Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix: un assaig inèdit de Josep Iborra

En l’entrada anterior, sobre les Sàtires de Persi, m’hi vaig referir a un assaig inèdit del meu pare en què comentava un dels mots més citats d’aquest autor llatí: «nemo in sese temptat descendere.» Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix. Aquest assaig està inclòs en els Quaderns 1980-2000, que serà el pròxim títol, el cinquè, de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi ha previst un segon volum de Quaderns, que recollirà els que va escriure des del 2001 fins a la seua mort, el 2011.

Els Quaderns reprenien, després d’una interrupció de gairebé quinze anys, el Diari 1965-1977. En la nota preliminar a aquest volum vaig explicar els motius d’aquesta interrupció. Ara, el caràcter de diari, i més encara de diari íntim que distingia el Diari 1965-1977, es va diluir una mica en els textos d’aquests quaderns, que ja no estan datats au jour le jour, llevat d’algunes poques vegades. Per això, els dos volums en què s’editaran no portaran el títol de diari sinó de quaderns: uns reculls de notes i reflexions assagístiques, d’extensió i temàtica molt diverses, en la línia d’Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor.

Com a avançament dels Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la sèrie Obra literària de Josep Iborra, reproduïm aquest assaig sobre la sentència de Persi:

Els deures subtils de la realitat

Lectura de les Sàtires de Persi, editades i traduïdes per Miquel Dolç, que va publicar la Bernat Metge el 1954. Per a la major part del públic culte, Persi és un poeta de la literatura llatina que queda enrere, molt enrere de Virgili, Horaci i Ovidi, i també de Catul, de Marcial, de Juvenal. Fins i tot de Tibul i de Properci. Persi va morir jove, l’any 62, quan encara no havia fet vint-i-vuit anys. La seua obra poètica es redueix a sis sàtires, que caben en un volum ben prim. Però té, entre tots els poetes de la literatura llatina, una fama particular, o una mala fama, que el singularitza entre tots els altres: la de ser l’autor més obscur i difícil de la llatinitat.

Auctor difficilissimus i obscurissimus uates, es llegeix a la portada de diverses edicions antigues. Dit així, en llatí, la dificultat i l’obscuritat de Persi encara semblen més grosses. Miquel Dolç assenyala en la introducció que aquesta obscuritat ja la van advertir els antics. Sant Ambròs, irritat perquè no aconseguia entendre Persi, va llençar el llibre, cridant: Si non uis intellegi non debes legi. Sant Jeroni el va tirar al foc pel mateix motiu. Són anècdotes llegendàries, però eloqüents.

Tampoc n’hi ha per a tant. Miquel Dolç reconeix que les dificultats existeixen, però que dificultat no equival a obscuritat. Malgrat que d’entrada no ho pose fàcil, Persi s’entén. Ara, Dolç reconeix que l’obscuritat de Persi no és infundada, i que ve de diverses causes. En primer lloc, «de la concisió característica del seu estil trencat, vigorós, fragós; no rarament l’exposició del seu pensament està desproveïda del nexe més rígidament indispensable». En segon lloc, «les transicions solen ésser brusques, improvisades; el lector es veu obligat a meditar, a llegir entre línies, a rellegir tot el passatge o tota la composició per a entendre, gairebé per sorpresa, l’encadenament de les idees». Una altra raó és la forma dialògica a què Persi recorre sovint, «introduint en el discurs un suposat interlocutor». No sempre s’aconsegueix de «distingir clarament si parla l’interlocutor, el poeta» o un altre interlocutor encara. Finalment, Persi fa servir sovint metàfores i metonímies audaces, insòlites, «que al primer cop d’ull no deixen descobrir el pensament», o freqüents al·lusions a «costums i records del seu temps, certament clares per als seus coetanis, però enigmàtiques de tan gastades per als posteriors, si no van acompanyades de comentaris ben detallats».