat a l’admiració pública, mentre la directora fa el discurset. Xafagor apegalosa. Trac una carpeta de la cartera i comence a ventar-me. Veig que molts alumnes fan igual que jo, amb un paperet o altre. Al cap d’uns pocs minuts, delicat com sóc, no ho aguante més i me’n vaig. En eixir a fora, em note l’esquena tota banyada. Passege pel claustre a veure si em dessue una mica. Al cap de poc m’acoste a la porta de la sala d’actes i em quede allí, sense entrar a dins. Ara està parlant el cap d’estudis. Diu als alumnes que enguany serà inflexible en la persecució dels telèfons mòbils, que a qui pille amb un d’aquests trastos, li’l requisarà mínim una setmana, i que l’hauran d’arreplegar els pares. 

Torne a passejar. Finalment, l’acte s’acaba i m’emporte els alumnes del meu grup a l’aula corresponent. Quan hi entrem, les finestres estaven obertes. Però no hi ha manera: no corre l’aire i amb l’aula plena tinc la sensació d’estar en una sauna. Els passe el full amb l’horari, els dic quins professors tindran i passe llista. Quan només porte deu noms, he d’aturar-me a torcar-me la suor que em regalima del front fins als ulls, que em couen molt. Acabe de passar llista més mal que bé, em fan alguna pregunta i els avie a casa tan ràpidament com puc. 

Pràcticament no he fet res aquest matí i em trobe fet pols, desossat. M’envaeix una sensació de descoratjament pensant en el que poden ser les pròximes setmanes. Val la pena fer classe en aquestes condicions? Al claustre d’inici de curs es va fer referència al reial decret 486/1997 (BOE 23-4-97), que estableix les disposicions mínimes de seguretat i salut que han de complir els llocs de treball, entre elles la temperatura. El decret assenyala que la temperatura dels locals on es facin treballs sedentaris propis d'oficines o similars estarà compresa entre 17 i 27 ° C. Una mica més avall afegeix que «cada treballador o treballadora, individualment, té dret a interrompre la seua activitat i abandonar el lloc de treball, en cas necessari, quan considere que aquesta activitat comporta un risc greu i imminent per a la seua vida o la seva salut. Ni els representants del personal ni els treballadors individualment poden ser sancionats per adoptar aquestes mesures, llevat que actuen de mala fe o comès negligència greu». 

Es va parlar d’informar de la situació a l’inspector, de demanar-li que vinga al centre a comprovar la temperatura que fa a les aules. Es va esmentar una possible evacuació del centre, prèviament avisats els pares dels alumnes, si no hi ha cap resposta de l’administració i les temperatures es mantenen com ara. Mentrestant, els dies passen.

Jesucrist i Ulisses

No em cansaré mai de recomanar als professors de literatura universal, i als bons lectors en general, el bloc De Troia a Ítaca, que porta com a subtítol Les traduccions, els ressons i les infuències d’Homer i la matèria troiana en les arts i la cultura catalanes i universals. Hi trobaran una autèntica mina de materials, amb textos d’autors molt diversos, no sempre fàcils de trobar, i comprovaran com és d’allargada l’ombra d’Homer. Ara voldria recomanar concretament una de les últimes entrades d’aquest bloc, L’èpica homèrica en l’Evangeli de Marc, que ofereix uns quants extractes del llibre The Homeric Epics and the Gospel of Mark de Denns R. MacDonald. 

Els primers estudis sobre l’Evangeli de Marc consideraven aquest autor com un transcriptor passiu de la tradició, i el seu evangeli com un producte de la tradició oral de les memòries de Jesús. Estudis posteriors, però, han demostrat que Marc va redactar la seua obra aprofitant i combinant diverses fonts escrites, i que es va basar en diferents models literaris. Se n’han proposat molts, des de la mort de Sòcrates narrada per Plató fins a algunes de les tragèdies gregues. Denns R. MacDonald defensa en el seu llibre que la clau de l’Evangeli de Marc es troba en la imitació d’uns textos específics d’un gènere molt diferent: l’Odissea i el final de la Ilíada.

diumenge, 31 agost de 2014

Planiana (61)


Una literatura autèntica és la cosa més oposada al tedi enorme de l’existència.

