diumenge, 23 de juliol de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (42): Hebbel



CANÇÓ NOCTURNA
Nit que brolla i que s'acreix,
plena de llums i d'estels:
a les eternes distàncies,
digues, què s'ha despertat!

Cor encogit dins el pit,
vida que augmenta i s'inclina,
immensa, sento que es mou
i que la meva desplaça.

Son, t'apropes en silenci,
com la dida va a l'infant,
i entorn de la minsa flama
fas un cercle protector.

Christian Friedrich Hebbel (1813-1863)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

dimecres, 19 de juliol de 2017

Ja us podeu descarregar l’últim número de la revista cultural «El funàmbul»


Des d’aquest blog m’he fet ressò dels diferents números que han aparegut de la revista cultural El funàmbul. La primavera del 2014 va sortir-ne el primer, dedicat a Bruno Schulz. Els altres números que es van arribar a publicar estaven dedicats a «Per què escrivim?», «Walter Benjamin», «Aproximacions a la Xoà», «Weltliteratur», «W. G. Sebald» i «Viatges». La revista es podia adquirir en paper o en format electrònic i era una iniciativa de David Cuscó. Ell era el factòtum d’aquesta publicació i pagava de la seua butxaca la impressió, la maquetació i la correcció, així com la pàgina web. Aquest projecte va durar fins a la tardor del 2015. Després, va passar a la ràdio durant uns mesos, fins que es va acabar també.

Com que David Cuscó no podia continuar assumint els costos de la revista, ha decidit penjar en pdf al seu blog els números que ja té i els que anirà fent, des d’on es poden descarregar gratuïtament. El primer número d’aquesta nova etapa d’El funàmbul es diu Interiors. Els pròxims seran els següents: «Anton Txékhov», «Trieste», «Praga», «Somnis» i «Franz Kafka». David Cuscó intentarà que siguen d’aparició trimestral, com la revista. Ell mateix s’encarrega de la maquetació. En un correu que m’ha enviat se n’excusa, perquè l’ha feta ell mateix i diu que no té els coneixements suficients. Però està molt bé.

Us anime a llegir i a seguir El funàmbul. Amb un interès molt marcat per al cultura centreuropea, David Cuscó ha posat en circulació en català des d’aquesta revista textos molt valuosos. Us deixe ací l’índex d’Interiors, perquè us en feu una idea i us animeu a descarregar-lo i a llegir-lo. No us en penedireu:

diumenge, 16 de juliol de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (41): Hofmannsthal



BALADA DE LA VIDA EXTERIOR
I van creixent infants amb ulls pregons
Que res no saben, van creixent i moren
I tots els homes fan el seu camí

I els fruits aspres arriben a ser dolços
I cauen a la nit com ocells morts
I pocs dies hi jeuen i es malmeten

I sempre bufa el vent i també sempre
L'escoltem i diem moltes paraules
I sentim goig i cansament als membres

I hi ha carrers enmig de l'herba i llocs
Aquí i allà plens de llacs, arbres, torxes
I amenaçants i corsecats com morts…

Per què han estat bastits? I no s'assemblen
Mai entre ells? I són innumerables?
Què mudà el riure, el plor i l'empal·lidir?

De què ens serveix tot plegat i aquests jocs,
Grans com som i per sempre solitaris
Que vaguen sense mai cercar una fita?

De què ens serveix haver vist tantes coses?
I amb tot diu molt aquell que diu capvespre
Un mot d'on degotegen pregonesa i tristor
Talment feixuga mel de bresques buides.

Hugo von Hofmannsthal (1874-1929)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

dijous, 13 de juliol de 2017

Una obra teatral d’Arthur Schnitzler sobre l’antisemitisme

El mes passat vaig publicar una nota sobre una novel·la d’Arthur Schnitzler, Der Weg ins FreieCamino a campo abierto, en la traducció castellana—, que té com a motius recurrents l’antisemitisme, el naixent sionisme i la psicologia social dels jueus. Schnitzler va tractar a fons l’antisemitisme en la seua obra teatral El professor Bernhardi, que va ser representada fa poc més d’un any en català pel Teatre Nacional de Catalunya en una traducció de Feliu Formosa. M’hauria agradat molt veure-la, però no va poder ser. Fa temps que havia llegit El professor Bernhardi i ara l’he tornat a llegir, en francès, com la primera vegada.

