El pessimisme de la intel·ligència i l'optimisme de la voluntat

Ara deu fer un any vaig comentar en aquest blog (vegeu E in questo chiaroscuro nascono i mostri) una de les frases més citades de Gramsci: «Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri.» Frases o sentències com aquesta, aïllades i extretes del context en què es van dir, esdevenen aviat eslògans. Pel camí, es perd el seu caràcter de reflexions, o d’observacions, més o menys encertades. Passa una cosa semblant amb una altra de les sentències més celebrades de Gramsci, aquella que reivindica combinar el pessimisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat. Reconec que, d’entrada, no em fa molta gràcia. Hi detecte el truc verbal basat en una oposició simètrica, fàcilment reversible, de tantes «frases».

Encara em fa arrufar més el nas l’associació, naturalíssima per a tanta gent, de la intel·ligència amb el pessimisme. Es tracta gairebé d’un lloc comú. La intel·ligència, es diu, desfà les il·lusions, destrueix les esperances, ens descobreix, per a la nostra consternació, que allò que pensàvem sòlid i robust no és més que aparença i vanitat. La intel·ligència és el dimoni, és Mefistòfil, que s’autodefineix com l’esperit que sempre nega. Quan alguna rara vegada en fem ús, la intel·ligència ens suscita dubtes i escrúpols, que ens incapaciten per a l’acció. En fi, recordeu aquells versos de Bartrina, atribuïts també a Campoamor: «Si quieres ser feliz, como me dices, / ¡no analices, muchacho, no analices!»

Així i tot, no puc deixar de pensar que la intel·ligència, sobretot si és àgil i ràpida, invita més a l’optimisme que no al pessimisme. Ens permet adonar-nos del que més ens convé, de quina pot ser la millor manera d’enfrontar un problema o un conflicte. Sovint, quan recapacitem sobre algun fet passat de la nostra vida, ens adonem dels errors que vam cometre. Els vam cometre, és clar, per les circumstàncies, i sobretot per culpa dels altres, això sempre, però també perquè no vam estar massa desperts. No vam ser massa intel·ligents. No la vam encertar! Les nostres modestes neurones aquell dia estaven una mica endormiscades.

I l’optimisme de la voluntat? En la pràctica la voluntat se sol manifestar de manera negativa: com a falta de voluntat. És tan agradable de no fer res! A més, la indolència és l’única «qualitat» moral que tots posseïm completament i que depèn del tot de nosaltres mateixos. Com va dir el doctor Johnson, «to do nothing is in every man’s power». Per si no fos prou, el pessimisme de la intel·ligència —més el pessimisme que no la intel·ligència— ens diu que no hi ha res a fer, que tot està molt malament, cada vegada pitjor… Aquesta «lucidesa» sempre tindrà èxit, perquè ens proporciona l’excusa perfecta per a quedar-nos amb les mans a les butxaques. També s’ha de tenir en compte que les constatacions depressives del pessimisme solen semblar més ajustades a les circumstàncies de la vida real. Una novel·la que acaba amb un final desastrós, depriment, resulta més convincent, més probable, més «realista» que no qualsevol final feliç.

Un altre aspecte de la qüestió. Com passa en la majoria de les sentències, sobretot les que s’expressen mitjançant dicotomies concloents, aquesta de Gramsci també la podem capgirar i continua tenint sentit, fins i tot més bon sentit: l’optimisme de la intel·ligència i el pessimisme de la voluntat. Nostre Senyor apuntava en aquesta direcció, crec, quan va dir allò de «l’esperit prou està a punt, però la carn és feble.»

Però tornem a Gramsci. La primera vegada que es va referir al pessimisme de la intel·ligència i a l’optimisme de la voluntat va ser en aquest pas del Discorso agli anarchici, publicat en L’Ordine Nuovo, el 3-10 d’abril de 1920, amb aquestes paraules: «La concezione socialista del processo rivoluzionario è caratterizzata da due note fondamentali che Romain Rolland ha riassunto nel suo motto d’ordine: “pessimismo dell’intelligenza, ottimismo della volontà”.» La frase, com assenyalava el mateix Gramsci, no era seua sinó de l’escriptor francès Romain Rolland. Rolland l’havia feta servir uns mesos abans en una ressenya d’una novel·la de Raymond Lefebvre, Le Sacrifice d’Abraham, que havia aparegut a L’Humanité el 19 de març de 1920. Com a conclusió, escrivia que «c’est que j’aime surtout en Raymond Lefebvre, c’est cette alliance intime —qui, pour moi, fait le vrai homme— du pessimisme de l’intelligence qui perce toute illusion, et de l’optimisme de la volonté, de cette vaillance naturelle qui est la fleur d’une bonne race et qui, non seulement “n’a pas besoin d’espérer pour entreprendre et de réussir pour perseverer”, mais qui rit dans le combat, par-dessus la souffrance, le doute, les souffles du néant: parce que son ardente vie est la négation de la mort. Et parce son doute même, le “Que sais-je?” français devient l’arme du salut, en barrant la route au découragement, et disant à ses rêves d’action et de Révolution: “Pourquoi pas?”»