Josep Pla, Darrers escrits (OC, 44)

divendres, 29 agost de 2014

Dues obres fonamentals de la literatura italiana (i 2)

Una altra de les lectures importants que hauré fet aquest estiu és I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni. Vaig estar dubtant de llegir aquesta novel·la en l’original italià o en la traducció al català de Maria Antònia Salvà, publicada el 1923 i reeditada en la col·lecció Les millors obres de la literatura universal amb revisió de Francesc Vallverdú. Al final, es va imposar la llei del mínim esforç i em vaig decantar per la traducció, que està bé. Potser, en lloc d’Els promesos seria millor dir-ne Els nòvios (millor que no Els nuvis). Però això no té cap importància.

Feia molt de temps que volia llegir aquesta novel·la. L’he acabada a Navaixes, sota les moreres, totalment enganxat, encara que el desenvolupament de la intriga era obvi i previsible. No m’ha decebut, però reconec que pot descol·locar una mica el lector actual, habituat a les expectatives creades per la novel·la realista del XIX. 

Els promesos és una novel·la històrica. L’acció se situa a la Llombardia, als primers decennis del segle XVII. Dos joves camperols, Renzo i Lucia, estan a punt de casar-se, però el senyor don Rodrigo, que és molt malo, s’ha encapritxat de la noia i ordena al rector don Abbondio de no celebrar el matrimoni. Intervé el frare Cristoforo, pare espiritual i protector de Lucia, i ajuda a fugir Renzo i Lucia, cada un per un costat, és clar. I comencen les aventures i les desventures, que inclouen un avalot a Milà, una fam, una guerra i una pesta, entre molts altres incidents. De tota manera, al final tot acaba bé i els nòvios es casen d’una vegada. 

dimecres, 27 agost de 2014

Dues obres fonamentals de la literatura italiana (1)

Ara que, inexplicablement, s’estan acabant les vacances, tinc la sensació que les hauria d’haver aprofitat molt més, que hauria d’haver fet més coses. Sempre em passa igual. De tota manera, aquesta vegada estic moderadament satisfet, perquè com a mínim hauré llegit dos llibres que tenia pendents des de feia molt de temps, dues obres fonamentals de la literatura italiana: la Storia della letteratura italiana, de Francesco De Sanctis (1817-1883), i I promessi sposi, d’Alessandro Manzoni (1785-1873). 

Aquests dos llibres van contribuir d’una manera decisiva a construir la moderna literatura italiana nascuda amb el Risorgimento. Tots dos són molt estimats pels italians. Tots dos són escassament llegits fora d’Itàlia. Quan estudiava a la facultat, em vaig matricular a l’Istituto Leopardi per aprendre italià. Recorde que la meua professora, Laura, que era italiana, s’estranyava molt que cap dels seus alumnes hagués llegit I promessi sposi

Josep Pla tenia una predilecció especial per la Storia de De Sanctis. Al llarg de la seua obra la va esmentar sovint i en va traduir alguns capítols en el volum 37 de l’Obra Completa, Itàlia i el Mediterrani, per ajudar a difondre-la entre nosaltres. En una entrada d’El quadern gris de 8 de setembre de 1919, va anotar que «una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la Facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona». Una mica més avall confessa que «vaig començar a estudiar l’italià per llegir la Història de la literatura italiana de Francesco De Sanctis, llibre d’un interès decisiu». 

dilluns, 25 agost de 2014

Planiana (60)


La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’aquí pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar, hagi estat de simple contemplació.

La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.

Josep Pla, El quadern gris (OC,1)

dimarts, 19 agost de 2014

Un nocturn de Carner

Fa temps vaig comentar en aquest bloc un poema breu i intens de Josep Carner, «Enyor», que expressava un sentiment d’estranyesa davant la vida i d’atracció pel no-res. «Enyor» havia aparegut per primera vegada, amb el títol d’«Enyorança» en L’oreig entre les canyes (1920), però Carner, en la revisió que va dur a terme de la seua obra poètica en Poesia (1957) el va incloure finalment en la secció Cor quiet, que, al seu torn, era una refosa del llibre publicat el 1925 amb el títol d’El cor quiet. Aquest volum va representar un punt d’inflexió en la seua obra: els lectors hi van descobrir una poesia dominada per l’angoixa de viure, que trencava amb l’optimisme i l’humor anteriors. 

El cor quiet estava estructurat en diverses parts, la primera de les quals portava per títol Les nits. Un dels millor poemes d’aquest cicle de la nit, que es va incloure en la secció Verb en l’edició de Poesia (1957), és «Nocturn». És un dels grans poemes de Carner. Mostra un sentiment d’angoixa molt més dramàtic i radical que «Enyor». El reproduesc en la versió definitiva del 1957: