dijous, 6 de març de 2014

Robert Archer fa una classe a l’institut Lluís Vives

Dimarts passat, vam tenir festa grossa al Vives. Festa grossa, o luxe, o privilegi o com vulgueu dir-ne. Per raons que ara no fan al cas, vam aconseguir que Robert Archer, un dels màxims especialistes en l'obra d'Ausiàs March, catedràtic del King’s College de Londres, vingués al Vives a fer una classe per als nostres alumnes de batxillerat. 

Evidentment, no hi van poder anar tots. Al Vives, entre els grups de primer i de segon de batxillerat diürn, hi ha més de quatre-cents alumnes, de manera que vam decidir de fer una selecció d'uns setanta: els qui estaven més interessats i els qui de normal trauen nou o deu. L'acte es va fer a la biblioteca, un lloc més agradable i més recollit que la sala d'actes. Cal dir que els alumnes van mantenir durant l'hora que va durar l'exposició del professor Archer un silenci absolut. Crec que se sentien una mica intimidats. I els feia gràcia el seu català amb accent britànic. 

Archer va començar la classe dient-los que era plenament conscient de la dificultat que Ausiàs March representa per a ells. Ell mateix va reconèixer que portava més de quaranta anys lluitant amb el seu text i que encara hi ha coses que no entén. Així i tot, encara que March és un poeta difícil, és un dels que val la pena de veres.

A continuació va passar a comentar-los per què una persona de fora de la nostra àrea lingüística arriba a interessar-se per Ausiàs March. En principi, va dir, això no hauria de resultar estrany. Com a demostració, va mostrar un volum que recollia traduccions de poemes d'Ausiàs March a més de vint llengües, entre les quals el castellà i l'anglès, i també l'hebreu, el coreà i el txec. En el seu cas personal, el primer contacte amb la nostra realitat lingüística el va tenir als disset anys, quan va passar quatre mesos a Borriana, collint taronja. D'aquella època, Archer recorda sobretot que va passar fam i que va menjar moltes taronges. Poc després va llegir un llibre de Gerald Brenan, una història de la literatura espanyola, que dedicava unes pàgines a Ausiàs March i en traduïa alguns poemes, entre els quals el poema XXVIII, «Lo jorn ha por de perdre sa claror». Aquell poema li va fer ganes d'aprendre aquella llengua. Archer va afirmar que havia estudiat hispàniques per poder llegir Ausiàs March, i que no se n'havia penedit gens ni mica. March és un poeta a qui val la pena dedicar una vida. 

I els va llegir aquest poema que tant el va marcar:



XXVIII


I      Lo jorn ha por de perdre sa claror El dia té
      quan ve la nit que espandeix ses tenebres.
      Pocs animals no cloen les palpebres Els petits
      e los malalts creixen de llur dolor;
      los malfactors volgren tot l’any duràs                     5 voldrien
      perquè llurs mals haguessen cobriment;
      mas jo, qui visc menys de par en turment
      e sens mal fer, volgra que tost passàs. voldria / prompte


II     E d’altra part faç pus que si matàs faig més
      mil hòmens justs menys d’alguna mercé,               10 sense
      car tots mos ginys jo solt per trair-me. argúcies
      E no cuideu que·l jorn me n’excusàs, penseu
      ans, en la nit treball rompent ma pensa més aviat/ treballe
      perquè en lo jorn lo traïment cometa.
      Por de morir o de fer vida estreta                             15 la presó
      no em tol esforç per donar-me ofensa. treu força / dany


III    Plena de seny, mon enteniment pensa
      com aptament lo llaç d’amor se meta.
      Sens aturar, pas tenint via dreta.
      Vaig a la fi, si mercé no em defensa.                           20 compassió/ me
l’impedix



Aquest poema, va dir Archer, sona molt bé i resulta impressionant en una primera lectura. Però, de què està parlant? Quin sentit té? En realitat, és un poema d'amor, no de l'amor tal com el poden viure els alumnes, perquè segueix al peu de la lletra determinades convencions, sobretot la convenció que cal pregar a les dones i que l'enamorat ha d’expressar el seu desconsol en no rebre de la dona tot el que mereix. No hem de creure, però, que Ausiàs March era un home sense caràcter, que anava pel món sospirant. Pel que sabem de la seua biografia, era un personatge molt bèstia, almenys des del nostre punt de vista actual. Del poema, per tant, no n’hem de creure ni una paraula: era només un marc de convencions per parlar de l’amor. L’amor s’havia de comentar d’una determinada manera i ell seguia aquestes convencions. 

