La poesia secreta de Josep Garcia Richart

La Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar Exercicis de vellesa, una primera mostra de l’obra poètica de Josep Garcia Richart, totalment inèdita i desconeguda fins ara. Aquesta obra s’ha editat gràcies a la iniciativa i l’empenta de Francesc Pérez Moragón, que, a més, ha redactat com a epíleg l’assaig Josep Garcia Richart: Una nota i alguns records. El volum inclou també com a proemi un text de Juan Mollá (Paterna, 1928) —Última carta a Richart—, amic de Richart des dels anys universitaris, amb qui va mantenir una extensa correspondència.

Josep Garcia Richart va nàixer a Xàtiva el 1929 i va morir a Polinyà del Xúquer el 2015, a vuitanta-sis anys. Amb la seua mort va desaparèixer l’últim supervivent de la tertúlia íntima de Joan Fuster, formada per tots dos, per Vicent Ventura i per Josep Iborra. Tots quatre, com ha assenyalat Adolf Beltran, eren «el nucli d’una tertúlia intel·lectual i política de llarga durada durant els anys del franquisme i encara posteriorment». Al cap de poc de la seua mort, la família de Garcia Richart va impulsar la catalogació i inventari del seu arxiu literari i documental, cosa que es va dur a terme des del Centre de Documentació de l’Espai Joan Fuster. Poc després, el 2019, la família va signar la cessió de tots aquests materials, incloent-hi els més de tres mil volums de la biblioteca personal de Richart. Tot aquest fons bibliogràfic i documental està custodiat ara a l’Espai Joan Fuster de Sueca.

Home modest i molt discret, Josep Garcia Richart va traduir al català els Assaigs de Montaigne i una tria de les seues cartes. Aquestes traduccions, d’una gran qualitat i interès, no s’han publicat, a excepció dels capítols 21 i 31 del llibre primer i el capítol 6 del llibre segon dels Essais (De la força de la imaginació. Dels caníbals. De l’exercitació, Alzira, 1995, Germania). També resten inèdits diversos escrits en prosa, entre els quals uns records de Joan Fuster i un dietari que va portar de manera molt intermitent. I sobretot, una obra poètica, que només ara deixa de ser una poesia secreta.

Joan Fuster i Josep Garcia Richart

Richart havia començat a escriure poemes en castellà. Fins i tot es va presentar al Premi Valencia de Poesia del 1954 amb Pido perdón cuando anochece, que va quedar finalista. El premi d’aquella convocatòria el va guanyar Maria Beneyto. Uns anys després, el 1958, Fuster o Ventura l’havien fet protagonista d’una secció del diari Jornada, «Esquina para la poesía», on es reproduïen dues composicions de Richart, una en castellà i l’altra en català, acompanyades d’una nota sense signar que segurament va redactar Fuster. Però en acostar-se a la trentena, Richart va abandonar aquesta dedicació literària, que només va reprendre ocasionalment. Ho va fer amb més intensitat cap al final de la seua vida. La història d’aquesta interrupció i d’aquesta represa la va explicar ell mateix en una entrada del seu dietari i sobretot en la correspondència que va mantenir amb Josep Iborra. Crec que aquest epistolari és la millor manera d’aproximar-se a la personalitat humana i literària de Richart. El 2016 vaig publicar una tria d’aquestes cartes en la revista L’Espill (núm. 51, pàgs. 173-208). Aquesta correspondència apareixerà editada íntegrament en El vici de la introspecció, tercer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que publica la Institució Alfons el Magnànim, en premsa en el moment de redactar aquestes ratlles.

En una entrada del seu dietari, de 25 de febrer de 2006, Richart escrivia que «ara m’ha vingut el deler de fer versos. Potser és la recaiguda, si no en la infantesa, almenys en l’adolescència. Aleshores el meu desig era ser poeta. Un desig ben juvenil, per cert, tant, que és el desig que encara em resta a la vellesa. Però el to és ben distint». En aquesta nota recorda els seus inicis en castellà, l’única llengua literària que coneixia, uns inicis que «semblaven prometedors, segons alguns amics, potser massa amics». Però aviat li van arribar els dubtes i ho va deixar estar. Entre els factors que van contribuir a l’abandonament de la poesia, esmentava una crisi personal a la trentena, i la vacil·lació entre el castellà i el català: «No em sortien ja els versos castellans, jo que fabricava hendecasíl·labs com llonganisses. I en català em sortia alguna coseta, però no dominava la llengua, i encara no la domine.» Tot seguit, afegia que «amb tot, ara m’ha tornat el deler dels versos.» Aquesta última frase, crec, no és exacta del tot. Richart no havia deixat mai d’escriure poesia, encara que ho fes d’una manera intermitent, o molt intermitent. I des de la dècada dels seixanta s’havia decantat pel català com a llengua literària. Com que datava la majoria dels seus poemes, he pogut comprovar que en el seu arxiu n’hi ha des del 1967, quan encara no havia fet els quaranta. Ara, és cert que l’activitat poètica se li va fer més present a la vellesa, més insistida, com una mena de refugi íntim contra un sentiment de solitud creixent. De fet, la majoria dels poemes recollits en Exercicis de vellesa els va escriure durant els deu últims anys de la seua vida.

Richart considerava la seua poesia com una activitat totalment privada. En aquella entrada del dietari afirmava taxatiu que «els versos que escric són purament domèstics. M’agrada escriure, però allò que escric no té més valor que el d’un exercici plaent per a mi, però no valuós per a ningú. Són entreteniments, diversions que naixen en mi i moren en mi. És una constatació que no m’altera ni m’intranquil·litza. Això fa que estiga en pau amb mi mateix i deixe en pau els altres. En definitiva, els meus versos són l’autobiografia d’una vida mediocre». Pérez Moragón suggereix en el seu assaig que els poemes de Richart es poden llegir com anotacions de diari, com a breus acotacions que pretén salvar de l’oblit, com ara aquest poema, que sorprèn per la seua intensitat i senzillesa:

No estic sol. En la nit i el seu silenci

sent murmurar les fulles, la veu íntima

dels arbres que, baixet, parlen del temps,

d’aquell punt de dolçor de l’ombra fresca.

Un llibre obert. Hi ha llum a la finestra.

A més del recull Exercicis de vellesa, Richart n’havia preparat abans un altre, molt més extens, que portava com a títol Exercicis (banals) de vellesa. Autobiografia. El subtítol d’autobiografia apunta a l’observació de Pérez Moragón que acabe de citar, i també a les paraules amb què definia els seus poemes en el dietari: «l’autobiografia d’una vida mediocre.» Repassant d’esma el mecanoscrit d’aquest recull, m’hi trobe amb dos versos que em fan pegar un bot en la cadira: «el neguit i l’enuig de viure sempre / entre llençols cansats del nostre pes.»

Josep Garcia Richart, Josep Iborra i Josep Lluís Bausset, 2012

Tota aquesta història es pot resseguir, de manera molt més detallada, en la correspondència que va mantenir amb Josep Iborra. En una carta de setembre del 2008, escrivia al seu amic que «és veritat que en la meua ja llunyana joventut volia ser un gran poeta, bé, un bon poeta si més no. I alguns dels meus versos d’aleshores (ai!, en castellà) sembla que podien apuntar un cert camí. Les paraules que Fuster em dedicava en Jornada em van omplir no sé si de vanitat, però, segur, de satisfacció: “García Richart es un poeta de complejas y profundas nostalgias. Su canto las acompaña con docilidad”, etc. Després va venir el que va venir. Del que deia Fuster em vaig quedar, em quede encara, en allò de “las complejas y profundas nostalgias”. Segurament, és veritat. De la resta, res de res. Després, durant anys vaig anar fent alguna ratlleta, i encara, quan gairebé res de fora m’estorba, he tornat a les ratlletes». Per a Richart, els seus versos s’acabaven en la seua persona: «Allò que diuen que sempre s’escriu per a un públic, per a publicar-ho, és sense dubte veritat, però no per a mi.» Josep Iborra li remarcava que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament. Però, després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar en mans del públic, d’un lector, millor dit, la possibilitat de viure una experiència que l’enriqueix, com passa amb tu, lector de poesia». En més d’una carta li demanava que li deixés llegir alguns dels seus poemes: «per què no me n’envies uns quants teus i els alliberes de l’infern de les carpetes? Jubila l’àngel de la guarda, que els guarda en secret!»

Li va costar, però al final, malgrat les reticències, va aconseguir que Richart li’n deixés llegir alguns. Josep Iborra li va comentar que aquells poemes anaven «en la direcció dels meus gustos en aquest gènere, i en tots, crec. No narres, no descrius, no jugues, amb una mena o altra de joc, amb els mots, no hi fas metafísica, ni física, sinó que et dius amb una humilitat profunda, una mica secreta però intel·ligible». Malgrat les paraules del seu amic, Richart insistia en una altra carta que els seus poemes «al marge de qualitats literàries o el que siga, per a mi tenen un “valor” exclusivament personal. Per això els considere fora de la “crítica” dels altres, com deia l’Ovidi d’alguns dels seus. El fet que te’ls done a llegir a tu, per exemple, és una cosa que pense que és innata a tota escriptura, les notarials incloses. En el meu cas, el que passa és que potser pose a prova la teua amical paciència».

Tant se val. Ara s’imposa preguntar-nos quina valoració ens mereixen a nosaltres. Com que no sabria dir-ho millor, em limitaré a reproduir un text breu de Josep Iborra, Palpar-se, sobre la poesia de Josep Garcia Richart. Està recollit en El vici de la introspecció, a què m’he referit adés:

«Els versos de Josep Garcia Richart. Hi ha una emoció continguda, senzilla i hermètica alhora. Un punt estàtic. Una profunda unitat. Soledat, conformació, constricció. Íntims i oberts. Tot és al seu lloc i al seu temps. Res de verbalismes gratuïts, extravagantment metafísics. Una lliçó d’humanitat, de quotidianitat. No hi ha cap vers fals. Una senzillesa commovedora. Lirisme pur. Una quietud tendra. Es constata amb una simplicitat commovedora. Moments de quietud, treballats pacientment, com qui poleix unes lents. Brevetat i lentitud. No és hermètic, sinó en el sentit que tot bon poeta ho és, sempre secret darrere el poema. Tant secret, que no sent la necessitat de publicar-los. Els escriu per a ell, tot palpant-se.» (Josep Iborra, El vici de la introspecció. Sèrie Obra literària de Josep Iborra. Institució Alfons el Magnànim. En premsa.)

Hem d’esperar, com escriu Francesc Pérez Moragón, que Exercicis de vellesa «contribuirà a fer conèixer millor la figura, voluntàriament discreta i amagada, de Josep Garcia Richart a través d’alguns dels seus poemes, tots ells inèdits i desconeguts. És un poeta ocult, d’una qualitat diàfana, el que es descobreix en aquest volum». Aquest llibre és la primera mostra d’una producció poètica més extensa —uns cent trenta poemes— que més endavant caldrà publicar completa, juntament amb els escrits en prosa i la traducció dels Assaigs de Montaigne. El volum que ara acaba d’aparèixer marca l’inici del camí.

Francesc Pérez Moragón, Josep Iborra, Josep Lluís Bausset i Josep Garcia Richart, 2010