dimarts, 21 octubre de 2014

Tocar el cel, per Diana Buigues

Fotografia de Joan Andreu Quiles

Només d’arribar-hi, l’ambient de la ciutat ja donava a entendre que no era un dia qualsevol. Hi havia alguna cosa, fàcilment perceptible d’un colp d’ull, que trencava amb la tranquil·litat habitual dels carrers i carrerons de la històrica ciutat. Cartells ací i allà, façanes decorades, mocadors rojos lligats al coll dels vianants que, alhora, lluïen samarretes de colors, tensió per tot arreu, somriures i un únic tema de conversa entre els tarragonins: «saps, diuen que la canalla ha aconseguit l’equilibri sense problemes», «és la primera vegada que el carreguen a la plaça, ha estat espectacular», «doncs a mi em sembla que aquests solament saben carregar-los, haurien d’aprendre a descarregar-los també». I és que els castells humans han estat —i són— un dels espectacles més dignes d’admirar. Ho dic jo, que fins fa poc més de dues setmanes no sabia què era allò del ‘folre’ i les ‘manilles’.

El XXV Concurs de Castells, celebrat a Tarragona durant el cap de setmana del 4 i el 5 d’octubre, va acollir al Tarraco Arena Plaça una multitud d’assistents d’arreu de les comarques catalanes i de més enllà. La plaça estava plena de gom a gom: gent dreta, asseguda als escalons, als corredors, mitjans de comunicació d’arreu del món, autoritats, famílies senceres, grups d’amics, gent que hi anava per primera vegada, grans i menuts. Això sí, si havies tingut sort i havies aconseguit l’entrada a temps, cosa que no va ser gens fàcil.

diumenge, 19 octubre de 2014

Literatura catalana dels anys trenta i el que va dir Nostre Senyor en la creu

L’altre dia vaig presentar una panoràmica de la literatura catalana dels anys trenta en un grup de segon de batxillerat. Els vaig comentar que l’objectiu de crear una cultura moderna en català, compartit tant pel modernisme com pel noucentisme, encara que des d’ideologies i estètiques diferents, es va aconseguir en bona part durant els anys de la Repúblic. Durant aquest període el català va passar a ser, en un grau molt elevat, la llengua de l’administració, dels mitjans de comunicació —ràdio, premsa, revistes— i de l’ensenyament. I també, és clar, de la producció lilterària. 

Els anys de la República van ser també favorables per a impulsar el procés de modernització de la literatura catalana al País Valencià, gràcies al grup que naix entorn de la revista Taula de Lletres Valencianes (1927-1930) amb escriptors i intel·lectuals com Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives o Miquel Duran. Amb Taula comença el que alguns han anomenat la segona Renaixença, perquè, en pocs anys, va fer més per la recuperació i la normalització del català al País Valencià que durant l’etapa que va començar amb Llorente i que va continuar fins a la fi de la dècada dels vint. 

divendres, 17 octubre de 2014

Planiana (67)


Horaci no tingué més que una petita terra, més aviat magra, pedregosa, un rost de vinyes, a Licenza. Per a anar vivint, en tingué prou amb una petita casa —com per a la poesia la breu estrofa alcaica. La calma que produeix la propietat del pur necessari dóna a la vida un sentit d’immobilitat, n’elimina la vanitat transcendent. Això fou, em sembla, Horaci: un home desproveït de vanitat transcendent.
Josep Pla, Les hores  (OC, 20)

dilluns, 13 octubre de 2014

La inquietud

A classe, hem acabat de llegir en veu alta Èdip rei i de seguida hem passat a comentar una mica aquesta obra. A parlar-ne, més que a comentar-la. Tots els alumnes van dir que els havia agradat molt la intriga i la perfecció de l’argument, encara que un d’ells em va acusar d’haver-lo espatlat perquè els havia dit abans d’arribar al final que Èdip havia mort el seu pare i s’havia casat amb sa mare. Em vaig defensar al·legant que en realitat no havia estat jo, sinó Tirèsias, que en l’episodi primer, davant la insistència d’Èdip, li diu que «aquest home que fa temps que busques amb les teves amenaces i edictes, l’assassí de Laios, és aquí; és, segons sembla, foraster, però ben aviat es farà evident la seva procedència tebana, però la seva sort no li produirà cap alegria perquè el convertirà de vident en cec i de ric en pobre i el farà vagar per terres estranyes tot guiant-se amb un bastó. Tothom sabrà que és germà i pare dels fills amb qui conviu, i fill i espòs de la dona que l’infantà, i alhora marit de l’esposa del seu pare i el seu assassí. Entra a palau i medita aquestes paraules i, si trobes que menteixo, pots proclamar que no sé res de profecies». És cert que vaig interrompre la lectura per comentar aquest pas, però ho vaig fer amb la intenció de remarcar els indicis que s’apunten des del principi.

