dissabte, 23 de maig de 2015

Planiana (91)


L’art i la literatura no són més que un fenomen d’ordre absolutament secundari de la xarxa de fets vivents que es manifesten en la vida en comú. Per això jo, que tinc la força —que alguns judicaran cinisme— de dir que la literatura ha de servir per a fer marxar el comerç, cosa que vol dir que la literatura ha de fer viure l’escriptor, tinc la mateixa franquesa afirmant que la contrapartida d’aquest fet, la redempció, diríem d’aquest fet, radica en l’obligació que té l’escriptor de servir els interessos del seu nucli social segons els principis del sentit comú i de l’interès general. És molt possible que, si em dediqués a escriure llibres literaris i perfectament inofensius, tindria un nombre de lectors doblat. Però això no m’interessa, perquè és massa fàcil. El que m’apassiona, el que m’enlluerna, és la meva època i fins allò que té la meva època de més provisional, de més migrat i de més estret.

Josep Pla, Caps-i-puntes (OC, 43) 

dilluns, 18 de maig de 2015

Campanya per impartir l’assignatura de literatura universal en català


La Secció d’Ensenyament d’Acció Cultural del País Valencia ha llançat la campanya «Per la Literatura Universal en català», adreçada especialment als departaments de valencià amb el propòsit d’incentivar la reivindicació que aquesta assignatura de segon de batxillerat es faça en el nostre idioma.

La campanya s’ha iniciat penjant un vídeo en què Tomàs Llopis i jo mateix argumentem en defensa d’aquesta reivindicació. A més del vídeo, el web d’ACPV ha publicat un article de Tomàs Llopis, El punt de vista nacional en la literatura universal, reproduït també en la serp blanca.

La campanya continuarà amb la publicació de més articles i la celebració de dues conferències a l’Octubre CCC, a les 19 h.: el dia 27 de maig Joan F. Mira parlarà sobre Dante i Homer, l'Esperit Sant i jo: maneres de traduir els textos clàssics. I el dia 28 Enric Iborra tractarà sobre L’experiènca de la literatura: propostes per a un curs de literatura universal.

Ací teniu l’enllaç per a la campanya:

diumenge, 17 de maig de 2015

Planiana (90)


[Sagarra] Tenia el geni de la llengua, i la tinta de la punta de la seva ploma se li donava a raig fet. En el curs de la meva vida, no he vist un cas semblant. Era literalment un prodigi. Sobre el geni de la llengua, els seus errors eren mínims i els seus mitjans d’expressió literalment inoïts. Amb aquests mitjans, li arribava, però, sovint, massa sovint, que no tenia res a dir… […] el defecte de la prosa de Sagarra és el pinyol. És un home que pretén posar a cada frase, a cada paràgraf, una cosa efectista, brillant i enlluernadora. Aquesta fal·lera permanent fa que la seva prosa cansi i fatigui. Les coses desmesurades i excepcionals no són mai belles; les coses no han de ser ni massa curtes ni massa llargues (Aristòtil).

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

dissabte, 16 de maig de 2015

Mercè Lloret escriu en el seu bloc sobre «Un son profund»



El passat 10 d’abril, Mercè Lloret anotava al seu bloc (De la Vall d’Albaida estant) que estava acabant de llegir Un son profund. Ara ha publicat un altre text en què explica l’experiència d’aquesta lectura. Podeu llegir-lo clicant el següent enllaç: Opinions sobre «Un son profund». Res a veure amb el gat Murr.

dimarts, 12 de maig de 2015

Weltliteratur (sobre el concepte de literatura universal)

Acaba d’aparèixer el número 5 d’El funàmbul, dedicat monogràficament a la Weltliteratur, terme de la llengua alemanya que es pot traduir com a «literatura universal» o «literatura mundial o del món». El monogràfic proposa un viatge per la història d’aquest concepte, des dels orígens fins a les noves perspetives actuals, a partir d’un dossier de textos que recull, entre altres, el primer capítol de la segona part de De l’Allemagne, de Madame de Stäel, obra fundacional dels estudis comparatístics moderns, un fragment de les Converses amb Goethe, d’Eckermannn, i una carta de Goethe a Thomas Carlyle. Després d’aquests textos inaugurals s’hi pot llegir la ponència del professor Karl Heinz Trost, El concepte goethià de literatura universal, una entrevista amb Antoni Martí Monterde, professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Univesitat de Barcelona, un article de Guillem Molla sobre la figura i l’obra de Ramon Esquerra, introductor dels estudis comparatístics als anys 30 al nostre país, un text del mateix Esquerra, Conrad i el cinema, un assaig d’Itamar Even-Zohar —El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa— i, finalment, Mundialisme i descolonització, d’Armando Gnisci, que ofereix una perspectiva actual dels estudis de literatura comparada. 

