El jo que no mor, l’última novel·la de Ferran Torrent, és la que fa vint-i-dues de les que ha publicat fins ara, si no he comptat malament. Moltes novel·les són. Pocs escriptors actuals han estat capaços d’un esforç tan sostingut. La norma, el que és habitual, és el desinflament, o deixar-ho córrer després de l’embranzida inicial. Escriure cansa. Si més no, acaba cansant. L’impuls que anima a escriure s’asseca aviat. No és el cas de Ferran Torrent.
En més d’una ocasió, la seua obra novel·lística, igual que la poesia d’Estellés, ha estat comparada amb la de Balzac, com una manera de destacar-ne l’extensió i també la voluntat de reflectir i contar una societat concreta. El conjunt de les novel·les de Torrent constitueix un puzle o un retaule d’un món, el de la ciutat de València i dels pobles que l’envolten, relligat i cohesionat per un procediment típicament balzacià: la reaparició dels mateixos personatges en diferents novel·les. De vegades, un personatge que tenia un paper secundari en una novel·la en pren un de central en una altra. I no sols els personatges. També hi ha una sèrie de motius, que reapareixen, insistits, en una sèrie de variacions, en cada nou llibre.
El jo que no mor reprèn igualment algunes novel·les anteriors, sobretot, La mirada del tafur (1997) de la qual és, o m’ho sembla, una variació desenvolupada i aprofundida. Motius com els de la falsificació i els jocs de cartes, algunes línies argumentals o la situació de l’acció en un espai i un temps molt concret: la ciutat de València del 1966, en què «es gaudia de seguretat, silenci i temor». Algunes ressenyes han etiquetat El jo que no mor com una «novel·la d’espies». Em sembla una etiqueta inexacta, que no fa justícia a l’ambició amb què Torrent ha escrit aquesta novel·la. És cert que per les seues pàgines es passegen, entre altres, membres del Mossad i del KGB, però estan inserits en un conjunt molt variat i més ampli, diluïts en la multiplicitat de trames i de personatges que caracteritza aquesta novel·la.
