«Clàssics moderns» de Laura Borràs

Acaba d’aparèixer Clàssics moderns de Laura Borràs, continuació de Per què els clàssics, avui, que ja vaig ressenyar en el seu moment (vegeu Un itinerari de literatura universal de Laura Borràs). Editats tots dos per Ara Llibres, tenen l’origen en un cicle de conferències que es van dur a terme amb un gran èxit de públic als CaixaForums de Barcelona i d’altres ciutats. Clàssics moderns, en paraules de l’autora, és «un llibre sobre un recorregut molt particular», que vol ser «una invitació a la gran festa de la lectura i la literatura». 

El recorregut o l’itinerari proposat en aquest cas inclou Èdip rei de Sòfocles, La metamorfosi de Kafka, La cartoixa de Parma de Stendhal i l’anàlisi comparada d’una antologia poètica relacionada amb el motiu bíblic de la dona de Lot a partir de poemes d’Anna Akhmàtova, Maria-Mercè Marçal, Wisława Szymborska i Mario Benedetti. Aquests quatre assaigs estan precedits per un altre d’inicial que porta el títol de Clàssics moderns: a favor de la lectura! 

Algunes precisions sobre la tertúlia de Joan Fuster

Darrerament, el que s’ha anomenat la tertúlia de Joan Fuster, que no s’ha de confondre amb les reunions que se celebraven a casa de Fuster, a Sueca, on acudia tantíssima gent per fer-li alguna consulta o simplement per conversar amb ell, ha estat objecte de diverses referències en algunes publicacions culturals, sobretot arran de la publicació del llibre de Xavier Serra, La tertúlia de Joan Fuster, publicat per l’editorial Afers. 

Josep Garcia Richart, únic supervivent d’aquesta tertúlia, ja mítica, ha publicat una carta en l’últim número de la revista Serra d’Or (maig 2013, 641), en què fa diverses precisions a les informacions que aporta Xavier Serra en el seu llibre. Pel seu interès, la serp blanca ha cregut que val la pena reproduir íntegrament aquesta carta: 

Precisions sobre la tertúlia de Fuster 

Al número de «Serra d'Or» de gener d'enguany apareix una nota, firmada per A.C., sobre el petit llibre del senyor Xavier Serra La tertúlia de Joan Fuster. Sóc conscient de la relativa importància d'aquest tema, circumscrita, en tot cas, a la curiositat o interès que es pot tenir per conèixer alguns aspectes de la vida quotidiana de Fuster. Important o no el tema tractat, en editar-se el llibre i posar-lo a l'abast de possibles lectors, em considere obligat, com a únic supervivent d'aquella tertúlia, a precisar alguns extrems de l'obra, atesos els errors que hi apareixen, dels quals va sobrat el llibret, sense entrar en les opinions i els judicis més o menys gratuïts de l'autor, el comentari dels quals exigiria un espai excessiu. Em limitaré, doncs, a tres qüestions només. 

«El dia revolt» de Josep Carner o el dia de la independència de Catalunya

Visite sovint Un dia en les carreres, el bloc del crític literari Jordi Galves. Val la pena que hi feu una ullada. Hi podeu llegir, entre molts altres textos, una entrevista molt bona amb Joan de Sagarra sobre la figura del seu pare (L’entrevista prohibida amb Joan de Sagarra) o la garrotada seca, sense contemplacions, que Galves aplica a Jo confesso de Jaume Cabré (La novel·la de novel·les de Jaume Cabré). Crec que a tots ens alegra l’èxit editorial d’aquesta novel·la, tant en català com en les traduccions a diverses llengües europees, però quan se la compara alegrement a La muntanya màgica és que hi ha alguna cosa que falla en el nostre món cultural. Galves és taxatiu: «No discuteixo el bon o mal gust de cadascú. Durant molts anys he fumat i sabia que era dolent, però fumava. Qui vulgui llegir compulsivament Jaume Cabré i, fins i tot, venerar-lo com a un sant, com a una estrella del rock, hi té tot el dret. El que no és acceptable, però, és que una colla de cursis avorrits, interessadament i maliciosa, ens diguin que és un clàssic contemporani, que és Marcel Proust, Thomas Mann, l'hòstia i el sursumcorda. Que Jo confesso és una gran novel·la europea, etcètera, perquè no és veritat. I tinc proves documentals que hi ha persones que han dit públicament tot de ditirambes i, en realitat, pensen el que tothom sap: que és una campanya de màrqueting per vendre mil pàgines de paper brut». Tampoc no té pèrdua l’entrada dedicada a l’inefable José Manuel Lara, de Planeta (José Manuel Lara: el lladre d’escriptors), o la que comenta un manifest de les instàncies universitàries sobre l’ensenyament de la literatura (Manifesto no al manifest). 

