6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic

Ací teniu el tema 6.3. La narrativa hispanoamericana: el realisme màgic. Ja només falta el 6.2. per tenir-ne la col·lecció completa.

Pel que fa al realisme màgic, eix central d’aquest tema, d’entrada l’únic que se m’ocorre dir és que m’avorreix. “Realisme màgic” és un oxímoron que no va ni amb rodes. Si és màgic, no pot ser realisme. Per acabar-ho d’arreglar, el procediment que va popularitzar García Márquez s’ha repetit fins a la nàusea. És clar que la culpa no és seua. Per cert, diguen el que diguen, el realisme màgic no té res a veure amb Kafka. Un respecte per Kafka, per favor.

Ramon Vinyes

De tota manera, en classe he procurat comportar-me i he explicat que el realisme màgic no l’inventa ni el crea García Márquez. És una característica de molts autors anteriors, com ara Alejo Carpentier, Roa Bastos o José María Arguedas. Pel que fa al cas concret de García Márquez he comentat la influència que hi va exercir un escriptor català, avui mig oblidat, Ramon Vinyes, que va es va establir durant uns anys a Barranquilla, Colòmbia. Ramon Vinyes apareix retratat en la figura del sabio catalán de Cien años de soledad. Cap al final de la novel·la García Márquez hi va anotar aquest homenatge: “Las únicas personas con quienes se relacionó fueron los cuatro amigos, a quienes les cambió por libros los trompos y las cometas, y los puso a leer a Séneca y a Ovidio cuando todavía estaban en la escuela primaria. Trataba a los clásicos com una familiaridad casera, como si todos hubieran sido en alguna época sus compañeros de cuarto, y sabía muchas cosas que simplemente no se debían saber, como que San Agustín usaba debajo del hábito un jubón de lana que  no se quitó en catorce años, y que Arnaldo de Vilanova, el nigromante, se volvió impotente desde niño por una mordedura de alacrán. Su fervor por la palabra escrita era una urdimbre de respeto solemne e irreverencia comadrera.”

Faig una enquesta ràpida en classe per veure qui ha llegit Cien años de soledad. Només una persona, Raquel, que últimament està molt calladeta i molt desbordada pels exàmens. Mar Casanova diu que no l’ha llegit, però que té intenció de fer-ho. Alba, en canvi, que sempre està contenta, diu que aquests llibres tan coneguts en realitat no fa falta llegir-los, perquè ja saps de què van.

L’escriptura de Kafka

Franz i Ottla Kafka

A hores d’ara pocs autors de la literatura universal disposen d’una bibliografia tan àmplia com la que hi ha sobre Kafka i la seua obra. La literatura acadèmica hi ha trobat una mina que sembla inesgotable. Segons el crític Erich Heller la culpa de tot això la té el mateix Kafka, perquè va crear la “més fosca lucidesa de la història de la literatura”, aquest contrast que percep tot lector de Kafka entre el seu estil, clar i precís, i la dificultat o la impossibilitat d’interpretar el significat que expressa. El comentari, l’exègesi, per tant, s’imposen com una temptació irressistible. Necessària?

Potser val la pena de precisar una mica en què consisteix aquesta “fosca lucidesa” de què parla Heller. D’entrada, la “lucidesa”, o la impressió de lucidesa, de l’obra de Kafka és una conseqüència en part d’estar escrita en una prosa sòbria i asèptica, que és molt rara en alemany. Kafka escrivia en alemany des de Praga, on la minoria que parlava aquesta llengua a principis del segle passat no deixava de ser una illa artificial enmig d’un mar eslau. La majoria d’escriptors en alemany de Praga es van decantar per l’ús d’una llengua literària recarregada, per una mena de sobreactuació lingüística, en diríem. Una reacció normal per compensar la manca de normalitat, del punt just i natural. Kafka, en canvi, va triar una prosa que adopta el to dels informes de la burocràcia administrativa, que “parodia constantment el llenguatge administratiu”, com va assenyalar Gabriel Ferrater. La prosa recarregada de la majoria o l’asèptica de Kafka, són dues reaccions diferents, però tenen un origen idèntic.

Ser jueu a Praga

Praga és una de les ciutats més literàries d’Europa per la gran quantitat de mites, referències i històries que impregnen cada un dels seus espais. És també una de les més belles. Potser la que més. L’eslavista i intel·lectual italià Angelo Maria Ripellino va escriure una interessant guia literària de Praga, Praga mágica, que dóna molta informació sobre el context social i cultural en què va viure Kafka.

El caràcter peculiar de la Praga de començaments del segle xx, explica Ripellino,  era una conseqüència, en part, del seu caràcter de ciutat de tres pobles: el txec, l’alemany i el jueu. La mescla i el contacte d’aquestes tres cultures conferia a la capital bohèmia un caràcter particular, i una abundància extraordinària de recursos i impulsos. A principis del segle passat, vivien a Praga 414.899 txecs (el 92,3%) i 33.776 alemanys (el 7,5%), 25.000 dels quals eren jueus. Aquesta convivència va ser tot el contrari d’un idil·li encara que, en comparació del que va venir després, algú ho puga pensar. No hi havia connexió i intercanvi entre els diversos grups. De tant en tant esclataven explosions d’intolerància entre els estudiants txecs i els alemanys. El grup germànic considerava els txecs com una gentola que estava per civilitzar. Els proletaris txecs sentien fàstic pels alemanys (i els jueus), que concentraven en les seues mans la major part del capital. Literàriament, però, aquest ambient va donar un bon rendiment.