Per a Rolland, doncs, l’aliança íntima del pessimisme de la intel·ligència i de l’optimisme de la voluntat sintetitzava una actitud moral. De tota manera, encara que parlava d’una aliança íntima, Rolland contraposava clarament els dos termes. D’una banda, el pessimisme de la intel·ligència, que destrueix tota il·lusió. De l’altra, l’optimisme de la voluntat, manifestació d’una ardente vie, que és la negació de la mort, i fins i tot transforma el dubte que mou la intel·ligència, el que sais-je?, en un pourquoi pas?, arbitràriament afirmatiu, el qual esdevé, diu Rolland, una arma de salut. El prejudici antiintel·lectual el retrobem sovint entre la gent de lletres.

Un any abans, el 1919, Rolland havia publicat la novel·la Colas Breugnon, que té una relació directa amb la seua sentència. Aquesta novel·la, ambientada a la Borgonya del segle XVI, narra les aventures del protagonista, Colas Breugnon, un fuster alegre i de bon cor, que malgrat les dificultats no perd mai l’esperança i sempre troba la manera d’afrontar els reptes amb coratge i determinació. La seua actitud positiva davant de la vida, reflecteix clarament l’essència de l’optimisme de la voluntat, tal com el concebia Rolland. No sé si Gramsci va arribar a llegir aquesta novel·la. L’escriptor francès va liderar, pocs anys després, una gran campanya internacional per aconseguir la seua llibertat.

L’expressió manllevada a Rolland va prendre en l’escrit de Gramsci un sentit ben diferent. Va passar d’expressar una posició moral a sintetitzar dues característiques fonamentals del procés revolucionari socialista. Per a Gramsci, el pessimisme de la intel·ligència constituïa la negativa a concebre la política en termes dels somnis ahistòrics de les utopies. Demostrava no sols que la situació era dolenta, sinó que encara no hi havia les condicions necessàries per a l’acció revolucionària, que «només podien ser provocades per un partit ben organitzat i disciplinat que puga actuar com a estímul per a la creativitat revolucionària». L’optimisme de la voluntat no era simplement la convicció que les coses podien millorar, sinó una forma d’acció molt específica i concreta, que havia d’estar en mans del partit comunista, com a encarnació d’una voluntat concreta i col·lectiva.

Gramsci va fer servir també la fórmula «pessimisme de la intel·ligència / optimisme de la voluntat» en diverses anotacions dels Quaderni del carcere. Era com una etiqueta d’un motiu temàtic a què es referia sovint. Però a poc a poc la va matisar fins a abandonar-la del tot. De primer, va trencar l’associació del pessimisme i de l’optimisme amb la intel·ligència i la voluntat respectivament, des del moment que va equiparar-ne els efectes d’aquells. El 15 de març de 1924, en un article que va publicar en L’Ordine Nuovo amb el títol de Contro il pessimismo, Gramsci identificava el pessimisme amb un gran perill, el més gran potser davant l’ascens del feixisme, per la seua conseqüència de passivitat política, de peresa intel·lectual i d’escepticisme envers el futur. Més tard, en una nota dels Quaderni Gramsci afirmava que l’optimisme «no és res més, molt sovint, que una manera de defensar la pròpia peresa, la pròpia irresponsabilitat, la voluntat de no fer res. És també una forma de fatalisme i de mecanicisme». Per tant, mal negoci en política el pessimisme. Mal negoci, també, l’optimisme. Al final d’aquesta nota, Gramsci deia que l’únic entusiasme justificable és el que acompanya «la voluntat intel·ligent, la riquesa inventiva en iniciatives concretes que modifiquen la realitat existent». Hi ha, doncs, una fusió de la intel·ligència i la voluntat: la voluntat intel·ligent, que elimina i supera la dicotomia anterior. I, més important encara, s’ha abandonat la referència al pessimisme i optimisme, que perverteixen qualsevol discussió amb les nicieses habituals sobre el got mig ple o mig buit.

Deixant de banda aquests textos directament relacionats amb el debat polític, val la pena fixar-se en la carta que Gramsci va escriure des de la presó al seu germà Carlo, el 19 de desembre de 1929. Li deia que ell mateix havia comprovat, després d’haver-lo visitat feia poc a la presó, que no estava abatut, ni desanimat, ni deprimit. Que el seu estat d’ànim era tal que, encara que fos condemnat a mort, continuaria tranquil, i la vespra de l’execució fins i tot estudiaria una lliçó de xinès. Afegia que cal no desesperar mai i que no s’ha de caure en aquells estats d’ànim vulgars i banals que s’anomenen pessimisme i optimisme: «El meu estat d’ànim sintetitza aquests dos sentiments i els supera: sóc pessimista amb la intel·ligència, però optimista per la voluntat. Pense, en qualsevol circumstància, en les pitjors hipòtesis, per posar en marxa totes les reserves de voluntat i estar així en condicions d’abatre l’obstacle. No m’he fet mai il·lusions i no he tingut mai desil·lusions. Sempre m’he armat sobretot d’una paciència il·limitada, no passiva, inerta, sinó animada de perseverança.» En aquesta última frase deixa enrere, de nou, la referència a l’optimisme i al pessimisme. A més, reemplaça el binomi «intel·ligència - voluntat» pel de «paciència - perseverança». Paciència i perseverança responen a una actitud més adulta, més responsable, que no la de deixar-se caure en l’optimisme (pujar al carro quan tot va bé) o en el pessimisme (l’excusa perfecta per a no pegar brot, perquè no hi ha res a fer, etc.). No té molt de mèrit, ni de sentit, ser optimista en època de vaques grasses. Per la seua banda, el pessimisme fa més nosa que servei quan vénen mal dades.