«Enyor», un poema de Josep Carner

El volum Poesia de Josep Carner és un dels meus llibres de capçalera. El tinc profusament subratllat i de tant en en tant m’agrada obrir-lo a l’atzar i anar botant d’un poema a un altre. Sempre m’hi quede enganxat una bona estona. Aquest llibre de Carner, que va publicar el 1957, des de l’exili, és la culminació i el balanç de tota una vida dedicada a la literatura. Poesia recull revisats i reordenats en tretze seccions els prop de nou-cents poemes que Carner va donar per bons després «de temperar-ne el to, precisar-ne i enriquir-ne els detalls i travar-ne la textura», com va escriure Joan Ferraté en un assaig publicat en Els Marges («Poesia» de Josep Carner: Ressenya i vindicació, 1976, número 8), contra els qui afirmaven, obtusament, que Carner havia fet malbé els seus poemes en la revisió a què els havia sotmès. 

Poesia de Josep Carner, que va ser reeditat per Quaderns Crema el 1992, amb el text revisat i establert per Jaume Coll, està exhaurit, segons s’indica en la pàgina web de l’editorial, però encara deuen trobar-se’n exemplars en algunes llibreries. De l’edició crítica i completa de l’obra de Carner, a cura del mateix Jaume Coll, i anunciada des de fa anys, encara no n’ha sortit ni un sol volum. El fet és que la publicació de tota l’obra literària de Carner és un dels desideràtums de la literatura catalana del segle XX. No es tracta només de la poesia, amb totes les variants i revisions, sinó també de la prosa ―fins ara se n’ha publicat només un 10% del total― i de la correspondència. D’aquesta última, n’han aparegut sis volums, dels quals destaquen per extensió i interès les correspondències amb Bofilll i Mates i amb els Manent. Molt bé, però ja comprendreu que a mi el que m’interessa és llegir la correspondència entre Carner i Josep Pla. Ho podré fer algun dia? La vida és breu i damunt ens ho posen ben difícil. 

L’escriptor que es va embarcar

No coneixia res de l’escriptor grec modern Nikos Kavadias (1910-1975), ni tan sols el nom, però quan Club Editor en va publicar fa poc Li i altres relats l’olfacte em va dir que es tractava d’un llibre que no podia deixar passar. L’olfacte i, sobretot, la confiança que tinc en els criteris de selecció literària de Club Editor, no em van enganyar. Aquests relats de Kavadias són d’una qualitat extraordinària. Li és un dels relats més bells que he llegit mai. 

Els tres relats d’aquest recull omplen amb prou feines cinquanta pàgines de format menut. Club Editor ha compensat aquesta migradesa acompanyant-los amb un assaig del traductor, Jaume Almirall, d’unes altres cinquanta pàgines, sobre la vida i l’obra d’aquest escriptor. 

Tant l’obra literària com la vida de Nikos Kavadias són igualment inusuals. El que té d’estrany aquesta obra, d’entrada, en un escriptor tan dotat, tan singularitzat, és la seua extensió tan reduïda: tres llibres de poesia, una novel·la i tres relats, els tres que ha publicat en català Club Editor. Pel que fa a la seua biografia, Jaume Almirall sintetitza que Kavadias passà embarcat com a telegrafista de marina «la major part de la seva vida: des del 1929, a dinou anys, fins al 1974, pocs mesos abans de morir, tret del període de 1939 a 1945, durant el qual la guerra i l’ocupació de Grècia pels alemanys el retingueren en terra. […] navegava constantment en tota mena de vaixells, tant per la Mediterrània com en llargues rutes transoceàniques per tot el món». 

Josep Iborra, Premi Crítica «Serra d’Or» d’Estudis Literaris

Ahir es van lliurar a Barcelona els Premis Crítica «Serra d’Or» 2013. El llibre de Josep Iborra, Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (PUV), va ser guardonat amb la serreta d’or en l’apartat d’Estudis Literaris. Al final d’aquesta entrada, hi podeu llegir la relació completa de les obres premiades. En aquest moment de tanta satisfacció, és important de fer constar que aquest llibre no s’hauria arribat a publicar sense l’interès i la dedicació que hi va posar des del primer moment Francesc Pérez Moragon. 

En nom de la família de Josep Iborra, vaig recollir la serreta d’or i vaig dir unes paraules per agrair el premi i per comentar l’obra premiada. L’acte de lliurament dels premis va tenir lloc al Palau Moja, situat entre les Rambles i el carrer Portaferrissa. Aquest palau, una edificació esplèndida del segle XVIII, va ser adquirit a la segona meitat del segle XIX pel marqués de Comillas («el marqués entre comillas», que en deia Aracil), el qui va contractar Jacint Verdaguer com a capellà i almoiner. 

Pensar contra els límits: un assaig de Josep J. Conill sobre la dinamització de l’ús del català

Des de fa temps, i igual que passa en altres aspectes de la nostra realitat social, la problemàtica que envolta l’ús del català sembla abocada a un impàs, que paralitza i bloca tant la reflexió com l’acció. L’horitzó previsible, i la realitat de cada dia, és una «normalitat improbable», insuficient i plena d’obstacles. D’altra banda, l’alternativa de la castellanització com a «solució» no ofereix cap atractiu, i no continue per no posar-me impertinent. Aquest empantanegament produeix al seu torn diversos efectes no desitjables, com ara l’absència d’una reflexió crítica que no siga un reflex o un símptoma de la mateixa situació que denuncia. 

No convida a l’optimisme el fet que els intents de pensar fora d’aquest cercle viciós són ignorats o no obtenen el ressò que mereixen. Seria una llàstima que això passés també amb el llibre que acaba de publicar Josep J. Conill, Entre Calimero i Superman. Una política lingüística per al català, perquè constitueix una mostra molt notable de creativitat i d’imaginació, tant com de sentit crític, a l’hora de tractar la problemàtica que envolta la dinamització de l’ús social de la llengua catalana. No es tracta exactament d’un estudi acadèmic, sinó d’un assaig, que reflecteix la personalitat intel·lectual, diversa i complexa, del seu autor. Professor de català en un institut, la seua obra comprèn diversos llibres de poesia, reculls d’aforismes, obres d’investigació literària i llibres que es podrien catalogar de sociolingüística, però que per la seua ambició i varietat de referències van molt més enllà del que aquest rètol suggereix. Us en podeu fer una idea visitant la seua pàgina web: Del llenguatge, la societat i altres passions. 

Un assaig de Josep Iborra sobre el realisme literari

He penjat en el web de la serp blanca el primer assaig de crítica literària en català que va publicar el meu pare, quan tenia vint-i-cinc anys. Es tracta de Sobre el realisme, aparegut en la revista de l’exili català Pont Blau, el 1954. És un text molt dens i constitueix una síntesi molt suggestiva del concepte de realisme literari en la novel·la des de Stendhal a Kafka, passant per Balzac, Flaubert, Proust, Dostoievski, Faulkner i Joyce. Josep Iborra va escriure i va publicar aquest assaig gràcies a la insistència de Joan Fuster. També, via Fuster, va publicar en Pont Blau dos contes: Quan Clara es desil·lusionà (núm. 14, 1951) i Natura morta (núm. 40, 1956), que van ser recollits després en Paràboles i prou. 

He pogut resseguir la peripècia de la publicació d’aquests textos en l’Epistolari Joan Fuster Vicenç Riera i Llorca, editat per Curial el 1993, que recull la correspondència entre Fuster i Riera i Llorca, aleshores exiliat a Mèxic i director de Pont Blau. L’epistolari recull les cartes que es van trametre des del 1950 fins al 1972. El gruix de l’epistolari correspon a la dècada dels cinquanta. En aquest volum, que és una mina d’informacions i de referències sobre la València d’aquest període, hi apareixen moltes referències al meu pare, amb informacions molt precises sobre les circumstàncies tan difícils que va viure mentre estudiava a València. 

A un pam de la independència

Des que Núria i Eva se n’han fet càrrec, la llibreria Tres i Quatre ha experimentat una empenta notable. Les novetats arriben puntualment, s’està cuidant el fons de llibres i l’espai de la llibreria s’ha dinamitzat amb diverses activitats. 

