Quan el cervell ens corregeix

Mentre revisava les galerades d’El vici de la introspecció, hi detectava encara errades òbvies que m’havien passat per alt. I això després d’haver-lo corregit unes quantes vegades de cap a cap durant el procés d’edició. Errades tipogràfiques, citacions o títols d’obres mal transcrits… Com és que no me n’havia adonat? En realitat, sí que havia «vist» aquestes errades, però sembla que s’havia produït un fenomen curiós: el cervell corregia el que veien els ulls, i em feia «veure» els mots, els títols o les citacions en la forma correcta. No era, per tant, que el cervell m’enganyava, sinó que corregia el que veia per ajudar-me, per fer-me un favor, encara que tractant-se d’unes galerades era un favor contraproduent. Veia les coses —el text escrit— no com eren realment, sinó com havien de ser. Una forma d’idealisme?

No veiem algunes errades tipogràfiques, per molt que salten als ulls. En La carta robada de Poe, els qui la cerquen no la veuen, encara que el lladre l’ha deixada a la vista de tothom damunt d’una taula. La carta passa inadvertida precisament perquè no està amagada; perquè una carta robada ha d’estar amagada. De nou, veiem només el que ha de ser, el que pertoca, no el que hi ha realment. Passa una cosa semblant, en part, amb alguns records, com ara els que tenim dels nostres viatges. Solen agradar-nos més quan els recordem, reintegrats a la comoditat de les rutines domèstiques. És com mirar la pluja darrere d’una finestra. En el record, si no s’esborren del tot, es desactiven les molèsties: la murga dels aeroports, el cansament que produeixen els museus, o la dificultat de trobar i encertar un restaurant a l’hora de dinar, mentre la gana ens posa de malhumor. Un altre aspecte de la qüestió és que l’oblit dels inconvenients o de la inanitat de determinades experiències, ens impulsa a reiterar-les.

Sembla que hi ha una raó que explica aquest fenomen. Segons alguns psicòlegs, els records associats amb emocions negatives tendeixen a oblidar-se més ràpidament que no aquells associats amb emocions positives. És el que s’anomena en anglès Fading Effect Bias (FAB). Aquest efecte, diuen, ens ajuda a viure, a mantenir una actitud positiva en la nostra vida. Els humans encara tenim un recurs més contundent per a tirar endavant: oblidar. L’oblit és el que regula el comportament de Stiva, el germà d’Anna Karènina, l’adulteri del qual ha estat descobert al començament de la novel·la. I ara què faig, es pregunta tot angoixat: «De resposta, no n’hi havia, llevat d’aquella resposta general que dóna la vida a totes les qüestions més complexes i insolubles. La resposta és aquesta; cal viure d’acord amb les exigències del dia, això és, oblidar.» Hi ha persones que obliden més fàcilment que no altres. Stiva, amb el seu caràcter easy-going, oblida amb facilitat.

Quan girem la mirada a la nostra vida passada, per tant, podem fer dues coses: endolcir-ne el record, desactivant-ne les toxines, o oblidar directament. Ara, això no sempre és possible. Determinats fets traumàtics, o especialment penosos per una raó o altra, persisteixen en la memòria i les bones intencions del cervell no hi poden fer res. A més, hi ha records rancuniosos, que recorden el passat pitjor de com es va viure realment i en fan una bola ben grossa, cada vegada més grossa. Com passa sovint quan una parella trenca la seua relació de mala manera. Obliden els bons moments que van passar plegats, com si no haguessen existit. La rancúnia ho planxa tot.