En una de les converses amb Eckermannn reproduïdes en aquest número d’El funàmbul, Goethe hi afirmava que el gran benefici que es desprèn d’una literatura universal és que ofereix l’oportunitat de «corregir-nos mútuament», de manera que Carlyle, en la seua biografia sobre Schiller, «l’ha sabut jutjar en tots els aspectes d’una manera que no és fàcil que cap alemany pugui assolir», mentre que els alemanys, en contrapartida, «tenim idees ben clares sobre Shakespeare i Byron i tal vegada estem en condicions de saber valorar els seus mèrits millor que no pas els anglesos mateixos». Eckermann també va reportar en el seu llibre aquestes paraules de Goethe, que han estat considerades tradicionalment l’acte d’encunyació del terme Weltliteratur: «Avui dia la literatura nacional no representa gairebé res, entrem en l’era de la literatura mundial (die Weltliteratur) i ens correspon a cadascú de nosaltres accelerar aquesta evolució». 

dissabte, 9 de maig de 2015

Planiana (89)


Si escriure no consisteix a distingir el que són coses del que són paraules, ¿per a què voleu que serveixi? Existeix un somnambulisme literari en virtut del qual hom tendeix a confondre les dimensions verbals i les dimensions reals.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

dilluns, 4 de maig de 2015

Fuster, llibre a llibre

Editat per les Publicacions de la Universitat de València, acaba d’aparèixer Joan Fuster, llibre a llibre. Diccionari bibliogràfic, recull d’un conjunt d’anàlisis breus i sintètiques sobre cada un dels llibres de Fuster (1922-1992) publicats abans de la seua mort, del 1948 al 1991, que ha redactat un equip de col·laboradors format per Francesc Calafat, Guillem Calaforra, Romà de la Calle, Ferran Carbó, Antoni Furió, Carme Gregori, Francesc Pérez i Moragón i Enric Sòria. Salvador Ortells n’ha coordinat l’edició i ha escrit també algunes de les entrades, entre les quals totes les dedicades als llibres de poesia. Cada síntesi ve encapçalada per una reproducció en color de la portada del llibre analitzat. El volum està organitzat com un diccionari, que ordena alfabèticament els títols de la producció fusteriana, i es tanca amb un Índex cronològic de les primeres edicions i un Índex orientatiu de títols reeditats, a cura de J. Antoni Carrasquer, director de la Casa Fuster. 

Els articles dedicats a cada un dels llibres de Fuster estan plantejats com a síntesis descriptives, però també incorporen anàlisis i valoracions molt valuosos. Així, Salvador Ortells, en el que dedica a Set llibres de versos (1987), escriu que «malgrat la consideració negativa que Fuster sempre manifestà en públic de la seua pròpia poesia, amb la publicació de Set llibres de versos es reconeixia finalment el paper irreemplaçable que exercí en la renovació de la poesia catalana del País Valencià durant la postguerra. De fet, amb la nòmina extensa d’autors i tendències estètiques que travessen la seua producció —Ausiàs March, Vicente Aleixandre, Pablo Neruda, Paul Valéry, el simbolisme, la poesia pura, l’existencialisme, el surrealisme, certes manifestacions de la poesia social…— aconseguí obrir noves vies d’indagació i de reflexió poètica per a les generacions posteriors». 

dimecres, 29 d’abril de 2015

Una traducció al castellà de «La metamorfosi» de Kafka

La setmana passada, comentant en classe La metamorfosi de Kafka, vaig dir als meus alumnes que Vladimir Nabòkov havia remarcat la importància del nombre tres en el relat de Kafka: «la història —va escriure Nabòkov en el Curso de literatura europea— es divideix en tres parts. Tres portes donen a l’habitació de Gregor. La família consta de tres persones. Apareixen tres criades en el curs de la narració. Hi ha tres hostes, amb barba tots tres. Els tres Samsa escriuen tres cartes». Pel que fa a la funció d’aquest tret estructural, Nabòkov explicava que «la trinitat, la tríada és una forma natural de l’art. El vocable “tríptic” significa quadre o relleu executat en tres compartiments contigus. I aquest és exactament l’efecte que Kafka aconsegueix, per exemple, amb les tres habitacions del principi del relat: la sala d’estar, el dormitori de Gregor, i l’habitació de la germana, amb Gregor a la peça central. A més, l’esquema triple suggereix els tres actes d’una obra de teatre. Finalment, cal ressaltar que la fantasia de Kafka té una marcada tendència a la lògica i res no caracteritza millor la lògica que la triada de tesi, antítesi i síntesi».

