«Per voluntat i per atzar», un llibre de Pierre Boulez

Fa unes setmanes us vaig anunciar amb entusiasme que Riurau Editors havia publicat la traducció al català d’un llibre d’entrevistes amb Pierre Boulez: Per voluntat i per atzar Ara, que ja me l’he llegit, puc tornar a recomanar-lo amb més motiu encara.

Pierre Boulez és un dels compositors i directors d’orquestra més importants del nostre temps. Com a director, ha contribuït a consolidar i imposar el repertori del segle XX a les sales de concert i als catàlegs de les discogràfiques, i ha ensenyat a interpretar-lo. La seua manera de dirigir, com podeu comprovar veient qualsevol vídeo d’algun concert seu, és sòbria i elegant, clara i precisa. Com a compositor, Boulez és autor d’una música fascinant, d’una gran bellesa, que exigeix, però, una audició especialment concentrada. ¿Una música, per tant, per a minories, per als happy few? Potser no tan few com podria semblar d’entrada. Ara, happy, ben segur que sí. 

Last, but not least, hi ha l’escriptor. La seua obra ha estat recollida recentment en tres grossos volums, publicats en francès amb el títol de Points de repère. He après moltes coses importants, i no sols sobre música, llegint els seus assaigs. Confesse que monsieur Boulez és un dels meus ídols.

No és fàcil trobar un llibre sobre música que valga la pena. Hi ha molta xerrameca sentimental i impressionista, moltes disquisicions filosòfiques absolutament inintel·ligibles. Tot plegat, resulta irritant, a més d’una pèrdua de temps. A l’altre extrem, ens trobem amb l’anàlisi musicològica, tècnica, partitura en mà. L’única manera seriosa de parlar sobre música? En tot cas, els llibres de Boulez demostren que una altra manera és possible, utilitzant únicament el llenguatge de la república de les lletres. Boulez escriu molt bé, dins de la millor tradició francesa, i té una rara habilitat per a reflexionar sobre la seua activitat artística. De més a més, la seua cultura és integral. En Per voluntat i per atzar els comentaris sobre diversos compositors es combinen amb referències a pintors com Klee, Cézanne o Mondrian, o escriptors com Proust, Joyce, Mallarmé, René Char, Michaux, Cummings… Sobre Proust, remarca que el que va escriure en la Recherche «sobre el tercer acte de Tristany és una de les pàgines més impressionants que s’hagin escrit mai sobre Wagner». 

Reconec que el lector es pot sentir una mica intimidat davant la complexitat que revelen les anàlisis que du a terme Boulez d’algunes de les seues obres. O quan parla amb un menyspreu que no s’esforça gens a dissimular dels amateurs, dels aficionats, que poden tenir de vegades, diu, bones idees, però que a l’hora de dur-les a la pràctica fallen estrepitosament. O davant les seues reflexions sobre l’ensenyament. Boulez no està per romanços i afirma sense embuts que els estudis cal acabar-los ràpidament, que d’un professor es poden aprendre poques coses i que la formació, un cop atès un cert nivell, resulta estèril. Els estudiants eterns de màsters i cursets diversos, farien bé de parar-se a meditar un moment aquestes paraules. 

Per voluntat i per atzar és una molt bona introducció al pensament i a la personalitat de Pierre Boulez. Hi explica algunes de les seues composicions més importants, exposa les raons de l’avantguarda musical, reflexiona sobre la direcció d’orquestra, sobre alguns dels principals compositors del segle XX i sobre les relacions entre música i literatura, entre moltes altres qüestions. El títol del llibre fa referència a la distinció que fa Boulez entre els que ell anomena «autodidactes per voluntat», és a dir, «els qui tenen la voluntat de posar fi als models que els precedeixen», i «autodidactes per atzar», la gent que ignora les coses i que no arriba a desprendre’s mai dels seus predecessors. Crec que no val la pena sintetitzar la varietat de temes i d’idees que es poden trobar en aquest llibre. Però n’he seleccionat uns fragments perquè us en feu una idea i per fer-vos venir ganes de llegir-lo pel vostre compte. Ací els teniu:

Una història de destrucció

La història escrita pels grans compositors no és una història conservadora, sinó una història de destrucció, en què s'acarona l'objecte alhora que se'1 destrueix. Compararia aquest fenomen d'evolució històrica amb els objectes que es posen sota les fonts calcàries: si posem un objecte simple, fins i tot vulgar, com una pedra o un ou, de sobte pren una forma nova. La primera petrificació el converteix en un objecte meravellós, absolutament equilibrat; l'objecte pobre adquireix una forma «perfecta». Tanmateix, la font continua rajant, i, progressivament, l'acumulació de llim el fa semblar monstruós; es converteix en una mena d'objecte barroc, com se sol dir, un objecte la funció del qual no justifica aquesta proliferació. El revestiment emocional, el deler per canviar progressivament la funció de l'objecte, arriba a un punt en què, de tan saturat que n'està, ja no té raó de ser. Llavors ho deixem córrer i busquem una altra cosa. Ha estat així en totes les formes d'expressió. En arquitectura, per exemple, l'evolució sempre parteix, en el fons, de principis simples que es revesteixen cada vegada més fins que finalment es col·lapsen i donen vida, de nou, a quelcom de simple. L'oposició entre l'art barroc i el clàssic és aquesta necessitat de conservar durant un cert temps un disseny fins que ja no té utilitat. A parer meu, la continuïtat de la història s'estableix justament a conseqüència d'aquest excés de tensió que es col·lapsa bruscament, per a partir una altra vegada de zero i carregar-se de nou fins al següent punt de col·lapse. 

L’obra com un laberint

Ho he dit moltes vegades: per a mi, l'obra ha de ser com un laberint, ens hem de poder perdre en el seu interior. Una obra els itineraris de la qual descobrim de manera definitiva en una sola vegada és una obra planera, mancada de misteri. El misteri de l'obra rau, justament, en aquesta polivalència de nivells de lectura. La polivalència dels nivells de lectura és una cosa que per a mi resulta fonamental en la meva concepció de l'obra, tant si es tracta d'un llibre, d'un quadre com d'una música.

L’excés de memòria

Crec que una civilització que mostra una tendència a conservar és una civilització que s'afebleix, perquè té por d'avançar i atribueix més importància a la seva memòria que no pas al seu futur. Les civilitzacions fortes i en plena expansió són civilitzacions sense memòria, és a dir, que rebutgen, obliden el passat. Se senten tan fortes per a destruir, perquè saben que poden reemplaçar. La nostra civilització musical mostra, des d'aquest punt de vista, signes d'afebliment bastant clars, perquè la recuperació, en tots els seus estadis, per bé que no la revestim de consideracions gaire generals i generoses, mostra un excés de memòria. En una ocasió vaig confessar a una revista alemanya que la nostra civilització occidental necessitaria una Guàrdia Roja que eliminés un bon nombre d'estàtues, o que les decapités. La Revolució Francesa va decapitar les estàtues de les esglésies; ens en podem penedir ara, però això demostra que era una civilització en marxa. 

L’ensenyament

Sempre ho he dit als meus alumnes: siguin quins siguin els estudis que un fa —però, especialment, els musicals—, cal acabar-los ràpidament. D'un professor es poden aprendre poques coses. Personalment, en dos anys vaig aprendre tot el que podia aprendre d'un professor. Després em vaig formar a mi mateix, naturalment, però a vint-i-un anys ja havia acabat. […] La formació, un cop atès un cert nivell, resulta estèril. Mai no em vaig cansar de repetir-ho als alumnes que vaig tenir durant tres anys a Basilea. L'espai de sis mesos és suficient per a aprendre tot allò que es pot aprendre d'algú, i seria, fins i tot, un procés lent: de vegades amb una setmana hi basta. Després són el treball i les tries personals el que finalment compta a llarg termini. Quan ja es dominen les tècniques bàsiques de l'ofici, cal desenvolupar-les, i aquí la formació només es pot rebre d'un mateix. M'agraden els «autodidactes per voluntat», això és, els qui tenen la voluntat de posar fi als models que els precedeixen. Però el que jo anomeno «autodidactes per atzar», la gent que ignora les coses, no m'interessen en absolut, perquè mai no s'arriben a desprendre dels seus predecessors.

Les notes ximples

Fins que l'instrumentista no hagi comprès que quan fa una nota, aquesta prové d'un altre instrument i va devers un altre, o que quan ha de tocar una nota aïllada, aquesta nota té una intenció precisa en la textura polifònica, l'instrumentista serà incapaç de concentrar-se suficientment perquè la seva nota sigui interessant: tocarà una nota ximple, separada del context. Heus aquí per què aquelles interpretacions de Webern m'havien semblat tan estúpides: els músics no havien entès el seu paper, tocaven de manera completament estúpida, i tot això es reflectia també en la sonoritat, la qual esdevenia igualment estúpida. Un instrumentista adquireix una sonoritat interessant quan és part integrant d'un tot, les parts constituents del qual comprèn més o menys.

Mallarmé

El que em va seduir de Mallarmé, en el punt on jo estava aleshores, fou l'extraordinària densitat formal dels seus poemes. No tan sols el contingut és realment extraordinari —tenen una mitologia particular—, sinó que la llengua francesa mai no ha estat menada tan lluny des del punt devista sintàctic. Rimbaud, per exemple, si se'm permet de dir-ho, té des de certs punts de vista més «il·luminació» que Mallarmé. Ara bé, després de Mallarmé, o en la seva època, mai no ha estat el llenguatge tan treballat, tan forjat. Mallarmé intentà repensar els fonaments de la gramàtica francesa. Això es manifesta en els seus poemes d'una manera extraordinàriament densa. Fins i tot la seva prosa, molt menys condensada, o les seves conferències, porten la traça d'aquesta obsessió de refer la llengua francesa amb una sintaxi lleument diferent. Això fou el que més em va influir de Mallarmé. Ja sé que hi ha un cert preciosisme que forma part d'un esperit fin de siècle —en sóc conscient—, però també sé que el treball sobre la llengua no ha anat mai tan lluny en el cas del francès.

L’alliberament de la història

M'agrada molt escoltar les obres del passat i les d'avui, però em sembla més important deixar la meva pròpia empremta. Aquests anys amb la direcció d'orquestra m'han permès d'absorbir tanta història, per força, que ara em sembla no ja supèrflua, sinó una mica una càrrega de l'ésser. A parer meu, ens n'hauríem de poder alliberar definitivament. Molts compositors, fins i tot de la meva generació, estan obsedits per la recuperació de certs llenguatges antiquats que pretenen reintegrar, sigui per raons poètiques o tècniques. Em sembla que ho fan perquè no han tingut encara una experiència suficient de la història: la història omple el seu pensament, esdevé una mena de càrrega que arrosseguen perquè no se n'han pogut desfer. Penso que entrem en una nova era —en qualsevol cas jo hi entro, en sóc ben conscient— en què la càrrega de la història ja no hi comptarà més. Podré visitar un museu de tant en tant, però estic completament enfocat devers el futur, cada vegada més. Per a mi, el fenomen de l'herència ja no és important. Tan sols les noves categories de pensament. En altres disciplines, com ara les científiques, per exemple, es pensa segons altres principis, amb altres direccions. És impossible de no fer el mateix en la música. 

Pierre Boulez, Per voluntat i per atzar. Riurau Editors.