“Discordances” de Joan Fuster

Amb una mica d’endarreriment, he llegit Discordances de Fuster, que va editar Bromera l’any passat. Aquest volum recull la primera tanda dels articles que va escriure per a la revista de medicina i humanitats Jano entre el 1977 i el 1980. Originàriament escrits i publicats en castellà, han estat ara traduïts al català. En aquesta edició no s’hi indica el nom del traductor. Enric Sòria n’ha redactat la introducció. 

Vaig començar la lectura llapis en mà, com faig sempre. A més de subratllar el que m’interessava per un motiu o altre, anava marcant en l’índex els articles que m’agradaven i amb un altre senyal els que m’agradaven especialment. El llibre recull 76 articles i al final en vaig marcar 20 com a molt bons i uns altres 25 com a bons o interessants. És un percentatge que està francament bé, comparable al nombre de passades bones que fa Xavi en un partit o als gols per temporada de Messi. 

Entre els articles que m’agraden molt a mi, destacaria en primer lloc La gran finestra del museu, dedicat a una exposició de Marc Chagall al Louvre que va visitar Fuster. Per arribar-hi, va haver de travessar sales i més sales farcides de pintures «clàssiques», «innombrables quilòmetres quadrats de tela empastifada» que li van provocar «una tremenda sensació d’avorriment cromàtic, de monotonia». Potser no sempre va ser així i aquesta pal·lidesa de color que veiem ara és una conseqüència de la degradació química dels pigments que ha produït el pas del temps. El fet és que en entrar en la sala dedicada a Chagall va tenir la sensació que s’havia produït un miracle. La paleta de Chagall és «violeta, alegre, ingènua i contrasta amb la resta del museu. Sembla una “finestra” insòlita: una finestra cap a un altre món, cap a la imaginació, cap a algun lloc inesperat on el blau és blau, i el roig, roig, i el groc, groc». Per cert, anoteu-vos la definició que fa Fuster de museu: «una combinació de cementiri i d’església». 

Un altre article dels que m’han agradat molt és Correcció de la por, en què s’interroga sobre la possibilitat que la majoria de les pors hagen estat apreses, fins i tot la por de la por, que és l’única que troba positiva. Una recomanació higiènica: reduir la por a l’indispensable. 

L’etern fulletó, Una estona per a llegir novel·les i L’art de llegir recorden i complementen Lectura, un dels assaigs de Diccionari per a ociosos, que hauria de figurar en qualsevol antologia de Fuster. En L’etern fulletó, es pregunta si quan algú llegeix Kafka no se sent mogut per un interès similar al que experimenta qui devora El falcó maltès o La clau de vidre. En la lectura d’una novel·la, de qualsevol novel·la, Fuster hi detecta un primer impuls, que és la necessitat que sent cada u de «completar la seua ansietat vital, la seua “autobiografia” amb suports de ficció». En L’art de llegir, constata que «sempre és més divertit llegir que escriure». I de seguida es planteja: «Però què és llegir?» La resposta és rellegir, perquè «llegir és una operació tremendament condicionada per les circumstàncies del lector». Per l’edat, en primer lloc. Rellegir, però, és difícil perquè cada «any que passa n’hi ha més per llegir. I més per rellegir». Com compaginar les relectures i les noves lectures, «les novetats editorials» i «els textos venerables»? La literatura és, en definitiva, «una acumulació de lectures necessàries que ningú no és capaç d’abastar». 

El senyor diputat és ara més actual que quan Fuster el va escriure, ja fa més de trenta anys, perquè els mals que hi denunciava del “parlamentarismo español” no han fet més que exacerbar-se. Un altre article de la meua tria, que es pot llegir paral·lelament a aquest últim, és Filosofia electoral: per què vota la gent? I per qui i per què el vota? 

Hi ha més articles encara que m’han agradat molt: Breu elegia per Sartre, Un segle sencer a Florència, Consideració de la violència i Record per a l’avi Montaigne, «el primer plumífer occidental i cristià que s’adonà dels riscos d’escriure “jo”. El seu “jo” no era una “doctrina”, com ho va ser en Calví, o en Luter, o en el mateix Erasme i tot. El seu “jo” era simplement “ell”». 

L’últim article que volia comentar d’aquesta selecció meua és Dues cultures cap a un sol home. Crec que respon a un motiu central i recurrent en l’obra de Fuster, concretament la desconfiança envers tot el que se sol englobar sota el paraigua de les humanitats: «A aquestes alçades, quina consistència continuen tenint els venerables conceptes bàsics de les “humanitats”, si prescindeixen de les “ciències”?» Recorde ara un aforisme de Sagitari que plantejava una interrogació semblant: «Llegir Virgili avui, o Shakespeare, o el mateix Proust, o Miller, ¿no serà ja un anacronisme?» 

Fuster va manifestar sovint en els seus escrits una mena d’impaciència davant la tendència a la mistificació que mostra bona part de la literatura: «les belles estupideses de Plató o de Ciceró…» Hi detectava un dèficit de racionalisme i de sentit de la realitat. Moltes de les elucubracions literàries, igual que les filosòfiques o les de les ciències humanes (Fuster hauria escrit “ciències” entre cometes), les va trobar sempre d’una estupidesa aclaparadora. Contra la mistificació i la sublimació, contra els jocs verbals i els falsos problemes, Fuster reivindicava la lucidesa, el pensament clar i distint: per això va abandonar els versos i es va passar a l’assaig. 

Aquesta desconfiança, la va expressar  d’una manera esquemàtica i provocadora, un pèl grotesca fins i tot, com quan escriu en Dues cultures cap a un sol home que Medea, Hamlet, la Bovary són figures de clínica i que administrant-los els fàrmacs oportuns, potser haurien estat menys tràgics. No m’interessa ara discutir aquests punts de vista, redactats en el format de l’article periodístic, més apuntats que aprofundits i desenvolupats, sinó remarcar la importància que tenen en el pensament de Fuster. I no únicament en el seu. La interrogació sobre la validesa de la literatura, i de l’art en general, sobre la funció de l’artista i de l’intel·lectual en el nostre temps, és un dels temes clau en la literatura del segle xx, en autors com ara Mann i Huxley, que Fuster apreciava molt. Últimament, però, la majoria del bàndol humanístic prefereix perorar líricament sobre les extraordinàries virtualitats de la literatura. Típica maniobra compensatòria.