Alguns alumnes em van advertir que en la seua edició de La metamorfosi el text no apareixia dividit en tres capítols. Vaig comprovar de seguida que tots aquests alumnes tenien la traducció castellana publicada per Alianza Editorial. El fet és que jo els havia recomanat qualsevol de les tres traduccions al català que es poden trobar al mercat (la de Jordi Llovet, publicada per Proa, la de Heike van Lawick i Enric Sòria, en Bromera, o la de Joan Fontcuberta, dins el volum Narracions de Quaderns Crema, publicada també, crec, per Vicens Vives). Però sempre hi ha alguns alumnes que no fan cas del professor (segurament van pillar la primera traducció que hi havia en la primera llibreria on van entrar). En aquest cas si més no, en el pecat porten la penitència.

Tapant-me una mica el nas, vaig demanar a una alumna que em deixés el seu exemplar de la traducció publicada per Alianza. Hi vaig constatar, en efecte, que el text no estava dividit en capítols i que, per a més inri, els paràgrafs originals s’havien esquarterat en uns altres de més petits. L’edició no feia constar el nom del traductor. Per rematar la jugada, la portada reproduïa una panderola ben vistosa, encara que Kafka va deixar ben clar en el seu moment que cap il·lustració havia de mostrar l’insecte en què s’havia transformat Gregor Samsa. I un últim detall, que em va arribar a l’ànima: en aquesta traducció Gregor no és Gregor, sinó Gregorio! El rey del jolgorio!

Us recorde que estem parlant d’una traducció publicada per Alianza Editorial, de reconegut prestigi en el món editorial en llengua espanyola. Així i tot, es veu que no tenen manies a l’hora de pixar-se en l’obra de Kafka. En fi, ja he comentat més d’una vegada la deficient qualitat de les traduccions castellanes seleccionades per les universitats valencianes per a l’assignatura de literatura universal de segon de batxillerat. El cas més sagnant és el de l’Infern de Dante: en castellà fan servir una traducció en prosa; en català, la traducció en vers de Joan Francesc Mira, publicada en edició bilingüe. Però n'hi ha més. En l’última reunió de coordinació, els professors que imparteixen l’assignatura en castellà es van queixar de la mala qualitat de l’edició de La metamorfosis, publicada per ECIR. I en una de les proves PAU, en què va eixir Madame Bovary, es va comprovar que en el fragment extret de la traducció espanyola d’Alianza Editorial hi faltava una frase que feia inintel·ligible el text. No sé, tot plegat sembla que forma part de la campanya «destrossem la seua llengua». Siga com siga, aquest estat de coses no deixa de ser una raó més per impartir la literatura universal en català.

dissabte, 25 d’abril de 2015

Planiana (88)


Hi ha un moment en què tota la força irònica de Carner es concentra en les formes de l’elegia. Aquesta transmutació és natural i perfectament comprensible, perquè tota reflexió elegíaca constata un fracàs. La ironia constata el fracàs potencial; l’elegia, el fracàs consumat i definitiu.

Josep Pla, Josep Carner. Un retrat (Homenots. Tercera sèrie, OC, 21)

dilluns, 20 d’abril de 2015

L’hàbit de la dificultat

He aprofitat aquestes vacances de Pasqua per llegir en profunditat, llapis en mà, L’hàbit de la dificultat. Wilhelm von Humboldt i Carles Riba davant l’Agamèmnon d’Èsquil, tesi doctoral de Raül Garrigasait, guanyadora de la cinquena edició del premi Cum Laude, que ha estat publicada recentment per l’Institut d’Estudis Món Juïc

Per la varietat de temes tractats, per la seua escriptura clara i efectiva, aquest llibre va molt més enllà del que sol ser una tesi doctoral. En realitat és un assaig apassionant, ambiciós, enormement suggestiu, un exercici brillant de literatura comparada sobre aspectes fonamentals de la cultura europea en general i de la catalana i alemanya en particular. A més, la lectura de L’hàbit de la dificultat ha tingut en el meu cas uns efectes col·laterals que no puc deixar d’agrair: ha fet més gran, encara, l’admiració i l’estima que sent per l’obra de Riba, i m’ha obligat a rellegir la seua traducció d’Èsquil, «la més esclatant, la més fulgurant i potser la més decisiva per al català literari», en paraules de Carles Miralles.

dimarts, 14 d’abril de 2015

Els mots ferits



Arreu on vaig
m’acacen dia i nit
estols de mots ferits.

