Navajas, 27 de setembre de 2006
Benvolgut Richart:
No, de moment no pense tornar a València. Depèn de l’oratge. Aquests dies fa un sol esplèndid i un airet fresquet, agradable. Fa poc va ploure, però com de visita, per quedar bé. A mi m’agrada veure caure la pluja, el temps boirós més que els dies assolellats, sobretot si duren molt. Em cansen, m’enlluernen i pense en els dies dels països del nord, tan verds i mullats. És clar, si jo hi visqués, m’agradaria buscar com un víquing el sud, el mar i torrar-me al sol. Però com que visc al sud…
Ja s’han acabat les festes del poble. Hem tingut una setmana cultural que ha acabat amb la festa de la Virgen de la Luz, que n’és la patrona. Després, la setmana de les vaques… No n’he vist cap.
Dius que tens, com tots, límits i que tractar de travessar-los «és sempre un fracàs». Efectivament, però em fa la impressió que els límits de què parles es refereixen a la capacitat que cadascú té. En aquest sentit, l’únic que es pot fer, si un no és un insensat, és posar-se de puntetes. És l’explicació que dónes a propòsit de la teua solució amb la música moderna. Crec, però, que n’hi ha una altra, que no vaig tenir en compte en els interrogants que et vaig fer. I és entendre els límits en el sentit, no incompatible amb el primer, que és considerar-lo com a constitutius de la naturalesa de cada home. Dic «naturalesa» i no «caràcter», perquè crec que apunta a una realitat més radical. Són límits que defineixen la nostra personalitat i determinen o orienten les nostres opcions.
Vull dir que si a tu no t’agrada Wagner, per exemple, no és perquè ets incapaç de comprendre’l, sinó perquè no concorda amb el que tu ets, no hi estàs emparentat. I si jo m’ho passe bé amb ell no és perquè dispose d’una obertura més ampla, sinó perquè la meua naturalesa —i ara l’argument va en contra meua— és més indefinida, més flou, amb límits que no limiten. Per això estic obert —i això no és bo ni saludable— a tots els vents, i no solament pel que fa a la música. M’atrauen els llibres no sols de literatura, en totes les seues formes, sinó també els de filosofia, d’història, de lingüística, de divulgació científica… (Ara, en els punts suspensius no entren els llibres de cuina.) És clar, de fet, com és natural, no pot ser d’altra manera i la cosa queda reduïda a ben poc, ja que entren en joc molts límits. Però el que et vull dir és que aquestes diverses inclinacions, intenses, ansioses, hi són, els ulls se me’n van darrere autors que volen massa alt. No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha forces, i, en canvi… Encara que tinc l’edat que tinc —en això coincidesc del tot amb tu—, encara tire per molts costats, me’n vaig com un xiquet darrere del primer que passa tocant la flauta. […]
Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 568-569.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada