dijous, 20 de febrer de 2014

Els mecanismes de la ficció

Des que el novel·lista anglès E.M. Forster va publicar, el 1927, Aspects of the novel (n’hi ha traducció al català: Aspectes de la novel·la. Columna), molts escriptors —novel·listes i/o crítics— han publicat llibres de caràcter semblant, com ara L’art de la ficció de David Lodge o Cartas a un joven novelista de Mario Vargas Llosa. Aquests llibres es caracteritzen per tractar una sèrie de motius recurrents —el punt de vista narratiu, els personatges, els diàlegs, etc.— i per oferir nombroses il·lustracions i comentaris de passada d’obres fonamentals de la novel·lística. Tot plegat sol quedar una mica deslligat, però sempre s’hi poden trobar observacions que valen la pena. 

Un altre llibre que es pot afegir a aquesta llista és Los mecanismos de la ficción (How Fiction Works) de James Wood, un dels crítics més populars i influents de les lletres nord-americanes. Aquest llibre planteja, entre moltes altres, les preguntes següents: és real el realisme? Què és un personatge? Quin és el punt de vista del narrador i com funciona? Per què ens commou la ficció? James Wood, que també és novel·lista, remarca que en el seu assaig ha intentat plantejar qüestions teòriques i contestar-les de manera pràctica. És a dir, fer preguntes de crític i oferir respostes d'escriptor. 

Sobre la narració en primera i en tercera persona, Wood observa que la narració en primera és més fiable que poc fiable, que la narració en tercera persona és molt més parcial que omniscient i que la suposada omnisciėncia és pràcticament impossible: «De seguida que algú conta una història sobre un personatge, la narració sembla voler emmotllar-se entorn d'aquest personatge, mesclar-s'hi, adoptar-ne la manera de pensar o de parlar. L’omnisciència d'un novel·lista ràpidament es converteix en una mena de secret compartit». Hi ha sempre una tensió bàsica en contes i novel·les a causa de la dificultat de reconciliar les percepcions i el llenguatge de l'autor amb la percepció i el llenguatge del personatge. 

Per a Wood, la narrativa moderna naix amb l'obra de Flaubert: «Hi ha un abans i un després de Flaubert; ell va establir de forma decisiva el que la majoria de lectors i escriptors pensen que és la narració realista moderna, i la seua influència és quasi massa familiar per resultar visible». Wood confronta Flaubert amb Balzac per fer veure algunes de les novetats principals que el primer introdueix en l’art de la novel·la. Balzac observa molt en la seua ficció, però l’èmfasi el posa sempre en l'abundància, en lloc de la intensa selecció dels detalls que du a terme Flaubert. D’altra banda, i a diferència de Flaubert, Balzac no té un compromís especial amb la impersonalitat de l'autor i se sent lliure de trencar-lo amb teories, digressions i fragments d'informació social. 

Pel que fa a aquest últim punt, Wood admet que no deixa de ser paradoxal que la impersonalitat narrativa reivindicada per Flaubert anés de bracet amb l'elevada personalitat del seu estil. Tolstoi, en canvi, s'apropa molt més a una idea canònica de l’omnisciència de l'autor, perquè utilitza amb més autoritat i naturalitat un model d'escriptura, mitjançant el qual un escriptor apel·la confiadament a una veritat universal o acceptada per tots, o a un corpus de coneixement cultural compartit.

A partir de Flaubert la prosa narrativa afavoreix els detalls expressius i brillants, privilegia un alt grau d'observació visual, manté una actitud poc sentimental i evita els comentaris superflus, jutja el bé i el mal amb neutralitat i cerca la veritat, encara que aquesta puga repel·lir-nos. El lector té la sensació que Flaubert escodrinya la realitat de manera indiferent, com una càmera. No s’adona del que ha quedat exclòs fora de l'enquadrament. No nota el que Flaubert ha decidit no observar. Però cada detall ha estat triat i aïllat magníficament. Flaubert augmenta la intensitat del contrast entre els detalls importants i els no importants, i crea una tensió entre el que és espantós o estrany i el que és quotidià o banal. El fet excepcional es mescla amb l'habitual com si tots dos fossen iguals. L'artifici, doncs, es troba en la selecció dels detalls.

James Wood afirma que la història de la novel·la es pot contar com el desenvolupament de l'estil indirecte lliure i com l'auge progressiu del detall. En Cervantes i en Austen no hi ha detalls: «Austen no ens parla del decorat visual que trobem en Balzac o en Joyce, i a penes s'atura a descriure el rostre d'un personatge. Roba, clima, interiors, tot es troba elegantment comprimit i disminuït. Els personatges secundaris en Cervantes, Fielding i Austen són teatrals, sovint formularis i a penes es fan notar en un sentit visual». Des de Flaubert, en canvi, tenim la sensació que l’ideal de l’escriptura novel·lesca és una processó de detalls encadenats. 

Moltes vegades els detalls irrellevants que trobem en les novel·les tenen la funció de fer-nos sentir que la vida és així. La seua insignificança és precisament el seu significat. Tenen la funció fonamental, a més, d'evocar el pas del temps. En les narracions antigues, en la Bíblia, és molt difícil trobar-hi detalls gratuïts. En la ficció actual els detalls o són rellevants o són estudiadament irrellevants. En realitat, no hi ha detalls irrellevants en la ficció. 

Wood comenta i critica la tradicional distinció entre personatges redons i plans, proposada per Forster en Aspects of the Novel i dedica també uns capítols al que ell anomena empatia i complexitat, al llenguatge i al diàleg. En el capítol que tanca el llibre, titulat «Veritat, convenció, realisme», hi esmenta diverses manifestacions critiques que coincideixen a considerar caducada la novel·la realista, com la del novel·lista Ricky Moody, per al qual el gènere de la novel·la realista resulta políticament i filosoficament dubtós, i sovint avorrit. Més encara: s'ha convertit en una convenció morta, relacionada amb un cert tipus de trama tradicional, amb principis i finals previsibles, que assumeix que el món es pot descriure, amb un vincle ingènuament estable entre paraula i referent. Etcètera.

O la de Barthes, el qual afirmava que no hi ha cap forma «realista» de narrar el món: ens movem simplement entre distints gèneres de composició de la ficció, que competeixen entre ells. El realisme és precisament el més confús i potser també el més obtús, perquè és el menys conscient de quins són els seus procediments. Ni és realista ni es refereix a la realitat. És només un sistema de codis convencionals. 

Wood accepta que tota la ficció narrativa és convencional d'una manera o altra, però objecta que si es rebutja cert tipus de realisme per ser convencional, aleshores caldrà rebutjar per la mateixa raó el surrealisme, la ciència-ficció, el postmodernisme autoreflexiu, etc. D’altra banda, que en un estil literari estiguen implicats l'artifici i la convenció no significa que el realisme o qualsevol altre estil narratiu siguen tan artificials i convencionals que no puguen referirse a la realitat. En última instància, per a Wood la qüestió de la referencialitat en la ficció és errònia, perquè la ficció no ens demana que creguem en coses, en un sentit filosòfic, sinó que les imaginem en un sentit artístic. El que és important és que siga creïble. Wood proposa substituir la paraula sempre problemàtica de «realisme» per una altra més problemàtica encara: la de «veritat». Així, encara que La metamorfosi de Kafka no representa uns esdeveniments probables o típics, seria l’expressió d'una veritat clarificadora. 

Aquesta qüestió es complica una mica més perquè els termes «realista» i «realisme» s’utilitzen sovint en un sentit purament valoratiu. Robbe-Grillet deia que tot escriptor creu que és realista i que ningú s'anomena a si mateix abstracte, il·lusori, quimèric o fantàstic. Wood embolica una mica més la troca afegint-hi alegrement que hi hauria un realisme «bo», el representat per Flaubert o George Eliot, i un altre de dolent, amb exemples com Le Carré o P.D. James. Aquests últims serien els qui mereixerien l’acusació de «convencionals». Els més convencionals de tots ens aboquen una prosa característicament convencional, resumeixen bruscament un personatge quan entra per primera vegada en una novel·la, trien detalls que resulten servicialment «reveladors», etc., etc. De tot això, conclou Wood, se'n podria dir realisme comercial, el qual ha acaparat el mercat i s'ha convertit en la marca més potent de la ficció. Ja posats, hauria pogut anunciar solemnement que tots els novel·listes són convencionals, però que n’hi ha que són més convencionals que altres.

Tot plegat no deixa de ser un bon embull. I el que no diu Wood és que, convencionals o no, els narradors de les novel·les actuals solen ser més pesats que els armaris de lluna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada