dimarts, 6 de desembre de 2011

Quatre contes del Decameró

Acabe de penjar en el web de literatura universal de la serp blanca, per si us pot fer servei, quatre contes del Decameró i el començament de la Introducció. La Introducció conté la descripció de la pesta que va esclatar a Florència el 1348. El curs passat ja li vaig dedicar una entrada (El Decameró i la pesta), comentant la funció i el sentit d’aquest text en el conjunt del llibre de Boccaccio. 

Els quatre contes que hi he penjat són: la novel·la primera de la tercera jornada, en què Masetto de Lamporecchio es fa passar per mut i esdevé hortolà d’un monestir de monges, les quals totes concorren a gitar-se amb ell; la novel·la vuitena de la vuitena jornada, que narra la història de dos amics: un es gita d’amagat amb la muller de l’altre i aquest, en saber-ho, fa amb la seua muller que aquell siga tancat en una caixa, damunt la qual es gita amb la muller d’aquell; la novel·la cinquena de la quarta jornada, en què els germans de Lisabetta donen mort al seu amant. Ell se li apareix en somni i li indica on és enterrat; Lisabetta desenterra d’amagat el seu cap i el posa dins un test d’alfàbega del qual no se separa mai, però els germans li’l prenen i ella mor de dolor poc després. I, finalment, la novel·la desena de la tercera jornada, el conte famós de “la resurrecció de la carn”. 

Juntament amb la Introducció, els hem llegit i comentat en classe, excepte el de la “resurrecció de la carn”. Ja comprendreu que al Vives practiquem uns mínims principis de decència i procurem evitar certs extrems. En canvi, el meu amic Voro Vendrell, que fa classe de literatura universal a l’institut de Sueca, aquest és el primer conte que ha passat als seus alumnes. Però ja sabeu que a Sueca tots fan el que els dóna la gana. 

Els tres contes que hem llegit en classe permeten il·lustrar les dues línies principals del Decameró. D’una banda, els contes en què predomina la sensualitat i l’astúcia, la furberia contra els codis de comportament rígids i moralistes. El de Masetto de Lamporecchio i el dels dos amics que acaben compartint les mullers en són ben representatius. En aquests dos relats el món és un espectacle divertit, no gens depriment, en què la noció de pecat brilla per la seua absència. El conte de Masetto de Lamporecchio em recorda un fragment de l’Espill de Jaume Roig, que descriu també la vida en un convent de monges. Tots dos proporcionen una imatge molt semblant del que devia ser la vida en un convent en l’alta edat mitjana. En el convent valencià, molt més que en l’italià, les monges fan bous i vaques i a l’abadessa «tostemps li deien / vella merdosa». Roig ho constata amb amargor i fa la impressió que sabia perfectament de què parlava. Al capdavall, era un moralista en el bon sentit de la paraula, un descriptor de les mores, de les accions i dels comportaments humans. 

El conte de Lisabetta, d’altra banda, és una mostra de l’altra línia del Decameró, lírica i sentimental. Dins de la seua truculència, combina amb una gran delicadesa l’amor, la mort i la follia. La reacció brutal i rígida dels germans de Lisabetta, aferrats al seu codi d’honor, marca un contrapunt amb el conte dels dos amics que acaben compartint les mullers. El to humorístic d’aquest relat no aconsegueix dissimular el seu caràcter fortament racionalista i utilitari, que sorprèn el lector actual. La venjança de l’ofensa es tradueix en una felicitat més gran per a tots, tant per als ofensors com per als ofesos. La solució és tan enraonada i divertida que no resulta versemblant. 

Quan es parla del realisme del Decameró crec que l’hem de posar en relació no únicament amb l’aparició de personatges contemporanis, de tipus i llocs comuns, i amb l’absència d’idealització dels comportaments humans, sinó també, i sobretot, amb l’enfocament irònic que adopten bona part dels seus relats. La mirada irònica sempre diu que les coses poden ser d’una altra manera; en fer burla de les convencions, produeix un efecte de realitat, de cosa vista i viscuda. A aquest efecte de versemblança, hi contribueix el distanciament que sempre estableix la ironia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada