La rebel·lió romàntica: un assaig de Kenneth Clark sobre la pintura del XIX

Amb l’excusa que havia de tractar el romanticisme en el curs de literatura universal, aquestes últimes setmanes he llegit tres llibres relacionats amb aquest tema,. El primer, que he comentat no fa gaire en el bloc, és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. El segon, amb coincidències importants amb l'anterior, és Romanticismo. Una odisea del espíritu alemán de Rüdiger Safranski. Tots dos es poden caracteritzar com unes històries culturals d'Alemanya. Tots dos fan coincidir la constitució d’un cultura nacional alemanya amb el romanticisme, cosa que segurament és exacta. El que ja no veig tan clara és la identificació que fan implícitament del romanticisme amb el romanticisme alemany. Em deixa una mica perplex l'absència de referències a Anglaterra. 

El tercer i últim llibre, The Romantic Rebellion. Romantic versus Classic Art de Kenneth Clark (n’hi ha traducció al castellà: La rebelión romántica. Alianza Editorial), respon a un enfocament molt diferent. Com Civilisation del mateix autor (Civilización. Alianza Editorial), té l'origen en el guió d'una sèrie de la BBC que va presentar el mateix Clark. Està dedicat a dotze pintors i dibuixants (David, Piranesi, Fuseli, Goya, Ingres, Blake, Géricault, Delacroix, Turner, Constable, Millet, Degas) i un escultor, Rodin. Dels pintors estudiats per Kenneth Clark, només tres són anglesos. No n’hi ha cap d’alemany. M'ha estranyat que no diga res de Caspar David Friedrich. 

Els diferents capítols de The Romantic Rebellion, centrats en cada un d’aquests artistes, són uns assaigs sintètics, clars, amens i enormement suggestius, lligats per una mena de fil conductor que mostra com es construeix i com es reinventa una tradició artística. De la mateixa manera que els llibres es fan de llibres, també les pintures es fan de pintures. Clark ensenya a mirar els quadres, no de d'un punt de vista formal, sinó inserint-los en la història cultural més àmplia. En aquest sentit, The Romantic Rebellion es pot considerar un complement i una ampliació del capítol dedicat en Civilisation al segle XIX. 

Com sempre que llegesc un llibre de Clark, m’ho he passat amb les observacions i comentaris que Clark deixa caure de tant en tant. Parlant de La mort de Marat de David, Clark observa que «the whole design has an air of concentration and finality which is usually the result of prolonged elimination». Es refereix al llibre d’Edmund Burke, Inquiry into the Origins of the Sublime, com a «this original, intelligent and extremely boring work». Clark assenyala també que les arts i la literatura estan tan dominades per les convencions i la retòrica que «as usual truth is a surprise». En un altre passatge, diu que encara que el públic exigeix que l’art siga fidel a la veritat de la natura, en la pràctica prefereix «a glossy coating of unreality which seems to make life easier to accept». Sobre El pensador de Rodin, una de les escultures més populars del món, Clark recorda que primer s’anomenava El poeta i que estava destinada a ser un retrat simbòlic de Dante, meditant sobre tote les seues creacions. Era una figura que havia d’estar situada a dalt de tot del grup escultòric La porta de l’Infern. Extreta d’aquest context inicial, ha caigut una mica en la penosa banalitat de la imatgeria popular.

En el capítol inicial, Kenneth Clark remarca que «clàssic» i «romàntic» són «wide-ranging words», que es poden aplicar com a termes crítics a l’art de qualsevol època. En la pintura europea dels segles setze i disset aquestes dues intencions «existed happily beside each other» i es podien relacionar amb diferències principalment tècniques. Així, es parla de romanticisme en referència a les ombres dramàtiques de Caravaggio. 

Però a mitjan segle XVIII va aparèixer una divisió entre clàssic i romàntic molt més profunda i més definida. Aquesta divisió va rebre el suport de dues obres de literatura teòrica. El 1755, Winckelmann va publicar un llibre titulat Reflections on the Imitation of Greek Art, que havia d’esdevenir el text sagrat del classicisme. L’any següent, Burke va publicar Inquiry into the Origins of the Sublime, que descrivia els objectius i els temes del romanticisme. Els classicistes pensaven, en paraules de Winckelmann, que «l’art havia d’aspirar a la noble simplicitat i a la serena grandesa». Els romàntics, en canvi, van dir que l’art havia d’excitar les emocions, particularment la por, que era l’origen de la sublimitat. A mesura que es va desenvolupar, el romanticisme va proposar una nova sèrie de valors humans i va esdevenir una rebel·lió contra la conformitat estàtica del segle XVIII. En l’art, s’hi va traduir en una rebel·lió contra les formes generalitzades de l’escultura grecoromana i contra la prohibició del color i del moviment com a expressions de força vital. Mentre que el classicisme depenia d’una filosofia fixada i racional, l’esperit del romanticisme era el canvi i l’emoció.

Millet, Família camperola

Així i tot, Clark insisteix al llarg del seu llibre que la distinció entre art romàntic i art clàssic és més còmoda que real, «a sort of historical art-fiction», i que les dues escoles s’encavallen sovint, com ara en l’obra de Jean-François Millet, considerat per Van Gogh, Seurat o Tolstoi un dels pintors més grans del segle XIX. Millet, en paraules de Clark, va ser un d’aquells artistes en qui unes poques idees formals fan una impressió tan profunda que se senten obligats a passar la resta de les seues vides tractant d’expressar-les. Com Degas, Millet reprenia incansablement en les seues obres els mateixos motius amb l’esperança d’acostar-los i emmotllar-los cada vegada més a la idea. Això, però, no ens pot fer oblidar el seu romanticisme inherent. L’artista purament clàssic lluitant amb el seu motiu tendeix a despullar-lo més i més de les associacions que suggereix. Millet, en canvi, no va perdre mai de vista la idea humana o literària a la qual havia estat lligada, des de l’origen, la idea formal.

Un dels quadres de Millet que comenta Clark és Novembre, una pintura que m’agrada molt. És una imatge de la desolació, que es fa més torbadora encara per la presència d’una roda enmig de l’escena, motiu que apareix en molts dels seus quadres. Clark s’hi refereix a «the bare horizontals and verticals of winter» i observa que potser tots els grans paisatges son en certa mesura un comentari sobre la vida humana:

No tot és depressió en Millet. També va pintar aquesta Primavera:

Pel que fa a Degas, Clark afirma que va ser l’últim gran artista clàssic de la pintura europea. Degas, aquest naturalista per excel·lència, que va dur l’anàlisi de la realitat en la pintura fins al límit, que va ser el primer a explotar els descobriments de la fotografia, estudiava amb enorme precisió la vida de París en els seus aspectes més inexplorats per l’art i al mateix temps combatia els seus amics impressionistes pel seu desdeny de la composició i de les regles abstractes que regeixen la pintura clàssica. Degas sempre es va esforçar per unir aquest sentit abstracte d’harmonia, de construcció, amb la sensació immediata de la realitat. 

The Romantic Rebellion està profusament il·lustrat amb les reproduccions de les pintures i dibuixos que comenta Clark. Aquestes són algunes de les pintures que m’han agradat més:

Degas

Constable, Willows by a Stream

Delacroix, Jacob lluitant amb l'àngel

Ingres

Millet, Les espigoladores

William Blake, Llibre de Job

Sergel, Lovers

Turner, Shade and Darkness

Nota

Si voleu aprofundir en l’estudi del romanticisme literari, ací teniu una relació d’algunes obres bàsiques:

Abrams, M.H.: El espejo y la lámpara. Barral Editores, 1975.

Abrams, M.H.: El romanticismo: tradición y revolución. Visor, 1992.

Béguin, Albert: El alma romántica y el sueño. FCE, 1978.

Bowra, C.M.: La imaginación romántica. Taurus, 1972.

Kermode, Frank: Romantic Image. Routledge.

Aprofite aquesta nota per recomanar-vos també el web The William Blake Archive, que recull reproduccions de bona qualitat de totes les pintures i dibuixos d’aquest artista i poeta. Atenció a les seues il·lustracions de la Divina Comèdia.