I també per cridar l’atenció sobre el fet que a Èdip, encara que vol saber la veritat per damunt de tot, li costa reconèixer-la i acceptar-la. Rebutja colèricament els seus primers senyals, i els atribueix a la malvolença i a una conspiració per arrabassar-li el poder. Contra el que se sol dir, la veritat no és mai evident ni s’imposa per ella mateixa. Cosa que és bastant conprensible en el cas d’Èdip. Per a ell, el coneixement de la veritat no obre una perspectiva més àmplia i més completa, sinó que està lligat a la inversió: ho capgira tot. I, per això, el destrueix. 

dissabte, 11 octubre de 2014

Planiana (66)


Com a valor humà, Manzoni és respectabílíssim. Té la caracterització dels més grans esperits: més que un vanitós, és un caritatiu en el sentit més vast de la paraula. Per la caritat —la forma més alta de l’elegància— Manzoni, indescriptiblement pessimista, donà a la seva vida un aire de dolça bonhomia, d’irònica conformació, de resignació digna, secreta, tocada d’un finíssim humorisme. Infinitament més complex que Leopardi, Manzoni té sobre el poeta el mèrit immens de no haver deixat entreveure al públic i en la seva obra la seva desesperació.

Josep Pla, Les escales de Llevant (OC, 13)

dimecres, 8 octubre de 2014

No hi havia a València…, per Helena Hernàndez i Èvole

(I)
PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
(Cant de Vicent – Vicent Andrés Estellés)



Els primers dies de curs són els més durs i terribles. No estàs acostumat a alçar-te a hores despietades. Al principi intentes arribar prompte, però després tots sabem que retardes l’arribada a classe cada dia una miqueta més, fins que al final eres incapaç d’arribar a primera hora. Tornar a la rutina dels horaris, haver d’eixir a les tres de la vesprada de la facultat amb una gana capaç d’acabar amb el rebost de casa. Senzillament esgotador. 

Arriba la vesprada i com sempre no trobe altra manera d’animar-me que escoltant música a tot volum per a disgust del veïnat. Pose el play a la llista de Spotify i a l’instant tot sembla una mica millor. Desconnexió total. M’emocione amb la melodia que duu la guitarra, sona la veu de Sarrià i encara que em sé les cançons de memòria, de sobte em quede parada al sentir els versos, com si els estigués escoltant per primera volta. “Oh València ciutat, tu m’has condemnat”. Sona “A València” la primera cançó dels Obrint. Em quede parada escoltant la lletra, la seua visió de València als inicis; contrasta molt amb una de les cançons del seu darrer treball “La vida sense tu”. En aquesta relaten els fets quotidians d’una València ben diferent: “la vida és mossegar la fruita dolça a les escales del Mercat Central, pujar per Cavallers fins la Valldigna... la vida és agafar el primer tramvia del Pont de Fusta al Cabanyal, una ciutat taronja a les finestres, un món en guerra als ulls cansats.” Una València d’aire mediterrani, de resistència creada amb el treball de les diferents associacions i organitzacions de base, aquelles que saben que fer país és una activitat diària, i no quinze dies a l’any coincidint amb les Falles. Que “las señas de identidad valencianas” són més que una tela blava i menjar paella. València té eixes dues cares, una ciutat d’amor i odi, que de vegades ofega, convertint-se en els barrots d’una presó imaginària. D’altres, simplement encisa.

dimarts, 7 octubre de 2014

Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria, escriu una ressenya sobre «Un son profund»



Lluís Agustí ha publicat en el blog Escola de Llibreria una ressenya sobre Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal. Podeu llegir-la clicant-ne l’enllaç.

L’Escola de Llibreria va ser creada el 2012 pel Gremi de Llibreters de Catalunya i la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona. El seu objectiu és oferir una proposta formativa i de capacitació a llibreters en actiu i a totes aquelles persones que volen dedicar-se professionalment al món de la llibreria. 

