diumenge, 12 de desembre de 2010

El Decameró i la pesta


A l’inici de la primavera de l’any esmentat començà horriblement els seus dolorosos efectes i a manifestar-se de manera insòlita. I no pas com ho havia fet a Orient, on si a algú li rajava sang del nas era senyal manifest de mort inevitable, sinó que en començar la malaltia naixien tant als mascles com a les femelles, sota les aixelles o a l’engonal, unes inflors, algunes de les quals creixien com una poma i d’altres com un ou, alguna més, alguna menys, les quals eren anomenades vulgarment “glànoles”. I de les dues esementades parts del cos al cap de poc temps començava ja la dita glànola mortífera a néixer i a venir indiferentment per totes bandes; i després d’això, la qualitat d’aquesta començà a mutar-se en clapes negres o lívides, les quals apareixien en molts als braços i a les cuixes i a qualsevol altra part del cos, i els uns les tenien grosses i escampades i els altres menudes i espesses. I així com la glànola havia estat de primer, i encara ho era, indici cert de mort imminent, ho eren aquestes per a tothom qui les tenia.
Boccaccio, Decameró.



Pieter Brueghel el Vell, El triomf de la mort. 1562. Museo del Prado.

Les deu jornades del Decameró van precedides d’una Introducció en què Boccaccio relata l’epidèmia de pesta que va esclatar a Florència el 1348. Els crítics s’han preguntat, una mica perplexos, quina és la raó de ser d’aquest text en el conjunt del llibre, a més de proporcionar un pretext argumental que explique la fugida dels deu joves al camp.

Vittore Branca, un dels màxims especialistes en l’obra de Boccaccio, remarcava que la fórmula del marc narratiu del Decameró contribuïa a aïllar i relegar la Introducció, en principi, a una funció decorativa i merament exterior. Si de cas, s’hi podia assenyalar una relació de contrast entre l’ombra de l’horror inicial i la llum joiosa que sembla brollar de la vida del grup cortesà i dels cent contes. Per a Branca, però, aquesta Introducció té un caràcter necessari i és un element més d’aquesta “unitat ideal i fantàstica del Decameró”. Així com Dante, per a dotar més clarament a la seua comèdia divina d’un caràcter universal va voler que tinguera lloc “nel mezzo del cammin di nostra vita”, de la mateixa manera Boccaccio va situar decidament la seua comèdia humana en un temps i en un pla excepcionals i emblemàtics alhora, amb una intervenció directa i extraordinària de la Divina Providència.


Més que els lúgubres episodis del contagi, més que la desolació de les ciutats i dels camps, Boccaccio destaca en aquesta Introducció la dissolució a Florència de totes les lleis morals i civils. Per contra, els deu joves que s’han retirat al camp representen la humanitat, que creu en el deure, en la gentilesa, en els ideals de l’ordre i la mesura: aquests deu joves, escriu Branca, “poden representar veritablement la humanitat i, en certa mesura, la poden jutjar, perquè n’han salvat els valors suprems: són els elegits que es retiren i es refugien a la vila de Fiesole, com en una arca de salvació durant el nou diluvi”.

De més a més, la Introducció, amb la seua evocació de la pesta, marca un moviment ascendent que s’inicia en l’Infern de Florència esgarrada per l’epidèmia i conclou en el Paradís del cercle selecte i culte dels deu joves que es retiren als turons de Fiesole. Des de la primera fins a l’última jornada es desenvolupa un itinerari ideal, que enllaça des de la recriminació aspra dels vicis dels grans en la primera jornada, amb l’elogi esplèndid i ben construït de la magnanimitat i de la virtut en la desena. Els amplis frescos de les les jornades intermèdies desenvolupen la “comèdia de l’home”, el qual revela plenament la seua pròpia humanitat i pot ser digne del regne esplèndid de la virtut, mesurant-se amb les grans forces que, quasi instruments de la Divina Providència, semblen d’alguna manera regir el món: la Fortuna, l’Amor, l’Enginy. El Decameró, per tant, seguiria un itinerari ideal que recorda o calca el de la Divina Comèdia. Per a Branca, que va qüestionar la crítica positivista que veia en Boccaccio un escriptor exclusivament dels sentits i de la carn, el Decameró no es contraposa, com volia De Sanctis, a la Divina Comèdia. Segurament, Branca té raó. Però no m’acaba de convèncer del tot.