Allà va l’espòiler: el professor Bernhardi és metge i director d’una clínica de Viena. Un dia, a la sala de malalts, una noia a qui s’ha practicat un avortament està a punt de morir a causa d’una septicèmia, però no és conscient del seu estat terminal. Creu que es curarà, que el seu enamorat vindrà de seguida i que podrà abandonar l’hospital. Està eufòrica i tot. Una de les infermeres és monja i crida un capellà, però Bernhardi li impedeix accedir a la malalta per a estalviar-li el sofriment de saber que morirà ben aviat. Els medis nacionalistes alemanys i els catòlics en fan un escàndol i porten l’assumpte al parlament. Bernhardi és condemnat a dos mesos de presó. De fet, l’escàndol s’ha produït perquè Bernhardi és jueu, encara que la majoria dels seus detractors ho neguen i vénen a dir que, en realitat, l’antisemitisme ve provocat pels mateixos jueus.

dijous, 6 de juliol de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (40): Rimbaud



EL VAIXELL EBRI
Quan jo descendia per rius impassibles,
ja no em sentia guiat pels remolcadors:
uns indis cridaners els usaren com dianes
havent-los clavat nus a uns pals de colors.

Despreocupant-me de tots els equipatges,
portador de blats flamencs i cotó anglès,
quan els meus sirgadors acabaren les gresques,
els rius em deixaren anar on jo volgués.

Dins del xapoteig furiós de les marees,
jo, l'altre hivern, més sord que els cervells dels infants,
he corregut. I les penínsules desamarrades
no han sofert mai un caos tan triomfant.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Fuster en el gran context

Josep Iborra, en una entrevista que li van fer en el documental Ser Joan Fuster, a la pregunta de quin balanç feia de Fuster, afirmava que quedava, és clar, la seua obra. I una mala consciència. Vint-i-cinc anys després de la seua mort, Joan Fuster continua sent per a molts una pedra a la sabata. 

De vegades, alguns intenten superar aquesta incomoditat lloant l’assagista de temàtica humanística i literària contra el Fuster de Nosaltres, els valencians i altres assaigs d’intervenció cívica. El primer seria el Fuster bo, mentre que l’obra del segon tindria un caràcter més circumstancial, estaria superada o seria errònia en diversos punts fonamentals. La seua obra, però, malgrat la varietat temàtica i formal, és profundament unitària i admet difícilment aquesta mena de maniobres perdonavides. El fet que Fuster siga recordat, però escassament llegit, explica en bona part els malentesos i les confusions habituals. 

Escrits contra el silenci (A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster), de Toni Mollà, que ha publicat fa poc Vincle Editorial, constitueix un saludable contrapunt a aquest estat de coses. El mateix autor, comentant el títol del seu llibre, afirma que és «una petita falca contra el silenci a què ha estat sotmesa l’obra de Fuster, una reivindicació rotunda del seu llegat intel·lectual i cívic». El volum, dividit en dues parts, recull un seguit de textos que tracten directament o indirectament l’obra de Fuster «d’orientació civicopolítica, aquella part de la producció fusteriana que, com diem, pretenia incidir en el debat de les idees sobre la realitat del país i les seues alternatives de futur». 

dimarts, 27 de juny de 2017

«El País Valenciano» de Fuster, revisitat

El 1962 ha estat definit sovint com l’annus mirabilis de Joan Fuster. Aquell any, a més d’algunes traduccions, va publicar quatre llibres —El País Valenciano, Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans— la influència dels quals, del segon sobretot, en la societat del nostre país ha estat enorme. El seu primer efecte, però, el més immediat i visible, va ser la reacció furibunda dels sectors deixats penosament en evidència en aquells llibres. A partir d’aquell moment, Fuster va ser expulsat de les seues col·laboracions en la premsa periòdica valenciana, el seu nom es va convertir en anatema i fins i tot es va organitzar un acte de desgreuge públic que va culminar amb la crema, típicament inquisitorial, d’un ninot de falla que el representava. Se sol pensar que les ires es van concentrar, com seria lògic i raonable, en Nosaltres els valencians, però en realitat el llibre que va suscitar la indignació de l’establishment local va ser El País Valenciano, en principi una guia turística. I el motiu principal que va provocar la còlera no va ser la defensa que hi feia Fuster de la inclusió del País Valencià en el conjunt de l’àrea nacional catalana, sinó algunes observacions, que es van considerar impertinents, sobre el vestit típic de fallera. 

En un pas d’aquest llibre, Fuster hi havia escrit que «si ustedes pasan por Valencia en ocasión de alguna solemnidad pública, tropezarán probablemente en la calle con grupos de muchachas vestidas de llauradora: son, en realidad, jóvenes de ciudad, que hablan en castellano, y que llevan ese atuendo porque es un atavío lujoso y porque hemos convenido que sea el uniforme femenino para las festividades locales. En general, la indumentaria típica es cosa pasada y archivada. Quizá en algún lejano villorrio de montaña los abuelos siguen fieles a los modelos tradicionales. Pero, fuera de eso, ya se trata de un mero disfraz». Una mica abans d’aquest fragment, exactament en la pàgina 53, Fuster hi havia deixat anar que «las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano». Doncs bé, aquesta va ser la frase fatídica. En la Cavalcada del Ninot de les Falles del 1963 dues falleres van arrossegar una gran pàgina 53 d’El País Valenciano i un ninot amb la cara de Fuster va ser cremat com a acte expiatori. 

dilluns, 26 de juny de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (39): Kavafis



DESIGS
Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus —
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

Konstandinos P. Kavafis (1863-1933)

(Konstandinos P. Kavafis, Poemes. Edicions Cal·lígraf. Traducció de Carles Riba)

divendres, 23 de juny de 2017

La literatura universal presentada en tuits de 140 caràcters

S’ha convertit en un motiu recurrent atribuir l’escàs entusiasme que la majoria de la població mostra pels llibres a l’existència d’Internet i, més concretament, a l’èxit de les xarxes socials. La gent no llegeix llibres, es diu, perquè prefereix passar-se el temps xatejant, penjant fotos que consideren divertides en Facebook o Instagram, o rebotant una notícia o altra en Twitter. I com que la lectura que es practica en Internet és de caràcter espasmòdic i fragmentari, malacostuma els seus usuaris, els quals troben que la lectura de llibres demana un esforç excessivament sostingut i concentrat. Per si no fos poc, diversos estudis rigorosament científics ens recorden de tant en tant que llegir tal com es llegeix en la xarxa produeix danys irreversibles en les modestes xarxes neuronals dels nostres cervells, la qual cosa ens incapacita per a la lectura de qualsevol text que tinga més dels 140 famosos caràcters. Ja tenim identificat el culpable, doncs. Ja estem tranquils.

La tranquil·litat, però, es basa en unes premisses una mica ingènues, com ara pensar que va existir una edat d’or de la lectura que va interrompre l’aparició d’Internet, o que si la gent no estigués tan absorbida en les xarxes socials dedicaria el temps lliure corresponent a la lectura, preferentment de clàssics venerables. S’oblida, o s’ignora, que Internet facilita enormement l’accés als llibres, i per tant, a la lectura, que els diversos canvis de suport han ampliat l’espectre de l’activitat que denominem lectura, i que hi ha molta gent que comparteix el que llegeix en les xarxes socials, per no parlar de l’ús que en fan editors, autors i llibreters al servei de la promoció literària.

dimecres, 21 de juny de 2017

Antonio Machado, Josep Carner i la serp blanca


Ho he comentat sovint, i ho vaig explicar fa temps en una entrada: per què el meu blog es diu la serp blanca. La idea de titular-lo així em va venir d’un vers de Josep Carner, que apareix en el poema «De lluny estant», del llibre Absència: «el camí —la serp blanca i somrient». Una vegada, una alumna em va dir que hi ha un conte dels germans Grimm que porta aquest mateix títol. No ho sabia, però em va alegrar la concidència.