En aquesta Escola es pot cursar el diploma de postgrau de Llibreria. El diploma ofereix coneixements relacionats amb el negoci de la llibreria, el marc legal, administratiu i comptable, els aspectes tecnològics de la producció, la distribució i el circuit del llibre (imprès i digital), el sector econòmic i les estratègies empresarials i de màrqueting, la gestió de la llibreria quant al fons, la presentació i l'atenció al client, així com tots els recursos d'informació i localització bibliogràfica.

dilluns, 6 octubre de 2014

El primer conte policíac de la literatura universal

Fullejant Crucigrama (FCE), un recull d’assaigs de Leonardo Sciascia, m’ha cridat l’atenció una observació que es pot llegir en el que porta per títol Breve historia de la novela policíaca. Sciascia hi assenyala que el primer conte policíac es troba en la Bíblia. Concretament, el relat de Susanna i els vells, del llibre de Daniel, que ha estat un motiu d’inspiració incessant per a la pintura europea. 

Recordem-ne l’argument. Susanna, una jove molt bella, casada, va encendre de passió dos ancians jutges, que «van perdre el seny» i que, secretament, l’espiaven. Un dia que feia molta calor, Susanna es va banyar en l’estany del jardí de sa casa. Els dos ancians que, encesos en flames, estaven mirant-la darrrere d’uns matolls, s’hi van abronar perquè accedís als seus desigs libidinosos. Si no, l’acusarien que l’havien vista fent-ho amb un jove, cosa que comportava la pena de mort. Susanna no va cedir i va ser condemnada. Però aleshores hi va intervenir Daniel, que va desfer l’embull i va girar el càstig contra els veritables culpables. Al final del relat, els dos vells són justament condemnats a mort, segons la llei de Moisès, en lloc de la pobra Susanna. Com diu el text bíblic, «els aplicaren la pena que ells havien volgut infligir al seu proïsme. Els mataren, i aquell dia fou preservada una vida innocent». Podeu llegir el relat complet en aquest enllaç de la Bíblia de Montserrat: Susanna (Daniel, 13, 1-64).

divendres, 3 octubre de 2014

Planiana (65)



Muntaner fou un home de sort: tingué una causa per a servir —el nostre país en ascensió i un rei d’una gran personalitat mentre visqué: Jaume I.

Si se’m permetés la immodèstia, diria que l’estil entusiasta, vehement, de la Crònica m’ha ajudat a comprendre la meva manera de ser. Jo també vaig ser algun dia un home entusiasta; vaig presentar en el meu modus operandi una determinada elevació de temperatura característica del candor que es necessita en quest país per a fer alguna cosa. Però no he pas tingut tanta sort com Muntaner. Tot ho han enderrocat i destruït. L’entusiasme s’ha abolit i la flama antiga s’ha convertit en cendra. Ja no tinc temps de res —divago com un ombra i no tinc esma ni per a convertir el tedi en erudició de fitxes.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana (64)


La Crònica de Ramon Muntaner és el llibre més alegre de la literatura catalana de tots els temps —aquesta literatura tan plena de morositat i de reticències.

Josep Pla, El meu país (OC, 7)

dilluns, 29 setembre de 2014

Alguns clàssics de la literatura catalana contemporània per als meus alumnes

En l’entrada anterior esmentava alguns llibres de diverses literatures que m’agradaria posar com a lectura als meus alumnes. La majoria estan exhaurits. Tant de bo que es reediten aviat en format de butxaca. Avui faré una selecció de clàssics de la literatura catalana del segle XX. Deixe de banda els autors actuals, perquè hauria d’estar molt més al dia de la literatura que s’està fent ara per fer-ne una selecció amb un mínim de criteri. 

Un dels primers títols que se m’ocorren és La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, una de les últimes novel·les modernistes. Quan hi havia l’assignatura de literatura catalana en COU, Albert Hauf, que n’era el coordinador, va introduir aquesta obra com a lectura preceptiva. Pensava, i no s’equivocava gens, que era una novel·la molt positiva per als joves, perquè mostrava la lluita d’un personatge per fer-se una vida pròpia contra la fatalitat de la tradició i la natura. Les pàgines en que Jordi Fraginals d’enfronta al diagnòstic d’una malaltia terminal són impressionants, així com la descripció d’un incendi al bosc. També tinc un bon record de La punyalada, de Marià Vayreda, autor també de Records de la darrera carlinada, un llibre extraordinari, reeditat recentment per L’Avenç. En l’assignatura optativa de literatura catalana a COU vaig comentar durant uns quants cursos, a més de la novel·la de Pous i Pagès, Josafat, de Prudenci Bertrana. Als alumnes els agradava, encara que Josafat, com la majoria de les novel·les modernistes, està massa subratllada, estilísticament i temàticament. La vida i la mort d’en Jordi Fraginals és més sòbria.

