D’autèntic descobriment per al públic lector català s’ha de considerar El jueu errant ha arribat, d’Albert Londres (1884-1932), un dels fundadors del periodisme d’investigació, que acaba de publicar l’Editorial Afers. Figura molt reconeguda a França, Albert Londres dóna nom al premi de periodisme més important d’aquest país, que ve a ser l’equivalent francès del Pulitzer. El jueu errant ha arribat, la seua obra mestra, recull una sèrie de vint-i-set reportatges apareguts a Le Petit Parisien el 1929 sota el títol Le drame de la race juive: des ghettos d’Europa à la terre promise, publicats el 1930 en forma de llibre. El vaig començar a llegir de matí, abans de fer altres coses que portava entre mans. Ja no vaig fer res més. Abans de dinar ja l’havia acabat.
El jueu errant ha arribat és el resultat d’un llarg viatge que va fer Londres per descriure i examinar la situació dels jueus al món, especialment a l’Europa oriental, a l’època dels primers assentaments i també de les primeres massacres a Palestina. Josep Gisbert, en l’epíleg que ha redactat per a aquesta edició, assenyala que aquest llibre «ofereix una perspectiva inestimable del període previ al naixement de l’Estat d’Israel i de les lluites contínues que han assolat la regió del Pròxim Orient de llavors ençà. Albert Londres, de fet, preveu la imminència del conflicte tràgic entre àrabs i jueus». Actualitat a banda, és un retrat en viu d’un món i d’una Europa que ja no existeix.
Escrit amb un estil molt efectiu, de frases curtes, el·líptic i concís, de tant en tant recorre a una metàfora sorprenent per la seua precisió. Així descriu l’efecte que li produeix una casa jueva: «Et fa tant l’efecte de ficar-te en un quadre de Rembrandt que t’atures per no estripar la tela.» Del cementeri jueu de Praga, en diu que «no és pas un lloc de repòs, sinó un tumult macabre». En el recorregut pels països de l’Europa de l’est, hi apareix, com un motiu insistit, la figura d’un jueu vestit amb el caftà negre, sol, enmig de la neu, que Londres compara a un xiprer o un corb.
