dimecres, 3 d’octubre de 2012

Argumentari independentista de Xavier Sala i Martín

No fa molt, Xavier Sala i Martín comparava l’actual relació d’Espanya amb Catalunya amb la dels marits possessius, que «tendeixen a reaccionar predictiblement quan la seva esposa els anuncia que es divorcia: primer posen cara de sorpresa, després neguen els fets, tot seguit amenacen amb no signar els papers i, finalment, intenten fer-li creure que la separació l’enfonsarà econòmicament a ella ja que, sense ell, la dona no és res.» 

Ara som en aquesta fase i cada dia hem de sentir com portaveus polítics i tertulians de tota mena repeteixen una i altra vegada una sèrie d’arguments-amenaces o amenaces-arguments en contra de la independència de Catalunya. Xavier Sala i Martín ha anat desmuntant-los, un per un, des del seu bloc Ramdom Thoughts o des d’intervencions a la ràdio o a la televisió, demostrant que no són més que fal·làcies, perquè incorren en un error lògic o perquè, simplement, són mentida. La veritat és que tot aquest debat m’interessa d’una manera molt relativa. Però reconec que m’ho passe molt bé amb l’exhibició d’agilitat mental amb què Sala i Martín redacta els seus textos, i també amb la seua claredat i amenitat. 

Al principis del segle XIX, l’economista i pensador anglès Jeremy Bentham va publicar un llibre revelador, divertit i útil: el Handbook of Political Fallacies. Algú podria enllestir ara fàcilment un manual de les fal·làcies antiindependentistes. Com a modesta contribució, m’he entretingut a recollir-ne algunes de les principals i al costat hi he posat un enllaç a l’article de Xavier Sala i Martín amb la seua resposta contundent i divertida alhora. Il catalogo è questo

Primera fal·làcia: «Com que Catalunya forma part d’Espanya, en un referèndum sobre la independència hi haurien de participar tots els espanyols.» Llegiu La recerca de la felicitat de Xavier Sala i Martín

Segona fal·làcia: «L’independentisme català allunya la inversió estrangera.» Llegiu Soberanismo e inversión exttranjera de Xavier Sala i Martín

Tercera fal·làcia: «El rescat que ha demanat Catalunya al govern central demostra el fracàs del sobiranisme.» Llegiu El rescate de Catalunya de Xavier Sala i Martín

Quarta fal·làcia: «Si Catalunya s’independitza, haurà d’assumir el 20% del deute espanyol (que és del 80% del PIB o 800.000 euros) i això, afegit al 21% del PIB que té la Generalitat posarà el deute català per damunt del 100% del PIB, cosa que la convertirà en financerament inviable i farà que perda accés als mercats financers internacionals.» Llegiu La falacia de la deuda heredada de Xavier Sala i Martín

Cinquena fal·làcia: «Si Catalunya se’n va d’Espanya, Espanya es negarà a pagar les pensions dels jubilats catalans, perquè tots els diners que han contribuït al llarg de la seua vida es troben a Espanya i no a Catalunya.» Llegiu La falacia de las pensiones de Xavier Sala i Martín

Sisena fal·làcia: «La independència de Catalunya és impossible perquè la Constitució espanyola no contempla el dret a l’autodeterminació.» Llegiu Autodeterminación de Xavier Sala i Martín

Una última nota. Per a molts detractors de la independència catalana el principal efecte negatiu que la seguiria no és la suposada ruïna econòmica, sinó un altre molt més devastador. A veure, em voleu dir, per favor, en quina lliga jugaria el Barça, si Catalunya fos independent? Crec que aquest argument, decisiu i crucial per a molta gent, Xavier Sala i Martín no l’ha tractat fins ara. Els defensors de la sagrada unitat espanyola s’afanyen a advertir, amb una satisfacció digna de millor causa, que el Barça s’hauria de limitar a jugar, i a morir-se de fàstic, amb el Mollerussa. (No sé per què, sempre esmenten el pobre Mollerussa com a màxim exponent de la ignomínia futbolística.) I tanquen el seu advertiment amb un Ha, ha, ha!, He, he, he! o Hi, hi, hi!, que solen escriure en lletres majúscules. Reconec que l’argument és demolidor, si no fos, com diria Sala i Martín, perquè és mentida! Aquesta gent oblida que, en el cas improbable que es prohibís al Barça de jugar en la lliga espanyola —qui perdria més?—, l’equip blaugrana podria demanar l’ingrés en la lliga anglesa, o en la italiana, en la francesa o en l’alemanya. Com us podeu imaginar, els responsables d’aquestes lligues es barallarien perquè el Barça jugués en la seua lliga respectiva. Us imagineu el que seria la Premier anglesa amb el Barça? Per favor, estem parlant del Barça, no de l’Espanyol. I encara hi ha una altra possibilitat, que els dirigents blaugrana vénen calibrant des de fa temps: en un futur pròxim, el Barça i altres equips del seu nivell, podrien abandonar les lligues estatals i jugar directament en una lliga europea. Torne a recordar la frase de Josep Pla: «La frontera no és un límit: és una gran finestra oberta.»

1 comentari:

  1. Ja ho va dir el senyor Rossell l'endemà de la Diada: el FCB jugarà a la lliga espanyola com ho fa el Mònaco a la francesa. Salutacions.
    Begonya.

    ResponElimina