Dimecres passat, amb la llibreria de gom a gom, es va presentar el llibre de Vicent Partal A un pam de la independència. Després d’una breu introducció a càrrec de Núria Cadenes, va prendre la paraula l’autor. D’una manera molt reposada, amb una gran claredat, va explicar per què creu que Catalunya està a punt de convertir-se en un estat independent i va exposar les diferents vies que poden dur a aquest resultat final. Partal, que va seguir molt de prop com a periodista els processos d‘independència dels països bàltics i de l’Europa de l’est, va afirmar que a Catalunya s’està reproduint tot el que va passar allí i que Espanya ja no pot fer res per deturar aquest procés. Més encara: els errors reiterats de l’Estat espanyol, a més del seu estat de putrefacció general, hi han donat un impuls irreversible. 

Bits o vinil?

Fa uns dies David Morlà va publicar en Núvol un article molt interessant, Per què torna el vinil?, sobre el revival que està experimentant l’entranyable LP. Cada vegada es reediten més gravacions en aquest format i més grups de música actuals editen les seues gravacions tant en vinil com en format digital. En aquesta recuperació o retorn hi ha influït que els discos de vinil tenen un atractiu indubtable com a objecte físic i estètic, clarament palpable i visible, a diferència de l’arxiu de bits emmagatzemat al disc dur d’un ordinador o d’un reproductor de mp3, o en un CD. 

Em sembla, però, molt discutible que s’intente explicar aquest tornada de l’LP per la superior qualitat del seu so enfront del CD o de qualsevol altre suport digital. Quan David Morlà escriu que «el disc de vinil té una major qualitat de so» i «que el so és més càlid i més “real” malgrat les imperfeccions finals que pugui emetre», crec que es deixa portar per una sèrie de tòpics que no responen a cap experiència real o per unes apreciacions que són fruit d’una simple autosuggestió psicològica. 

Proust des d’un camp de concentració

Durant l’hivern del 1940-1941, al refectori glaçat d’un convent que servia de menjador en un camp de concentració d’oficials polonesos a la URSS, després de treballar amb un fred que arribava als 45° sota zero, els presoners s’amuntegaven per escoltar les conferències que alguns dels seus companys havien preparat sobre temes com la història del llibre, la història d’Anglaterra o la geografia d’Amèrica del Sud. Era una manera de superar l’abatiment i l’angoixa, i de defensar els seus cervells de la inactivitat. 

Un d’aquells presoners era Jósef Czapski. Nascut en una família de l’aristocràcia polonesa, pintor i escriptor, va ser un dels pocs oficials de l’exèrcit polonès que va poder escapar de la matança de Katyń el 1940. Però va ser fet presoner de seguida. El seu llibre En tierra inhumana és un testimoni de la seua estada als camps de concentració soviètics i també el relat de la recerca dels desapareguts. Dels quinze mil oficials i soldats polonesos que van ser fets presoners pels soviètics només en van sobreviure uns quatre-cents. La resta van desparèixer sense deixar rastre en alguna banda per davall del cercle polar i en els confins de Sibèria. 

Estimada vida

Club Editor continua traduint al català llibres d’Alice Munro (1931-), «the best short-story writer in the world today and one of the most brilliant writers in any genre», en paraules de Charles E. May, un dels màxims especialistes en el conte modern. Ara acaba d’incorporar al seu catàleg Estimada vida, l’últim llibre de Munro, aparegut el 2012, que s’afegeix a Massa felicitat i Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni publicats anteriorment per Club Editor. 

Encara que l’obra narrativa d’Alice Munro està formada bàsicament per reculls de contes, de short stories, s’ha destacat sovint que en els seus relats la línia que separa la short story de la novel·la es difumina a causa de la combinació de diversos fils argumentals, de molts personatges i de lapses temporals llargs. Aquests procediments apareixen bastant atenuats en els relats recollits en Estimada vida, encara que Munro continua mantenint-ne d’altres propis de la novel·la com la situació de l’acció dels seus relats en un marc espacial i temporal ben concret: els pobles de la ruralia d’Ontario, amb alguna incursió a la gran ciutat, a Toronto, des de la Segona Guerra Mundial fins a començaments de la dècada dels seixanta. Juntament amb un mateix marc espacial i temporal, Munro utilitza una sèrie de motius temàtics que reapareixen en els diferents relats d’Estimada vida, de manera que es poden llegir com els capítols d’una novel·la. En definitiva, Munro segueix la línia «realista» del conte modern: la de Maupassant i Txèkhov, per entendre’ns. L’art narratiu de Munro està basat en la capacitat d’observació de la realitat, en el refús de la imaginació fantàstica i del simbolisme líric. 