Però nosaltres no som amants cortesos i hem de buscar uns altres nivells de sentit. Fixem-nos ara en la segona estrofa. En la primera havia afirmat que era innocent. En la segona, en canvi, diu que ell és el pitjor de tots, perquè utilitza el seu pensament per fer-se mal. Sóc un assassí, i sóc pitjor que un assassí, perquè em faig mal a mi mateix amb el pensament.Descriu, per tant, un procés d’autodestrucció. El poema parla ara d’una cosa que forma part de la nostra experiència. Tots tenim aquesta capacitat d’autodestrucció, de fer-nos mal. Si aquest poema ens diu alguna cosa, potser deu ser a aquest nivell, subconscient. És per això, va dir Archer, que m’explique l’interès d’aquest poema especialment.

Hi ha el sentit, però hi ha una altra cosa: el so o la música. .El sentit coordinat amb la música d’aquests poemes és el que fa la poesia de March tan important. Aquesta musicalitat tan forta, tan aspra, tan masculina, reflecteix sens dubte el seu caràcter. Robert Archer va remarcar també el context en què March va escriure els seus versos. Per a qui va escriure els poemes d’amor? A València, entre 1425 i 1432, el Magnànim tenia un palau que apreciava moltíssim, el palau del Real, on ara són els Vivers fins al convent de la Trinitat, que ocupava un espai enorme. Era el seu lloc favorit. Va tenir una cort important, poc documentada. Molts d’aquests poemes d`amor es van escriure en el context cultural d’aquest palau.

Els va pasar també unes fotocòpies de manuscrits de poemes d’Ausiàs March. En una de les fotocòpies hi havia el poema XVIII, «Sí com lo taur se’n va fuit pel desert». Archer va explicar als alumnes que en les còpies que es feien d’un manuscrit es produïen molts errors, i els va observar que en aquests manuscrits no hi ha ni punts ni comes, ni cap altre signe de puntuació. Per això és tan important la filologia, perquè edita textos que es puguen llegir. 

A continuació va llegir aquest poema número XVIII. La imatge del brau està presa de les Bucòliques de Virgili, però en aquest poema adquireix una connotació clarament sexual. M’has rebutjat, però jo insistiré i tornaré. I ja veuràs. Això de comparar-se amb un brau, és tot un símbol viril d’una gran violència. Hi ha implícita una amenaça sexual.


XXIX


   Sí com lo taur se’n va fuit pel desert fuig
      quan és sobrat per son semblant qui·l força, igual / venç
      ne torna mai fins ha cobrada força
      per destruir aquell qui l’ha desert, mal servit
      tot enaixí em cové llunyar de vós                                    
      car vostre gest mon esforç ha confús. posat, gràcia
      No tornaré fins del tot haja fus fus
      la gran paor qui em tol ser delitós. impedix que jo siga feliç



Per acabar, Archer va llegir un altre poema de vuit versos, una altra esparsa, que no té res a veure amb l’amor. En realitat és una esparsa filosòfica, de regust estoic, que ve a dir que la vida és així:


LXXXII


   Quan plau a Déu que la fusta peresca, el vaixell
      en segur port romp àncores i ormeig, aparell
      e de poc mal a molt hom morir veig: una petita molèstia
      null hom és cert d’algun fet com fenesca. cap
     L’home sabent no té pus avantatge                           El savi / més
      sinó que el pec sol menys fets avenir. El neci preveu menys coses
      L’experiment i els juís veig fallir; L’experiència / la saviesa
      fortuna i cas los torben llur usatge. el seu costum



Cal resignar-se, perquè no hi pots fer res. Et passarà el que t’ha de passar. Encara que sigues molt savi, tampoc no et servirà de res. Tots som víctimes de la fortuna. 

En el col·loqui que es va obrir per tancar l’acte, un alumne va preguntar al professor Archer com valorava el fet que Ausiàs March fos el primer a deixar la poesia provençal i a escriure en un català més col·loquial. Archer li va contestar que la meitat del que havia dit era veritat i l’altra no. Ausiàs March és el primer a fer el pas d’escriure poesia en català. Sembla que no era l’únic. Però de l’obra d’aquests altres poetes n’ha quedat molt poca cosa. L’obra de March, en canvi, és molt extensa i, a més, és l’obra d’un gran poeta, encara que si Jordi de Sant Jordi hagués viscut més, probablement hauria demostrat que era un poeta fins i tot superior. Ara, el català de March no és gens col·loquial, sinó molt literari. Una de les influències de la seua llengua van ser les traduccions en prosa de les obres dramàtiques de Sèneca. La llengua de March era tan literària, que a la gent li costava d’entendre. El fet és que el primer poeta en català va ser un gran poeta. És una gran sort per vosaltres que March fos un poeta d’aquest gran nivell. És el vostre Dante, el vostre Chaucer, el vostre Villon. 

Acabada la classe de Robert Archer, vam eixir a la porta de l’institut per sentir la mascletà, i després vam anar a dinar a Navarro, que és molt a prop. Durant el dinar, que va estar molt bé, em vaig asseure al costat d'Archer i vaig aprofitar per parlar una mica amb ell. Em va comentar que des de gener que està jubilat. Ara està dedicant bona part del seu temps lliure a estudiar música. Li fa molta il·lusió ser capaç de llegir una partitura. També està engrescat amb els seus propis versos i també voldria fer alguna lectura que sempre li va quedar interrompuda o pendent per un motiu o altre. Pel que fa a March, ara està acabant de preparar una edició de la seua poesia completa acompanyada d’una traducció al castellà.

Com passa sempre en un dinar, es va parlar de moltes coses. Archer ens va comentar que les interpretacions de Raimon dels poemes de March, valuoses com són, potser en donen una imatge equivocada. Sobretot en el cas de «Veles e vents», un poema apocalíptic que no té molt a veure amb el viatge per un mar asolellat que evoca la música que Raimon va compondre. No sé com, va eixir enmig de la conversa la qúestió de la valenciana prosa. Archer ens va dir que en realitat caldria dir-ne «castellana prosa», perquè en realitat era una imitació de l’estil d’un escriptor castellà d’aquella època, avui mig oblidat, Juan Rodríguez del Padrón. No l’havia sentit mai i en prenc nota.

Ens vam acomiadar i Robert Archer ens va regalar una publicació molt ben editada de la lliçó inaugural que va impartir en l’acte d’nauguració del curs 2009-2010 dels estudis en llengua catalana a l’exterior, al Palau Ducal de Gandia. Ja me l’he llegida. És un assaig molt bell. No puc resistir de copiar-ne aquest fragment: «El català és una llengua que va tindre la gran sort de trobar una primera veu poètica tan potent com la de March. Ell, com altres poetes clau de l’Europa medieval (Dante Alighieri, o Geoffrey Chaucer, o François Villon), va saber revelar la potencialitat expressiva de la seua llengua. Això és la gran aportació històrica de March. És un deute que vosaltres teniu encara, tot i indirectament, amb ell».

3 comentaris:

  1. Quin luxe!! Gràcies per compartir-ho!

    ResponElimina
  2. M'hauria encantat poder escoltar-lo en directe!! Fantàstic!!

    ResponElimina
  3. Un relat magnífic que em compensa la pèrdua per no poder-me acostar eixe matí al Vives.

    ResponElimina