dimecres, 24 setembre de 2014

Alguns llibres per als meus alumnes

Hi ha uns llibres que m’agradaria posar de lectura per als meus alumnes de batxillerat, però no puc perquè estan exhaurits, o perquè no estan publicats en edició de butxaca, o perquè en queden pocs exemplars. Pense, en primer lloc, en L’home que mirava passar els trens, de Georges Simenon, una de les seues millors novel·les. Es va publicar per primera vegada en català en «La cua de palla» i més tard es va reeditar en «El Cangur». A hores d’ara sembla que està descatalogada. Tot el catàleg de «La cua de palla» era una mina. Com l’enyore! Recorde que vaig posar moltes vegades El dit escapçat, de Bill Ballinger, La dama del llac, de Raymond Chandler, El colom fugitiu, de Donald Westlake, i, per als de segon de batxillerat, 1280 ànimes, de Jim Thompson, una novel·la molt bèstia, molt forta. Tinc ganes de tornar a llegir-la.

Crec que als meus alumnes també els agradarien molt dues novel·les policíaques, inusuals, de Leonardo Sciascia. L’acció de totes dues està situada a Sicília i ajuden a entendre millor que cap monografia el que és i el que significa la màfia. La primera és A cadascú el que és seu i la va publicar 62. En l’actualitat només es pot adquirir en edició de tapa dura. La segona, El dia de l’òliba, la va publicar Empúries i deu estar exhaurida.

diumenge, 21 setembre de 2014

Planiana (63)


En la literatura francesa, la perfecció formal arriba a ser astoradora. De vegades, aquesta perfecció ha fet molt de mal —sobre aquest punt, en el Journal de Paul Léautaud hi ha moltes veritats— i així, pel fet de ser ben escrites, moltes ximpleries han semblat sublimitats. Es produeix, en efecte, l’equívoc: hi ha obres que semblen bones a causa de la seva perfecció formal, tot i que de fet són d’una buidor total. Una obra pot ser formalment perfecta i ser una inanitat. Escriure bé és, doncs, molt important; però encara ho és més que darrere de cada paraula hi hagi una cosa. Si es produeix la simultaneïtat, el resultat és sensacional.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

divendres, 19 setembre de 2014

Retrat de l’artista irat

Després de la publicació de cinc llibres de poesia, Ramon Ramon ha triat ara amb Dins el camp d’herba  la forma flexible del dietari. Un part de les entrades d’aquest llibre estan dedicades a l’escriptura d’apunts assagístics, suscitats per una lectura o per qualsevol fet divers de la vida quotidiana, pública o privada. Més interessants són les dedicades a rememorar part del seu passat familiar, com ara la vida i la personalitat de la seua àvia en unes pàgines extraordinàries que constitueixen una mostra de microhistòria del que ha estat el nostre país des dels anys trenta del segle passat fins a la mort del dictador. Igualment atractives són les pàgines dedicades al pare, o a un membre exòtic de la família, l’oncle Xedal, d’origen turc. O, encara, els records dels efectes al·lucinants de l’anticatalanisme en una escola de Catarroja durant la dècada dels vuitanta.

Però Dins el camp d’herba (dietari 2009-2011) és sobretot un retrat de l’artista, no de l’artista adolescent o jove, sinó del qui es troba nel mezzo del cammin. Ramon Ramon ho constata, angoixat i tens: «Quan ja veig enrere la meitat de la meua vida, no he passat de ser un sac de dubtes». «Sóc un continu remordiment», insisteix en un altre pas. Un sentiment d’insatisfacció recorre de cap a cap tot el llibre. Amb ell mateix, sobretot pel que fa al seu treball com a escriptor («Només em sent poeta quan escric, quan ho publique tot em sembla una impostura»), i amb el seu entorn: «el meu poble se’m presenta claustrofòbic», «és una ardor de digestió diària, i només les vaques cegues el remuguen bé». Al llarg del dietari l’autor es revela com una personalitat introvertida, irada, no gens complaent ni amb ell mateix ni amb els altres.