Fa uns dies, Ramon Torné Teixidó, hel·lenista, traductor i autor de diversos estudis sobre la tradició clàssica i l’humanisme, autor també de Daidalea, un dels meus blogs preferits, em va escriure per dir-me que havia trobat el títol del meu blog en un poema d’Antonio Machado, del llibre Soledades (1907). Concretament, en aquests dos versos del poema XI: «el camino que serpea / y débilmente blanquea». Ací teniu el poema complet:

diumenge, 18 de juny de 2017

Una novel·la de Schnitzler: antisemitisme, sionisme, autoodi

Lectura de la novel·la d’Arthur Schnitzler, Camino a campo abierto (Der weg ins Freie), editada en castellà per El olivo azul. Publicada el 1908, té com a motius recurrents l’antisemitisme, el naixent sionisme i la psicologia social dels jueus. Lectura ràpida, amb interès. La novel·la a penes té argument: simplement els personatges es visiten els uns als altres perquè l’autor puga redactar una sèrie de diàlegs. És pràcticament l’únic procediment que fa servir Schnitzler perquè els personatges parlen entre ells: la visita. Queda massa insistit. El més interessant de la novel·la són les observacions de Schnitzler, expressades sovint en forma aforística, que posa en boca dels diversos personatges. L’aforisme, un altre procediment insistit, i inversemblant en la conversa. El pes que té en la novel·la l’anàlisi psicològica reforça la morositat de la història. 

Schnitzler focalitza el narrador, com és habitual, en el personatge protagonista —Georg— , cosa que ressalta el silenci d’Anne, pacient, esperant que els esdeveniments arriben a terme, sense forçar res, sense enganyar-se tampoc. La perplexitat de Georg en veure que els altres s’adonen abans que ell mateix que la seua relació amb Anne ha acabat. La tendència a postergar tot allò que és incòmode, desagradable, tot allò que representa treball i compromís. També, la seua incapacitat de reconèixer de bones a primeres els seus veritables sentiments, perquè no pot acceptar l’egoisme frívol com el motiu que guia el seu comportament. I el conflicte que pateix entre reprimir el propi impuls o ferir els altres. L’espontaneïtat i la sinceritat són complicades perquè els altres ens importen. 

divendres, 16 de juny de 2017

Blog de l’Any Joan Fuster


La Secció d’Ensenyament d’ACPV, dins del marc de la declaració de l’any 2017 com a «Any Joan Fuster», en commemoració del 25è aniversari de la seua mort, ha obert el blog Any Joan Fuster amb l’objectiu de facilitar una plataforma d’intercanvi de propostes didàctiques sobre l'obra d'aquest escriptor. Els promotors del blog conviden «a tothom que hi tinga alguna cosa a dir sobre experiències “pedagògiques” fusterianes a participar en aquesta conxorxa cívica de lectura i de divulgació del pensament del nostre assagista més important, per a la qual cosa només ha de posar-se en contacte amb els editors i fer-los arribar la seua proposta».

De moment, hi ha penjats tres treballs ben atractius: Aproximació a la poesia de Joan Fuster, per Toni Espí, i Aprofitar els arguments de l’adversari, una arma fusteriana i L’assaig fusterià a partir de l’article «Amor», tots dos per Tomàs Llopis.

divendres, 9 de juny de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (38): Baudelaire



EL CREPUSCLE DEL MATÍ
La diana cantava dintre de les casernes,
i el ventet del matí bufava les llanternes.

A l'hora en què l'eixam dels somnis malfaents
torça sobre el coixí els bruns adolescents;
quan, com un ull sangós que belluga i palpita,
el llum és una taca vermella sobre el dia;
quan l'ànima, cansada d'un cos esquerp, feixuc,
imita les baralles del nou dia i el llum.
Com una cara amb llàgrimes que les brises eixuguen,
l'aire és ple del calfred de les coses que fugen,
i a l'home el cansa escriure i a la dona estimar.

Aquí i allà, les cases anaven fumejant.
Les dones de la vida, amb la parpella lívida,
badant la boca, el seu estúpid son dormien;
les captaires, els pits gelats i secs penjant,
bufaven els tions i es bufaven les mans.
Era l'hora en què, enmig del fred, de la misèria,
les que van de part senten que els seus dolors s'agreugen;
com un sanglot tallat per escumosa sang,
estripava el cel gris el cant llunyà del gall;
una mar de boirines banyava els edificis,
i cents d'agonitzants, als seus racons d'hospici,
roncaven la ranera i els singlots de la mort.
Retiraven els cràpules, derrotats per l'esforç.

L'aurora, tremolant, amb vestit rosa i verd
lentament avançava sobre el Sena desert,
i l'ombrívol París empunyant la seva eina,
fregant-se els ulls de vell, ja tornava a la feina.

Charles Baudelaire (1821-1867)

(Pere Rovira, Jardí francès. De Villon a Rimbaud. Pagès Editors)

dimarts, 6 de juny de 2017

Bakhtín sobre Dante

Revisant els documents desats al Google Drive, veig que encara tinc pendents de resumir algunes de les observacions crítiques que més em van interessar de Teoria i estètica de la novel·la de Mikhaïl Bakhtín (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela), com ara les dedicades a la Divina Comèdia. S’assemblen bastant al que diu Erich Auerbach en els seus estudis sobre Dante (vegeu Erich Auerbach sobre Dante). 

Bakhtín assenyala que la influència del que ell anomena la vertical medieval del «més enllà» és excepcionalment forta en obres com el Roman de la Rose i, especialment, la Divina Comèdia, en què tot el món espaciotemporal està sotmès a una interpretació simbòlica. Aquestes obres es presenten com unes «visions». El temps real de la visió i la seua coincidència amb un moment precís del temps biogràfic i històric (el temps de la vida humana) tenen un caràcter purament simbòlic. El sentit del que s’ha «vist», per tant, és intemporal. Així i tot, el més remarcable d’aquestes obres és que es fonamenten en una percepció molt aguda de les contradiccions del seu temps i, en definitiva, de la fi d’una època. D’aquí l’aspiració a fer-ne la síntesi crítica, la qual cosa exigeix que estiga present en l’obra, de manera prou completa, tota la diversitat contradictòria d’aquell temps. 

diumenge, 4 de juny de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (37): Baudelaire



EL CREPUSCLE DEL VESPRE
Ja és aquí el vespre màgic, amic dels delinqüents;
arriba com un còmplice, amb pas de llop; el cel
es tanca lentament com una alcova immensa,
i l'home impacient es converteix en fera.

Oh vespre, amable vespre, tan desitjat per qui
té uns braços que podrien jurar, sense mentir:
avui hem treballat! És el vespre el que calma
els esperits menjats per un dolor salvatge,
tant el savi tossut amb el cap carregat,
com l'encorbat obrer que retorna al seu jaç.
I, mentrestant, per l'aire, malaltissos dimonis
es desperten mandrosos, com homes de negocis,
i colpegen, volant, els ràfecs i els batents.
A través de clarors maltractades pel vent,
la Prostitució pels carrers es propaga;
igual que un formiguer, va sortint dels seus antres,
obrint-se a tot arreu camins dissimulats,
com ho fa l'enemic que intenta un cop de mà;
es mou per les entranyes de la ciutat fangosa,
com un cuc roba a l'Home l'aliment que ell devora.
Aquí i allà se senten moltes cuines xiulant,
els teatres clapint, les orquestres roncant;
a les taules de fonda, la juguesca s'imposa,
i estan plenes de meuques i pillets, els seus còmplices,
els lladres, que no tenen treva ni pietat,
aniran, ells també, a treballar aviat,
i hàbilment forçaran portes i caixes fortes
per viure bé uns quants dies i vestir les xicotes.

Recull-te, ànima meva, en un moment tan greu
i fes orella sorda a aquest bruelament.
És l'hora en què els dolors dels malalts són més agres!
La Nit fosca els agafa pel coll; està acabant-se
el seu destí i s'acosten a l'abisme comú;
l'hospital es va omplint dels seus sospirs. —Més d'un
ja no vindrà a buscar la sopa perfumada,
al vespre, vora el foc i una ànima estimada.

Charles Baudelaire (1821-1867)

(Pere Rovira, Jardí francès. De Villon a Rimbaud. Pagès Editors)