Quants llibres s’han de llegir?

No quins llibres, sinó quants. Quants llibres hauríem de llegir, com a mínim, a la setmana, al mes o a l’any? 

La qüestió, tal com la plantege, pot semblar una mica bizantina, i segurament ho és. A fi de comptes, llegim quan tenim ganes, quan ens fa falta o quan tenim temps. Pel que fa al temps, que s’invoca tan sovint per justificar la poca lectura, no és un factor decisiu. El temps és el que hi ha i s’ha de triar: llegir o veure una pel·lícula, o sentir música, o estirar-se al sofà i no fer res… La llista d’alternatives la podeu allargar tant com vulgueu. Hem de decidir què fem amb el nostre temps. Per exemple, llegir més o menys. 

Crec que d’adolescent i de jove llegia molt més que no ara, sobretot durant les vacances d’estiu. Després, el treball i les responsabilitats personals escurcen el temps, de manera que la vida, pel que fa a la lectura si més no, es fa més estreta. Repasse una mica la llibreta en què m’apunte tots els llibres que he llegit des que tenia dotze anys. Comprove que als disset anys, l’edat que tenen els meus alumnes de literatura universal, vaig llegir 94 llibres. L’any passat, només 57! El 2005, n’havia llegit 80. Com veieu, la línia és angoixosament descendent. 

Algunes observacions sobre l’ús del català a l’institut

Helena, una alumna d’un grup de la línia de segon de batxillerat, se’m queixa de l’ús que es fa del castellà en algunes de les classes, tant per part dels alumnes com dels professors. Li dic que no s’enfade, que no es preocupe i que vaja a la seua. M’agradaria, és clar, dir-li alguna cosa més positiva i més clarament reconfortant, però… Em demana que escriga en el bloc sobre aquesta qüestió, cosa que li promet. Per això estic redactant aquesta entrada. Voilà. 

Intentaré anotar algunes observacions a partir de la realitat del meu institut, l’IES Lluís Vives de València, que poden tenir, crec, un cert valor general. Evidentment, des del punt de vista sociolingüístic, no és el mateix el Vives que el Joan Fuster de Sueca o que un institut de la ciutat d’Alacant, o que qualsevol institut de les comarques més meridionals. Per no dir res dels centres de la xarxa de l’ensenyament privat. La diversitat de casos i de situacions no hi ha dubte que complica extraordinàriament la reflexió i les possibles accions a emprendre. 

Dos llibres d’Enric Sòria

Dijous de la setmana passada es van presentar a València dos llibres d’Enric Sòria. Em vaig acostar a la Casa del Llibre i abans que comencés l’acte vaig parlar una mica amb ell. Feia molt de temps que no ens vèiem. 

Adolf Beltran es va encarregar de la presentació d’Incitacions, reedició molt ampliada de l’original que es va publicar fa quinze anys. Els assaigs aplegats en aquesta obra pretenen, en paraules de Sòria, «incitar el lector a llegir pel seu compte unes obres admirables i compartir eixa admiració amb ell», des de Montaigne a Thomas Mann, passant per Dostoievski, Goethe, Brecht o Fuster. Salvador Ortells Miralles, per la seua banda, va parlar d’Arqueologia, premi Alfons el Magnànim de poesia 2012. 

Va tancar l’acte el mateix autor. D’entrada, va remarcar que, després de les dues presentacions que havíem escoltat, les seues paraules eren sobreres. Sòria va precisar aquesta fórmula de cortesia recordant que l’escriptor ja diu el que vol dir en els seus llibres i que aquests, una vegada publicats, dialoguen o parlen directament amb els lectors, independentment de l’autor. Tot això és cert. Però és igualment cert que la breu intervenció de Sòria va resultar més informativa, més interessant i més aclaridora que les presentacions que l’havien precedida. Segurament, és normal que siga així.