En els seus estudis, va insistir sovint que el marc narratiu del Decameró invita a llegir-lo no com a col·lecció de contes sinó com una obra d’una unitat premeditada. En classe ens hagut de limitar a la lectura d’uns pocs contes, cosa que ha fet impossible percebre de primera mà aquesta gran construcció que relliga tot el llibre.


Hem aprofitat també aquesta lectura de la Introducció per a referir-nos a altres obres de la literatura universal que fan servir la pesta com a metàfora o com a motiu argumental, o com a totes dues coses alhora. Com ara Èdip rei, que vam llegir fa un mes: en aquesta tragèdia la pesta que ha esclatat a Tebes desencadena l’acció i, alhora, actua com a metàfora o símbol de la contaminació moral i de la culpa. Els he recordat també la descripció de la pesta a Atenes de Història de la guerra del Peloponés de Tucídides, que, com Boccaccio, es centra sobretot en la descripció dels efectes morals de la pesta: en la dissolució d’una societat, que va molt més enllà del simple buidatge demogràfic.

Un altre llibre important que té la pesta com a motiu central és el Diari de l’any de la pesta de Daniel Defoe, el primer reportatge periodístic important de la literatura europea. També recorde ara L’aranya negra de Jeremias Gotthelf, una novel·la breu d’un escriptor suís poc conegut i d’una rara força expressiva. Justament memorable és la descripció de la pesta del 1630 a Milan, que apareix en la novel·la de Manzoni Els promesos. Ja al segle xx, s’ha d’esmentar, és clar, La pesta d’Albert Camus, o La mort a Venècia de Thomas Mann. En el cas de la novel·la de Mann, l’epidèmia no és de pesta, sinó de còlera, i no apareix en un primer pla, però hi fa un paper semblant al de les altres obres que acabem d’esmentar: és el marc de la dissolució, no d’una societat en aquest cas, sinó d’una personalitat. En moltes classes, comentant autors i obres molt diversos, ens hem referit a aquesta novel·la.

PD. Unes paraules, encara, sobre Vittore Branca: nascut el 1913 i mort el 2004, el 1962 va descobrir un manuscrit autògraf del Decameró escrit per Boccaccio entorn del 1370. En català no se n’ha traduït res; en castellà, només un llibre, Bocacio y su época, publicat per Alianza Aditorial, que recull diversos estudis sobre el Decameró i una biografia de Boccaccio. Està exhaurit, però se’n poden trobar exemplars fàcilment en uniliber.

Branca va dirigir la publicació d’una obra monumental, Boccaccio visualizzato (Einaudi, 1999), un catàleg, en tres volums i amb més de 7000 il·lustracions, de les imatges basades en textos de Boccaccio. Aquest llibre, un testament de l’extraordinària energia i saviesa del seu editor, encara que no el tinc i no l’he vist ni en foto, deu ser una joia bibliogràfica. Sí que sé que és un llibre car i difícil de trobar. També va dirigir un Dizionario critico della letteratura italiana. Tampoc no el tinc, però l’olfacte em diu que deu valdre la pena de fer-se amb ell. Però sí que tinc la seua edició del Decameró! Me la va regalar mon pare diumenge passat.

(La primera il·lustració lateral és una miniatura de la Bíblia de Toggenburg, 1441, que representa dos afectats per la pesta. Les altres dues són dues miniatures de Les très riches heures du duc de Berry (1412-1416) que reprodueixen la processó de sant Gregori per pregar a Déu la fi de la pesta a Roma. Els afectats per la pesta cauen enmig de la processó.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada