dimecres, 31 d’agost de 2011

Imatges de lectors i lectores

Continuem treballant en el web de literatura universal de la serp blanca, amb la intenció d’obrir-lo al públic el pròxim 12 de setembre. Hem dedicat també una mica de temps a trobar una imatge que identifiqués el web, com una mena de logotip. Vam pensar de seguida en alguna pintura en què aparegués un lector. A més del cercador d’imatges de Google, ens ha resultat molt útil aquesta pàgina del web Historia universalis Arte, que ofereix una selecció molt completa i variada de pintures de llibres i lectors. 

D’entrada, ens va cridar molt l’atenció que la majoria eren representacions de lectores. De lectors, ben poques. Cap inconvenient, és clar. Però, per què aquesta preponderència de les lectores sobre els lectors en la pintura europea? Una primera resposta que se m’ocorre és que potser aquest predomini obeeix a una convenció artística: la lectora, la dona llegint, seria un motiu pictòric, entre molts altres, de representació de la figura femenina. De tota manera, no puc deixar de pensar que aquesta insistència constitueix també una constatació documental. Les dones, les dones que sabien llegir, han llegit més que no els homes. I han llegit, bàsicament, novel·les. La lectura com a lleure ha estat considerada tradicionalment una activitat característicament femenina. Els homes no podien “perdre” el temps llegint novel·les o preferien perdre’l en altres coses. No em feu massa cas: estic pensant sobre la marxa davant de la pantalla. Supose que hi haurà investigacions rigoroses i documentades sobre aquest tema, però no les conec i ara no puc parar-me a cercar-les. 

I en l’actualitat? Qui consumeix més literatura de ficció, els homes o les dones? No crec que la qüestió tinga massa interès. El fet decisiu, granític, és la gloriosa multitud, masculina o femenina, amb formació universitària o sense, que no llegeix res, ni el diari, i que, sovint, ni tan sols sap llegir. No faig cap judici de valor.

Tornem, doncs, a les representacions pictòriques de lectors i lectores. Un altre aspecte a destacar-ne és que la majoria dels lectors que hi apareixen solen ser escriptors. Hi ha molts retrats d’escriptors llegint, alguns molt bons. Aquests retrats tenen una particularitat: representen la lectura no com a lleure, sinó com una activitat intensa i concentrada. N’hi ha dos que m’agraden especialment. Un és el que va fer Joshua Reynolds del doctor Johnson: 


Aquest quadre reflecteix una actitud d’intensitat i voracitat davant el llibre i, alhora, d’incomoditat. Era miop el doctor Johnson? Miop o no, en una ocasió va afirmar que «la lectura és un mitjà incòmode i imperfecte d’obtenir informació» i que «ningú no llegiria si tingués alguna cosa millor a fer». Potser aquestes afirmacions del doctor Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, són a hores d’ara pedagògicament incorrectes. Bé, com a gran lector que era, hem de suposar que sabia de què parlava. De més a més, sentia per la veritat el màxim respecte i una aversió visceral per tota mistificació, pels qui enganyen i pels qui s’autoenganyen. Enmig d’una discussió, una de les seues rèpliques preferides era: «Senyor, esteu mentint, i ho sabeu!» 

L’altre quadre d’un escriptor llegint a què em referia és el que va pintar Courbet de Baudelaire: 


De nou, la concentració i la intensitat, no el lleure ni el somieg. Encara n’hi ha un altre, que és mediocre com a pintura, però que té gràcia. És un retrat pòstum de John Keats que va fer el seu amic John Severn. Severn va descriure les circumstàncies que va recrear en aquest quadre: «S’havien declarat els primers símptomes de la seua malaltia. Aquell matí que el vaig visitar a Hampstead acabava d’escriure l’Oda a un rossinyol. El vaig trobar assegut amb les dues cadires tal com el vaig pintar. Em va colpir la tristesa de Keats, que va expressar tan finament en aquell poema.» En aquest cas, més que intensitat, melancolia. Una imatge d’un poeta romàntic. 


Aquests tres retrats, encara que m’agraden molt, els vam descartar per al logotip del web de literatura universal, perquè no quedés identificat amb un escriptor concret. Millor un lector o una lectora anònim. Al final, ens vam quedar amb aquests tres candidats: 

Roger van der Weyden, La Magdalena llegint

Camille Corot, Noia llegint
Gustave Courbet, Juliette Courbet
El quadre de van der Weyden és molt bo. Aquest estiu l’he pogut veure in situ a la National Gallery, igual que el de Keats. Però el vam deixar de banda, perquè la figura representada no és gens actual. També ens agradava molt el de Corot, però no m’acabava de convèncer la relació que expressa, massa convencional potser, entre la lectura i l’espiritualitat sentimental. 

Per tant, serà el quadre de Courbet, que en realitat és només un dibuix, el que identificarà gràficament el web de literatura universal de la serp blanca. El dibuix de la xiqueta, la filla del pintor, a més de ser molt bonic és d’una ambigüitat molt suggestiva. S’ha adormit llegint? Ha tancat els ulls per pensar en la lectura? Està somiant? 

Crec que de totes les possibilitats que hem barallat, aquesta imatge serà la que més agradarà als alumnes. 

Nota. També m’agrada molt aquesta pintura de Chagall, coneguda com El lector o El rabí. Té l’inconvenient de ser massa fosca per a la portada del web.



2 comentaris:

  1. La lectora... Aquesta reflexió teua en veu alta em fa pensar que la imatge de la lectora, com bé dius, degué respondre a una realitat més o menys estesa en unes determinades classes socials que, com moltes altres realitats, els artistes han instrumentalitzat per a expressar allò que volen dir. Alguna cosa deu tenir a veure en això, malauradament, que els actes solitaris i privats, com li va esdevenir al fet de llegir a partir d'una determinada època, es consideraven pecaminosos o subversius. I la mirada de l'artista, tal vegada, ens la volia mostrar redimida amb lectures religioses o, senzillament, donava compte d'allò que "observava" sobre la condició femenina: tendència a la imaginació, a l'aïllament, a la quietud, a l'activitat solitària... De qualsevol amanera, és apassionant observar com els ulls de l'artista ens han mostrat totes les mutacions de l'acte lector i imaginar (o investigar) els implícits culturals que s'hi devien moure, a mena de maror, en el rerefons de la creació.
    La meua lectora preferida, per ara, és aquesta de Picasso: http://laarquitecturadetushuesos.files.wordpress.com/2008/07/la_lectora_picasso.jpg
    M'agrada tant aquesta deixadesa aparent en el vestit d'anar per casa i en la indolència del peu nu com la concentració i la força que mostra en les mans i en el cap. El cap, no se'l sosté, sinó que se'l toca lleument, com una constatació del seu pensament, mentre que amb l'altra mà agafa amb força el llibre.
    La que has triat pel teu blog m'agrada molt: dolça, suggerent, delicada.
    Disculpa l'atreviment.
    Que tingues bon començament de curs.

    ResponElimina
  2. Des de fa molts anys agafo tren i metro per anar i tornar de casa a la feina, i des de sempre he observat que aprofiten el trajecte amb la lectura moltes més dones que no pas homes. Serà, potser, casualitat, però ja he vist vàries noies que utilitzen el llibre electrònic i, en canvi, de noi no n'he vist encara cap.

    Gràcies a aquest diem-ne “binomi lectura-pintura” de què avui parles a l'apunt, em fa gràcia recordar que als 15 o 16 anys vaig obrir els ulls en el sentit que la pintura no s'acabava amb el Renaixement, i que el causant d'haver-me'ls fet obrir va ser el quadre “Noia llegint”, de Renoir, que em va fer veure, tant en el sentit físic com en el figurat, “la llum”. ;)

    La tria, per les diferents lectures que té el dibuix de Courbert, em sembla molt encertada.

    ResponElimina