Així comença Els mots ferits, de Salvador Ortells, guardonat amb el premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2014. Dic comença, com si fos un relat, perquè aquest recull constitueix un itinerari, inquiet i angoixat, en què el poema representa una via per aconseguir una vida lúcida i més plena: 

Recerque les fèrtils paraules callades
avesades als íntims racons clarobscurs,
les paraules que, sent la llavor del discurs,
s’ajeuen a l’ombra i romanen colgades.
En elles retrobe l’arrel del poema,
el silenci que aflora en els marges del crit,
el revolt que alenteix el transcurs de la nit,
la brisa que aplaca l’angoixa que crema,
l’espill que revela un fragment de bellesa,
l’horitzó que assenyala el camí dreturer,
l’infinit que perdura en l’instant fugisser,
la joia que augura la terra promesa.

dissabte, 11 d’abril de 2015

Planiana (87)


El problema literari està afectat per la situació general humana. Hi ha escriptors que tendeixen a la síntesi i altres a l’anàlisi. Els primers deuen tenir, probablement, un gran interès, tot i haver de reconèixer que jo, modestament, no he sabut veure mai en què consisteix. Els escriptors (s’entén en prosa) analistes m’inspiren, en canvi, molta més confiança; són els únics que no em cauen, necessàriament dels dits. La literatura s’ha fet sempre amb detalls —és un fet. Ara, els únics detalls que tenen eficàcia en literatura són els importants, els que tenen relleu, els de diferenciació. El altres, els petits, els grisos, la menudalla, són la pura confusió.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

divendres, 10 d’abril de 2015

«Celebració», de Vicent Torres

Amic i company a l’institut, Vicent Torres és autor d’una obra poètica que en bona part resta inèdita. En poc temps, però, ha publicat tres reculls: La mar i els blaus (2013), Poemes de la llum (2013) i, ara, Celebració (2015), amb què ha obtingut el 17è premi de poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, publicat per Onada Edicions. Vaig llegir Celebració fa cosa de dos anys, quan Vicent Torres me’n va passar amablement el mecanoscrit. Em va agradar molt i li ho vaig dir, sense necessitat d’esforçar-me a quedar bé. Ara l’he tornat a llegir i he confirmat la impressió d’aquella primera lectura. 

El títol del recull apunta tant a l’estructura del llibre —que ressegueix l’ordinari litúrgic de la missa—, com a l’actitud vital que el recorre de cap a cap. Celebració combina dues veus: la del poeta i la d’un heterònim —Vicent Albert. En una carta d’aquest s’hi expressa amb gran claredat i precisió la poètica que s’encarna en aquest llibre: «Saps que per a mi la poesia troba l’arrel no sols en la paraula i la melodia que l’envolta, per a mi va molt més enllà. Hi ha un veritable misteri, una esplendor en les coses belles que m’embolcalla, un foc encés revestit d’una senzillesa quasi lírica i imperceptible que m’arrossega. Aquesta mena de sortilegi és el que sempre he buscat, és el poeta com a bard i això ho he recercat en tots els aspectes de la meua vida; mal que de vegades em fa sentir talment com un ésser expulsat, o més aviat, desterrat, amb el sentit de mancança de terra. Per aquest motiu esbrine una poesia d’índole ministerial, una poesia que en si mateixa continga i expose aquella realitat transcendent i que jo percep tan a prop de mi. Una poètica que participa d’un cert ressò litúrgic més lluny, s’esdevé en pròpia litúrgia…»

dimarts, 7 d’abril de 2015

«El darrer freu», de Carles Riba: el darrer pas de mar d’Ulisses

En el cant XIII de l’Odissea es relata l’arribada d’Ulisses a Ítaca des de l’illa dels feacis. Ulisses no ha acceptat de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei d’aquell país, però Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell. Ulisses fa adormit aquest viatge que el porta a la seua pàtria. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: l’heroi, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. 

Comentant les Elegies de Bierville, Gabriel Ferrater va escriure que «aquest tema, a Riba, sempre l’havia obsessionat: el fet que, en el periple d’una persona, el símbol que consisteix en el fet que en el moment decisiu, el moment abans de l’arribada final, l’home estigui adormit». Carles Riba va refer aquest episodi central de l’Odissea en la setena elegia de les Elegies de Bierville i com va explicar ell mateix en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, el poema era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna». 

«El darrer freu» va ser la primera variació d’aquesta tema de l’Odissea, que va culminar en la complexa la setena elegia de Bierville. És un poema molt concentrat, d’una gran fluïdesa, un dels més bonics de Riba, i ha estat musicat per Rafael Subirachs, juntament amb altres poemes de les Estances en els Cants de la partença, l’absència i el retorn, tres cicles de cants per a quintet vocal amb acompanyament de piano sobre poesies de Carles Riba, publicats en un CD doble. Abans de dir alguna cosa sobre «El darrer freu», ací en teniu el text (hi he afegit unes notes sobre el lèxic) i el vídeo que recull la interpretació de Rafael Subirachs

dissabte, 4 d’abril de 2015

Planiana (86)


En aquest país, la gent canvia d'idees en proporció de la importància de la cadira que ocupa.

Josep Pla, carta a Josep M. Cruzet, Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962