6.1. La renovació narrativa del segle xx: Proust, Kafka, Joyce i Mann

Ja estem arribant al final. Ací teniu el tema 6.1. La renovació narrativa del segle xx: Proust, Kafka, Joyce i Mann, el primer de l’últim bloc de la programació de  literatura universal.

Si algú m’obligués a triar entre aquests quatre novel·listes, crec que em quedaria amb Joyce i amb Mann. L’Ulisses de Joyce és un llibre molt més transparent del que sembla. Es pot llegir com una novel·la realista del xix portada fins a les últimes conseqüències. És cert que Joyce hi juga constantment amb les associacions de mots i de sons, d’un virtuosisme diabòlic, que no són gens fàcils de seguir ni de detectar. Ni de reproduir, en una traducció. Però si se’ns passen per alt, tampoc no és cap drama. Josep Pla, que reivindicava sempre el que ell en deia la literatura intel·ligible, admirava molt l’Ulisses: “representa —va escriure— una immersió dins de la realitat de primer ordre. L’espessor de Proust és un arabesc, al costat del puré de pèsols de Dublín, de James Joyce”. En un altre text, Pla es refereix a James Joyce amb aquestes paraules: “el gran escriptor irlandès que llegeixo sovint, perquè és un escriptor realista i poètic fabulós.”

Reconec, però, que la primera vegada que vaig llegir l’Ulisses, als 21 anys,  no hi vaig penetrar gaire. Però em va fascinar. Consulte la llibreteta on anote totes les lectures que faig i comprove que el vaig tornar a llegir als 25 anys. A la tercera, passada la ratlla dels quaranta, va ser la vençuda. Als meus alumnes els dic que ja llegiran l’Ulisses quan siguen grans, si és que en tenen ganes. I si no, no passa res. A més, de Joyce poden llegir també Dublinesos i el Retrat de l’artista adolescent, que són molt més accessibles.

Pel que fa a Mann, sempre recomane la seua primera novel·la, Els Buddenbrook, que és potser la més bonica i on hi ha in nuce  tota la seua obra posterior. La seua novel·leta Tonio Kröger, també del principi de la seua carrera literrària, sempre serà una mena de breviari poètic de tots aquells que es troben entre dos mons, desencaixats o desarrelats. Després, és clar, hi ha La muntanya màgica, i La mort a Venècia, i Màrio i el màgic, i el Doktor Faustus, i Les confessions de l’estafador Felix Krull. Tinc pendent de lectura, encara!, la tetralogia Josep i els seus germans. I els diaris. Un any sabàtic per a llegir, per favor!

Els quatre autors esmentats en aquest tema —Proust, Kafka, Joyce i Mann— són, evidentment, indiscutibles en qualsevol panoràmica de la novel·la europea del segle xx, però no són els únics que val la pena llegir. Se’n podrien fer tantes llistes, tantes seleccions! És molt divertit. Recorde, ara, un article de Joan Fuster, Breve recuerdo de Huxley, en què manifestava quin era el seu hit-parade particular novel·lístic del segle xx. Concretament, Fuster esmentava cinc novel·les:  La muntanya màgica de Thomas Mann, l’Ulisses de James Joyce, El procés o El castell de Kafka, L’home sense qualitats  de Robert Musil i Contrapunt d’Aldous Huxley. Aquesta novel·la de Huxley a hores d’ara està una mica oblidada, i és una llàstima. N’hi ha traducció catalana, a cura de Maria Teresa Vernet.

Quines altres novel·les afegiria a aquesta llista? Basant-me en les meues preferències i en les meues lectures, tendencioses i limitades respectivament, faria aquesta selecció complementària que podeu llegir a continuació. Per a fer-m’ho més fàcil, he considerat només novel·les europees. S’agrairan els vostres suggeriments d’altres títols.

a) literatura alemanya:

-Robert Walser: Jacok von Gunten. Quaderns Crema.

-Josep Roth: La marxa Radetzky. Proa.

Job. /Llegenda del sant bevedor. 62.

-Thomas Bernhard: L’origen, El soterrani. Edicions del Salobre.

b) literatura francesa:

-Louis Ferdinand Céline: Viatge al fons de la nit. Edhasa.

            Mort a crèdit. 62.

-Claude Simon: Les geòrgiques. 62.

-Georges Simenon: L’home que mirava passar els trens. 62.

c) literatura italiana:

-Luigi Pirandello: El difunt Mattia Pascal. Proa.

-Italo Svevo: La consciència de Zeno. Labutxaca.

-Giuseppe Tommasi di Lampedusa: El guepard. Proa.

-Primo Levi: El sistema periòdic.

-Giorgio Bassani: El jardí dels Finzi-Contini. Proa.

-Leonardo Sciascia: A cadascú el que és seu. 62.

            El dia de l’òliba. Empúries.

            Càndid. Proa.

d) literatura polonesa:

-Witold Gombrowicz: Ferdydurke. 62.

e) literatura russa:

-Isaak Bàbel: La cavalleria roja. 62.

-Boris Pasternak: El doctor Zivago. Galaxia/Gutenberg.

-Vassili Grossmann: Vida i destí. Galàxia/Gutenberg.

f) literatura serbocroata:

-Ivo Andric: El pont sobre el Drina. 62.

b) literatura txeca:

-Jaroslav Hasek: Les aventures del bon soldat Svejk. Proa.

-Milan Kundera: La broma. 1984.

-Bohumil Hrabal: Jo he servit el rei d’Anglaterra. Destino.

            Trens rigorosament vigilats. 62.

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

Reproduïm el següent comunicat d'Acció Cultural del País Valencià:

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Nabokov sobre “La metamorfosi” de Kafka

Una dels relats que comenta Vladimir Nabokov en el seu Curso de literatura europea és La metamorfosi de Kafka. Aquest comentari, uns apunts més que no una exposició sistemàtica, és un dels millors que conec sobre aquesta narració, sobretot per la precisió i pel rebuig a caure en la hipertròfia interpretativa a què tant es presta l’obra de Kafka.

Ací en teniu uns fragments que vaig copiar per  a aprofitar-los en classe:

La bellesa dels malsons de Gogol i Kafka està en el fet que els seus personatges humans centrals pertanyen al mateix món fantàstic que els personatges inhumans que els envolten, però el personatge principal tracta d’escapar d’aquest món, llevar-se la màscara, transcendir el capot o la closca.

*

Qui més va influir sobre Kafka, des d’un punt de vista literari, va ser Flaubert. Flaubert, que odiava la prosa preciosista, hauria aplaudit l’actitud de Kafka amb la seua eina. A Kafka li agradava extraure els seus termes del llenguatge del dret i de la ciència, i donar-los una mena de precisió irònica, sense intrusions dels sentiments personals de l’autor; aquest va ser exactament el mètode utilitzat per Flaubert per aconseguir un efecte poètic singular.

El protagonista de La metamorfosi és Gregor Samsa, fills d’uns pares de la classe mitjana de Praga, filisteus flaubertians, només interessats en l’aspecte material de la vida, en resum, uns éssers de gustos vulgars.

*

Quan ens gitem en un llit envoltats d’un ambient estrany, tendim a experimentar un desconcert momentani quan despertem, una sobtada sensació d’irrealitat; experiència que ha de passar-li sovint a un viatjant de comerç, ja que aquesta forma de vida li impedeix adquirir un sentiment de continuïtat. La sensació de realitat depén de la continuïtat, de la duració. D’altra banda, l’aïllament i l’estranyesa davant l’anomenada realitat són en definitiva característiques constants de l’artista, del geni. La família Samsa que envolta l’insecte no és una altra cosa que la mediocritat que envolta el geni.

*

La família de Gregor són els seus paràsits: l’exploten, el devoren per dins. L’ànsia patètica de buscar certa protecció davant l’engany, la crueltat i la brutícia és el factor decisiu perquè es formés la closca, el seu escut d’escarabat, que al final es revela tan vulnerable com ho havia estat el seu esperit i la seua carn malalta.

*

Fixem-nos en la bondat i amabilitat del nostre pobre monstre. La seua naturalesa d’escarabat, encara que degrada i deforma el seu cos, sembla fer-ne sorgir tota la dolçor humana. La seua absoluta generositat, la seua preocupació constant per les necessitats dels altres… tot això destaca amb relleu vigorós sobre el teló de fons de la seua espantosa situació.  L’art de Kafka consisteix a acumular d’una banda els trets d’insecte de Gregor, tots els detalls dolorosos de la seua disfressa d’insecte, i de l’altra, a mantenir viva i neta davant els ulls del lector la naturalesa dolça i delicada de Gregor.

*

Gregor és un ésser humà sota una disfressa d’insecte; els seus familiars són insectes disfressats de persones.

*

Importància del nombre tres: la història es divideix en tres parts. Tres portes donen a l’habitació de Gregor. La família consta de tres persones. Apareixen tres criades en el curs de la narració. Hi ha tres hostes, amb barba tots tres. Els tres Samsa escriuen tres cartes.

La trinitat, la tríada és una forma natural de l’art. El vocable “tríptic” significa quadre o relleu executat en tres compartiments contigus. I aquest és exactament l’efecte que Kafka aconsegueix, per exemple, amb les tres habitacions del principi del relat: la sala d’estar, el dormitori de Gregor, i l’habitació de la germana, amb Gregor a la peça central.  A més, l’esquema triple suggereix els tres actes d’una obra de teatre. Finalment, cal ressaltar que la fantasia de Kafka té una marcada tendència a la lògica i res no caracteritza millor la lògica que la triada de tesi, antítesi i síntesi.

Vladimir Nabokov, Curso de literatura europea. RBA.

L’aventura sinistra de cada nit i el moment més arriscat del dia: un assaig de Josep Iborra sobre un motiu de Baudelaire i Kafka

Baudelaire tenia por d'adormir-se —"aventura sinistra de cada nit". Kafka, de despertar-se —"el moment més arriscat del dia". Tots dos plantegen, espantats, el problema del doble estat en què alternativament viu l'home: la vigília i el son. Però mentre Baudelaire s'alarma del pas que fa quan s'adorm, Kafka s'inquieta pel que l'ha de retornar al seu món habitual.

Baudelaire, 1855

L'apunt de Baudelaire es limita a afirmar que ens adormim diàriament amb "una audàcia que seria inintel.ligible si no sabéssem que és el resultat de la ignorància del perill". Però en una altra anotació és més explícit quan confessa que somia coses tan terribles que "voldria de vegades no dormir". Tanmateix, la fusée, tal com Baudelaire la formula, té un abast més general —hi parla dels "homes"— i més inquietant. Perquè és el fet del son, d'abandonar-nos a unes forces obscures que desconnecten els nostres mecanismes de control i ens immobilitzen al llit, el que resulta torbador. Hi restem indefensos no sols respecte del món que hem "abandonat", sinó que, arrossegats pel reflux profund del somni, ens embarquem impotents i extraviats vers una vida confusa i monstruosa. Quina garantia tenim que un altre corrent, de sentit contrari, ens retornarà intactes a la riba que vam deixar en tancar-se els nostres ulls? Qui ens pot assegurar que serà la mateixa riba?

Això és, precisament, el que inquietava Kafka i el que, potser, volia dir, en definitiva, Baudelaire. On Kafka veu el risc és en el punt de retorn a la vida comuna. "Cal —diu— una infinita força d'esperit, o, més aviat, una infinita força de contraatac, per a, com qui diu, al primer obrir d'ulls aferrar-ho tot al mateix indret on el vespre abans ho hem deixat anar". Aquesta és la por de Kafka: l'operació ens pot desembarcar en un lloc que ens desconcerte, que no arribem a reconèixer. Val a dir que s'hi ha produït —que s'hi pot produir— un error, un desplaçament fatal: no ens hem despertat "on" o "com" calia fer-ho. Per a Kafka, sembla, aquesta contingència no és un accident improbable, sinó un perill permanent, "el moment més arriscat del dia". Per això cal una "infinita força d'esperit" per a poder ajustar els nostres ulls, acabats d'obrir, a l'indret abandonat el vespre. D'aquesta "força" manquen, per exemple, el Samsa de La metamorfosi i, d'una manera més evident encara, el protagonista d'El procés, els quals es desperten —l'un "monstre", l'altre "acusat"— en un món que no es correspon —que no "rima"— exactament amb el seu món anterior, normal. Hi han fet peu amb un fals pas. Tota la seua infinita argumentació per rectificar l'equívoc, resulta impotent. Pitjor: embolica encara més la situació en què es troben...

Ara, el nus que angoixava Baudelaire i Kafka, el va tallar el fabulós Maldoror sense contemplacions: "no dormiré!", decidí d'una vegada per sempre, com un desafiament suprem a les forces que ens amenacen i extravien. El remei que s'inventà per a mantenir-se despert, lúcid —autònom— no pot ser més senzill ni més genial: ficar-se una menuda estella entre les seues parpelles inflamades...

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.